22 de juliol, 2017

"SENTENCIANT SENTÈNCIES" - Levante-EMV- 22.07.17



A la facultat vaig tindre dues assignatures semestrals que eren l'una continuació de l'altra i que en la pràctica consistien a aprendre a llegir i analitzar sentències. La professora era una dona jove, bastant allunyada dels cànons típics d'una professora de dret, i que era titular d'una sala del TSJCV. 
A mi l'assignatura, o les dues parts de l'assignatura em van agradar molt. Bàsicament apreníem a saber llegir, interpretar i entendre el llenguatge sovint innecessàriament rebuscat i tècnic de les sentències que analitzàvem. Totes de diferents TSJ, del TS, del Constitucional, o fins i tot de la Cort Europea. Vaig aprendre a saber deslliurar la palla d'allò més substancial, cosa especialment important quan parles de sentències de desenes i desenes de folis. El plantejament de l'assignatura era absolutament pràctic. De vegades ens facilitava els antecedents, i el nostre treball era trobar els fonaments jurídics i dictar sentència. D'altres, teníem la sentència i els antecedents i havien de trobar la base jurídica (llei, jurisprudència...) que havia dut als magistrats a dictar aquella sentència. Fins i tot en alguna ocasió ens va facilitar la sentència i els fonaments jurídics, i havíem de suposar quina havia estat la demanda. Tot això era feina que fèiem individualment a casa, i a la classe següent, debatíem. Vaig gaudir com un cadell. Arribà a apassionar-me.
Per això, treballava molt, vaig aconseguir la clau d'accés a les dues bases jurídiques més importants, i vaig dedicar molt de temps a buscar jurisprudència, a localitzar sentències a les quals es feia referència i jo volia conéixer amb profunditat. Una de les coses que més em va agradar de la professora era que la nota anava en funció del teu raonament jurídic, no del fet que les teues conclusions coincidiren o no amb la sentència dictada. De fet, amb certa freqüència, algunes de les opinions jurídiques que vaig manifestar, eren contràries a les sentències analitzades. I no em va anar malament. En tots dos semestres vaig saldar la cosa amb un excel·lent. I este plantejament de la professora, té lògica. De fet, em recorda el que un dia ens va dir el professor de dret processal, un altre dels que va aconseguir que jo tragués un excel·lent, perquè era un excel·lent professor. Ens digué: «el dret és sempre interpretable. Cas contrari, introduiríem a Google o a qualsevol buscador la frase: "robatori de dues gallines" i ens contestaria: "tres mesos i un dia", I això, saben bé que no és així».
Si volen, es poden agafar tot això escrit com antecedents i fonaments jurídics, per a emmarcar la crítica que vaig a fer a algunes sentències recents. Ja poden suposar que a aquelles que fan referència a la concertació d'aules d'infantil i instituts, i al Decret de Plurililingüisme. La sala quarta del TSJ valencià ha admés a tràmit algunes demandes de particulars, i una de la Diputació d'Alacant en el segon cas. La Diputació no té cap competència en eixa matèria, i la sala força la interpretació fins al punt de considerar que allò que no li és propi, és autoritzat! Un disbarat jurídic, que permetria a la Generalitat assumir competències estatals, per exemple. Això per la part procedimental. En el fons de la qüestió, el que fa en tots els casos, és acceptar a tràmit, i dictar mesures cautelars. És a dir, prohibeix l'aplicació de la norma amb l'argument de què si finalment quan es jutge tingués raó el demandant, el mal seria irreparable. Això és fals en tots els casos. En primer lloc perquè la Diputació, com s'ha dit, no és part implicada; i els que sí que ho són, que és l'alumnat, té garantida la seua formació de forma adequada. En llengües. I en centres públics pel que fa a les demandes sobre la concertació. I en tot cas...com es valora el dany a l'administració, garant de l'interés general per molt que una de les sentències ho pose en dubte perillosament, en cas que la norma s'ajuste a dret? Jo els ho diré. És tan obvia la desproporció de la mesura, és tan evident la vocació política de la Sala, que no té més remei que dir en el seu escrit que la paralització cautelar només serà efectiva, en cas que els demandants ingressen en un compte judicial l'import de la concertació més els interessos del temps que puga tardar a sentenciar-se. Parlem de xifres d'aproximadament mig milió d'euros per centre, que és el que li costa a la Generalitat mantenir eixe concert. Recordem que el concert venç en el curs 2016-2017, recordem que és ensenyament no obligatori, recordem que la demanda de places ha estat assumida pels centres públics de la zona. 
El dany que estes sentències, que jo considere tenen una mala fonamentació legal i una clara intencionalitat política, poden fer a l'administració ja l'he fet palés més amunt. Però i el dany polític al conseller, a la Conselleria i al Consell? Com es rescabalarà? Recorde que en una d'eixes pel·lícules de judicis tan americanes, l'advocat es dirigia al jurat i deixava anar un grapat de greus suposicions que no podia demostrar, però que sembraven un gran dubte. El jutge li retirà la paraula i digué al jurat que no havien de tenir en consideració eixes afirmacions. L'advocat tornà al seu lloc, i quan el client li preguntà "com s'ho faran per no tindre en consideració tot això que ha sentit?", ell amb un somriure contestà: "no poden". I esta és la història.
El PP, que ho sap, presenta ara una demanda de paralització cautelar de la normativa d'usos lingüístics del valencià a l'administració. Busca la paralització cautelar, perquè així guanya temps i alimenta la impressió que el Consell pren determinacions "il·legals" com afirmen alegrement, passant-se la tan reclamada per ells presumpció d'innocència per allà on els hi diré un altre dia.
Estem davant d'una operació política, on el PP i els sectors econòmics que va afavorir durant anys enfront de l'interés general fan una campanya política a la porta del TSJ, incapaços com són de fer política a les Corts. Tot simplement perquè no en saben. Mai n'han fet. Han passat del decret i l'«ordeno y mando» a l'intent de prohibir governar al Consell. 
Tot això ho dic, assumint el risc que el TSJ, o algú més, vrega que estic intentant coartar la seua independència de criteri. Però és que a mi m'ho va ensenyar a fer així una jutgessa del TSJ.


