30 de desembre, 2017

"LA INSUPORTABLE LLEUGERESA" -Levante-EMV- 30.12.17


Igual és cosa meua, però a mi em sembla que el PP de Bonig, amb els Català, Caballero, Ibáñez, etc., és d'una lleugeresa insuportable. Lleugeresa argumental, lleugeresa ideològica, lleugeresa estratègica i lleugeresa, si se'm permet, existencial.

Encara que a final d'any hi ha costum de fer un balanç poc o molt exhaustiu d'allò que han deparat els 12 mesos que s'esgoten, jo no m'hi entretindré gaire. Tot just així a vola ploma (caldria dir a vola tecla?) i de memòria recordaré alguna de les pifies terribles del PP en estos darrers mesos, per il·lustrar el primer paràgraf escrit.

Per exemple, encara ressonen entre rialles i carcanades del govern, aquells crits de la senyora Bonig dient que les subvencions als sindicats i patronals majoritàries, eren una herència del franquisme... Quan el cert és que ella va votar a favor de la llei que les establia. Caldria en tot cas recordar, que no són subvencions gracioses, sinó una mena de compensació per les moltíssimes hores de treball que estes organitzacions dediquen a intentar millorar l'administració. I ho dic amb coneixement de causa, perquè com a Director General del SERVEF, puc afirmar que les hores que dediquen a millorar les polítiques d'ocupació no només són moltes, sinó que són sobretot efectives. I com en eixe organisme, en la resta. Desconec què feien amb els governs del PP, amb nosaltres treballen molt i de forma molt satisfactòria. Però Bonig (i això comença a alçar veus contraries dins el PP) està en guerra contra les associacions empresarials perquè van tenir la coherència d'acudir a la manifestació demanant millor finançament, després d'haver signat el mateix manifest que el PP. Però clar, com el PP d'allà li va prohibir al PP d'ací anar a la manifa, van quedar en evidència, i ella ara els ataca. És com una rebequeria de xiquet menuda. 
Per seguir, podríem recordar quan el PP va demanar que en el pressupost del 2018 es consignaren 270.000 euros per a Càritas, quan en el pressupost hi havien consignats 479.000 euros que en són un grapat més. Seguim amb la visita nadalenca a la Casa Caridad, on anuncia una PNL per a recuperar les línies nominatives per determinades organitzacions de caràcter social. El cert és que per al 2018 el pressupost triplica el que hi havia destinat amb el PP a ajudes directes, i a sobre, ara els diners es decideixen basant-se en projectes, no al fet de ser o no "amiguitos del alma", o dòcils amb el poder polític. Si s'hi fixen, és el mateix subtext que amb l'empresariat. Magnificència contra transparència. Discrecionalitat contra avaluació d'activitats. Favors que m'has de tornar contra reconeixement de drets.
Va, dos més. Es queixen de què À punt té un pressupost de 55 milions que els hi sembla excessiu, però Bonig era Consellera amb Alberto Fabra que va defensar una RTVV amb un pressupost de 70 milions! Tot i que al final, la van tancar, després d'haver-la saquejat immoralment. O Terra Mítica. Acusen el Botànic de perdonar 4 milions d'interessos a la societat. S'ha de tindre valor, quan el PP va deixar en la Societat Parcs Temàtics un forat de 135 milions d'euros. I estos quatre dels quals parlen, segons l'advocacia de la Generalitat, són incobrables perquè el contracte de subrogació amb els nous propietaris signat el 2012 amb el govern del PP, no incloïa eixos interessos de demora. Ara ens acusen de no poder cobrar els que ells per maldestres o alguna cosa pitjor, van convertir en incobrables.
En fi. La novel·la "La insuportable lleugeresa de l'ésser" de Kundera planteja amb mestria la situació actual del PP, que és una pugna entre la inutilitat de l'existència i la necessitat de l'etern retorn, del que parlava Nietzsche. Aquell pensament que ve a dir que la història són cicles reiteratius, i per això el PP creu, que no paga la pena treballar, esforçar-se, estudiar els temes, o que no és greu ofendre la intel·ligència de la gent fent el ridícul permanent, perquè ja els hi tornarà a tocar governar. L'etern retorn de Nietzsche. No sé si com deia ell déu ha mort, però ell si, i amb ell la teoria. Si el PP vol tornar a governar, ha de canviar molt. O ha de canviar a Bonig i la seua cort de corifeus desubstanciats. 

23 de desembre, 2017

"COM A VALENCIÀ" -Levante-EMV- 23.12.17


A Catalunya Ciudadanosva aconseguir una extraordinària victòria pírrica. En gran part a costa del PP que va aconseguir una humiliant derrota històrica. Tots dos partits junts sumen el 2017 un total de 210.000 vots més que el 2016. La suma de JxCati ERC dóna 250.000 vots més que quan es van presentar col·ligats com JxSí. Per contrastar algunes magnituds.

