18 de novembre, 2017

"DES DEL BALCÓ" Levante-EMV- 18.11.17

El PP és protagonista principal, tot i que no únic, dels pitjors anys de l'economia espanyola. I això s'ha de dir, perquè si no acabarem per comprar el seu relat trampós del miracle econòmic, i de com van aconseguir evitar el rescat europeu. Qui ens va posar en risc de ser rescatats, van ser precisament ells. Potser no només ells, però principalment ells.
Ho dic, i ho explique. A hores d'ara ja és una obvietat que l'anomenada «regla de despesa» creada per Montoro serveix perquè les administracions autonòmica i local, que són les que presten els serveis públics de primera necessitat, vegen condicionada la seua capacitat de gestió, en favor d'una pretesa estabilitat econòmica. Bàsicament el que es fa, és impedir el creixement dels serveis públics i la prestació adequada d'eixos serveis, per supeditar-ho a una qüestió comptable. Sí. Volen que els ajuntaments (i les autonomies) tinguen superàvit, però els condicionen en què se'ls poden gastar. Unes condicions draconianes que fan que una part molt important dels diners estalviats gràcies a la bona gestió, vagen a eixugar el dèficit...de l'Estat. Dèficit que l'Estat continua disparant; mentre en paral·lel buida la caixa de les pensions.
Em sembla evident, que la norma s’ha de canviar. No cal parlar de Catalunya i la intervenció econòmica, perquè hi ha altres elements de caràcter polític que distorsionen el discurs, però mirem Madrid. Madrid aconsegueix reduir en 2.000 milions d'euros el deute heretat del PP, en només dos anys. Això és un 40% del deute. I en paral·lel, aconsegueix romanents per valor de 1.000 milions d'euros, tot, mentre paga puntualment als seus proveïdors. Doncs bé, malgrat els espectaculars resultats, la norma de Montoro permet intervenir les comptes de Madrid. No ho permetia mentre Gallardón (imputat ja) i Botella (que crec que també ho acabarà), endeutaven irresponsablement la ciutat, però ho permet ara que la gestió econòmica posa en evidència les maleses del PP.
I és que va d'això esta partida. Va d'usar normes ad oc, reglaments, lleis, fetes per intervenir les gestions pulcres que posen en evidència la gran mentia de què la dreta sap gestionar. La dreta que ha governat, el PP, robava, sí, i això és extremadament greu. I destruïa les proves, per això el PP com organització serà formalment jutjada. El primer partit jutjat com subjecte penal de la història de totes les espanyes. Però sobretot, era un mal gestor. Un desastre que malbaratava recursos públics i arruïnava territoris. El cas del País Valencià és paradoxal.
Ara mateix som l'única autonomia que amb un nivell de riquesa inferior a la mitja, som contribuents nats. És a dir, els pobres sent solidaris amb els rics. I malgrat això, el Govern del Botànic, amb uns recursos clarament insuficients, tira endavant polítiques de caràcter social impensables amb el PP. Tot, mentre setmana sí, setmana també, ens cauen via judicial sentències milionàries a pagar amb diners públics, fruit de la gestió de la banda popular. Sobre nosaltres la mirada inquisitorial de Montoro amb el vistiplau i l'ovació tancada de Bonig i la seua gent. Sobre nosaltres el risc permanent de la intervenció econòmica. El FLA és una estafa. Són els nostres diners que ens els presten amb interessos. Doncs bé, Montoro pot provocar retards en el pagament del FLA que ens abocarien a incomplir la «regla de la despesa», i pretesament justificaria una intervenció.

Entenen per quina raó dic que s'ha de canviar la norma? Una norma que no permetia intervenir administracions mentre malgastaven i robaven, i que ara permet intervenir aquells governs que demostren que l'esquerra gestiona millor. El FLA i la «regla de despesa» són dues armes d'una guerra política, no econòmica, del PP contra els nostres drets. Per això cal acabar amb les tres coses. El FLA, la regla, i el PP. Per això hui eixim al carrer, per això el PP es queda al balcó, observant. 

11 de novembre, 2017

"HO DIC PER AJUDAR" - Levante-EMV- 11.11.17

    F. Tarazona, J.Pol, F. Marqués, I. Costa, E. Cuesta, J. Álvarez, J.M. Tortosa, M. Rodriguez, J.M. Medina, A. Bosch, J.R. Barral, B. Rodriguez, V. Farnos, M. A. Guerrero, A. De Miguel, P. Cobián, A. Guerra, G. Pariente, V. Rambla, A. López, A. Mula, D. García, J.M.Méndez, J.Fernández, A. Cerdá, P. Ripoll, C. Perdomo, F. Molina, F. González, J.A. Megías, R. Blasco, J. Flores, C. Torres, J. L.Pepote, M.L. Carrera, J.Luzardo, J. Hernández, J.C. Clementa, J. Bolarín, R. Rato, J.M. Rodriguez, M.R. De Haro, J.M. Ródenas, E. Arnal, J.M. Traba, I. García, J.M. Santos, M. Lorente, B. Martín, E. Muñoz, P. García, F. Molina, T.Lorenzo, L.A. Solís, A. Vázquez, M. Cervera, J.J. Nombela, C. Sánchez, F. Areal, J.López, A.Polo, F.J. De La Riva, Á. L. García, A. Puente, C. Abellán, C. Manrique, L. Mellado, G. Ortega, J. Jiménez, J.E. Clerigues, E. Usaldón, J. A. Rodriguez, J.Á. Arranz, G. López, I.Mª Sánchez, D.Serra, S. Hernández, J. Villanova, C.Páez, A. Such, J. I. Molina, J.Gómez, J. Font, J.Merino, J. Guarro, J. Vázquez, J.Á. Cañas, J.R. Henriquez, J. Manuel, E. Bethencourt, D.Ibars, P. Crespo, J.A. Gallegos, F. Blaya, J. Fernández, M.De León, I. García, C.T. Martín, A. Serrano, S.Yagüe, R. Durán, M.A.Conesa, S. Caballer, P. Rotger, J.M. Méndez, F.García, A. Gacio, J. Dionisio, P. A.Sánchez, J.C. Aparicio, M.L. Carrera, R. Galeote, M. Torres, M.C. Castellano, J.M. Gabarri, R. Calatayud, L. Ramís, A. Varela, M. Tello, F. Berberena, M. Martínez, J.I. Fernández, Á. Currás, F. Sierra, S. Castedo, A. Marmotes, J.I. Fernández, J.L.Baltar, E. Rosado, J. Peñalver, L. Botella, J.L. Sánchez, J.L. Olivas, M.T. López, M. Rabaneda, J.J.Ripoll, L. Partida, E.Pastor, A. Tamayo, M. De León, J.J. Moreno, E. Crespo, J. Sepúlveda, S. Martín, Á. Acebes, M.A. Cámara, G. Reig, Á. Sanchís, A. González, J. Suárez, C. Ibáñez, J. Martínez, F. Granados, R. Betoret, A.E. Gómez, L. Bárcenas, R.l. Peset, F.A. El Jaber, C. Díaz, M.J. Velasco, D. Ramírez, A. Vallés, A.J. De La Viuda, A. Alvarado, M.A. Hernández , J.I. Sánchez, C. Fabra, J.A. Fernández, J. Pérez, M.I.Fernández, S. Guirao, M.I. Mendoza, M.M. Pedreño, V. Campos, M.L. Carrera, M.P. Adela, J. Bover, A. Grau, I. Vidal, R. Costa, F. Camps, G. Galeote, J. M. Fernández, G. Cañellas, J. García, J.M. Peña, T. Gómez, P.Á. Hernández, J. Toja, G. Conde, F. Muguruza, J. Morales, M. Carrillo, L.A. Elvira, J.L. Fernández, J.A. Pacheco, J,C. Bonet, S. Arencibia, A. Padrón, J.A. Alcoba , E. Hidalgo, A. Bea, J.C. Lantarón, J. Martín, J. Rodrigo, A. Garrido, J.L. Mosquera, K. Viane, G. Guerra, D. Vidal, J. Miranda, C. Silva, J.J.Cardona, J. Massot.
    Tots estos militants i càrrecs públics del PP han estat identificats per la justícia, tots imputats, alguns ja jutjats, i alguns condemnats. No sé jo, però crec que eixe «M. Rajoy» del Papers de Bárcenas, igual és el President del Govern. Ei, ho dic per ajudar.

