29 d’abril, 2017

·EL MISTO I LA CAIXA" Levante-EMV 20.04.17

Alexis Marí, el diputat de Ciudadanos, és molt aficionat a les frases i les sentències. Amb certa freqüència en puja alguna al seu compte de Twitter, convidant a la reflexió. N'hi ha una del dramaturg occità Marcel Pagnol, que a mi sempre m'ha agradat molt, i que em ve de gust regalar-li després del que ha passat estos darrers dies: "L'honor és com els mistos, només serveix una vegada." Ell ja m'entén.
Va ser en gener quan el President Puig va convocar al seu despatx als síndics dels diferents grups de les Corts. Es tractava d'intentar bastir una unitat d'acció de cara a l'elaboració dels pressupostos generals de l'estat, que el PP de Mariano Rajoy preparava. Va anar bé. Amb matisos, però tots els partits es conjuraren per fer un front comú en la defensa dels interessos econòmics valencians. Diuen les cròniques que el President anà més lluny i buscà la complicitat dels seus antecessors al càrrec. Alberto Fabra, Eduardo Zaplana i Joan Lerma. A Olivas i a Camps sembla que no els va cridar, no tenen massa ascendent sobre el PP espanyol. El que sí que el tenia aleshores era Zaplana. Aleshores. Perquè ara sembla que aquella frase de "yo estoy en política para forrarme" que mai no va pronunciar, sí que l'havia pensat.
Vist el projecte de pressupostos, es va generar un enorme desencís a tot el país. En tots els estaments. Els síndicats, les patronals, els grups polítics… La majoria dels mitjans de comunicació van publicar anàlisis que posaven en evidència el maltracte malaltís que se n'infligia. Tant és així que aleshores va ser el President de les Corts, Enric Morera, qui va posar en marxa una segona iniciativa buscant allò que deia "L'art de la guerra", de Sun Zi: "Qui és capaç d'organitzar un exèrcit unit, resultarà victoriós."
El document que demanava que els pressupostos foren justos amb el País Valencià, i deixaren de restar-nos oportunitats de ser competitius, va comptar amb el vist i plau de tots els grups de la cambra. 
El que va passar després, és que les cúpules del PP i de Ciudadanos, van cridar a l'ordre a les seues franquícies. Isabel Bonig sap que a Madrid no li tenen gaire confiança. Allí creuen que ha anat bé per pujar la moral a la tropa després de la davallada de Fabra, però que no guanyaria unes eleccions encara que tornaren a fer trampes amb el finançament de la campanya. Per això, i perquè ja en té prou amb el bony que té a la provincial de València, i l'ambició d'un Barrachina zapalanista a Castelló; es va fer arrere. Es va desdir. I va fer que el seu grup deixés de donar suport a aquella declaració. A l'hora de l'acte reivindicatiu a les Corts estaven al bar. Els vaig vore. I a Castelló, per exemple, els seus han vetat la declaració a l'ajuntament.
Amb Ciudadanos passà el mateix, tret que Alexís Marí, el castellonenc de Miguel i dos diputats més, es van presentar a les Corts i van donar suport a la declaració, amb un discurs encés del mateix Marí. Per això el van destituir. Per això Bonig no va fer el mateix, per por a ser destituïda també.
Per al PP i gran part de Ciudadanos, la defensa dels interessos valencians van quedar en segon lloc, per darrera dels interessos partidistes i personals. La cadireta. És per això que Alexis Marí, encara té un misto. I que Isabel Bonig ja només té la caixa. B.