Qui crec que també ha perdut molt en esteseleccions és el Rei Felip VI (és de veres que ell no vota, però el seu cunyat sí que va votar, per correu des de Suïssa), perquè la seua al·locució a la pàtria on donava suport a la violenta actuació policial de l'1O, i obria la porta al 155, ha donat com a resultat un fracàs gran. El PP a Catalunya és el partit menys votat, compartirà grup mixt amb la CUP, que els ha guanyat (els conservadors d'ací fan broma amb Cupromís, no sé si ara caldrà dir CUPPal seu grup parlamentari de restes de poda). Al PP no el salva res. Si hagués perdut escons però els independentistes no sumaren majoria absoluta d'escons, Rajoy podria aparéixer disfressat de Churchill (amb un gran cigar i tot) dient que ha sacrificat el partit per salvar Catalunya i Espanya. Blood, toil, tears and sweat. Però no. Com diria la finada Rita Barberà "¡Qué hostia... qué hostia!" (Churchill 0, Rita 1).

Puigdemont des de Brussel·les i Junqueres des de la presó, sumen, junt a les CUP, una majoria absoluta d'escons. Tenen per tant, la possibilitat de formar govern. I és ací on ve la meua reflexió. Ara ja no es pot parlar de minoria silenciosa, l'extraordinària participació en les eleccions serà gairebé impossible de superar. Per tant, amb una mobilització històrica, l'independentisme continua sumant més escons, la majoria absoluta d'escons. Però no de vots. Malgrat els 100.000 vots més que fa dos anys, per l'augment de la participació, continuen representant un 47% dels vots. Això és insuficient per a plantejar la via unilateral. Ja vaig escriure que també ho era fa dos anys, i eixe crec que va ser el gran error.

Trobe que és lícit que vulguen plantejar la independència, i trobe que és lícit que vulguen un referèndum pactat, amb totes les garanties i vinculant. És així com es resolen estescoses en les societats democràtiques, en els estats de dret. Ja en coneixem els exemples. I és possible que davant la disjuntiva del sí o no, el resultat fos un altre. Recordem que Catalunya en Comú, té un 7'4%dels vots que en una votació binària podria decidir en funció de com es comportés el seu electorat, que crec que és plural. Però el cert és que ara com ara, falta suport social. I crec que eixa és la gran tasca del pròxim govern.
Si les forces independentistes governen, crec que el seu repte és governar bé, i demostrar com podria ser eixa república que somnien. Amb polítiques socials, ètiques, transparents, productives... Que puguen sumen adeptes. No se m'amaga la dificultat que representa un PP bloquejant lleis via TC. I de fet és ací on volia anar a parar.

Escric això com a valencià, i com a valencià m'agradaria que Catalunya es tranquil·litzés, que millorés la convivència, i que puguen exercir el seu dret a l'autodeterminació de forma reglada. I també com a valencià necessite que Catalunya deixe de ser la portada de tots els diaris cada dia. I conste que no els culpabilitze a ells, que sóc conscient que hi ha molts interessos a posar el focus allí per tapar vergonyes d'allà. Però amb eixe lícit grau d'egoisme que pertoca, a mi el que em preocupa és el País Valencià.


I resulta que ací tenim un govern que està fent un titànic (hola Bonig!) esforç per recuperar el pols social del país, que està aconseguint atraure inversions estrangeres, que crea ocupació, que retorna drets a la ciutadania. Un govern net de corrupció, eficaç (òbviament no perfecte ni infal·lible), eficient, treballador. Un govern que malgrat un finançament pèssim, aconsegueix reduir el dèficit acumulat, i va pagant com pot els constants «pufos»que apareixen per la gestió dels populars durant un quart de segle. Un govern com veu que totes les seues lleis socials, les seues propostes més progressistes, acaben amb una suspensió cautelar del TC, perquè el PPCVha abandonat la política i es dedica als tribunals, per falta d'arguments i de vots. I un govern, i una societat, invisibles, opacs, perquè no estem a l'agenda d'Espanya. I és imprescindible ser-hi. No podem permetre que el PP continue amagant el que ens fa, amb la permanent crisi catalana.

16 de desembre, 2017

"LLOGAR UNA VIDA" Levante-EMV- 16.12.17

L'altre dia vaig fer disgustar a un periodista, perquè vaig escriure que de la mateixa forma que en la política hi ha persones i decisions encertades i desencertades, positives i negatives, amables i agres, intel·ligents i no tant; en el periodisme també hi ha categories. El d'investigació que resulta fonamental per a protegir i enfortir la democràcia. El copy/paste, que reprodueix acríticament i sense més, les notes de premsa d'oposició i govern. El servil amb qui posa la publicitat... I conste que parle de periodisme, i no de periodistes. Que la condició humana i laboral de cadascú ell se la sabrà. Però el que més el va molestar va ser que vaig dir que hi havia un periodisme de «la vieja del visillo», que escorcolla les xarxes socials per fer notícies. I clar, descontextualitzar les coses és, com a poc, un risc per a tothom.