04 de novembre, 2017

"GUERRES PROXY" Levante-EMV 04.11.17


Les guerres subsidiàries o guerres proxy són un tipus de conflictes en què es distingeix una confrontació interna entre diferents bàndols o actors que s'engloba com a part d'una altra rivalitat entre potències o actors externs. Segur que a tothom ens venen al cap tristos episodis bèl·lics entre grans potències, on els trets es disparen a un país tercer. De vegades, en forma de guerra civil.

Crec que una de les «grans potències» polítiques espanyoles, el PP, amb el seu aliat principal, Ciudadanos; intenta traslladar al territori valencià una guerra política d'abast estatal, que té a vore amb el grau de descentralització d'Espanya. I crec també, que per a guanyar eixa guerra per la recentralització, necessiten guanyar la batalla electoral valenciana. I ara mateix se'ls-hi  nota molt. Són «ansia viva» que diria aquell. La seua jugada és de manual.

L'atac constant i permanent a Compromís n'és l'evidència, i diu molt d'ells i la seua estratègia. El discurs del PP assenyalant-nos com a independentistes i radicals, té la conseqüència, no sé si buscada, de què després l'extremadreta, amb la que coincideixen a les manifestacions, ens ataca físicament. El discurs del PP dient que les nostres polítiques busquen el mateix que les polítiques dels grups independentistes a Catalunya, senyalen l'autonomia per justificar un 155. O dit d'una altra forma, retallar l'autonomia, tutelar l'autogovern, recentralitzar. Tutelar políticament, que tutelats econòmicament ja ho estem, gràcies al fet que quan ens van governar ells, ens van arruïnar. Per la via del malbaratament i la corrupció, que és on anaven a parar els escassos recursos que arribaven per culpa d'un finançament injust.

Esta gent, conscient que no ens pot acusar a nosaltres d'allò que som, perquè el que som ni és delicte ni res que se li assemble, ni espanta a ningú; ens acusa d'assemblar-nos a altres. Altres, que dit siga tot passant, són formacions legals i que a diferència del PP, no tenen imputats a les seues files. Esta gent, que viu en un constant estat de cabreig perquè el dia a dia judicial els recorda totes les il·legalitats i delictes que van cometre mentre governaven; ens acusa a nosaltres, no del que fem, sinó del que segons ells farem d'ací a 15 anys. Fan una projecció en el futur i ens ataquen. Amb l'agreujant de què és una acusació ideològica. No ens acusen de voler finançar-nos il·legalment com ells, ni de voler cobrar comissions, ni de fer contractes als amigatxos. No. Això no s'ho creuria ningú. Ens acusen de pensar diferent.

Jo trobe que tota esta pantomima en la qual estan instal·lats PP i Ciudadanos, intentant escalfar els ànims de la societat valenciana, posant-nos en una diana perillosíssima (ja hi ha hagut ferits, ja hem hagut de contractar seguretat a El Puig...), és una mostra de la seua debilitat, i de la nostra fortalesa. No sent capaços de qüestionar argumentadament les polítiques del Consell, intenten assimilar-nos a altres formacions als qui pressuposen mala imatge i pitjors intencions.
I és també un despropòsit aberrant, una perillosa irresponsabilitat, consistent en fraccionar la societat valenciana i enfrontar-la. Quan el que necessitem justament, és tot el contrari. Pau social, tranquil·litat, racionalitat i unitat. També per reclamar un finançament just, amb sindicats, empresaris i agents socials. Tots, excepte el PP i Ciudadanos, que posen l'autonomia en risc, jugant al Risk
.