26 d’abril, 2017

"QUAN EL MAL VE DE GÈN0VA" aCTUALIT5AT VALENCIANA 26.04.17

Amb una freqüència massa insistent, apareixen als mitjans queixes de persones que expliquen que en una relació amb membres d’alguns dels cossos de seguretat, han tingut problemes per expressar-se en valencià. No pergam massa temps amb això. És un dret. Punt. I els servidors públics, especialment els cossos de seguretat estan per a vetllar pel compliment de la llei. També la llei que ens permet dirigir-nos a ells en valencià. Però no avancem.
El Conseller Marzà que és un home molt pragmàtic i amb una enorme determinació, després del darrer cas conegut, va demanar una reunió al Delegat del Gobierno de España, al país, Sr. Moragues, i li va oferir els cursos que la Conselleria d’educació fa, perquè els membres dels cossos de seguretat pogueren aprendre el valencià. Gratuïtament. El Sr. Moragues comparegué al costat del Conseller dient que estava molt interessant… Han passat les setmanes i res de res. A la Delegació, ja ni tan sols contesten els requeriments de la Conselleria. Així són les coses.
Són tan així, que hui, 25 d’abril, dia de les Corts s’ha produït un fet d’extrema gravetat. El President Enric Morera, havia convocat al poble valencià a la porta de les Corts, per reclamar junt amb els seus representants públics, un millor finançament.
L’acte del matí, de caràcter representatiu, havia estat boicotejat pel PP i gran part de Ciudadanos. Tot i haver signat una declaració reclamant millor finançament, després de rebre estirons d’orelles dels seus amos de Madrid, han fet marxa enrere.
A la porta, unes poques dotzenes de persones, amb tres pancartes i uns quants cartells, de forma ordenada reclamaven un finançament just. Alguns càrrecs públics els hem saludat i hem xerrat una estoneta. Jo mateix ho he fet. Uns minuts més tard, quan jo m’havia retirat uns metres, ha arribat la Policia Nacional. Han començat a preguntar qui havia organitzat allò. Maria Josep Amigó, Vicepresidenta de la Diputació de València, els ha dit que ho havien convocat les Corts, i els ha convidat a preguntar a la policia autonòmica que 8 metres més enllà custodiava la institució. La reacció de l’agent ha sigut exigir de forma poc amable que li parlés en castellà. La Vicepresidenta, forta del seu dret, s’hi ha negat. I la policia l’ha obligat a identificar-se.
Que la policia nacional espanyola, identifique a persones (que fóra un càrrec públic és una circumstància transitòria) per parlar en valencià, és extremadament greu. Els cossos de seguretat estan per fer complir la llei, també la que ens protegeix en l’ús del valencià. No per a coaccionar i atacar la llengua.
Això és greu cada dia. Però especialment significatiu que passe a la porta de les Corts Valencianes, en una concentració convocada des de les mateixes Corts, i un 25 d’abril. Dia que commemorem que els avantpassats polítics del Sr. Moragues, van entrar al Regne de València a sang i foc, derogaren els furs (les nostres lleis pròpies) i prohibiren la llengua. Exactament el que ha passat hui. Han vulnerat els nostres drets i han volgut prohibir l’ús de la llengua. Terrible.
Quan el mal ve d’Almansa és com quan ve de Gènova.

