26 de novembre, 2016

"COM UNA BANDA MÖBIUS" Levante-EMV 26.11.16


Hui toca repassar. Si recorden, hi havia tota una classificació de la relació entre dues circumferències, en funció del contacte de l'una amb l'altra. Les exteriors, que no tindrien cap coincidència espacial. Les interiors, que una estaria dins de l'altra i podrien compartir o no el centre. Les tangents, que tindrien un punt en comú, bé siga intern o extern. O les secants, que compartirien dos punts.
Bé, doncs tradicionalment, el serveis socials i els serveis d'ocupació han funcionat de forma similar, en funció del model concret que cada administració haja decidit. Recorde que a l'Ajuntament estant, de tot això n'havíem parlat bastant amb els responsables municipals de totes dues àrees. Quin model de relació han de tindre els serveis socials i els d'ocupació. Cercles concèntrics? Tangents?
En parlàvem també molt quan debatíem com tancar un altre cercle, el dels desnonaments. Fills de la pobresa sobrevinguda. I el govern entenia que més enllà d'oferir una eixida urgent a les famílies en risc d'exclusió (solucions habitacionals, ajudes a l'alimentació, a la higiene, als estudis...) allò que calia era reintegrar a eixes famílies al «circuit normalitzat», que els permetera ser autosuficients. Empoderar-los amb una treball que els garantís l'accés directe a allò que ara, per la seua situació precària, els havia de proporcionar l'administració.
I teníem raó els que defensàvem això. De fet, les persones expertes reunides a Brussel·les ara fa 15 dies, explicaven exactament això. La necessitat de que els cercles interrelacionen. No podem seguir fent polítiques socials i d'inserció laboral dissociades, perquè tenen tal grau d'influència mútua, que és absurd poder pensar en cercles que, com a poc, no es toquen. En polítiques, que com a poc, no és parlen. No es coordinen. No es complementen.
En l'actual estat del mercat laboral, amb tot el ai al cor que vulguen, haurem d'acceptar que hi ha determinats col·lectius que difícilment tornar a ser actius laboralment. I posaré un exemple que no fa més que confirmar la trista realitat de que la pobresa es feminitza a marxes forçades. Una dona amb un baix nivell d'instrucció que supere els 49 o 50 anys ho té francament molt difícil. Molt. No ens agrada, i des de la meua responsabilitat m'hi rebel·le, però ara com ara és un fet.
Davant esta situació el que cal preguntar-se és si paga la pena continuar oferint-li cursos de formació que el màxim que li aportaran són esperances vanes, amb risc de frustració. O si pel contrari, li hem de parlar clar i explicar-li que serà des d'un altra àrea de l'administració pública que rebrà el suport necessari per tindre una vida digna. I al contrari. Hi ha famílies que hui són usuàries dels serveis socials, tot simplement (quasi res!) perquè no tenen ingressos. No per ser una unitat familiar desestructurada o qualsevol altra situació de risc. Tot simplement estan rebent ajudes, perquè acabades les prestacions, no han trobat una feina. Però són persones que estan en rangs d'ocupabilitat. Persones a les que els hem de seguir formant, orientant, i ajudant en la recerca activa d'ocupació.

El món ha canviat. Molt. Ja ningú de nosaltres rebrà un rellotge d'or per 50 anys de fidelitat a la mateixa empresa. Difícilment ens donaran eixa oportunitat. La gent no només canvia varies vegades de treball al llarg de la seua vida laboral, canvia fins i tot de professió. I això és important, perquè ens dona una pista clara de que la formació ocupacional no ha de ser només de millora i perfeccionament, sinó també de reciclatge professional.
Ha canviat el món, i amb ell el món laboral. En canvi, tinc la poderosa sensació que les polítiques d'ocupació no han canviat al mateix ritme, a la mateixa velocitat, en la mateixa direcció. Mentre no canviem el sistema productiu, i estem en situació de crear ocupació de qualitat, tot el que fem és donar medicina al malalt. Hi haurà famílies, o individus, que passaran d'un cercle (ajudes socials) a l'altre (serveis ocupacionals) com si fos una Cinta Möbius. Dos cercles interrelacionats. El que preocupa de tot això, és que la Cinta Möbius és també el signe d'infinit. I eixe no pot ser de cap de les maneres, el futur que volem. Hem de trencar els cercles. Els hem d'obrir. I en això treballe jo ara, si ho volen saber