És com quan es transcriuen converses telefòniques d'investigats, i tothom es tira les mans al cap, perquè diuen paraulotes, i no s'expressen amb la polidesa que se'ls-hi suposa. Crec que això ens passaria absolutament a tots, perquè no parlem igual per telèfon amb un amic, que en una reunió amb un client, en una taula redona amb tècnics de no sé què... I passa igual a les xarxes. Obvi que tot el que hi dic és públic i pot ser usat, assumisc eixe risc, però no pesa igual en una xarxa que en la portada d'un diari. Sobretot, perquè no es gasta el mateix llenguatge, ni el públic és el mateix.

Bo, el cas és que el periodista venia a dir que jo no comprenia les dificultats de la feina a una redacció, perquè mai no hi havia estat, i que parlava des del desconeixement. Vaig tirar de memòria i no recorde que eixe periodista haja estat diputat, ni regidor, ni alcalde, ni gestor públic, i això no l'inhabilita en absolut per opinar i valorar el treball dels polítics. De fet, és una feina que fan i han de fer els periodistes. Vull dir que és cert que jo no he treballat a una redacció, però això no minva la meua capacitat per discernir sobre el que m'agrada o no d'una pràctica periodística. No com a protagonista o no de la notícia, sinó com a consumidor d'informació. Tampoc no he fet cinema, i tinc opinions sobre les pel·lícules, com espectador.

Però el cas és que en eixe estira-i-arronsa amb el periodista, tot de molt més bon rotllo del que esta redacció podria fer intuir, vam arribar a la conclusió de què ens coneixem poc. Sabem poc de l'ofici de l'altre, de les circumstàncies amb les quals topem a l'hora de fer bé la nostra feina, de les dificultats d'un determinat entorn laboral. I aleshores, coses de l'atzar que ja és molt així ell, vaig vore un anunci d'un web «Alquila una vida».

Ho plantegen com la nova generació d'experiència d'oci. Es tracta de viure la vida d'una altra persona durant un breu lapsus de temps. I el sistema és senzill. Tu eres tapiner, directora comercial, pescador de tonyina, arquitecta, diputada o ebenista; omples un formulari explicant el teu dia a dia, amb detall d'horaris i activitats, i poses el preu que vols cobrar-li a una persona que puga estar interessada a convertir-se en la teua ombra durant un dia. O dos dies. Amb el compromís que participarà en totes les teues activitats professionals.

Una oportunitat per a ser durant 24 hores conductora de ral·lis, director de teatre o ... Polític. Polític? Sí, clar, perquè no? De fet, segurament si la gent sabés de les dificultats tècniques, legals, de política aritmètica, de limitacions pressupostàries, de manca de personal, que condiciona la presa de determinades decisions, tindria una millor base a l'hora de criticar-les. I fixes que no dic que deixaren de fer-ho, sinó que ho podrien fer amb major coneixement de causa. Algun polític, jo mateix que sóc el que remugava, podria passar un dia a la redacció d'un diari, o anar a cobrir rodes de premsa no sempre interessants, o intentar aconseguir unes declaracions... I algun periodista podria seure a una reunió d'agenda, a un consell de direcció d'un organisme públic, a una reunió de pressupost... Segur que milloraria l'empatia mútua. Però no només entre el periodisme i la política, clar, això ho dic per tancar l'article tornant al principi. El que seria més interessant és que ho pogués fer gent de tota mena i condició, que hi puga estar interessada.

És un pas més enllà de la campanya de Palaus Oberts, que permeten visitar els llocs on fem política. Ara es tractaria d'acompanyar-los a fer-la. Ho trobe prou interessant (a mi és que m'agraden els riscos que comporta la transparència política), com per haver-ho proposat al Conseller de Transparència per al seu estudi. 

10 de desembre, 2017

"SENSE MÀCULA"- Levante-EMV- 09´12-17


Esta setmana s'ha celebrat l'aniversari de la CE. Els que ja tenim una edat que en semblen dues, recordarem una polèmica d'aquell moment, entre el Govern i l'Església, perquè esta darrera no volia de cap de les maneres, que l'aprovació de la Constitució coincidís amb la festa cristianíssima de la Immaculada Concepció. I va guanyar l'Església, com quasi sempre. I així és com va néixer el pont de primers de desembre, que alguns amb un humor irreverent li diu de la Immaculada Constitució.

La Immaculada Concepció és un dels dogmes de l'Església Catòlica que afirma que la Verge Maria, mare de Jesús de Natzaret, va néixer del ventre estèril de Santa Anna, i que per tant, va ser preservada per Déu del pecat original a l'hora de ser concebuda. Alguna gent ho confon amb el concepte de naixement virginal, que fa referència a la concepció per part de Maria, sense haver «cohabitat» amb Josep.