22 d’abril, 2017

"COSTA D'ESCRIURE" Levante-EMV- 22.04.17

Ai.... que difícil és seure esta setmana a fer un article polític sense escriure el nom de Mariano Rajoy. El Primer president del govern espanyol de la història que ha d'anar a declarar (encara que siga com a testimoni) per un cas de corrupció al partit que presideix. Costa de no imaginar a Bárcenas enviant un whatsapp «Sé fuerte Mariano». Costa no parlar de Rato, que ha passat de ser l'estendard del miracle econòmic de la gestió política del PP, a un empestat, estafador, lladre... «El señor del que usted me habla». 
És difícil no parlar d'Ignacio González. Ex President madrileny, que en una entrevista antiga deia: «hace tiempo que no pongo la mano en el fuego por nadie, ni por mi mísmo», i l'entrevistadora sorpresa retrucava: «¿No pondria la mano en el fuego por si mísmo?», i ell contestà amb un «no». Costa no parlar del personatge que assegura haver-ho aprés tot d'Esperanza Aguirre. I costa no recordar que Esperanza Aguirre té ja camí de la presó al que fou la seua mà dreta. Presó en la qual es pot trobar a Granados, que va ser la seua altra mà dreta. Aguirre mai no ha tingut mà esquerra. Aguirre que va deixar momentàniament la política per a ser caçadora de talents per una consultoria. Quina ironia! Ha confós talent amb talego.
Ella sí que havia dit reiteradament que posaria la mà al foc per González. Pobra! Mira-te-la ara que ha de deixar el cotxe en el carril bus de l'Audiència Nacional, mentre va a declarar. I la molt cínica ix plorant!!! Ella, que li va dir a Carmena que "a la política se viene llorada de casa".
Costa no escriure res de Marhuenda. Imputat ell i el seu editor (vinculat també a La Sexta i Cuatro, no ho oblidem) per un seguit de delictes a quin més esgarrifós. Marhuenda. El Professor que dóna lliçons de periodisme i ètica, fent xantatge a Cifuentes en una trama organitzada de poder polític i periodístic.
O costa no escriure sobre Indra. Una empresa que finança il·legalment al PP, i que en paral·lel era l'encarregada tècnicament del vot dels espanyols residents a l'estranger. Recorden que més d'un milió d'eixes persones es quedà sense poder votar? Recorden que dels que ho van aconseguir, el percentatge de gent que votava esquerra, era infinitament superior als votants residents a Espanya? Traguen conclusions. Financen il·legalment al PP, i aconsegueixen que centenars de milers de vots que no van al PP, no computen. El PP guanya. Indra s'enriqueix. La democràcia s'esfuma.
És difícil no parlar de Zaplana (El retorno). Un Zaplana que apareix en una gravació telefònica tranquil·litzant a Iganacio González dient-li mesos abans que siga nomenat, que el que serà nou fiscal és de confiança. Que no li cal patir. Costa no parlar d'eixos telèfons punxats. De la filtració a Gonález de que l’estaven gravant.
Com costa no cabrejar-se i recordar que quan el PP valencià estava en els telediaris es parlava de «corrupció valenciana», i ara que és el de Madrid, es parla del PP, i no de «corrupció madrilenya», o «espanyola». Deien allò de què «com la paella, enlloc com a València es fa la corrupció», però ara no diuen el mateix del «bocata de calamares», tot i que en el moment d'escriure això, tots els qui han estat secretaris generals del PP madrileny estan detinguts, condemnats o empresonats. Com estan sent investigats tots els tresorers del PP espanyol. Tots!
També costa no fer brometes amb el PP, i recordar que han passat de l' «Agua para todos, a «el agua del Canal Isabel II, pa'nosotros». Costa no recordar allò que el PP en digué «el eje de la prosperidad», que ben bé podria haver estat el de la «nóosperidad». Mallorca, València, Madird. Matas, Camps, Aguirre. Matas ja està en presó. Els altres fora del govern, i escalfant per la banda.
Costa molt no fer-ho, però en fi, canviem de tema. Què tal les Pasqües?

17 d’abril, 2017

SOBRE LA FE I LA HIPOCRESIA. 17.04.17

Em ve de gust dir que he esperat que s'acabe la Setmana Santa i comencen les vacances de Pasqua per vore si l'ambient ja està més tranquil, tot i que no tinc gens de confiança. La irracionalitat, per definició, no entra en raó. I la fé, també per definició, i ho dic sense cap to pejoratiu, és irracional.

Una nit, a París estant, sopava a casa d'Ofra, una amiga jueva, i em va deixar glaçat quan va explicar dos acudits de camps de concentració. Em vaig trobar molt incòmode, molt. I ella que em coneixia bé, en adonar-se'n, em va dir: "tu saps, Enric? Es pot riure de tot, però no amb tothom".

Esta frase m'ha acompanyat des d'aquell dia, sempre que hi ha debats sobre els límits de l'humor. A mi personalment, algunes portades de Charlie Hebdo no em fan gràcia, encara que siga Mahoma tocant el banjo, però no trobe justificació per a fotre una bomba al setmanari. Com la que van posar a El Papus l'extrema dreta cristiana per fer bromes sobre la religió i el feixisme, que tampoc no els feien riure. Em sembla indecent que la Monarquia espanyola puga fer segrestar El Jueves, perquè a la portada es veu al Rei fornicant amb la Reina, com si no hi hagués demà. A mi no em va fer gràcia, de fet, fa anys que no llig El Jueves perquè no em diverteix, però crec que el mal gust, no és un delicte. I per a ser franc, em sembla de més mal gust pagar-li les meuques al Rei ara emèrit.