20 de novembre, 2016

"COTXES, MENTIDES I CINTES DE VÍDEO" Levante-EMV 19.11.16


S'alça el diputat socialista Miguel Ángel Herédia, s'enfila a la trona, emboca el micro i diu que el republicà Rufian critica els cotxes oficials, però en gasta un per anar a l'estació. Rufian demana la paraula per al·lusions i reclama del socialista que retire eixa afirmació per falaç i que conseqüentment no aparega en l'acta. Preguntat per la Presidenta, el socialista s'hi nega, i diu que té un video i que el pot enviar. El següent que es veu, és a Rufian aprofitant un recés, acostar-se als escons socialistes i mirar el mòbil d'Herédia on suposadament hi ha el vídeo.
El vídeo no l'ha vist ningú. Si creiem a Rufian, no només el que hi surt no és ell, sinó que li ho hauria fet notar a Herédia i este hauria contestat "ya lo sé, pero dónde las dan las toman". De ser així, Herédia és un autèntic cínic, un mentider. I sent com és el Secretari General del Grup Socialista al Congreso, el PSOE té un problema amb ell. I fins ací la història, no dóna més de .
Bo, sí, Toni Cantó va aprofitar per fer dos tweets parlant d'un "zasca" gloriós que hauria rebut Rufian i que havia estat fortament celebrat per gran part de la càmera. Tot sense haver-se molestat en saber si com sembla Herédia petaria un polígraf, o Rufian havia fet garrames. Ell va disparar i au. I és que Toni Cantó mai no perd una oportunitat per clavar la pota en les xarxes. Ni a la tribuna.
No em ve de nou això. Quan jo era regidor de l'Ajuntament, un regidor del PP em va fotografiar a mi, i a tres regidores més, baixant d'un cotxe oficial en un acte oficial. Un d'aquells actes, on per cert, sempre s'han posat tots els vehicles oficials a disposició de tota la corporació. Quan governava el PP també. Especialment aleshores que és quan es gastaven més cotxes, més vegades i per més persones. El PP va pujar la foto a les xarxes i va dir que érem uns mentiders, i que si tal i que si qual.
Tant quan vaig ser Vicealcalde com ara al nou càrrec, sempre he mantingut el mateix, si cal agafar un vehicle oficial, jo l'agafe. Ho dic ara, i ho deia quan estava a l'oposició. Hi ha un parell d'articles publicats sobre el tema. També deia aleshores i ara, que el que no faré serà un ús impropi com feien alguns. Jo he vist Tinents d'Alcalde anar en cotxe oficial a l'escoleta a vore al seu nebot, a regidores portar les compres a casa amb cotxe oficial, he vist a qui el portaven a fitxar a la seua feina al marge de la política, o a qui l'anaven a buscar cada dia a casa perquè no conduïa. Un destarifo.
El que jo crec és que el PP ha estat massa temps al govern, i s'ha cregut que els mitjans públics eren propis seus, i que eren privatius. I també crec que alguns hem/han passat massa temps a l'oposició i quan ja no sabien que criticar acabaven fent reduccions a l'absurd. Sobre vehicles, sobre sous, sobre qualsevol cosa. I quan els de l'oposició han passat al govern, i quan els del govern han/hem passat a l'oposició, totes les desmesures han saltat per l'aire.
És el que li ha passat a Herédia amb Rufian. Rabiós com està el socialista per retrat que els hi va fer el republicà l'altre dia, s'agafa a una mentida conscient que hi ha gent que té ganes de creure-la. Altres, acusen els adversaris de fer coses que no fan, però que ells sí que feien. És el món dels disbarats. Una mentida és creïble, precisament perquè ells van fer tantes barbaritats, que ara tothom està disposat a creure's qualsevol cosa. El bo de tot això, és que té solució.
Amb els governs del PP a l'ajuntament no es portava cap registre dels usos dels vehicles oficials. Cap. A ningú semblava preocupar-lo. Tot valia. Barra lliure. Campe qui puga! Ara el PP a l'oposició demana (si més no mentre jo presidia la comissió) els llistats de moviments, que s'entregaven puntualment. Fins i tot els hi vaig donar el diferencial del consum de combustible que els deixava francament en evidència. A València, les poques vegades que he de fer ús del cotxe oficial, he de signar un document dient on m'han de recollir i deixar, i per a fer que. Control absolut que l'oposició rep a petició. En el cas de Rufian hauria de ser senzill, hauria d'haver-hi una relació d'usos. És tan fàcil com que la Presidenta el demane i el mostre a la cambra, i de passada a tothom. Els uns van abusar dels mitjans, els altres de les promeses. Ara no tenim credibilitat. És greu.