El cas és que dir-li pont de la Immaculada Concepció té la seua cosa, perquè la Constitució també té els seus dogmes dictats per l'Església de Règim del 78. Si ens hi fixem, l'origen de la Constitució té molt a vore, amb la Llei de la Reforma Política de Fernández Miranda. I per tant, té el seu origen més que directe en les Corts franquistes. Un ventre, que en termes democràtics era més estèril que el de Santa Anna, així que el fruit d'eixe ventre, és de caràcter miraculós. Sí, ja sé que exagere un poc, perquè entre aquells Procuradors, i els Constituents, hi ha un salt important, però a les casernes les armes les vetllaven els mateixos, als tribunals de justícia els togats eren els mateixos, la poderosa Església estava en mans de la mateixa cúria, i als centres de poder econòmic i seguien els mateixos cognoms de sempre. Així que sí, actors nous, alguns del mètode, altres de la vella escola; però tots en un teatre vell i arnat, amb productors arnats i vells... El teatre de la democràcia orgànica.

Hi ha qui diu que el sistema democràtic és fill de la Constitució, i que per tant, esta és intocable. Greu error. D'entrada, esta i qualsevol constitució, hauria de ser filla del sistema democràtic, dir el contrari, és una declaració de principis. I sobretot, una falsedat argumental pueril. Perquè allò que garanteix esta Constitució, ho podria garantir una altra. És més, una altra, diferent, podria garantir efectivament, els drets formals que esta proclama i no es compleixen. I jo diria que és d'això dels que es tracta, o del que s'hauria de tractar en eixa comissió descafeïnada (brutal metàfora del «café para todos» del que s'hi ha de parlar).

Malgrat el que alguns diuen, esta Constitució és terriblement constrenyent pel que fa a la capacitat legislativa dels territoris. El cas valencià, el que em preocupa personalment, n'és bon exemple. Tenim les lleis més socials, emanades de les nostres Corts, recorregudes al Tribunal Constitucional, i per tant paralitzades. És a dir, en aplicació de la nostra pretesa autonomia, legislem sobre la funció social de l'habitatge, i ens paralitzen la llei. Per inconstitucional? No, tot el contrari, la nostra llei dóna contingut a l'articulat banal de la Constitució. Ens la paralitzen per ordre competencial. Comprensible des del punt de vista jurídic, inacceptable des del punt de vista polític. Perquè a xicoteta escala, és exactament el mateix que passa a Catalunya amb la desproporcionada aplicació del 155, que per via interposada, acaba governant el PP, en contra del que el Parlament va decidir. Com ací, que el PP decideix no reconéixer la funció social de l'habitatge, i s'imposa via judicial, a la decisió democràtica del govern valencià legítim, refrendada per les Corts.

Eixa és una de les qüestions que cal revisar de la Constitució i del sistema de poder polític (i econòmic, clar) territorial. No pot ser que pese més l'ordre competencial, que la voluntat de fer efectius els drets socials consagrats a la Constitució. En el cas valencià, l'ús políticament fraudulent d'eixa Constitució sense màcula que ens presenten, és especialment sagnant, perquè nosaltres, ni tan sols hem comés el PdeCAT original!

02 de desembre, 2017

"SÓN EIXA GENT" - Levante-EMV 02.12.17


Sabeu? El PP que porta una proposta a les Corts per crear una Inquisició que ataque la llibertat de càtedra i vigile als i les mestres per evitar un pretés adoctrinament, és el mateix que diu que el valencià ve de l'iber i que Espanya és la nació més antiga del món. És el que creu que es pot dir "maera" i que gairebé no s'hauria de dir nogensmenys. El que creu que els filòlegs són magufos, i el que fa de qualsevol indocumentat magufo un filòleg. És el mateix que va tancar Canal 9 i que ara s'oposa a què obrim un canal nou.

És el que s'ofén quan a l'escola es parla del Rei En Jaume com forjador d'un nou Regne, diferent de tots els regnes coneguts. Però que aplaudeix amb les orelles quan expliquen que Guzman el Bueno va llençar el seu punyal perquè mataren al seu fill abans de rendir la plaça. És el que li lleva tot valor històric al quadribarrat Penó de la Conquesta, però compra sense preguntar tot allò de Marina Pineda brodant una bandera que mai no va tocar.

És eixa gent que sap qui era José Blas Molina, o Daoíz i Velarde, però ignoren qui va ser Vicent Doménech. Saben el que passà el 2 de maig de 1.808 a Madrid, però desconeixen que va ocórrer el 24 d'aquell mes a València. Saben que Goya va pintar allò del dia 3 al Principe Pio, però ignoren què va ser i que va fer la Junta Suprema del Govern del Regne de València.

És el mateix que ix al carrer a manifestar-se al costat de les escoles catòliques reclamant diners públics per al seu adoctrinament formal. Aquell que permetia duplicitat de nòmines de professors confessionals i doctrinaris de religió. El que aplaudeix a Cañizares, i creu que Leonardo Boff és un personatge de Disney. Amic de Goofy, per a més senyes.

El que creuen que posar els noms dels carrers en valencià a Castelló és improcedent, i el que porta als tribunals la retirada dels noms del franquisme a Alacant. Perquè que creu que potenciar la llengua pròpia és adoctrinar, i homenatjar el franquisme és respectar la història. La que volen oficial. La de "por la gracia de Dios".