Miren, el debat sobre l'autobús dels integristes de "hazteoir.org" m'obligà a pensar molt. No ho tenia tan clar com altres, d'acord amb les reaccions virulentes, perquè em costa de trobar quin és el límit de la llibertat d'expressió. Fins i tot quan allò que s'expressa, em desagrada profundament, crec en eixe dret. Si que és cert però, que la llibertat d'expressió té alguns límits, i la incitació a l'odi, que és un delicte tipificat, n'és un. Per això, finalment, vaig entendre que aquella campanya havia d'acabar. No perquè no compartís el que deia. Que no ho faig, però això no té gens d'importància.

I així més i més. I molt i molt. Però vull tornar a l'humor. Molta gent creu que els Morancos fan humor, a mi em sembla que fan vergonya, però no els prohibiria. A alguna gent Faemino i Cansado els hi resulten absurds, i per això jo els admire profundament. Hi ha qui riu amb "Aqui no hay quien viva", a mi em fa més gràcia "Ilustres ignorantes". Però saben que... Jo no prohibisc, canvie de canal.

A mi el que va escriure Casandra sobre Carrero Blanco em va deixar fred. No vaig riure (eren acudits molt vells, que és possible que feren riure entre 1973 i 1977, per exemple, però ara ja no). Em desagradaven més altres tweets d'esta xicota, per això no la seguisc en Twitter. Tan simple com això. Hi ha perfils racistes, de diferents ortodòxies religioses, profundament masclistes... N'hi ha molts, que jo, si no m'agraden, no seguisc. És fàcil.

Ací hi ha hagut qui ha volgut muntar una polèmica perquè una persona pública va pujar un meme a Facebook, que va ofendre a alguns cristians. A altres els sembla un desencert. Altra gent es va fer un tip de riure. Hi ha agnòstics que també van considerar que sobrava.

"Es pot riure de tot, però no amb tot el món". Tinc alguns amics cristians que en privat haguéren dibuixat un somriure en vore allò. Fins i tot un conegut capellà em va dir que li semblava de mal gust, però que no n'hi havia per a tant. Altra gent, però, s'ha indignat moltíssim. Molt. 

De tota esta gent, no he vist a ningú queixar-se, per exemple, de l'arenga feixista amb la qual va començar l'altre dia una processó a la nostra ciutat. No els he llegit. I no és que no ho saberen, perquè algun il·lustre personatge local que es va sumar a les violentes crítiques a qui va pujar el meme al·ludit, jugava un paper protocol·làriament molt rellevant, en aquella cerimònia. I ni piu.

Jo gràcies al fet que el PP local em va portar als tribunals, he aprés bastant d'això de la llibertat d'expressió. La sentència que em dóna la raó, parla precisament d'això. D'eixe dret, i malgrat reconéixer límits, diu de forma clara, que jo no els vaig vulnerar. Més. Diu que la llibertat d'expressió és un dret superior fins i tot a la llibertat de premsa. Perquè esta darrera està sotmesa al principi de veracitat, la d'opinió no.

Així que un pot pujar un acudit a una xarxa, sobre Carrero Blanco, sobre Crist clavat en la creu, sobre Mahoma mantenint sexe anal amb un porc, o sobre la Reina Leticia menjant macarrons amb les mans. Ni ha de ser veritat, ni elegant, ni tan sols graciós.

Es pot molestar alguna gent? Clar. Legítimament? Sí, clar. Per evitar la censura és bona l'autocensura? No sé. Demanem que la gent que fa política semblem persones normals, i quan actuem com persones normals se'ns diu que no tenim dret perquè som persones públiques. No sé. Complex.

Ara... Jo comprenc la gent molèsta, la gent ofesa. A mi hi ha un munt de coses que m'ofenen cada dia. Per exemple, que no hi haja una emissora en valencià, però que el dial estiga ple d'emissores que es passen el dia de pregaria en pregaria, i amenacen en voler salvar la meua ànima (desconec si en tinc) en nom d'un déu i una religió que no compartisc! Canvie l'emissora i au. No demane que els hi lleven la llicència... Si és que en tenen.