28 d’octubre, 2017

"TALENT SENSE TALENTS" - Levante-EMV - 28.10.17

Que el Congréso haja ampliat trenta-cinc vegades, trenta-cinc, el termini per presentar esmenes de la reforma de l'Estatut Valencià, no sembla una casualitat. Reforma, val a dir, que se circumscriu a un sol article. Té delicte la cosa! Trenta-cinc vegades, en una maniobra de dilació permanent per tal d'evitar que es puga tenir en compte la població valenciana actual a l'hora de calcular el retorn econòmic que ens correspon. Quina habilitat, quina destresa a l'hora de fer anar el reglament. Quin talent!
Parlem de talents. Hi ha tres versions conegudes de la Paràbola dels Talents. La de Mateu, la de Lluc, i la de l'anomenat Evangeli dels Natzarens. Esta darrera versió, menys coneguda. Les dues primeres, en canvi, molt més populars, tenen poques diferències. Bàsicament la història que expliquen és la d'un amo que havent de fer un llarg viatge, va deixant temporalment la seua riquesa repartida entre tres servents: a un li donà la quantitat de cinc talents, a l'altre dos, i al tercer, un de sol. Quan torna a casa, passat molt de temps, els va fer comparéixer en la seua presència, per tal de demanar-los-hi comptes de la seua gestió. El que havia rebut cinc talents, s'havia posat ràpidament a fer negocis, i havia aconseguit duplicar el capital; oferint així al seu Senyor la suma de 10 talents. Exactament el mateix que va fer el segon, passant de dos a quatre talents, que també retornà al seu Senyor.
En canvi, el darrer, per por a perdre els diners, el que va fer va ser un solc a peu d'un arbre, i va soterrar la moneda; explicant-se així: "Senyor, sé que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat, per això vaig tenir por i vaig soterrar la moneda. Ací la teniu Senyor. Una moneda em deixareu en custòdia, una moneda vostorne». Els dos primers que van multiplicant la seua suma per dos i reberen iguals elogis, mentre que el tercer, destapà la fúria de l'amo. Tant s'enfadà el Senyor amb el seu servent, que li retirà el talent i el va entregar a qui de cinc n'havia fet deu, i l'expulsà de les seues terres.
Doncs bé, la Paràbola dels Talents, ja són ben bé les balances fiscals de l'Estat. Ja són ben bé els acords del finançament autonòmic. Crec que el Govern del Botànic, ha demostrat sobradament estar en el grup dels que multipliquen en resultats els ingressos. L'esforç de gestió que fa este govern per pagar els bonys que ens van deixar els anteriors governs, sesuma al deficient finançament. Un finançament que ens impedeix fer front a les necessitats socials. I malgrat tot, la gestió pulcra, acurada, ajustada, mesurada i també transparent; ens està permetent començar a fer canvis en l'estructura econòmica del país.
Este esforç, este compromís amb la justícia social, el patiment estructural de la ciutadania valenciana, mereix un finançament just. Ja hem demostrat que quan governem el país, i els pobles i ciutats, podem multiplicar els recursos, però la seua elasticitat no és absoluta. Ja no donen més de si. I sobretot, és indiscutiblement injust. Som pobres i paguem com si fórem rics.
Que el Gobierno del PP continue castigant a les valencianes i als valencians, amb un finançament clarament insuficient i injust, potser algú tinga la temptació de justificar-ho en com van gestionar els fons els anteriors Consells del PP. I és que a la Paràbola dels Talents segons la tercera versió, la de l'Evangeli dels natzarens, el tercer serve, hauria dilapidat els diners «en prostitutes i tocant la flauta». I sent això cert, no seria just per al poble valencià.

22 d’octubre, 2017

"VOLEM UN SERVERF MÉS EFICIENT" - Levante-EMV - 22.10.17



Jo vinc del món de l'empresa privada. Concretament de la direcció de recursos humans, i l'organització científica d'empreses. La meva relació amb l'administració havia estat sempre com administrat a títol personal, i com a "client" en l'àmbit professional. Res més. Després arribà la política. 
Quan vaig assumir responsabilitats de govern al meu ajuntament vaig aprendre crec que molt, i necessàriament ràpid, que les organitzacions públiques, tenien poc a veure amb les privades. Siguen empreses, o organitzacions d'altra mena. Una de les coses més importants que vaig comprendre, és que l'administració està plena de gent amb molt de talent, amb vocació de servei, i amb idees pròpies de com fer que l'organització esdevinga més eficient. I amb alguna d'aquesta gent, vaig tindre l'oportunitat de formar un equip quan com Vicealcalde vaig assumir les competències en modernització en l'administració local.
Quan vaig arribar a la Secretaria Autonòmica em vaig trobar amb una direcció política absolutament compromesa amb el servei públic, que em van servir d'enllaç amb l'equip tècnic, que tenia una implicació incondicional, i que posaven al servei d'ella, el seu coneixement i experiència. Tot l'equip plegat sabíem que calia un esforç de reorganització, de millora de procediments, de delimitació de funcions, de disseny de sistema de treball. La pregunta era, com ho havíem de fer!
Recorde haver-li llegit al catedràtic Carles Ramió que en la búsqueda d'una administració eficaç hi ha dos vectors bàsics. El primer reforçar constantment en l'àmbit institucional i organitzatiu el model de gestió. El segon el d'estar atents als canvis de l'entorn i prestar serveis en una lògica de constant innovació per mantenir el ritme d'una elevada qualitat en la prestació de serveis públics. I al Servei Valencià d'Ocupació, hem decidit fer-ho. Volem que el SERVEF siga un instrument més proper, modern, eficient i obert a la ciutadania. I sabem que és imprescindible el concurs de les persones usuàries i del personal intern, per a fer una transició cap a un #NouServef.
Avui en dia, el disseny de coses noves i la seva implantació té una disciplina pròpia: la innovació, entesa com un procés definit i estructurat de crear o millorar qualsevol producte, servei, empresa o organització. Recentment, s'ha desenvolupat el concepte de design thinking. Amb ell ens referim a la disciplina que usa la sensibilitat i els mètodes dels dissenyadors per compatibilitzar les necessitats de l'usuari, amb allò que siga tecnològicament viable i que un determinat model de negoci puga generar valor al client i cobrir una oportunitat de mercat, o un servei públic en el cas que ens ocupa. El design thinking és una metodologia que fa convergir un ampli espectre d'activitats innovadores amb una visió centrada en la persona. 
Així, la innovació del sector públic ha d'anar de la mà del disseny d'estructures capaces d'activar mecanismes d'intel·ligència col·lectiva, i no només puntualment, sinó com pràctica prolongada en el temps. Solucions que promoguen de forma constant la col·laboració i el concurs de sabers i experiències dels diferents actors propers a l’entitat.  Hem deixat de considerar a la ciutadania, com “l’administrat” i s’empodera configurar-se en col·laborador, en partícip de la prestació del servei públic i, en part clau de tot el procés de generació de la política i del servei públic.
És per això que hem posat en marxa la campanya "Obrim per obres", que és un procés participatiu amb enquestes personalitzades, tallers col·lectius, entrevistes i tot un seguit d'instruments que han de servir per diagnosticar la nostra organització, i assentar les bases d'una transformació transversal, tant en l'àmbit intern amb el seu personal i funcionament, com en l'àmbit extern amb la ciutadania. Perquè el
Per al nostre equip, és tot un repte que afrontem amb il·lusió. Estem imaginant, començant a construir, l'administració pública del futur. Ens acompanyen?