És el que instal·lat en el "no a l'adoctrinament" exigeix que les institucions munten pessebres cristians a la porta dels ajuntaments, que els càrrecs públics vagen a les cristianes processons, i que sone l'himne d'Espanya al pas de qualsevol imatge de Sant o Santa, amb una vida poc o molt pia.

Escolten a Francisco i fan callar a Raimon. Aplaudeixen a Arturo Fernández, obvien i desprecien a Mercé Sierra o a Manuel Puchades. No coneixen el teatre de Carlos Alfaro, ni les escultures de l'Andreu Alfaro, però han sentit parlar dels vestits d'Agatha Ruíz de la Prada, i instal·len les creïlles còsmiques de Ripollés allà per on passen. Creuen que Nacho Vidal és la polla, però no saben que es va criar a Énguera. Ignoren el Petrarca i ignoren moltes coses, les Estances de Riba... Però això sí, coneixen bé les Rimes de Bécquer. Mai no llegiran a Marc Granell, ni recomanaran un delicat poema de Teresa Pascual, però són followers de Pérez Reverte. Són aquells als qui els hi molesta una muixeranga quan ixen de classe de sevillanes. Són el PP. El partit més votat.

25 de novembre, 2017

"COL·LABORACIÓ NECESSÀRIA" LEvante-EMV 25.11.17


Quan jo vaig començar en això de la política, recorde que un dels debats recurrents era el del finançament dels ajuntaments. Sempre recordàvem que s'havia fet una descentralització cap a les autonomies, però no cap als ajuntaments. Sabíem que la culpa era del PP i del PSOE que eren els únics que havien governat Espanya (i encara) i en aquell moment representaven el 90% dels càrrecs electes (afortunadament ja no). Ara ja no se'n parla, ara estem molt pitjor. L'estat ha intervingut els ajuntaments en general, i molt especialment aquells dels qui no els hi cauen bé els governants. Madrid per exemple, mentre a Jaén els autoritze per escrit a passar-se la llei per l' Arco de San Lorenzo; que per això està allà.


I des del Govern del Botànic què estem fent per ajudar als ajuntaments? Si, d'acord, hi ha un fons econòmic que arriba alliberat als ajuntaments més necessitats, però no és només transferir diners, el Botànic fa més coses.



Per exemple. Les competències en matèria d'educació, que contemplen la construcció de centres educatius, corresponen a la Generalitat, a través de la Conselleria d'Educació. L'any 2000 es va constituir CIEGSA, una societat de capital cent per cent públic, dedicada en exclusiva a construir nous centres educatius públics. Però si ara telefones a CIEGSA, ja no l'agafa ningú, i no perquè la telefonista passés d'allí a Directora General de la Conselleria, i d'allí a l'oposició des d'on brama més del que diuen brama la tonyina, no. No contesta ningú perquè ha tancat. Arruïnada. Saquejada. D'escoles se'n van fer poques, però de sobrecostos n'hi va haver molts. Més de mil milions asseguren les Conselleries d'Educació i Hisenda. Clar que "només" en van ser 309 segons una altra Font (de Mora). Bé, això i un deute amb l'entitat europea que finançava.



La Conselleria té un pla de construcció i remodelació de centres educatius elaborat i prioritzat; i té pressupost per a fer-ho, però el que no té són suficients tècnics per a posar-lo en marxa, per culpa de la fallida de CIEGSA. Per això ha proposat als ajuntaments invertir 700 milions a canvi de què siguen estos els encarregats de fer i executar els projectes amb el seu personal. Un pla, val a dir-ho, d'adscripció voluntària.



Algú dirà que els ajuntaments, per culpa de la taxa de reposició de Montoro (darrere de cada problema sempre hi ha un Montoro), van molt justos de personal. I és ací on entra el SERVEF, que ha subvencionat quasi sis mil llocs de treball als ajuntaments, per suplir eixe problema. De totes les professions, titulacions i oficis. Quasi 4.000 per a joves, prop 2.000 per a majors de 30 anys. Més. La Conselleria de Polítiques Inclusives ha transferit als ajuntaments diners i personal per a poder desembussar el caos que vam heretar en dependència. I podríem posar més exemples de col·laboració entre institucions, que per cert, és un precepte al qual obliga la Constitució.



És a dir, que el que està fent este Govern amb la col·laboració dels governs municipals que volen, és resoldre imaginativament alguns dels grans problemes que ens va deixar la corrupció i la pèssima gestió popular. I és per això, que el PP ens té tanta ràbia, perquè queden constantment en evidència.