14 de juliol, 2017

"SEPULCRES BLANQUEJATXS (sic)" - Levante-EMV- 14.07.17

A Hamlet el guanya la melangia per la mort, quan pren entre les seues mans el crani exhumat de Yorick, un bufó de la cort que coneixia i apreciava quan era menut. El crani és un recordatori físic de com n'és de definitiva la mort. Hamlet mira directament la cara de la mort, i ens dóna una observació sobre la malenconia i la seua idea de la moralitat.

El que passa és que si preguntes... Gairebé tothom associa eixa imatge del príncep mirant emocionat el crani, amb la famosa frase de "To be, or not to be"; i no. Això passa en una altra escena que no té res a vore, "that is the question."

Sí, la qüestió és que la memòria no respecta ni els cranis dels morts. De vegades de forma involuntària, perquè la memòria és com un palimpsest, i de forma involuntària deformem la realitat, perquè en la pràctica no recordem l'origen sinó la darrera vegada que ho vam recordar. Això passa amb l'escena de Hamlet.

En altres casos, la tergiversació, la reinvenció de la realitat, la manipulació del record, és voluntària, i en el pitjor dels supòsits té intencionalitat perversa. Això és el que sempre ha fet el partit popular amb les morts per la violència terrorista. Ho va fer de manera dramàticament grollera aquell tràgic 11M, quan el govern, i contra tota evidència, insistia en el fet que havia estat ETA, només perquè pensava que electoralment els hi convenia. 1700 ferits i 191 cadàvers entre ferralla retorçada. El PP no els va respectar, els va utilitzar electoralment. A l'ajuntament encara hi queda un regidor que segueix mantenint que va ser ETA. Este és el nivell de l'estultícia.

L'actual Presidenta de Madrid, entre Púnica i impúdica, no va voler assistir a la cerimònia de l'aniversari de l'atemptat, quan era Delegada del Govern, perquè la presidenta de l'Associació era la Senyora Pilar Manjón, mare d'un dels morts, i que no li volia ballar els nanos al PP. Es negava a que usaren els cadàvers per fer política, com era costum.

Miguel Ángel Blanco era un jove regidor del PP al poble d'Ermua. Com a venjança per l'alliberament d'Ortega Lara, que va patir un calvari impossible d'imaginar, ETA el va segrestar. I va advertir que el mataria si l'estat... Tant se val. Eren condicions impossibles, perquè ja havien decidit assassinar-lo. I així va ser. Esta setmana s'ha recordat allò que s'anomenà "Esperit d'Ermua" i que va ser un punt d'inflexió respecte a la resposta ciutadana al terrorisme d'ETA.
Dos anys més tard, José Maria Aznar apareixia a la tele dient que tenia interés en què Espanya sabés que ell havia autoritzar negociar amb el "movimiento vasco de liberación". Quan ho proposaven els altres el PP insultava, greument.

Pocs anys més tard, hem sabut que el PP usava les donacions ala Fundació Miguel Ángel Blanco, per a finançar-se il·legalment, per guanyar il·legalment les eleccions.

Ara s'indignen molt si en un ajuntament no es posa una pancarta. A mi m'indigna molt més que usaren els cadàvers per a robar, per a finançar-se, per intentar guanyar eleccions. Em produeixen una nàusea difícil d'explicar.

Ja ho deia Mateu: "Ai de vosaltres, escribes i fariseus, hipòcrites!, perquè sou semblants a sepulcres blanquejats, que per fora llueixen bonics, però per dintre són plens d'ossos de morts i de tota immundícia."

08 de juliol, 2017

"EL TERCER FIL HOMEOPÀTIC" - Levante-EMV. 08.07.17


Té raó l'alcaldessa Marco quan posa en solfa les paraules del Ministre de la cosa dels trens. Estem massa acostumats al fet que esta gent falte a la seua paraula. Ens han mentit molt, i enganyat quan ens hem deixat. Vull vore la inversió en el pressupost, i després la seua execució, només aleshores m'ho podré creure. I perquè això passe, falta molt. Així que de moment només parlaré de l'única realitat tangible, de l'acte. A les fotos que il·lustraven la notícia, hi vaig detectar alguna absència, que em diuen es produí per errada del protocol local. Això no s'hauria de repetir. Però més que d'absències voldria parlar de presències.
Em va sorprendre el protagonisme que intentava tindre en algunes fotos, la senyora Bonig. Òbviament com a Presidenta del PPCV allí no hi feia res, tractant-se d'un acte institucional i no de partit. Per molt que el PP ho confonga amb insistent freqüència. Per molt que ella tinga la imperiosa necessitat de fer creure que té algun poder sobre alguna cosa, alguna capacitat de decisió sobre algun fet. Alguna influència sobre algú. Així que supose que hi era com diputada per esta circumscripció nostra. Això està bé. Ha de defensar els nostres interessos.
El problema és que els nostres interessos són contradictoris amb el que ella va fer quan era Consellera d'Infraestructures, Territori i Mediambient. L'agost del 2013, per exemple, feia virulentes declaracions contra l'Alcalde de Tarragona que qüestionava el tercer fil que ella promulgava, i de retruc, contra Ximo Puig que feia costat al batlle català des de la seua condició de Secretari General del PSPV. I és que caldria no oblidar que esta absurda i inútil obra del «tercer fil» era una aposta molt personal de la senyora Bonig. En març del 2013 compareixia davant els mitjans des de Madrid, per explicar que la reunió amb la Ministra (hui Presidenta del Congreso) havia anat d'allò més bé. I que el Ministeri els hi comprava la idea!

Posem-se en situació. Davant la profunda deslleialtat territorial del PP des del Ministeri, que no feia res per resoldre el coll de botella ferroviari de Castelló-Tarragona, la Conselleria va tindre l'ocurrència de fer-se càrrec d'una solució homeopàtica.