12 de novembre, 2016

"PIJOMUNISTAS I CHONIJOS" Levante-EMV 12.11.16

Llig en un blog un article amb sintaxi francament millorable, i amb sis o set afegitons que si l'autor se'ls estalviés, el text ni seria tan demagògic, ni supuraria tanta ràbia mal continguda. Però li reconec la gràcia del neologisme «pijomunistas», i la certesa en definir-los.

Diu l'autor que són eixa colla de joves, fills de famílies acomodades (en general hereus de professionals liberals, amb un nivell d'ingressos clarament superior a la mitjana), que els hi han permés estudiar a la universitat, sense haver-se de llogar de reposadors a un supermercat o de «fregataules» un local de fast food. Fins ací tot està bé, el problema comença quan estos joves s'inventen un joventut plena de privacions perquè «només ingressava 480€ d'una beca», obviant que a casa dels pares no els faltava de res. I eixe relat del seu passat l'invoquen per justificar la raó de la seua actual rebel·lia política, i els seus posicionaments en l'esquerra transformadora.
Tinc la poderosa sensació de que es tracta de mala consciència (de classe). Em sembla més honest dir que s'arriba a determinades posicions polítiques pel camí de la reflexió, que com a conseqüència d'un passat de penúries i limitacions, que no és tal. Perquè si un jove universitari amb una beca de 480€ al més i tot el suport econòmic de la seua família benestant, esdevé per això filocomunista; què no hauria de fer un jove que no va poder anar a la universitat, que no tenia beca, i que en tota la unitat familiar no ingressaven ni eixos 480€ mensuals? Agafar les armes?
Alguna d'esta gent fa un discurs tan carregat de força dramàtica, tan dur en les formes, i clarament dirigit a un grup social (del que forma part la seua família i de retruc ella) que convida a pensar a la mala consciència, s'hi suma l'autoodi.
A l'altre costat de l'arc ideològic, un altre neologisme, els «chonijos» i «canipijos». Són els «canis» i les «chonis», disfressats de «pijos». Aquella gent d'una extracció social més humil, que ha buscat la seua progressió social en la política, fent-se passar pel tradicional «pijerio» de la dreta més plastificada, però que en obrir la boca, posen en evidència la seua impostura.
Res en contra de que l'origen econòmic i social de la gent no determine necessàriament la seua ideologia, només caldria! Però així com els «pijomunistas» recreen el seu passat per oferir un relat de privacions inexistents; els «chonijos» amaguen els seus orígens, com avergonyits de no ser fills de la polla rossa. I expliquen a qui els vol escoltar, i de vegades a qui no vol, tots els esforços que han fet per arribar on estan. Estiguen on estiguen.
Perquè en este grup hi ha molt de "self-made man" i "self-made woman" que obliden que ací qui no té padrí no es bateja. Gent que et diu que el seu lloc de treball l'ha aconseguit gràcies al seu esforç, obviant que l'oferta li va arribar a ella i no a un altra persona, perquè havia estat ensobrant paperetes durant tres campanyes a la seu del partit. Gent que treu pit dient que va aconseguir el treball gràcies a una entrevista, però que oculta que el treball és una de les moltes organitzacions paral·leles a l'administració pública, que va muntar el seu partit, per poder facilitar la contractació a qui no volia, sabia o podia, aprovar una oposició. I esta gent, és la que quan ara desmuntes els «xiringuitos», et diuen que els acomiades per què eres un sectari. Tornant a obviar que van aconseguir el treball sense lliure concurrència, que garantís els principis d'igualtat, mèrit i capacitat. És a dir, de forma sectària, per ser membres de la seua secta política.
És eixa gent que menysté les xifres oficials de pobresa estructural, que aboquen a la misèria centenars de famílies, d'allò que coneixíem com a famílies normalitzades. És eixa gent que dóna un del seus dos sous públics (el menor, clar) a organitzacions de caritat.