18 de novembre, 2017

"DES DEL BALCÓ" Levante-EMV- 18.11.17

El PP és protagonista principal, tot i que no únic, dels pitjors anys de l'economia espanyola. I això s'ha de dir, perquè si no acabarem per comprar el seu relat trampós del miracle econòmic, i de com van aconseguir evitar el rescat europeu. Qui ens va posar en risc de ser rescatats, van ser precisament ells. Potser no només ells, però principalment ells.
Ho dic, i ho explique. A hores d'ara ja és una obvietat que l'anomenada «regla de despesa» creada per Montoro serveix perquè les administracions autonòmica i local, que són les que presten els serveis públics de primera necessitat, vegen condicionada la seua capacitat de gestió, en favor d'una pretesa estabilitat econòmica. Bàsicament el que es fa, és impedir el creixement dels serveis públics i la prestació adequada d'eixos serveis, per supeditar-ho a una qüestió comptable. Sí. Volen que els ajuntaments (i les autonomies) tinguen superàvit, però els condicionen en què se'ls poden gastar. Unes condicions draconianes que fan que una part molt important dels diners estalviats gràcies a la bona gestió, vagen a eixugar el dèficit...de l'Estat. Dèficit que l'Estat continua disparant; mentre en paral·lel buida la caixa de les pensions.
Em sembla evident, que la norma s’ha de canviar. No cal parlar de Catalunya i la intervenció econòmica, perquè hi ha altres elements de caràcter polític que distorsionen el discurs, però mirem Madrid. Madrid aconsegueix reduir en 2.000 milions d'euros el deute heretat del PP, en només dos anys. Això és un 40% del deute. I en paral·lel, aconsegueix romanents per valor de 1.000 milions d'euros, tot, mentre paga puntualment als seus proveïdors. Doncs bé, malgrat els espectaculars resultats, la norma de Montoro permet intervenir les comptes de Madrid. No ho permetia mentre Gallardón (imputat ja) i Botella (que crec que també ho acabarà), endeutaven irresponsablement la ciutat, però ho permet ara que la gestió econòmica posa en evidència les maleses del PP.
I és que va d'això esta partida. Va d'usar normes ad oc, reglaments, lleis, fetes per intervenir les gestions pulcres que posen en evidència la gran mentia de què la dreta sap gestionar. La dreta que ha governat, el PP, robava, sí, i això és extremadament greu. I destruïa les proves, per això el PP com organització serà formalment jutjada. El primer partit jutjat com subjecte penal de la història de totes les espanyes. Però sobretot, era un mal gestor. Un desastre que malbaratava recursos públics i arruïnava territoris. El cas del País Valencià és paradoxal.
Ara mateix som l'única autonomia que amb un nivell de riquesa inferior a la mitja, som contribuents nats. És a dir, els pobres sent solidaris amb els rics. I malgrat això, el Govern del Botànic, amb uns recursos clarament insuficients, tira endavant polítiques de caràcter social impensables amb el PP. Tot, mentre setmana sí, setmana també, ens cauen via judicial sentències milionàries a pagar amb diners públics, fruit de la gestió de la banda popular. Sobre nosaltres la mirada inquisitorial de Montoro amb el vistiplau i l'ovació tancada de Bonig i la seua gent. Sobre nosaltres el risc permanent de la intervenció econòmica. El FLA és una estafa. Són els nostres diners que ens els presten amb interessos. Doncs bé, Montoro pot provocar retards en el pagament del FLA que ens abocarien a incomplir la «regla de la despesa», i pretesament justificaria una intervenció.

Entenen per quina raó dic que s'ha de canviar la norma? Una norma que no permetia intervenir administracions mentre malgastaven i robaven, i que ara permet intervenir aquells governs que demostren que l'esquerra gestiona millor. El FLA i la «regla de despesa» són dues armes d'una guerra política, no econòmica, del PP contra els nostres drets. Per això cal acabar amb les tres coses. El FLA, la regla, i el PP. Per això hui eixim al carrer, per això el PP es queda al balcó, observant. 