Però bé. Qui va pujar el meme famós, en el que alguns veien un Tetris, i altres una cosa tètrica, a la vista de la reacció violentíssima d'alguns, i de la utilització política d'altres, el va despenjar i es va disculpar públicament.

No he vist disculpar-se a qui ha insultat greument a eixa persona, i a la seua família. Ni tan sols he vist a alguns polítics locals, propietaris dels murs on tot això passava, exigir a la gent que retirés els insults. Personalment he bloquejat més gent per insultar als altres que a mi mateix, qüestió de sensibilitats. O de falta d'ella.

Però he vist molta hipocresia, molta. He vist algú pontificant sobre la fe, sobre el respecte, etc, que signa amb freqüència articles faltant al respecte a persones físiques amb qui no coincideix políticament. Es veu que troba més justificable insultar a persones, que a personatges dels quals no tenim ni tan sols, garantia de llur existència. Persones defensant la fé cristiana, que viuen o han viscut d'esquena als manaments d'eixe déu i de la seua església. "No desitjaràs la dona -o l'home- de l'altre". Xa, no m'estireu de la llengua que teniu molt poca vergonya. Igual al vostre déu  l'ofén més que els creients no complisquen els seus manaments, que no pas que algú que no hi creu, puga fer un acudit. 

He vist ofesos cristians escriure una perorada en contra del perdó. En nom d'un déu que clavat en la creu digué "perdona'ls pare, no saben el que es fan". Però ells no perdonen. Diuen que el perdó és una trampa. Posant en solfa un pilar bàsic de la religió que diuen defensar, aquell que et permet pecar tant com vulgues, sempre que després te'n penedisques i et confesses davant un capellà. Penedir-se i confessar l'error en públic no els val... Tot i que en la mateixa missa cristiana hi ha un moment per al "jo pecador" en el que es convida als fidels a fer un acte de constricció i demanar perdó davant déu, i la seua església, pels pecats comesos.

I no només això. Han creat un text que envien com un spam més exigint disculpes, a qui ja s'ha disculpat. No busquen el penediment, busquen la punició. No la penitència cristiana, busquen el càstic polític. Usen la fe, una fe, per fer calaix a les urnes. No es nou. És el nacionalcatolicisme. 

En nom d'una fe que no practiquen. En nom d'una moralitat que vulneren. En nom d'unes tradicions que deixen prostituir-se. Legionaris en Setmana Santa? Els únics legionaris que hi havia, eren els de la legió romana. El centurió Longí que clavà la llança al costat del Jesús en la creu, n'era un. I fins i tot a ell se'l perdonà! Què dic perdonà? De tan penedit com n'estava el van fer Sant.

Si hagueren de ser ells els que tiren la primera pedra, viurien rodejats de grans construccions de la nostra fantàstica arquitectura de pedra seca. Seca com la seua ànima. De pedra com la seua cara. 

En nom del més gran dels cinismes, mals cristians, defensen una fe que no honoren, perquè pensen en política. Tan humana ella! Tan allunyada dels déus!