En maig d'aquell mateix any, la senyora Bonig defensava que la seua proposta alleugeriria l'arribada del Corredor Mediterrani. Ja ho hem vist! Com a visionària i profeta, tindria menys èxit que com a Presidenta del PP valencià, i això, ja és tenir-ne poc d'èxit!
La Cínica del PP (perdó, és el traductor, volia dir la Síndica del PP) va ara i es vol penjar medalletes de la proposta del Ministre, que en la pràctica no és més que una desautorització absoluta de l'ocurrència que va tenir la Consellera Bonig i l'anterior Consell. El «tercer fil» és la metadona del Corredor Mediterrani. Un producte dissenyat perquè no patisques per la manca d'allò que el teu organisme reclama. Amb la diferència que mentre l'heroïna és una addicció destructiva, el Corredor Mediterrani és una necessitat estructural de l'economia valenciana. De fet, aconseguir el que aconsegueix l'economia valenciana (créixer per sobre de la mitjana espanyola) més que producte de l'heroïna, és una heroïcitat.
Algú hauria de fer números del temps i diners perduts durant tots estos anys. De forma directa i indirecta. I com ha afectat negativament al mercat laboral estes limitacions a la nostra economia. Perquè hi ha culpables. N'hi ha.
Al cap i a la fi, el que ara presenta el Ministre és una còpia gairebé textual del projecte aprovat pel Consell de Ministres de desembre del 2009, quan governaven estos que tant critica el PP.
La senyora Bonig sempre parla del Consell com el Pacte del Titànic, i anuncia dia sí dia també que s'afonarà. Clar que ja hem vist abans que com pitonissa no té molt d'èxit. Però en tot cas, jo sempre que diu això pense, que si un dia del Titànic s'afona, el que em preocupa és que puga seguir tocant la seua banda. La Banda Bonig, SL. I em preocupa que ens puguen sobreviure, que no s'afonen, perquè és un fet sabut que hi ha coses que suren.

01 de juliol, 2017

"TIGRES DE PAPER" Levante-EMV- 01.07.17


La meua vocació periodística durà el que va durar la sèrie Lou Grant. Era la transició, hi havia un periodisme d'investigació potent, tenia alguna cosa de romàtic, i aquella sèrie tan ben escrita em va fer creure que igual la meua vocació anava per allí. Em passà, ja dic, molt prompte. En descobrir que amb freqüència havia de ser neutral, i explicar el que opinaven altres.
Lou Grant parlaven d'ètica, de compromís, i això encoratjava. També parlaven cruament de les pressions dels editors i de com alguns treballs d'investigació acabaven no podent-se publicar, perquè als propietaris no els hi anava bé econòmicament. O temien perdre anunciants públics o privats.
Crec que ja aleshores vaig entendre que el periodisme té la ideologia al compte de resultats del consell d'administració. Els periodistes també en tenen d'ideologia, clar, però als bons, tret que escriguen editorials i en eixe cas és lícit, no se'ls nota. Massa. No recorde de qui és la frase, i em sap greu, però fa poc vaig sentir a un periodista dir: «clar que seré subjectiu, sóc un subjecte, no un objecte». Em va semblar irreprotxable. Un periodisme objectiu és del tot impossible, perquè la condició humana el fa subjectiu, i la condició econòmica del mitjà el fa subvencionable.
Jo sóc dels que quan van tancar RTVV vaig dir públicament, i s'emeté encara en antena aquelles hores de televisió lliure esperant a Paco Telefunken, que no em semblava just carregar les culpes de tot el que havia passat als periodistes que no s'havien revelat. Primer perquè els que ho van fer habitaven a «Guantanamo», i els que coneixen la casa saben del que parle. I segon, perquè no exigim als treballadors d'una fàbrica de refrescos que es planten davant la publicitat enganyosa que fa la seua empresa. O als treballadors de banca els hi perdonem que es veren forçats a vendre determinats productes, o se n'anaven al carrer. Als periodistes tothom els hi reclama més ètica, més independència, més de tot que a altres treballadors. I en part s'entén. Que necessiten una nòmina s'entén del tot.
En este mateix diari, s'ha encetat una columna de crònica parlamentària municipal que signa Emilio Regalado que sovint són autèntiques joies. Amb qualitat literària, amb càrregues de profunditat plenes d'intel·ligència, amb una lectura molt polièdrica d'una realitat que també ho és. No ho compartisc sempre tot, però està tan ben argumentat, tan ben escrit, que dóna gust de llegir-ho. Però hi ha opinió. Clar que hi ha opinió. I no passa res, perquè no s'intenta fer passar per informació asèptica, si és que això existeix.
També hi ha opinió en la columna del director. Clar. Ja és ben bé això el que s'espera d'una columna del director d'un mitjà. I també moltes vegades ho compartisc, i algunes no. I el director que ho sap, em deixa a mi escriure estos articles, que segur que sovint no comparteix. Però no em diu res. O de fet sí, perquè el seu silenci, parla de llibertat. De la meua per escriure això hui.
També els diré que la sort que tinc és que ja vaig frisant allò que en podríem dir una edat provecta. Perquè si fos més jove i el meu referent televisiu del periodisme fos Periodistas, mai m'hagués semblat una professió atractiva. I mira que en esta hi havia més llit i més epidermis que a Lou Grant, però les trames no tenien gaire interés. I a banda, quan veig a Coronado, pobre, no puc evitar pensar en «bífidus actius».
I ara voran perquè dic tot això. Jo tinc un profund respecte a la funció social i democràtica de la premsa. No només com amplificadora de la veu del govern i l'oposició, sinó també pel seu paper en la construcció del sistema democràtic, i en la protecció del mateix sistema investigant i denunciant els abusos i els atacs, per part dels depredadors de la res pública.
Però igual que hi ha bona política i mala política, tampoc tot el periodisme no és igual. I és un missatge per als meus companys de la part política: llegiu i escolteu amb atenció allò que el periodisme diu de vosaltres, i dels altres, però no actueu en funció del que diuen, no sempre tenen raó, i a qui les urnes jutjaran, és a vosaltres.