11 de novembre, 2017

"HO DIC PER AJUDAR" - Levante-EMV- 11.11.17

    F. Tarazona, J.Pol, F. Marqués, I. Costa, E. Cuesta, J. Álvarez, J.M. Tortosa, M. Rodriguez, J.M. Medina, A. Bosch, J.R. Barral, B. Rodriguez, V. Farnos, M. A. Guerrero, A. De Miguel, P. Cobián, A. Guerra, G. Pariente, V. Rambla, A. López, A. Mula, D. García, J.M.Méndez, J.Fernández, A. Cerdá, P. Ripoll, C. Perdomo, F. Molina, F. González, J.A. Megías, R. Blasco, J. Flores, C. Torres, J. L.Pepote, M.L. Carrera, J.Luzardo, J. Hernández, J.C. Clementa, J. Bolarín, R. Rato, J.M. Rodriguez, M.R. De Haro, J.M. Ródenas, E. Arnal, J.M. Traba, I. García, J.M. Santos, M. Lorente, B. Martín, E. Muñoz, P. García, F. Molina, T.Lorenzo, L.A. Solís, A. Vázquez, M. Cervera, J.J. Nombela, C. Sánchez, F. Areal, J.López, A.Polo, F.J. De La Riva, Á. L. García, A. Puente, C. Abellán, C. Manrique, L. Mellado, G. Ortega, J. Jiménez, J.E. Clerigues, E. Usaldón, J. A. Rodriguez, J.Á. Arranz, G. López, I.Mª Sánchez, D.Serra, S. Hernández, J. Villanova, C.Páez, A. Such, J. I. Molina, J.Gómez, J. Font, J.Merino, J. Guarro, J. Vázquez, J.Á. Cañas, J.R. Henriquez, J. Manuel, E. Bethencourt, D.Ibars, P. Crespo, J.A. Gallegos, F. Blaya, J. Fernández, M.De León, I. García, C.T. Martín, A. Serrano, S.Yagüe, R. Durán, M.A.Conesa, S. Caballer, P. Rotger, J.M. Méndez, F.García, A. Gacio, J. Dionisio, P. A.Sánchez, J.C. Aparicio, M.L. Carrera, R. Galeote, M. Torres, M.C. Castellano, J.M. Gabarri, R. Calatayud, L. Ramís, A. Varela, M. Tello, F. Berberena, M. Martínez, J.I. Fernández, Á. Currás, F. Sierra, S. Castedo, A. Marmotes, J.I. Fernández, J.L.Baltar, E. Rosado, J. Peñalver, L. Botella, J.L. Sánchez, J.L. Olivas, M.T. López, M. Rabaneda, J.J.Ripoll, L. Partida, E.Pastor, A. Tamayo, M. De León, J.J. Moreno, E. Crespo, J. Sepúlveda, S. Martín, Á. Acebes, M.A. Cámara, G. Reig, Á. Sanchís, A. González, J. Suárez, C. Ibáñez, J. Martínez, F. Granados, R. Betoret, A.E. Gómez, L. Bárcenas, R.l. Peset, F.A. El Jaber, C. Díaz, M.J. Velasco, D. Ramírez, A. Vallés, A.J. De La Viuda, A. Alvarado, M.A. Hernández , J.I. Sánchez, C. Fabra, J.A. Fernández, J. Pérez, M.I.Fernández, S. Guirao, M.I. Mendoza, M.M. Pedreño, V. Campos, M.L. Carrera, M.P. Adela, J. Bover, A. Grau, I. Vidal, R. Costa, F. Camps, G. Galeote, J. M. Fernández, G. Cañellas, J. García, J.M. Peña, T. Gómez, P.Á. Hernández, J. Toja, G. Conde, F. Muguruza, J. Morales, M. Carrillo, L.A. Elvira, J.L. Fernández, J.A. Pacheco, J,C. Bonet, S. Arencibia, A. Padrón, J.A. Alcoba , E. Hidalgo, A. Bea, J.C. Lantarón, J. Martín, J. Rodrigo, A. Garrido, J.L. Mosquera, K. Viane, G. Guerra, D. Vidal, J. Miranda, C. Silva, J.J.Cardona, J. Massot.
    Tots estos militants i càrrecs públics del PP han estat identificats per la justícia, tots imputats, alguns ja jutjats, i alguns condemnats. No sé jo, però crec que eixe «M. Rajoy» del Papers de Bárcenas, igual és el President del Govern. Ei, ho dic per ajudar.

04 de novembre, 2017

"GUERRES PROXY" Levante-EMV 04.11.17


Les guerres subsidiàries o guerres proxy són un tipus de conflictes en què es distingeix una confrontació interna entre diferents bàndols o actors que s'engloba com a part d'una altra rivalitat entre potències o actors externs. Segur que a tothom ens venen al cap tristos episodis bèl·lics entre grans potències, on els trets es disparen a un país tercer. De vegades, en forma de guerra civil.

Crec que una de les «grans potències» polítiques espanyoles, el PP, amb el seu aliat principal, Ciudadanos; intenta traslladar al territori valencià una guerra política d'abast estatal, que té a vore amb el grau de descentralització d'Espanya. I crec també, que per a guanyar eixa guerra per la recentralització, necessiten guanyar la batalla electoral valenciana. I ara mateix se'ls-hi  nota molt. Són «ansia viva» que diria aquell. La seua jugada és de manual.

L'atac constant i permanent a Compromís n'és l'evidència, i diu molt d'ells i la seua estratègia. El discurs del PP assenyalant-nos com a independentistes i radicals, té la conseqüència, no sé si buscada, de què després l'extremadreta, amb la que coincideixen a les manifestacions, ens ataca físicament. El discurs del PP dient que les nostres polítiques busquen el mateix que les polítiques dels grups independentistes a Catalunya, senyalen l'autonomia per justificar un 155. O dit d'una altra forma, retallar l'autonomia, tutelar l'autogovern, recentralitzar. Tutelar políticament, que tutelats econòmicament ja ho estem, gràcies al fet que quan ens van governar ells, ens van arruïnar. Per la via del malbaratament i la corrupció, que és on anaven a parar els escassos recursos que arribaven per culpa d'un finançament injust.