15 d’abril, 2017

"NO ÉS EIXA BANDA" Levante-emv 15.04.17

Si no gastaren el Nomdedéu en va, jo no diria res, però ja que al PP i Ciudadanos han agafat la seguideta d'usar el meu nom per a criticar als meus companys de grup municipal i govern, em sent en el dret i l'obligació de contestar.
Menteixen el PP i  Ciudadanos, quan diuen que jo vaig votar a favor de les bases per la provisió de la plaça de director de la banda. És fals. Documentadament fals. El que es va votar eren els criteris generals de la fase concurs per a les places de concurs intern, res més. I com consta en l'acta, vaig dir que jo no m'oposaria, ja que els sindicats estaven d'acord, però trobava arcaic i poc útil, que seguirem valorant només mèrit i capacitat. I vaig afegir que calia avançar cap a una avaluació en 360º. Per a qui no sàpiga de què parle, faig referència als models de gestió de personal més avançats, en els que a banda del títol es té present la capacitat, i es fa, amb un procés en els que avaluen els superiors, els paral·lels i els inferiors en rang. I això era, i és, especialment important en els llocs on han de dirigir equips. Com en la banda municipal.
El que teníem, i ja s'ha repetit, eren unes bases que aprovà el PP en solitari 5 minuts abans de perdre el govern, on només es podia presentar una persona. La qui ocupa actualment en comissió de serveis la plaça. El nou govern, i recorde que per molt que es puga intentar personalitzar en la regidora de cultura, la decisió és del govern, va decidir que calia un concurs obert. On es puga presentar tothom que complisca els requisits. Per exemple, l'actual director en comissió de serveis, que cal no oblidar, la plaça que va guanyar és la de subdirector, i és on s'hauria de reincorporar en cas que no guanye el concurs oposició.
Que el portaveu de Ciudadanos jugue a ser la Bruja Lola, i vaja a un notari a entregar un paperet amb un nom, és no només la constatació de la seua inconsistència política, sinó sobretot, un insult al procés transparent, i especialment als funcionaris de la casa. Perquè convé no oblidar que qui corregeix les proves d'accés són funcionaris, en cap cas polítics. És a dir, que el Sr. Vidal pressuposa que els funcionaris de la casa són més corruptes que alguns jugadors de l'Elda. I el que fa, és especialment greu, perquè és sembrar dubtes sobre un procés i sobre els funcionaris. No tinc ni la més remota idea de quin nom pot haver escrit en el paperet, però la jugada és clara. Si ha escrit Martínez i guanyés algú que se'n diu, diria que tenia raó. I si guanya un altre candidat o candidata dirà que és gràcies a la seua pressió, que s'ha evitat una trampa. Jugador d'avantatge. Trampós. Després li passarà com al Patronat Municipal d’Esports, on el seu regidor Zamora, va haver de demanar disculpes per tot el que havia dit. Ho pot llegir a l’acta. 
Després està el PP parlant de "dedazo". El PP!!! Que durant 24 anys ha incorporat a l'estructura municipal a qui li ha donat la real gana. En lliure designació, o creant places ad oc, per a qui no guanyava l'oposició, quan encara en feien. El PP, i el Sr. Pérez en particular, van fer un vestit a mida perquè només es pogués presentar una persona a la direcció de la banda. Nosaltres mantenim tots aquells criteris, i n'afegim algun més. Sembla, però, que a algú l'examen li sembla difícil i amenaça amb accions legals. És molt lliure d'explicitar així les seues deficiències.
Pel que fa als sindicats, una recomanació, necessiten amb urgència un procés de modernització, similar al que se'ns ha exigit, amb raó, als partits polítics. El corporativisme és com l'endogàmia, al final, els cromosomes se'n ressenten.
I pel que fa a la banda... És cert que hi ha mal ambient, i és cert que no ha començat ara. Raó de més per a buscar una direcció que siga capaç de superar l'actual situació, perquè alguna responsabilitat directa en deu tenir l'actual director, que convindria recordar, no és només director artístic.
Per últim, agraïsc al PP que es preocupe ara per la banda... Però s'enganya de banda. La banda que els ha de preocupar és la de Rita Barberà, la de les empreses que confessen que els hi pagaven les campanyes, la del Gürtel... És a dir, la banda del PP. Una banda que només governa quan va dopada a les eleccions, i que arruïna el país.

08 d’abril, 2017

"PER QUÈ CONTRA COMPROMÍS?" Levante-EMV- 08.04.17

Al País Valencià, els Pressupostos Generals de l'Estat han generat dues reaccions, la d'aquells que diem que són un insult i un abús, i la d'aquells que ho pensen però no ho diuen. Així de clares són les xifres, tan d'obvi és el tema, que a proposta del President de les Corts, Enric Morera, tots els grups han signat una declaració institucional que és una queixa formal pel maltracte econòmic al qual el PP ens sotmet.
Com este primer paràgraf m'ha quedat una miqueta contundent, diré que en realitat no tothom pensa això, el Sr. Moragues, ambaixador del govern espanyol ací, diu que els comptes no estan tan malament. I fa un sortilegi que voreja el filibusterisme, jugant amb les xifres. La seua tesi és que enguany s'ha pressupostat un 30% més del que s'executà l'any passat! No d'allò que s'havia previst, sinó del que finalment s'executà! Este intent de justificació és d'una insuportable lleugeresa en la construcció intel·lectual del discurs.