14 d’octubre, 2017

"I SI APLIQUEM L'ARTICLE 551?" - Levante-EMV- 14.10.17

M'hauran de creure si els dic que jo com expert constitucionalista no tinc preu. Entenent el preu com allò que algú està disposat a pagar per un bé o un servei. I per les meues opinions legals sobre la Constitució espanyola del 1978 ningú no donaria un mal maravedí! Lògic. He estudiat molt de dret, però no Dret. A classe estudiàvem la Constitució, però com estudiàvem dret romà, i tampoc no sóc cap expert en la usucapió. Però si vostés formen part d'eixe amable col·lectiu que llegeixen les meues columnes al Levante, ja saben que de mi no cal esperar un article acadèmic, així que ja es poden agafar a la cadira que comença l'espectacle.
L'article 155 de la CE és, segons els constitucionalistes experts, el "mitjà de control, de caràcter excepcional, que complement a l'ordinari recollit en l'article 153, de l'activitat de les comunitats autònomes". I davant de la DUI (que al final ha semblat més un DIU) del Parlament català, sembla l'escenari més probable en els pròxims dies. I per què? Doncs perquè l'article diu que es pot aplicar quan una comunitat no compleix les obligacions constitucionals o altres lleis, o actuaren de forma que atempte greument contra Espanya.
A Catalunya, o als dirigents de Catalunya (he de confessar que no ho tinc del tot clar) se l'acusa de malbaratament de fons públics per la consulta del 9-N (i el Tribunal de Comptes condemna als organitzadors a pagar-ho de la seua butxaca), se'ls acusa de no complir les resolucions del TC respecte a l'anul·lació de les noves lleis catalanes (allò d'aprovar lleis pel mètode abreujat en només 24 hores), se'ls acusa d'intentar assumir competències que no són seues. De suplantar la sobirania nacional. De fer un referèndum il·legal, que diu la Vice que mai va existir, però els acusen igual. D'adoctrinament a les aules i a la televisió pública. I no tardaran a dir que la tradició nadalenca del Tió ataca la convivència i uniformitat dels Reis d'Orient. A alguns qualsevol cosa que duga "Orient" els encanta. Encara que siga una plaça.
La història és què passaria si s'apliqués l'article 551? I vostés diran... N'hi ha tants? No, clar, però els més avesats ja s'hauran adonat que el 551 no és només un model de Levi's, és també 155 escrit del revés. I és per fer un joc. Què passaria si giràrem del revés tot este embolic. Si les autonomies (representants de l'estat als seus territoris) aplicaren un hipotètic article 551 a l'estat per vulnerar la Constitució i la resta de lleis, retirant-li les competències, assumint el control? Hi ha motius? Ho fa l'Estat?
Constantment. Fa unes setmanes el TC decretava que el Gobierno havia tornat a immiscir-se en les competències autonòmiques, en este cas en matèria de polítiques passives per l'ocupació. Sentències que posen en evidència la vocació recentralitzadora de l'Estat i en especial d'este govern, es compten per desenes. És la seua LOAPA poc dissimulada. I no fa altra cosa que dur al TC tota llei valenciana que no els agrada, la de la funció social de l'habitatge, la de la sanitat pública i universal... Saben que només presentant el recurs es suspén la posada en marxa de forma cautelar, i a esperar anys.
El referèndum dels catalans no tenia garanties suficients, sense entrar en les raons, jo també ho crec... Però quines garanties tenen les eleccions municipals, autonòmiques, estatals, si el partit que les guanya, el PP, ho fa amb finançament il·legal, en frau electoral? Les trampes de Camps, de Rita, de Mariano... El govern de Rajoy per boca de diversos Ministres van assegurar amb contundent reiteració que el rescat bancari no ens costaria ni un cèntim, i ja sabem que palmàvem 60 mil milions. Aproximadament el pressupost del Govern del Botànic per als 4 anys!!! Un escàndol. Però no hem vist al Tribunal de Comptes reclamar els diners als qui van decidir eixes ajudes. Ni embargar-li els comptes a Rajoy. Ni ho voran a TVE paradigma de la manipulació. Ni voran a les escoles de Soria o Guadalajara, explicar que fins a 1707 nosaltres érem un Regne independent.
La CE que tant costa de reformar, i que tant ens recorden que va ser votada pel poble, ha estat modificada pel tràmit d'urgència (article 150 del Reglamento de les Cortes Generales), tres cops. Per cedir sobirania a Europa, per abaixar-se els pantalons davant Europa i privilegiar el rescat bancari a les polítiques socials, i per canviar de Rei quan es fa fer públic que l'ara Emèrit, anava nu.
Però tranquils, que ja els havia advertit que este article és una de les meues bajanades. Ningú no es planteja seriosament aplicar el 551... Parlem? Hablamos?

06 d’octubre, 2017

"CATFISH. MENTIDES A LA XARXA" - Levante-EMV- 07.10.19

Hola bon dia, no sé si seran vostés prou friquis per conéixer els mateixos programes de televisió que jo conec. Coneixen CATFISH? Bé, té una història interessant. Nev Schulman va conéixer una xicota per internet i es van posar a festejar a distància. A mesura que avançava la cosa, saltaren algunes alarmes, va detectar coses que no li quadraven. El germà d'ell li va proposar mantenir la relació i començar a documentar els correus i les telefonades, amb un vídeo. Al final, la xicota no existia i tot va ser una fabulació d'una dona no sé si molt equilibrada. El 2010 s'estrenà el documental que explicava la història. També sobre el documental hi ha dubtes de si és una història real, o un d'eixos falsos documentals cinematogràfics com la mítica «Holocauto caníbal». Però el cas és que donà pas a un programa on estos dos germans, documentaven casos reals, i forçaven l'encontre entre els enamorats... Amb el resultat de què en alguns casos, era una bonica història d'amor, i en la majoria una estafa emocional. Darrere la porta apareixia un camioner de Wisconsin amb uns pits molt menys turgents del que havia assegurat al seu fals perfil de Facebook de cheerleader.