24 de juny, 2017

"EL MOLT MISERABLE PACO CAMPS" Levante-EMV -25.06.17

A mi Francisco Camps em sembla un dels personatges més grotescs i execrables que ha donat la política valenciana. I mira que hem tingut Consellers a la presó per robar a les monges. Consellers a la presó per robar als més pobres del món. Desenes d'alts càrrecs imputats esperant judici per delictes de tota mena i condició. És tan miserable el Sr. Camps, que malgrat el que va dir el jurat popular rebia fins i tot vestits a mida d'una trama corrupta (com s'entén sinó que dos dels acusats ho reconegueren? L'única raó per la qual no ho va reconéixer Camps és perquè el quart en discòrdia, Costa, s'hi negà, conscient que no es podia permetre tindre antecedents, de cara al judici del finançament il·legal del PP). I eixa és una altra, tot el partit és un cau de beneficiats del lladrocini amb el que es pagaven les campanyes. Els pagadors ja han confessat. Bé... Doncs dins d'eixe Cafarnaüm judicial que té muntat el PP (anti)valencià, i dins d'eixa conxorxa global, d'eixa maquinària de delinquir i robar, Camps és qui més fastigós em resulta.
Perquè era un il·luminat (La ciutat de la llum), un presumpte delinqüent global (finançament il·legal, delicte electoral, falsificació dels comptes de la Generalitat amb conseqüència d'una milionària multa...), un pèssim governant megalòman com cap (i ací no posaré exemples que faig un article, no una enciclopèdia), i una mala persona.
Estic cabrejat sí. Estic de molt mala llet. Esta setmana s'ha sabut que el PP de Paco Camps va desviar fons d'ajuda als joves desocupats, per fer rica a l'empresa Valmor, muntada única i exclusivament per a fer-se milionària gestionant la ruïnosa F1, que francament, maleïda la falta que li feia a València! Fons per a formació, orientació i ajudes a la contractació per a joves de menys de 30 anys. Entre l'any 2009 i 2012, amb la crisi en marxa, amb l'atur jove desbocant-se.
Coses de la vida, el responsable de l'ocupació de la Generalitat valenciana, ara sóc jo. I en eixa condició puc afirmar que si es desvien fons de les partides per a la lluita contra l'atur, tot el Consell n'és coneixedor. Sap de quines partides ix, i a quines partides va. Això és així i no és discutible. Camps donava l'ordre i els altres l'executaven. Robaven oportunitats als joves aturats, per a destinar els diners a què Camps i Rita Barberà (bon altra peça!) es passejaren en descapotable pel circuit urbà de València. Terrible.
Que jo ara haja d'aguantar el diputat popular Caballero preguntant que fem amb els fons, ja té carretades de collons. Que haja d'aguantar a Bonig i la seua tropa desproveïda d'ètica, qüestionar la gestió dels fons de Garantia Juvenil, em resulta repugnant, repulsiu, em fa oix, per la indignitat que esta gent representa.
Este mes vinent, més de 4.000 joves tindran la seua primera experiència professional als diferents ajuntaments valencians, amb una inversió de gairebé 60 milions d'euros. La inversió més potent en esta matèria, feta per la Generalitat. I els seré franc, la proposta és la millor pitjor proposta possible. Vull dir que bé està reforçar els ajuntaments perquè puguen fer la feina, que sovint la manca de personal els dificulta; però que preferiríem fer altres polítiques. Però teníem una urgència, saben per què? Doncs perquè els anys 2014 i 2015 el PP no va invertir ni un sol euro dels centenars de milers que ens oferia la UE per a combatre l'atur juvenil. I ara, o els invertíem abans de finals del 2017 o haguérem perdut tots els diners. Per això vam haver de crear Avalem Joves +. I saben quina és la ironia de tot això, doncs que l'ordre i les ajudes de la convocatòria doble d'Avalem Joves +, ha de passar per diferents tràmits, i ha de tindre el Vistiplau de l'advocacia o del Consell Jurídic Consultiu. Saben qui signa per part del CJC? Francisco Camps, que en la seua condició d'ex-President (ex-Molt Honorable ja ho era quan encara era President), n'és membre.
I això, miren, em posa de molt mala hòstia. De molt mala hòstia. I crec sincerament que la Generalitat hauria de recuperar part de la dignitat, buscant la forma jurídica per expulsar del CJC a esta paparra . Com membre del Consell, ho proposaré formalment

18 de juny, 2017

"MODELS DE GESTIÓ" - Levante-EMV - 17.06.17

Segons la UE, i jo ho compartisc, hi ha tres tipus d'accions que poden servir per a millorar l'ocupabilitat dels joves, i reduir les taxes d'atur. Formació, orientació i ajudes a la contractació. Al Servei Valencià d'Ocupació ens hi dediquem. Centenars de cursos (molts d'ells millorables), milers d'accions d'orientació, i incentius econòmics per a la contractació. Estos darrers no funcionen massa bé en el sector privat, per això estem treballant amb els agents socials per redefinir les ajudes i fer-les més útils.
Totes estes accions s'emmarquen dins del programa de Garantia Juvenil, i només aquells joves que hi estan inclosos, són susceptibles de beneficiar-se de les diferents accions i ajudes.
Quan el Govern del Botànic va prendre possessió en maig del 2015, hi havien inscrits en Garantia Juvenil 3.500 joves. Un nombre ínfim, comparat amb les xifres d'atur de menors de 30 anys. No s'hi inscrivien, per desconeixement, per manca d'incentius (pensaven que no servia per a res) i per la immensa dificultat d'inscriure's-hi.
Actualment són prop de 40.000 els joves inscrits. La cosa va començar a canviar quan en maig de l'any passat vam presentar les accions d'AVALEM Jove, que va començar a interessar als beneficiaris. I sobretot, es disparà (i continua creixent) en gener-febrer d'enguany.
Just quan davant d'un govern central debilitat electoralment i necessitat de vots a la Conferència Sectorial, va haver d'acceptar la relaxació dels requisits per inscriure's. Per quina raó el PP no ho havia fet abans? Doncs perquè la inscripció computa com a joves aturats, i l'estadística no els ajudava electoralment. Una irresponsabilitat que deixava al descobert milers i milers de joves.
Totes estes accions estan sufragades molt majoritàriament per fons de la UE, que fa programes quadriennals. Ara estem en el 2014-2017. I el cas és que el Consell del PP no va invertir ni un sol euro els anys 2014 i 15. I això vol dir que si els diners no són correctament invertits, els perds. I més encara, la UE et requalifica a la baixa per als propers exercicis. Terrible. El PP ja ens havia fet perdre 40 milions en altres programes, per la seua inacció.
Davant la urgència d'haver d'invertir bé eixos diners, hem creat AVALEM Joves +, un programa d'ajudes a la contractació per ajuntaments, mancomunitats i diputacions, perquè contracten joves titulats o no, per períodes de 7 o 12 mesos. Això els permet adquirir experiència, i tindre temps per aportar efectivament als ajuntaments. Un programa que donarà treball des de juliol, a 4000 joves a tot el País Valencià. A tots i cadascun de l'ajuntament que n'han demanat. Una inversió de gairebé 60 milions d'euros. 17.000 euros per a cada contracte de 7 mesos, i 26000 per a cada contracte anuals. La més ambiciosa de la història de la Generalitat. Els agents socials estan contents, els joves estan contents, els ajuntaments estan contents. Treball, experiència, i cotitzacions per als joves; i suport als ajustaments que són qui donen treball a l'espectre més ample d'oficis (peons, jardineres, periodistes, biòlegs, informàtiques, arquitectes, socorristes, administratius, fusteres...)
El Ministeri fa uns mesos ens havia proposat que per a «gastar ese dinero y no perderlo» donàrem un xec a cada jove perquè es formés en el que volgués, a l'acadèmia que tries. M'hi vaig negar en nom de la Generalitat, i la majoria dels altres governs autònoms, també. Era un despropòsit que maquillava xifres. Gastava però no invertia.
Ahir la Ministra va anunciar que ja sabia com gastar-se la seua part dels fons. Volen suplementar amb 430 euros mensuals, cada contracte de Formació i Aprenentatge destinat a joves de menys de 30 anys. Una mesura de difícil comprensió, perquè no saps si complementa els sous miserables que la seua reforma laboral permet. I si és això, no s'entén per quina raó eixa «ajuda», no passa a ser salari real, i així cotitza a la seguretat social, i a IRPF. Sincerament, crec que no quallarà, entre altres coses, perquè arriben tard, tardíssim. No podran executar massa diners dins del 2017, i Espanya perdrà milions d'euros.
Són dos models de govern, el del PP improvisant i fent tard a tot, i el del Botànic, amb propostes reals i consensuades amb els agents socials, que ajuden als joves, i eviten perdre els milions que el PP valencià no va executar. I esta colla encara tenen les penques de dir que no sabem gestionar. Que som el Titànic… Ho dieun ells, un iceberg que ensenya la corrupció, però que amaga la incompetència que és igual de greu. 