La primera resposta és: «gràcies per recordar-nos que van executar una part miserable del pressupost, perquè això alimenta el nostre discurs i ridiculitza el seu, senyor home», la segona és: «i ara ens hem de creure que ho van a executar amb este antecedent que amablement ens recorda?», i la tercera: «deixe-ho estar».
Isabel Bonig, lideressa recidiva, ha rebut un colp al bescoll per part d'Hernando, aquell que té la intel·ligència en una fosa comuna. Li ha dit que si ha signat la declaració conjunta, és perquè no coneix el pressupost, que se l'estudie i segur que canviarà d'opinió. L'arrogància d'Hernando és la seua única aportació al debat.
Bonig sap que el PPCV ja fa anys que va deixar de ser percebut com el partit que millor representa els interessos valencians. En els darrers estudis, eixe lloc l'ocupa de forma consolidada Compromís. Per això Bonig sempre diu que el 2019 hi haurà Presidenta a la Generalitat. Per això busca el cos a cos amb Mónica Oltra. Per això les crítiques més severes van contra les Conselleries de Compromís.
Contra Oltra, o contra Climent, o contra Marzà... Jo tinc la meua teoria. Hi ha gent que està en política per administrar el millor que sap, i altra gent que està en política per a transformar. I Compromís està en este segon grup. Les polítiques de la Conselleria de la Vicepresidenta, tenen un potent factor de transformació social (llei LGTB, llei de Renda Garantida...), legisla per a canviar el món, i ho fa amb lleis que el PP avorreix però que després no gosarà derogar. És el que va passar amb la llei del govern Zapatero de matrimonis igualitaris.

La Conselleria de Climent, ha creat una metodologia de treball amb els agents socials, que fa que les decisions siguen un poc més lentes, però molt més estables i permanents en el temps. Perquè han estat debatudes i participades. En l'àmbit de la meua Secretaria Autonòmica, per exemple, hem posat en marxa AVALEM Territori, que és precisament això, una metodologia analítica, que de la mà de les institucions i agents socials, ens permetrà saber quines són les necessitats formatives per a cada comarca i cada sector, podent així adequar la formació que oferim, a la demanda real de les empreses. Mai abans no s'havia fet res similar.
O la Conselleria de Marzà, que està resultant un revulsiu en el món de l'educació, amb oposicions per a mestres, decret de trilingüisme (criticat pel PP valencià, avalat pel Ministeri del PP), reducció de ràtios, pla de construcció de centres...
Pose estos exemples, i en podria posar d'altres, perquè mostren clarament eixa voluntat transformadora, que explica, la virulència dels atacs de la dreta immobilista, contra les Conselleries dirigides per Compromís. I alerta que això no és cap descrèdit per a les que dirigeix el PSOE, crec, que per exemple la Consellera María José Salvador està fent un excel·lent treball.

Esta és la partida política en este moment. Un govern central, centralista i centralitzador que ens margina i ofega econòmicament, amb la dolosa complicitat del PP valencià, que signa declaracions, però aprova els pitjors pressuposts que, en clau valenciana, hem vist en anys. 