Jo crec que a tots els que estem connectats a la xarxa, de tant en tant ens han colat algun gol. Una foto que no és de l'any que pensàvem, un text que atribuït a algú que no en sap res... Sempre he mantingut que a la xarxa no hi ha informació, perquè la informació demana periodistes... Però és cert que darrerament la mentida, la manipulació i l'engany programat apareixen també en molts, massa mitjans de comunicació. De vegades en aquells que acusen els altres de manipular la ment de la gent, o d'adoctrinar, sense mirar-se a l'espill que esclataria en mil bocins de la vergonya d'haver de reflectir una cara tan fastigosa de la premsa actual.
Les xarxes, els grups de whatsapp, i el que és més greu, la gran majoria de mitjans de comunicació fa mesos que inventen o difonent perillosíssimes mentides. Algunes per alçar l'ànim dels amics, la majoria per crear odi contra l'adversari polític. Així les coses, caçar mentides en la xarxa, pescar «catfish» esdevé un imperiós mandat intel·lectual si tens la sana pretensió de mantenir un cert nivell de decència personal. Especialment en este moment de tanta tensió.

La Vicepresidenta del Gobierno no és filla del general franquista J. Antonio Sánez de Santamaría, per no ser, no són ni parents. I per a subratllar que eixa senyora és molt de dretes i «muy y mucho española», no cal inventar, amb escoltar-la prou. Aquell home de camisa blanca, singlotant entre llàgrimes que en un vídeo s'abraça a un guàrdia civil, no és el propietari de l'hotel de Calella. De fet, no és el propietari de cap hotel, ni és de Calella. És un senyor de Lleida que va anar a solidaritzar-se amb ells com explica la pròpia guàrdia civil, això sí, però res més. Isabel Coixet no va escriure aquella carta que circulava per la xarxa; en va escriure a posteriori una altra, molt més ben redactada, que en el fons defensava alguna cosa similar, però a posteriori, no aquella. Antonio Garcia, el membre de les Unidades de Intervención Policial no va morir a Barcelona, perquè no hi va estar destinat ni temporalment, bàsicament perquè estava de baixa mèdica a Valladolid. Va morir, sí, per al llit de casa seua, i va ser la mateixa Policia Nacional la que va haver de demanar que no usaren el nom d'un company que havia faltat, per alimentar l'odi. Més odi pretenia crear la falsa notícia, de què a conseqüència de la desmesurada i brutal càrrega policial (això és cert, ho va ser) hi havia un xaval de sis anys que havia quedat paralític. Fals. Al president provincial del PP també li'n van colar una, supose, perquè va alimentar la falsedat d'una multitudinària agressió d'uns ciutadans a un Policia Nacional associant-ho al 1-O, quan el peu de fot hi deia que era el 2008 a Almeria. L'avi de Puigdemont no és el militar franquista que es diu. Al Major Trapero, ETA no li va matar cap germà policia, perquè no era germà seu. No és cert que només es votara a 62 meses. El Ministerio diu que en van poder tancar (o trencar) 92, el que significa que es va poder votar a 4.561. Hi ha dues fotografies dels bombers enfrontant-se als antiavalots. Són reals, però no d'ara, són del 2013 i els antiavalots són...dels Mossos, que també tenen porra i la gasten de tant en tant. No és cert que la jutgessa que va explicar la seua experiència l'1-O haja hagut d’abandonar Girona com ha publicat La Razón. L’Asociación de Jueces Francisco de Vitoria ho ha desmentit i n’ha exigit la rectificació.I una que molesta especialment. La del pare que presumptament posa el seu fill menut com escut per evitar que la guàrdia civil li pegue. He vist el vídeo sencer... El pare ix de votar amb el xiquet al coll, ensopega i està a punt de caure. El Guàrdia Civil ho evita. I de fet, la imatge que ens presenten com agressió, és el moment en què el guàrdia civil ajuda al pare a baixar el xiquet i després s'acomiaden amablement. Ja està bé de moure i remoure merda, que ens acabarem fent mal. 

30 de setembre, 2017

"PAPIROFLÈXIA I PRESTIDIGITACIÓ" - LEVANTE-EMV - 30.09.17

Hi ha polítics que haurien de dedicar-se a la papiroflèxia, perquè els hi dónes un foli i igual fan aparéixer un cérvol, que un cabussó emplomallat, que un caragol punxós. És una habilitat possiblement innata, però que es pot entrenar. I entrenen.

Sipho Mibona, és un dels artistes més destacats de l'origami modern, amb les seues figures d'animals, algunes com el seu famós elefant, de mida real. Però no és l'únic, James Roperaconsegueix instal·lacions gegants a base de xicotets papers de colors plegats i replegats. Byriah Loperfa espectaculars figures geomètriques plenes d'artistes i angles, ben allunyades de la dolça sinuositat de les que fa Giang Dinh... I un llarg etcètera, que si volen conéixer, poden fer com jo i buscar-ho a internet, que jo no en tinc ni idea de l'art del plec i el rebrec.

Però torne als polítics capaços de doblegar, plegar, estirar, torçar i retorçar, corbar, flexionar, arquejar, atavellar i prisar una frase, una idea fins a deixar-la amb aparença d'haver dit el contrari. És un recurs estilístic eficaç per a escalfar els ànims dels seguidors, però pobre com argument real. És el que es coneix com a fal·làcia de l'espantaocells o de l'home de palla, i consisteix a presentar la posició de l'adversari de manera voluntàriament errònia, formulant així un argument fàcilment refutable. Els més avesats l'usen com un pas previ de la fal·làcia ad hominem, que pretén desqualificar una idea per eixir de la boca d'algú desacreditat.