10 de juny, 2017

"IGUAL SÓC UN IL·lLÚS" Levante-EMV- 09.06.17

Com sóc guineo, el Castália sempre ha format part del meu paisatge immediat. A la porta de Casa Glória, Pepe Mozún va intentar ensenyar-me a regatejar, sense massa èxit. Com jo era nadador del Club Natació Castàlia, cada dia m'hi passava hores a la piscina, i he de confessar que em cabrejava sobre manera que mentre estàvem entrenant, els futbolistes del primer equip, suats i cridaners, es tiraren a la piscina amb els pantalons amb els quals havien entrenat fins feina 5 minuts. Els hi vaig agafar un poc de ràbia, ho confesse. Però en realitat crec que és perquè a totes les nadadores que m'agradaven a mi els hi agradava el porter Racic, encara que crec que és perquè tenia un SEAT 600 i jo una bici. Perquè guapo, ell no ho era.
Cada dia, al balcó d'una de les casetes del costat de l'estadi veia les samarretes albinegres esteses al balcó de la senyora que els hi rentava la roba. Estic parlant de coses que sonaran a molt antic. I és que sóc majoret, ja.
El CDCS forma part de la meua infància. I encara que el futbol no m'agrada, els únics partits que he vist en la meua vida han sigut a Castàlia. Bé, excepte dos que els vaig vore a Vila-real, però que no s'escaroten els conspiranoics, que va ser per vore jugar al Castelló aquell any que ens van tancar l'estadi dos partits. Records. Com aquell We are de Champions que sonava a Castàlia la darrera vegada que el Castelló pujà de categoria. Vaig acabar a La Pau, prenent una copa amb Ximo, Vicent i Lidón, si mal no recorde. Des d'aquella nit, cada cop que escolte la cançó al meu cap em ve gent feliç, molt feliç, a Castàlia, o a la font...
Sempre he mantingut que la política ha d'estar lluny del futbol, perquè eixa barreja va crear a Jesús Gil i a altres personatges similars. Però és cert que el CDCS forma part de la història de la ciutat, de la memòria de generacions, de la sana distracció de milers d'aficionats. I és per eixa gent, de pedra picada, incansable, il·lusionada, i en els darrers anys mal tractada, que m'he sentit en l'obligació d'aportar el que pogués.
Mentre vaig estar a l'ajuntament, buscant la complicitat d'alguna empresa, perquè compraren les accions a un President, el Sr. Curz, que trobe desprestigia el club, embruta la història i ofén a l'afició. No vaig tindre èxit. Vaig parlar amb molta gent. Individuals i col·lectius. Alguna persona molt activa a les xarxes i que sempre es queixa, va estar al meu despatx en dues ocasions dient que ell sí que tenia un comprador seriós... Ja fa temps que vaig deixar d'esperar-lo. Molta gent es presenta sempre amb més retretes que solucions, amb més preguntes que respostes, amb més il·lusió que cartera. Uns demanant que no permetérem al club jugar a Castàlia, que és municipal; altres advertint que si fem això i el club no es presenta a un partit, l'estaríem rematant. Té molta raó l'alcaldessa quan diu que no es pot prohibir l'entrada al club al President i facilitar-la als jugadors. L'acord o no acord, és amb la societat, no amb un personatge per molt nefast que siga.
Cruz ha d'eixir del club, però l'ajuntament no pot obligar-lo. És una societat. Siguem seriosos. L'ajuntament està molt limitat en les seues capacitats. I així les coses... Què fer? Hi ha dues opcions, esperar que aparega un inversor meravellós amb 4 o 5 milions d'euros gastadors i ja està... Però això és difícil que passe, de fet, no ha passat. I no ha passat perquè l'immens patrimoni del club consisteix en la seua història i la seua afició, tot intangible, res cotitza en borsa.
L'altra opció és intentar facilitar les coses si apareix una oferta creïble i sòlida. Al cap i a la fi, és un poc això el que ens exigeix l'afició, que "fem alguna cosa". Que dit siga tot passant és una petició molt còmoda i que ningú no sap concretar en res factible.
Vaig mantenir algunes reunions sent Vicalcalde, amb possibles compradors, amb venedors de fum, amb grups d'aficionats als quals respecte enormement i que tenen tota la solvència moral...i poca solvència econòmica. En fi. I després vaig marxar.
Jo ja fa molt de temps que no puc parlar en nom de l'ajuntament, ni se m'acudiria fer-ho. Per respecte a Enric Porcar que em consta es desviu per trobat una solució, i per respecte a Amparo Marco que en el seu paper d'alcaldessa comprenc que diga que ella es reunirà amb els propietaris, no amb possibles compradors. Les dues coses són complementàries. El treball de Porcar, pot facilitar el de l'Alcaldessa. Perquè sense el treball silent, discret i sovint malentés i criticat per part d'alguns, serà més difícil que el club canvie de mans,
Tot el que jo he fet en els darrers mesos, i el que puga fer encara, ho faig en la meua condició d'individu que es sent afectar en vore una creixent massa de conciutadans i conciutadanes, fer equilibris entre l'esperança i la frustració.
És per ells, i en eixa condició, que quan un possible comprador, vincular al club, del "món del futbol", acompanyat per exjugadors que s'estimen la ciutat i el club fins al punt de jugar-se el seu patrimoni emocional i econòmic em demana fer unes gestions, les faig. Només pose una condició, i és que Cruz isca del club, i garantit això, faig el que em demanen. Facilitar alguns contactes. Amb l'IVF, que diu públicament que no participarà de l'operació, i amb algunes empreses locals que ja diran el que hagen de dir quan ho creguen oportú i si ho creuen oportú. Ni més ni menys.
És possible que jo peque d'optimista pensant que davant la pressió social, judicial i econòmica, Cruz s'avinga a negociar la venda de les accions, o dels drets d'ús de les accions. És possible que jo siga un il·lús, però els meus nebots són del Castelló, la meua veïna és del Castelló, el mecànic del meu cotxe també, i el meu amic Ximo no para de preguntar... Per a centenars i centenars de persones de la meua ciutat, el club és part del seu paisatge emocional, i a mi em toca molt allò que no sona, vore a algú que no s'estima ni el club ni a la ciutat, cabrejar i fer mal a persones que s'estima la ciutat i el club. I com jo ja no he de ser candidat a res, puc fer les gestions sense que ningú m'acuse de fer electoralisme. I si m'acusen, també m'és igual. Allò que paga fer ho faré, sempre a títol particular. De la mateixa forma que donaré suport al meu ajuntament, al treball constant de Porcar, i al paper més institucional de l'Alcaldessa. Perquè a mi el futbol ni fu ni fa, però tot el que afecte la gent de Castelló, m'ho prenc seriosament.