01 d’abril, 2017

"TRANSICIÓ I INVOLUCIÓ" Levante-EMV - '1.04.17

L'any 1973 jo estava a la Universitat Laboral de Cheste. Un any abans havia guanyat una beca que em permetia estudiar gratis i en règim d'internat. Agradar-me, la veritat és que no m'agradava. Era un nano, i estava lluny de casa, de la família. Vivint a una ciutat de formigó, amb 5000 xiquets més com jo, en un terreny prenyat d'argilagues i romegueres, encerclat per una tanca metàl·lica per a què no fugirem.
1973 he dit. El dia 20 de desembre, va sonar la megafonia de les estances del Colegio Venado, que és on jo estava. Anunciaven que les vacances de Nadal, s'avançaven dos dies sobre les dates previstes, i que havíem de fer-nos els "petates" (no teniem maletes, només petates per no oblidar que érem un xicotet exèrcit d'una selecció de joves estudiants de tot l'estat, a major glòria del règim), perquè l'expedició (així se'n deia als autobusos que a les vacances trimestrals ens duien a casa) eixirien de l'esplanada tal dia a tal hora, en funció del destí geogràfic dels estudiants.
No sé en quin moment exacte vam saber que les vacances s'avançaven, perquè havien fet esclatar una bomba al pas del cotxe del President del Govern, i este havia mort en l'atemptat. A aquella edat no entenies massa bé la magnitud del magnicidi, però era obvi que la cosa havia de ser gruixuda si ens enviaven a casa abans d'hora. Jo me'n vaig alegrar molt. No de la mort d'aquell senyor a qui no coneixia, sinó de poder vore a la meua família que no havia vist des de setembre quan començà el curs.
Al mes de gener, després de les vacances sempre hi havia una jornada de portes obertes, en la que les famílies podien visitar-nos. I es feia una mena de recepció formal, amb discursos dels professors, tutors, directors, i la intervenció d'algun alumne. Aquell any, d'entre els poc més de 200 que dormíem a la meua residència, per alguna raó, Don Rafael Solá que era el nostre director, m'havia encomanat a mi abans de les vacances, una redacció de tema lliure que hauría de llegir en tan assenyalada efemèride.
Vaig redactar la meua intervenció en vacances, coneixent-me, segurament l'últim dia, i corre cuites. No recorde massa bé com anava la cosa, però en algun moment explicava que les vacances havien estat més llargues que mai, per allò de la bomba. I com ja aleshores jo era molt de la broma, recorde que vaig escriure en un castellà molt florit, que al carrer Claudio Coello, els veïns estaven molt contents perquè feia temps que reclamaven una piscina, i ara els hi havien deixat fets els fonaments.
No em pregunten com se'm va ocórrer escriure això, però supose que en la meua ment es quedà la imatge d'aquell enorme esvoranc, d'aquell forat anegat, ple d'aigua, que ben bé ho semblava una piscina! I la resta ho va fer una miqueta d'humor i un molt d'inconsciència.
En tornar a l'internat, el Director em va fer que li dugués la redacció que havia preparat per a llegir davant del claustre i les famílies. Li vaig deixar la redacció, i quan encara no feia 10 minuts mal comptats, em van cridar per la megafonia, cosa que feia molta, però molta por! Don Rafael estava esverat, tenia els ulls desencaixats, em va fer seure i em va preguntar qui havia escrit això, que si ho havia llegit als meus pares, que si a casa es parlava de política, que què pensaven els pares de la mort del President... Uff! Quina cosa! Un tercer grau en tota regla! Jo crec que em va vore tan espantat o tan estúpid, que donà per bo que era cosa d'un crio i em deixà marxar. L'endemà em va entregar un escrit sobre com era de perillós fumar per als xiquets, i explicant que en un altre internat una burilla mal apagada havia generat un incendi on havia mort un xiquet. Jo crec que s'ho va inventar, però és el que em va tocar llegir el "día de la família".
Esta història vivia oculta en algun plec de la meua memòria, i segur que ja imaginen que s'ha fet present amb força després de vore la condemna a un any de presó i set d'inhabilitació, a Cassandra, una jove tweetera que va penjar alguns acudits sobre la mort del sàtrapa, de la mà dreta del dictador. Ella tenia 17 anys quan ho va fer, jo 12. A mi em van cridar l'atenció i em van fer llegir un altre text. A ella li han destrossat la vida amb la condemna. Quan jo ho vaig escriure, Franco estava viu. Quan ella ho va escriure, governava el PP. El de la llei mordassa. El que em va denunciar a mi per a fer-me callar. I no.