No sé si em segueixen amb tant de plec, revolta i rebrec. Exemplificaré. Jo critique a les portaveus autonòmiques del PP i de Ciudadanos, per la seua intervenció en un ple, i ho faig amb un qualificatiu ideològic (els hi vaig dir "fatxes", com elles ens havien titllat uns minuts abans de "radicals", "incompetents", "malfaeners" i altres subtileses). Però el papiroflèxic de torn, puja a la trona i rebrega la meua opinió per acabar dient que els hi falte al respecte per ser dones. Així, sense més. Per a després dir-me misogin. Alegrement. En la meua opinió en cap lloc ni es parlava ni insinuava el seu gènere. De fet, la condició de fatxa és transversal. Ho és Le Pen filla i ho és Le Pen pare. Els hi agradarà més o menys que els hi diga fatxa, com a mi que em diguen radical o què sé jo... Però sé que m'ho diuen per les meues opinions, no per tindre un cromosoma Y, de la mateixa forma que a mi no m'interessa la seua doble XX cromosòmica, si no les coses arriben a dir. De fet, trobe que és terriblement masclista, que un senyor isca a la trona a "defensar" a les dues portaveus pressuposant que la critica té a vore amb el seu gènere. Molt.

L'altre rebrec argumental vingué associat al concepte "cunyat". Cunyat en segons quin context ha esdevingut un qualificatiu que té a vore amb la poca solidesa d'alguns arguments, i que sovint s'associa al partit carabassa. I com jo vaig dir que això de què cada foli del discurs de la ciutadana acabés amb una acusació de radicalisme i independentisme a tot el que fes olor de Compromís, sembla el resultat de què hagués escrit el discurs el cunyat; el mateix mestre de l'origami argumental va dir que també era misogin i masclista. Estaria d'acord amb ell si jo hagués dit que li l'havia escrit el seu marit, o el seu pare, o el seu germà... Però quan vaig parlar del cunyat, era obvi que no parlava del germà del seu home, ni de l'home de la seua germana. Parlava d'un nivell argumental d'una insuportable lleugeresa. Però el portaveu ho va capgirar fins que semblés que jo havia dit una altra cosa, entre els aplaudiments fervorosos de les seues hosts.


I un cop va considerar que ja m'havia convertit en un "espantaocells", per tant, el que jo digués no tenia valor, va poder rematar la feina dient... "És un mal gestor", sense donar cap dada que ho avalés. Bàsicament, perquè totes les xifres avaluables de les polítiques que estem implementant en la meua àrea de govern, són molt millors, que la de qualsevol període elegit a l'atzar, en els darrers anys de governs populars. Però així s'escriu la història. Així està el pati. Tot i que és clar que els preferisc fent de papiroflèxics, que de prestidigitadors al govern. Aleshores feien desaparéixer els diners. Els de l'atur jove, per exemple, per dedicar-los a la ruïnosa F1.

23 de setembre, 2017

"HE PERDUT" Levante-EMV -23.09.17


Des del mateix dia que vaig entrar en política vaig tindre clar que no volia que la política em canvies. Alguna vegada he explicat que vaig construir un sistema particular i una mica rudimentari d'alertes, consistent en demanar a tres persones que em coneixen bé, però que no es coneixen entre elles, a avisar-me si em veien canviar d'actitud, de forma de fer, de comportar-me. Amb l'esclat del potencial de les xarxes vaig tornar a pensar sobre el particular. No diré que sóc un pioner perquè seria desmesuradament exagerat, però sí que he estat dels primers polítics locals en fer-ne ús freqüent. Tinc un nombre més que considerable de persones que em segueixen regularment, i a qui aprofite per a donar les gràcies en general. I en particular als molts que s'han solidaritzat 
esta setmana amb mi. En públic o en privat. També polítics de tots els partits, sí, de tots, o periodistes.

Eixa pretensió de què la política no em canvie té dues raons clares. D'una banda el saber que malgrat que s'allargue, el meu pas per la política continua sent temporal, encara ara he cotitzat més anys fora de la política que a la política. I en tot cas, un evoluciona amb el temps, l'edat, i lògicament afectat per l'entorn laboral, i esteés peculiar, però una cosa és evolucionar i l'altra canviar. D'altra banda, perquè eixa uniformitat conductual, eixe discurs mimètic de polítics d'un color o altre, és el que converteix als servidors públics en una massa amorfa i alimenta la lectura única sobre el col·lectiu. És a dir, abona allò de què tots són iguals.

I encara una de menor. Crec que el concepte de "políticament correcte" és una cotilla, una faixa constrenyent i uniformitzadora, que no m'agrada gens ni mica. Però això, ja dic, és menor. Però clar, jo tinc una forma crua i directa d'expressar-me, és cert. Tire d'ironia amb freqüència, i això, siguem clars, és un excés de confiança perquè pressuposa que qui hi ha davant és intel·ligent. O com a poc, no té una ment perversa. I ara tornaré a la perversió. Tot això segons com, pot esdevenir una pràctica d'alt risc. En estos anys de presència en xarxes, he fet més de 45.600 tweets, dels que 4 (que jo recorde, però diguem que 5 o 7 o 11) han generat polèmica. No és molt, però és.

No explicaré amb detall el que va passar en la darrera polèmica per un tweetmeu, perquè seria alimentar un debat fals, i orquestrat. Mai he rigut de la malaltia de ningú. Mai. Tampoc ara. I no caldria que expliqués eixa malaltia l'hem viscut duplicadament i mortal a la meua família més nuclear. Perquè encara que no ens hagués passat a casa, tindria la mateixa sensibilitat humana. Quina mena de monstre s'ha de ser per no tenir-la? Una malaltia no fa bo a un mal polític, però ni el pitjor dels polítics mereix que una malaltia siga motiu de broma. Fa tres anys este diari publicava com un candidat del PP deia que cas de què jo tingués càncer em deixaria «podrir-me al llit». Jo no. A ningú.

Però he perdut. Jo puc controlar el que dic, ser més prudent, intentar evitar els jocs de paraules, no tocar certs temes (malgrat que crega que l'autocensuraés la més cruel de les censures)... Però no puc evitar, ni enfrontar, ni véncer a la perversió d'alguns. Gent que interpreta maliciosament les coses, per desacreditar els adversaris, possiblement perquè no poden desacreditar la feina feta. I davant d'això, no els regalaré més bales, no permetre que afecte la visió del meu treball, i sobretot a la del meu equip. La meua presència en xarxes es modera i modifica, de moment, s'atura. Jo he perdut, i ha guanyat això que ara se'n diu, la «postveritat». Enhorabona.