03 de juny, 2017

"HISTÒRIA D'UNA LLAGOSTA" Levante-EMV 03.06.17

Les llagostes, que estan emparentades de lluny amb els crancs, tenen també allò que els saberuts en diuen un exoesquelet, i que els qui parlem «d'anar per casa» en diem closca. El bon cas és que sembla que les llagostes, senten com la dura closca que protegeix el seu cos tou, és alhora un impediment físic per al seu creixement. Si la cosa es quedés així, les llagostes serien menudes com carabiners, o poc més. Però sembla que quan la closca els hi queda com a mi els pantalons després de Nadal, estreta, els animalons proven de desfer-se d'ella.
El procediment és el següent. El mateix cos va generant el que ha de ser un nou exoesquelet, i les llagostes es desfan del que ja tenien, refregant-se a les roques del fons del mar. Aleshores, i durant un temps relativament breu, i mentre la nova closca s'endureix, són francament vulnerables, raó per la qual es mouen poc.
I així van fent un cop i un altre. Quan la closca els hi torna a anar menuda i els impedeix seguir creixent, tornen a desfer-se d'ella, i a esperar que la nova es vaja fent dura. I torna-li un altre cop.
Fem un resum que faria enrogir al Comandant Cousteau, per imprecís. La llagosta té una closca exterior que la protegeix dels seus depredadors, però que al mateix temps actua com a element que limita el seu creixement. Sense la closca, sense la limitació, sense l'impediment, la llagosta no creixeria.
Si jo fora La Fontaine ara d'esta història faria una faula ètica (si fóra Lafuente, com a molt faria una faula). I la cosa vindria a ser que de vegades allò que neix per protegir-nos, esdevé una limitació. I més encara. Les limitacions són sovint allò que ens obliga a evolucionar i pensar estratègies intel·ligents, per seguir creixent.
Es pot associar «llagosta» i «política»? Sí, sempre que no siga a la factura d'un restaurant, pagada amb diners públics. Així que som-hi. Hi ha una relació entre estacaracterística descrita per les llagostes, i l'administració pública valenciana. I és que després dels anys dels 100 grams de caviar, els vestits a mida, els sobre, i el «pitufeo»; esta administració va haver de crear una closca, un exoesquelet dur, que protegira l'administració dels seus depredadors. Que eren molts, i més que menjar-se la seua víctima d'un mos o dos, actuaven com a sangoneres, com paràsits que li xuclaven la sang cada dia, fins a deixar-la gairebé seca com un capellanet al sol.
Eixa «closca» es materialitzava en desenes d'informes, de controls, de lectures i relectures, de vistiplaus dels vistiplaus anteriors... Tota una cadena de controls que pretenien garantir la seguretat jurídica del personal funcionari que actua, i dels càrrecs polítics que signem. I això era i és necessari. Ara bé, com sempre que s'aplica irreflexivament la llei del pèndol, es corre el risc que tants controls acaben impedint el creixement de l'administració. En este cas concret, a més a més, hi havia una clara (mala)intencionalitat política per part d'un PP, que sabedor que anava a perdre el control del Consell, va promulgar el darrer ple de la passada legislatura, una llei d'Hisenda que anquilosa i constreny la marxa normal de l'administració.
Això genera retards insuportables en la cadena administrativa de lleis, ordres i convocatòries. Retards, que no només desesperen als qui les signem, sinó sobretot a aquelles persones que n'han de ser beneficiaries. Que esperen la llei, o l'ajuda, o la subvenció, i no poden entendre per quina raó tarden setmanes i setmanes. I la veritat és que resulta francament difícil d'explicar.
És per això que per a poder créixer com administració, per a poder arribar a més gent, a més àmbits, comença a ser hora de canviar de closca. Este govern fa dos anys que pateix els entrebancs administratius creats pels qui van fer trampes, i pensats per dificultar fer més trampes. Res en contra. Sóc partidari dels controls i de la transparència. Però també de l'eficàcia i eficiència. Toca començar a crear una nova closca, que protegisca l'administració dels atacs dels seus depredadors, però que al mateix temps li permeta créixer, avançar, i moure's amb major agilitat. Cas contrari l'administració, com la llagosta i el llamàntol, només serà bona per a fer una caldereta, i ja saben qui se la tornarà a menjar. No alimentarà a qui més fam té.