Esta gent, conscient que no ens pot acusar a nosaltres d'allò que som, perquè el que som ni és delicte ni res que se li assemble, ni espanta a ningú; ens acusa d'assemblar-nos a altres. Altres, que dit siga tot passant, són formacions legals i que a diferència del PP, no tenen imputats a les seues files. Esta gent, que viu en un constant estat de cabreig perquè el dia a dia judicial els recorda totes les il·legalitats i delictes que van cometre mentre governaven; ens acusa a nosaltres, no del que fem, sinó del que segons ells farem d'ací a 15 anys. Fan una projecció en el futur i ens ataquen. Amb l'agreujant de què és una acusació ideològica. No ens acusen de voler finançar-nos il·legalment com ells, ni de voler cobrar comissions, ni de fer contractes als amigatxos. No. Això no s'ho creuria ningú. Ens acusen de pensar diferent.

Jo trobe que tota esta pantomima en la qual estan instal·lats PP i Ciudadanos, intentant escalfar els ànims de la societat valenciana, posant-nos en una diana perillosíssima (ja hi ha hagut ferits, ja hem hagut de contractar seguretat a El Puig...), és una mostra de la seua debilitat, i de la nostra fortalesa. No sent capaços de qüestionar argumentadament les polítiques del Consell, intenten assimilar-nos a altres formacions als qui pressuposen mala imatge i pitjors intencions.
I és també un despropòsit aberrant, una perillosa irresponsabilitat, consistent en fraccionar la societat valenciana i enfrontar-la. Quan el que necessitem justament, és tot el contrari. Pau social, tranquil·litat, racionalitat i unitat. També per reclamar un finançament just, amb sindicats, empresaris i agents socials. Tots, excepte el PP i Ciudadanos, que posen l'autonomia en risc, jugant al Risk
.

28 d’octubre, 2017

"TALENT SENSE TALENTS" - Levante-EMV - 28.10.17

Que el Congréso haja ampliat trenta-cinc vegades, trenta-cinc, el termini per presentar esmenes de la reforma de l'Estatut Valencià, no sembla una casualitat. Reforma, val a dir, que se circumscriu a un sol article. Té delicte la cosa! Trenta-cinc vegades, en una maniobra de dilació permanent per tal d'evitar que es puga tenir en compte la població valenciana actual a l'hora de calcular el retorn econòmic que ens correspon. Quina habilitat, quina destresa a l'hora de fer anar el reglament. Quin talent!
Parlem de talents. Hi ha tres versions conegudes de la Paràbola dels Talents. La de Mateu, la de Lluc, i la de l'anomenat Evangeli dels Natzarens. Esta darrera versió, menys coneguda. Les dues primeres, en canvi, molt més populars, tenen poques diferències. Bàsicament la història que expliquen és la d'un amo que havent de fer un llarg viatge, va deixant temporalment la seua riquesa repartida entre tres servents: a un li donà la quantitat de cinc talents, a l'altre dos, i al tercer, un de sol. Quan torna a casa, passat molt de temps, els va fer comparéixer en la seua presència, per tal de demanar-los-hi comptes de la seua gestió. El que havia rebut cinc talents, s'havia posat ràpidament a fer negocis, i havia aconseguit duplicar el capital; oferint així al seu Senyor la suma de 10 talents. Exactament el mateix que va fer el segon, passant de dos a quatre talents, que també retornà al seu Senyor.
En canvi, el darrer, per por a perdre els diners, el que va fer va ser un solc a peu d'un arbre, i va soterrar la moneda; explicant-se així: "Senyor, sé que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat, per això vaig tenir por i vaig soterrar la moneda. Ací la teniu Senyor. Una moneda em deixareu en custòdia, una moneda vostorne». Els dos primers que van multiplicant la seua suma per dos i reberen iguals elogis, mentre que el tercer, destapà la fúria de l'amo. Tant s'enfadà el Senyor amb el seu servent, que li retirà el talent i el va entregar a qui de cinc n'havia fet deu, i l'expulsà de les seues terres.
Doncs bé, la Paràbola dels Talents, ja són ben bé les balances fiscals de l'Estat. Ja són ben bé els acords del finançament autonòmic. Crec que el Govern del Botànic, ha demostrat sobradament estar en el grup dels que multipliquen en resultats els ingressos. L'esforç de gestió que fa este govern per pagar els bonys que ens van deixar els anteriors governs, sesuma al deficient finançament. Un finançament que ens impedeix fer front a les necessitats socials. I malgrat tot, la gestió pulcra, acurada, ajustada, mesurada i també transparent; ens està permetent començar a fer canvis en l'estructura econòmica del país.
Este esforç, este compromís amb la justícia social, el patiment estructural de la ciutadania valenciana, mereix un finançament just. Ja hem demostrat que quan governem el país, i els pobles i ciutats, podem multiplicar els recursos, però la seua elasticitat no és absoluta. Ja no donen més de si. I sobretot, és indiscutiblement injust. Som pobres i paguem com si fórem rics.
Que el Gobierno del PP continue castigant a les valencianes i als valencians, amb un finançament clarament insuficient i injust, potser algú tinga la temptació de justificar-ho en com van gestionar els fons els anteriors Consells del PP. I és que a la Paràbola dels Talents segons la tercera versió, la de l'Evangeli dels natzarens, el tercer serve, hauria dilapidat els diners «en prostitutes i tocant la flauta». I sent això cert, no seria just per al poble valencià.