16 de setembre, 2017

"FESTA DE PIJAMES" - Levante-EMV - 16.09.17


Com a pare d'una xiqueta que s'ha entestat a fer-se preadolescent (és a dir, és una xiqueta però ella comença a creure que ja no ho és tant), el concepte de Festa de Pijames m'evoca un grapat de congèneres seues, rient esbojarrades damunt dels llits, o compartint matalassos a terra, i negant-se a dormir molt dignes perquè encara és d'hora... Mentre les seues parpelles ja fa estona els hi porten la contrària.
Però com a polític, si sent parlar de Festa de Pijames em ve al cap Sónia Castedo, la que fou alcaldessa popular d'Alacant, polimputada i immersa en totes les trames de corrupció que s'han produït en aquella ciutat en els darrers anys. I sobretot em ve al cap aquella imatge icònica de Castedo en pijama, asseguda per terra del corredor d'un hotel, amb alts càrrecs del PP i NNGG, familiars, amics, i el que pagava la festa, Enrique Ortiz. El adjudicatari més gran de la ciutat. Hi ha una foto en la qual Castedo fa ullets d'haver fumat Bisontes. Una fotografia absolutament pornogràfica (no perquè deixe vore cap tros de carn pecaminosa) que és la representació gràfica d'una època indecent. La de «la fiesta no se acaba nunca en la Comunidad Valenciana». La de les bacanals amb diners públics, o de caixa B, de la qual el Govern del Botànic encara ha d'anar pagant les factures i netejar les conseqüències reputacionals.
La nit del dimecres al dijous, teníem Festa de Pijames a totes les Conselleries. No és que de tant en tant quedem per a passejar-nos en negligé pels despatxos oficials, ni que ens hàgem apuntat fervorosament a eixa moda d'anar pel carrer vestits amb uns modelets caríssims que semblen pijames i batins (que difícil s'està posant ser fashion sense perdre la dignitat!). En absolut. Li diem així, de broma, a una de les nits més llargues de l'administració valenciana. La que penja entre les dues jornades del debat sobre l'estat del país.
Dimecres durant tot el dia, a les Corts es produeix el debat. El President exposa tot allò que s'ha fet en el darrer any, allò que està fent-se, i normalment aprofita per a avançar algunes propostes de calat per als mesos vinents. Una anàlisi de com estem com administració i com societat. I després tots els grups parlamentaris, tenen el seu torn per dir la seua. I les rèpliques, i tot això que vostés ja coneixen. Eixa mateixa nit, els grups tenen fins a les 22 tocades, per presentar Propostes de Resolució. Que en definitiva vénen a ser propostes d'accions o programes que els hi agradaria que feren les diferents Conselleries. I com la segona sessió del debat parlamentari és l'endemà dijous, a segona hora del matí el govern ha d'haver contestat argumentadament totes i cadascuna de les propostes. Les que s'accepten tal com venen, les que es rebutgen, o fer alguna proposta de transaccionar aquelles que amb alguns canvis podrien ser assumibles.
Això vol dir que a totes les Conselleries, allò que podríem anomenar l'staf es concentra als locals disposats a estudiar, debatre, decidir la resposta, argumentar-la, escriure-la, i remetre-la a qui s'encarrega de recopilar totes les respostes per fer-les arribar als grups. Tot, perquè el dijous en la segona sessió, es votaran una darrera l'altra. Dimecres se'ns van fer les quatre del matí.
Però el PP ha convertit esta saludable pràctica en un disbarat. Perquè alguns, creuen que en política compta la quantitat i no la qualitat. El PP, per exemple, va presentar 1.017 propostes de resolució. Un vertader SPAM parlamentari. Van arribar fins i tot a registrar per error la plantilla en blanc en la que anaven afegint noms de monuments per demanar que foren BIC. Alguns inexistents des de les Guerres Carlines. Demanaven construir escoles ja inaugurades i amb alumnat. En fi. Pura vocació de fer obstrucció, castigant no només al govern, sinó sobretot al funcionariat. Una burla a les Corts. Una pèrdua de temps i recursos. Una estratègia patètica per poder dir que no consensuem res. Però saben què? A nosaltres ens serveix per a evidenciar que si governant eren tan perillosos com Castedo, fent oposició són tan incompetents com per deixar-se fotografiar en picardies, amb els «sospechosos habituales».


09 de setembre, 2017

"CATALANES I CATALANS" -Levante-EMV- 09.09.17


Voteu. Voteu el que millor cregueu per al vostre futur, però voteu. Per favor, l'1 d'octubre, aneu i voteu. Si voteu que no i el feu guanyar, dissoldran el Parlament i podreu triar gent que vos represente millor que l'actual majoria. Si voteu que sí, perquè voleu un nou país, doncs bon vent i pàtria nova. Feu-ne una perquè pugueu sentir orgull d'haver creat un país pròsper i just. Que genere un millor futur per als vostres descendents. No serà fàcil.