28 de maig, 2017

"LA POLÍTICA ÉS AIXÒ" Levante-EMV 27.06.17

M'haureu de disculpar si hui recicle algunes ratlles. Però no crec que ara sabés descriure millor els sentiments d'aquell moment. Era el 21 de maig del 2015, campanya electoral en què jo em presentava a les eleccions municipals de la nostra ciutat. Vaig escriure això:
"L'anècdota del dia. Una d'aquelles que t'emociona i et fa pensar. A quarts de huit repartíem informació de Compromís per Castelló, a la porta de l'estació de trens.
S'ha aturat un cotxe i han baixat el que hem suposat eren mare i filla. La filla amb una gran bossa de viatge i una immensa motxilla. S'han abraçat. Molt fort. Molt llarg. Semblava obvi que la jove no agafaria la rodalia per tornar esta nit. Quan s'han acomiadat he vist llàgrimes. Tot i això, li he oferit publicitat nostra a la xica. L'ha agafat, m'ha regalat un somriure trist...i segons més tard ha girat sobre els seus passos i ha tornat.
"Nomdedéu" -m'ha dit- "mira, els sobres i les paperetes te les torne perquè ja vos he votat per correu. Però crec que gasteu molts diners i recursos en això, i no hauríeu de fer-ho. En el vostre programa parleu de microcrèdits, i en sobres i paperetes vos heu gastat un microcrèdit que podria anar a algú com jo".
Li he confessat que no sabia que dir. Li he donat les gràcies. Li he desitjat bon viatge (em tem que lluny i em tem que per a treballar). Ens hem acomiadat. Ara érem els dos els que teníem els ulls anegats. Afortunadament a mi em continuen emocionant molt estes coses.
No he parat de pensar en ella tot el matí. En ella. En elles. En ells. En totes i tots els joves que han de marxar".
Fa ben pocs dies, Facebook m'ho va recordar. En estos dos anys han passat moltes coses. També en la meua vida pública. Vaig dimitir com Vicealcalde de Castelló i vaig acceptar l'encàrrec de ser Secretari Autonòmic d'Ocupació. El dia 23 d'este mes, el passat dimarts, vaig tenir l'honor de comparéixer al Palau de la Generalitat,  al costat del Secretari Autonòmic d'Educació, acopanyant al President Puig.
Presentàvem un programa que hem anomenat GenT, com una mena d'apocop de Generació Talent. Un conjunt de mesures transversals, que abasten diferents accions de les quals en són responsables diferents Conselleries. Notablement Educació, que és també Investigació, i Economia, que via el Servei Públic d'Ocupació del que en sóc Secretari General, té competències en formació.
El programa dotat amb accions que sumen més de 61 milions d'euros, pretén ajudar a crear condicions de treball estables i de qualitat a casa nostra, perquè anar a treballar a l'exterior siga una opció i no una forçada necessitat. I també, per intentar recuperar el talent (en el sentit més ample, des de le elevades competències investigadores, a les habilitats de qualsevol ofici, passant per la formació professional) que amb un esforç econòmic familiar i públic, han adquirit estes persones en la seua vida acadèmica o professional.
Amb importants beques per atraure investigació d'alt nivell (alguns estudis confirmen que per cada lloc de treball altament qualificat es creen fins a 4'2 llocs de treball de qualificacions més baixes), ajudes per a doctorands (tant en universitats com en empreses), ajudes a contractació en ajuntaments per a planificació i modernització d'entitats públiques, formació presencial i a distància, competències lingüístiques, ajudes econòmiques per al trasllat... Un pla tant ambiciós com realista.
Perquè no es tracta només de què a estes persones els hi devem una oportunitat, es tracta també de què la nostra economia necessita el valor afegit de les seues actituds i aptituds, de les seues capacitats i habilitats, dels seus coneixements.
Quan hem presentat este programa, dos anys i dos dies després d'aquella anècdota, he pensat en aquella xicota que no sé com es diu ni on és ara, però que podries ser tu. I amb la mateixa emoció que aquell matí, m'he dit que la política és això.

20 de maig, 2017

"SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS" - Levante-EMV - 20.05.17




Si tot va com previst, ahir vaig tornar de París. Ho dic així perquè per qüestions d'agenda i operativitat, sec a escriure este article en dijous a l'habitaciò de l'hotel, pressuposant que l'agenda marcada es complirà. Tot i que és cert que París bé val una missa, i un parell de passejades a la vora del riu, no és menys cert que quan hi vas per feina, no hi ha temps per a estes coses. Un altre dia serà.
A París hi ha la seu permanent de l'Organització de Desenvolupament Econòmic (OCDE), de la que formen part 35 països, i que té per objecte fundacional promoure les polítiques destinades a millorar el benestar econòmic i social de les persones en tot el món. Un dels nombrosos programes que ha posat en marxa esta prestigiosa organització és el Local Economic and Employment Development (LEED), que estasetmana ha reunit en sessió plenària el seu Comité de Direcció. L'ordre del dia és molt densa i molt extensa. Durant dia i mig es presentaran conclusions d'accions anteriors, s'avaluaran programes que estan en marxa, i també hi ha un espai per a presentar iniciatives noves, que puguen ser adoptades i adaptades per altres estats.
En esta ocasió hi ha quatre ponències. Les que presenten els governs de Mèxic, Japó, Noruega, i el País Valencià. Nosaltres acudim acompanyant al Ministerio de Empleo, que és qui té la representació de tot l'estat davant este organisme. El cas, però, és que ja fa uns mesos, a Madrid, en la Conferència Sectorial on estan representades totes les comunitats autònomes, vaig tenir l'ocasió d'explicar al Secretari d'Estat, els fonaments del nostre programa «AVALEM Territori». El mes passat, en el mateix fòrum, li'l vaig explicar a la Ministra. I ara, hem convençut al Ministeri que ens permeta presentar-lo davant els 35 països membres de l'OCEDE.
AVALEM Territori és un programa estratègic que té per objectiu mobilitzar i implicar els agents regionals i locals, en la creació de les noves polítiques d'ocupació. El programa neix d'una profunda reflexió que ens fa adonar-nos-en del fet que cal adaptar la formació destinada a les persones que busquen un lloc de treball, a les necessitats reals de les empreses. Cosa, que val a dir, no passava fins ara.
L'administració pública oferia centenars de cursos, molts dels quals no milloraven necessàriament l'ocupabilitat dels alumnes, mentre que les empreses reclamaven personal format en matèries o especialitats, que no s'oferien des del servei públic, ni des de les empreses col·laboradores. És per això que vam reviscolar els Acords per l'Ocupació, dotant-los de nou contingut, i que vam conveniar amb tres universitats públiques la coordinació dels treballs de camp. Es tracta del primer mètode de diagnòstic participatiu, fet sobre més de 300 indicadors, que ens està permetent identificar les variables d'especialització, la localització de nous nínxols d'ocupació, o fins i tot noves dinàmiques funcionals.
En paral·lel hem creat un grup de treball amb empreses de diferents sectors, amb les que ens reunim mensualment a les seues pròpies instal·lacions, i amb les que estem dissenyant millores al SERVEF, i adequació de formació ocupacional. Tot, mentre destinem una important inversió a projectes innovadors i experimentals en matèria d'ocupació. Un total de 16 projectes estan ja en marxa a tot el territori. Podríem destacar el que busca l'èxit en la successió generacional en les empreses familiars, o el defineix nous mètodes d'orientació per a persones en situació d'atur, o el de suport a l'emprenedoria social.
Estic molt satisfet d'este programa, perquè neix de la casa, amb el talent i capacitat dels nostres tècnics i funcionaris, i creix, abastant tot el territori amb les aportacions d'ajuntaments, ADLs, sindicats, i associacions empresarials.
La meua inervenció ha anat molt bé. Ha despertar l'interés de l'OCDE, i Ens ha valgut les felicitaciones públiques de la Presidència (em permet subratllar-ho, perquè ha estar l'unica exposició que merescut la pública felicitació.) I països con Dinamarca, Letonia o la gegant Austràlia, ens han manifestat el seu interés i la seua felicitació. És possible que algun dia l'oposició valenciana valore allò que fa el seu Consell, i que tan ben valorat està fora d'ací. És possible. I si no, sempre ens quedarà París.