Un altre dia parlem dels «chomunistes» i dels «comunijos», que també n'hi ha.

05 de novembre, 2016

"ROSELL I LES DONES" 05.11.16


Segurament si jo ara escrigués que Donald Trump ha dit en el seu darrer acte electoral, que si els hispans tornaren als seus països d'origen (alguns porten generacions als EUA), o la població negra tornés a ser esclava i no s'entestés en voler cobrar un sou per recollir el cotó, o netejar el clavegueram de Nova York, baixaria l'atur, tothom s'ho creuria.
I això és així, perquè el personatge és capaç de dir això. De fet ha dit coses tant o més gruixudes i s'ha quedat tan Panxo que no «panchito», que així és com es refereix el candidat de l'extrema dreta racista, a les persones d'origen centre i sud-americà.
Tampoc no sorprendria que digués que les dones haurien de quedar-se a casa. Venint d'algú que les considera un mer objecte sexual, és el menys que se'n pot esperar.
El problema és que això darrer no ho ha dit Donald Trump, un senyor nord-americà que porta una ensaïmada al cap per dissimular que el té buit. Ho va dir dimecres a Castelló, Joan Rosell, president de la CEOE. Concretament va dir que la incorporació de la dona al mercat de treball és una dada positiva, però que suposa un problema perquè «Com creem més ocupació per a què hi haja treball per a tots?" Espectacular! El més greu és que este senyor és reincident en este tipus d'afirmacions.
Esta afirmacions posa en evidència un problema de pensament primari, poc elaborat, que no fa gens per algú que té, com és el cas, una enginyeria. Ell fa números i diu: si les dones no formaren part del mercat de treball, baixaria la taxa d'atur. I això és matemàticament cert. Com si decidirem que no es pot començar a formar part de la població activa, fins als 37. Tenint en compte que en el segment d'edat més jove (com en el de les dones), les xifres d'atur superen la mitjana, el trèiem de les estadístiques i del mercat laboral i tema resolt. De què mengen ja és un altre problema que a Rosell no sembla interessar-li.
El pensament simple de Rosell és el mateix que fa dir que si les dones s'ocuparen dels malalts i la gent gran, no caldria tanta despesa pública en assistència. O que si les dones no treballaren assalariadament, tampoc no caldrien guarderies públiques i també estalviaríem molts diners. Imaginen! Sense educació infantil, amb els crios incorporant-se a les escoles als 6, i sense asils i centres assistencials, perquè les dones ho feren debades, la Generalitat tindria superàvit. En el fons, és el que transmet el pensament de Rosell. Tornar al quaternari. I si encara així no quadren les xifres, Rosell encara podria fer-se ludista i proclamar als quatre vens que cal acabar amb les màquines perquè lleven llocs de treball.
Tot plegat un desgavell això d'este home. Les estadístiques desagregades de població activa i atur, demostren que la precarietat laboral es feminitza de dia en dia. I la precarietat laboral, l'atur de llarga durada, és la porta de l'exclusió. I ho pateixen, m'hauran de deixar insistir, especialment les dones. La pobresa, doncs, es feminitza. I això, com tantes i tantes coses, és ideològic. Les lleis, les estructures de poder, construeixen models socials, i el nostre, és encara profundament patriarcal. Quan parlem d'una Europa comunitària com una unitat social o política, costa d'imaginar com ens podem comparar en este sentit (també en este sentit) amb països centre europeus o nordics.
I francament, la ratificació d'algú com Fátima Bañez al capdavant del Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, no ajuda. És aquella senyora que el sis de juny del 2012 va afirmar que "la Virgen del Rocio nos ha hecho un regalo en nuestra salida de la crisis y en la búsqueda del bienestar todos los días de los ciudadanos". Clar que el 2012 va ser Año Santo Jubilar Mariano. I Mariano, és un home agraït. De sobres.

La CEOE ha emés un comunicat negant les declaracions que s'havien recollit en algun mitjà. Diu que va ser malinterpretat.http://www.elplural.com/politica/2016/11/04/joan-rosell-considera-que-la-mujer-es-un-problema-para-el-desempleo