Voteu el que considereu millor per a vosaltres i per a la vostra descendència, però voteu. Cal que vote contra més gent millor. Perquè este acte, efectivament de desobediència a l'actual legislació espanyola, és el més revolucionari, que haurà passat a Espanya des d'abans de la mort de Franco. Perquè ací a diferència del que passà a altres llocs, el dictador va morir d'unes "heces en forma de melena", i al llit. I ací no hi va haver cap trencament amb les formes dictatorials. Ací la dreta va passar de la "camisa azul" de Suarez, a la camisa blau cel de Suárez. Entengue's la metàfora. Hi va haver un pacte mai escrit entre la dreta i l'esquerra. L'esquerra parlamentària renunciava al jutjament del passat durant la dictadura; a canvi, la dreta li regalava a l'esquerra una pretesa superioritat moral. I amb tot allò, hem arribat fins ací.
Jo no sóc cap revolucionari, mai no ho he estat. Sóc gent d'ordre que diria un vell amic. Sempre he preferit una evolució a una revolució. Però allò que el vostre parlament decidí dimecres, és el resultat d'una llarga evolució d'anys. Desobeïu lleis? Probablement. Com ho van fer desenes de joves negant-se a regalar un llarg any de la seua vida a l'estat, per servir a l'exèrcit. Allò acabà bé. Tenien raó. Finalment, la seua obstinació, la seua objecció, la seua desobediència va forçar un canvi legislatiu que tothom va aplaudir.
Voteu per als que ens quedem. Ajudeu-nos. Perquè l'Estat espanyol necessita urgentment una revisió interna que només es farà si hi ha un sotrac com el vot català de l'1 d'octubre. Perquè voteu el que voteu, si sou molts, el que és segur és que Espanya no tornarà a ser igual després del dia 2 d'octubre. Si voteu, aquells que hauran de marxar d’on ara seuen, són els que han jurat i rejurat que mai no votaríeu. Els que a diferència de Canadà, a diferència de Regne Unit, s'han negat a parlar, a escoltar, a negociar. A entendre que la llei ha d'estar al servei de la ciutadania, i que el corpus iuris d'un país, ha de ser viu i respondre a les demandes socials.
La tossuda determinació de dur endavant el legítim mandat del poble català de preguntar-li via referèndum, quin futur volen construir, ha evidenciat allò que ja sabíem, ha destapat allò que ens temàvem i ha descobert el que no volíem ni imaginar.
A Espanya no queda ni un gram de la separació de poders que garanteix la democràcia. Estem veien la camaraderia (i el mot no és casual i té tota la intencionalitat) entre el Gobierno i el Tribunal Constitucional. Hem vist com els jocs d'espies destapaven un a operació de clavegueram com no s'havia vist des dels GAL. La Comissió d'Investigació de l'Operació Catalunya al Parlament català, va considerar provat per amplíssima majoria, l'existència d'una policia paral·lela que hauria creat informes policials falsos per lligar polítics independentistes a la corrupció i, això, alterar els resultats electorals a Catalunya. Sis milions d'euros per comprar creadors d'opinió. Tertulians per espigolar-los ací i allà, per redactar columnes i editorials, per intentar desacreditar el moviment social més important nascut a l'Europa comunitària en les darreres dècades. La gent que omple carrers i carrers els 11 de setembre any rere any, des d'en fa ja uns quants.
Voteu. Per favor voteu. Allò que vulgueu. No sé si el vostre vot servirà per a crear un nou estat a Europa. Però sé que en el pitjor dels casos somourà els fonaments del vell estat Espanyol, que és ara mateix insostenible. Governem per mediocres i incompetents, que no dubten en corrompre la separació de poders per mantenir el poder. Un poder corrupte. I no parle només de corrupció econòmica. I no parle només del PP.

02 de setembre, 2017

"LA MINISTRA SANTERA" - Levant4e-EMv- 02.09.17

La Ministra d’Ocupació ha fet unes declaracions, i és reincident en la matèria, afirmant que la crisi laboral està poc menys que superada i que l’ocupació que s’està creant és de major qualitat que la prèvia a la crisi. Este atreviment ha generat una reacció gairebé unànime, desmentint-la.
El cert és que costa d’entendre tanta gosadia, sembla que la Ministra visque en un univers paral·lel, sense relació amb el mercat laboral. I el cas és que així és. Segons el web del propi Ministeri, la Ministra no ha cotitzat ni un sol dia de la seua vida en cap empresa, ni ha aprovat unes oposicions que li conferisquen la condició de funcionaria. Nascuda el 1967 es va llicenciar en dret i econòmques-empresarials. Però la seua vida professional no comença fins als 30 anys, així que ho li va costar un poc llicenciar-se, o va estar una llarga temporada plegada de mans. Perquè encara que al web diu que entre 1993 i 1997 va desenvolupar la seua activitat professional en el sector privat, deguera fer-ho en negre, perquè ningú va cotitzar per ella.
La suea vida laboral està vinculada al seu partit. Entre 1997 i el 2000 va ser alliberada del PP andalús primer i membre del Consell d’Administració de RTVE més tard. I d’allí, ja diputada al Congreso des del 2000. Esta senyora que mai no ha treballat ni com professional autònoma, ni en cap empresa privada, és l'artífex de la més perniciosa reforma laboral que ha patit Espanya en els darrers 35 anys. Això sí, és llesta. Molt. He tingut l’oportunitat de debatre i negociar amb ella, i passa del somriure postís a l’agressió verbal carregada d'arrogància, en el temps que li costa a Mariano Rajoy dir: “se fuerte”.
No compartisc amb la Ministra ni tan sols el diagnòstic de la situació. Perquè dir que tenim una elevada taxa d’atur, no és més que assenyalar un símptoma, però el diagnòstic està per fer. Entre altres moltes raons, perquè tota la informació estadística amb la que treballem tant el Ministerio com la Conselleria, és limitada i sovint molt poc útil. La distribució sectorial que es fa, s’ajusta poc a la realitat, és impossible desagregar fluxos i les dades territorialitzades són només xifres amb una baixa capacitat explicativa. És per això, que una de les tasques fonamentals del Govern del Botànic està sent refer les estadístiques i elaborar una diagnòsi acurada del país, a través de programes com Avalem Territori.
El que sí que semblava que compartíem, és l’evidència de la simptomatologia. Gent que no treballa, famílies senceres que no reben cap renda salarial, sectors de població fora de cobertura per part del Ministeri… Però ara ja crec que no compartim ni això, a la vista de l’alegria amb la que la Ministra afirma que el pacient evoluciona tan bé, que ja està millor que abans de caure malalt. Que ja ha deixat l’UVI per passar a planta, i que el dia menys pensat li donen l’alta.
En tot cas, el que és segur que no compartim és el tractament necessari. El Ministeri tira d’homeopatia. En el cas de la Ministra, direm que fins i tot de la Santeria, ja que s’encomana a la “Virgen del Rocio” per resoldre els problemes que a ella li van grans. Perquè els resultats trimestrals de l’enquesta de població activa, que ella irresponsablement presenta com a símptoma de recuperació, és pur efecte placebo. Quan veus que baixa el nombre de persones aturades, et trobes un poc més optimista. 
Però no hi ha cap evidència científica que avale que l’ocupació que es crea és de major qualitat que la prèvia a la crisi. Tot el contrari. Una anàlisi el més rigorosa possible del mercat laboral allò que diu és que mai abans hi havia hagut tanta gent que està en el rang de pobresa, malgrat treballar. Mai abans havíem tingut tant de treball precari. Hui hi ha menys contractes fixes que abans de la crisi i molts més d’eventuals, de temporals, de contractes a temps parcial. I això, en bona part, és el resultat directe de la Reforma Laboral d’una Ministra que mai no va treballar.