13 de maig, 2017

"EL CRANI DE SCHILLER"Levante-EMV- 13.05.17


Friedrich von Schiller, hui gairebé un autor maleït i desaparegut dels canons de l'ensenyament, era un poeta, filòsof, historiador i professor alemany, que va dir que «les casualitats no existeixen». Sí, ja sé que això ho ha dit molta més gent, i que no cal acudir a finals del segle XVIII per fer una citació tan vaga. Però que Goethe hagués robat el crani del difunt Schiller i l'hagués tingut en la seua casa, li dóna també al personatge una peculiar rellevància. I què carai, que m'agrada fer-me el saberut. Com un fals enciclopedista capaç de quedar mig bé en converses de saló, tot i que incompetent a l'hora d'aprofundir en quasi cap tema. Jugador de Trivial, li'n podríem dir.
Divague com sovint. El bon cas és que Schiller creia que les casualitats no existeixen, i jo també ho crec. De fet fa temps que em vaig convéncer d'això. És massa casualitat que passen coses o situacions significatives i no estiguen dins d'un marc general, connectades, relacionades...
La setmana passada el PP de Castelló va amagar amb abandonar el ple extraordinari. El ple l'havia proposat i forçat reglament en mà, el mateix Partit Popular. El vaig vorel'endemà al web de l'ajuntament. He conegut a Castelló diferents portaveus del PP. AlbertoFabra, Javier Moliner, Miguel Ángel Mulet i ara mateix no sé si me'n deixe cap. Cadascú amb un estil. Unes habilitats i unes febleses, si se'm permet fer jutjaments. L'actual és amb diferència la més conflictiva. En això l'ajuda el seu adjunt, que ja ho havia estat abans d'adjunt i mai titular, que també és molt donat a l'escenificació i a remugar des del seu seient. La portaveu té el mal costum parlamentari de comentar en veu alta i replicar des de l'escó a qui siga que està parlant des de la trona. Mai abans, des del 2003 que és el que puc certificar, cap grup municipal popular s'havia comportat així. Buscant la gresca i la baralla permanent. Segurament té a vore amb el fet que estan a l'oposició, clar. Però fins i tot quan estaven al govern, jo mateix els he dirigit discursos duríssims, que els han molestat i han replicat també amb duresa, quan tocava i on tocava. En el seu torn de paraula i en la trona. Ara no, ara, seguint el rastre de la seua portaveu actuen com hooligans convertint els escons en una grada. En una ocasió li vaig dir «chonija», «choni» per dins, per fora «pija». Em disculpe. No vaig estar elegant. Només encertat.
A les Corts passa el mateix. Bonig fa arengues per als seus, no intervencions per convéncer als altres. I es mou i remuga des de l'escó. I protesta, i alça els braços, i riu. Riu molt la bona senyora, tot i que ningú no acabe d'entendre de què riu. I parla a crits. Quan puja al faristol, sembla ben bé un d'aquells predicadors evangelistes que feien fugir al dimoni per por. Bonig és com una exorcista que trau del cos malalt del PP valencià la sensació de derrota... Però a qui no li demanaries mai que et bateges un nebot. I ella que ho sap, continuar fent campanya a crits i renecs; a l'espera de què Madrid la ratifique. O no.
Després està el parlament de Madrid, on el PP ha fet portaveu a un senyor amb traça de «niño pera» (que antic sóc!) que es va fer famós quan va intentar agredir en el Parlament a Rubalcaba. Un poc com Ruíz Mateos Boyer. «Que te pego leche», però no li va encertar. Si per fallar l'han fet portaveu del grup, em pregunte que si arriba a tindre la punteria que va tenir Jesús Gil amb Fidalgo Caneda, no l'hagueren fet Ministre de l'Interior, amb porra honorífica. Jo no sé el que serà Rafael Hernándo, perquè no el conec, però a mi em sembla un xulo de barri bo, un macarra pentinat i ben planxat, i un insubstancial intel·lectual.
I dic jo que si el perfil es repeteix en totes les cambres parlamentàries, no deu ser casualitat. Dic jo que no sé si de forma parlada o no, el PP ha arribat a la conclusió que en l'oposició estant (o en minoria com a Madrid) el paper no ha de ser constructiu i propositiu, sinó destructiu i prepotent. No pot ser casualitat, ja ho deia Schiller, que va viure al final de l'absolutisme, un poc com el que li passa al PP. Perdut el seu poder absolut, busquen un espai que no troben. La sort és que quan falten (que déu i la concertada vulga que siga molt tard!) ningú no robarà els seus cranis. Que en farien de tal vacuïtat òssia!