30 d’abril, 2016

"DE BOUS I CABESTROS" LEVANTE-EMV 30.04.16

El dimarts a la tertúlia de la ràdio, ho vaig dir. Vaig dir que jo pensava que el PP tornaria a fer un Don Tancredo amb això dels bous. Que tornarien a retirar la moció que pretenia obligar a l'ajuntament a pagar els bous fins i tot en barris on fa una dècada que no se'n fan. Sabia que fugirien el debat, perquè en realitat, tot això els hi és ben igual. Ells només volen fer soroll, dividir la gent, generar tensions. I no els preocupa gens polititzar les festes i les tradicions per intentar treure redit polític.
Va passar el que vaig dir que podia passar. A l'hora de començar el debat, la portaveu s'alçà i anuncià la retirada de la seua proposta impedint així el debat. Com jo vaig riure, des de la bancada popular van dir en veu alta que això ho havien aprés de mi. Cert. Estic encantat d'haver-los-hi ensenyat una miqueta de parlamentarisme democràtic.
El cas és que el debat sobre els bous no es va produir perquè el PP no el volia. Només volia escalfar el carrer. Però a més a més, són tan cínics, i la seua community manager és tan maldestra, que després de retirar la moció acusaven al govern de defugir el debat (que ells havien impedit) i avisaven que el debat seguiria al carrer. Tota una declaració d'intencions que espere no passe desapercebuda ni a la premsa ni a la policia. I dic a la policia perquè fa unes setmanes una concentració autoritzada legalment de persones que s'oposen al maltractament animal, va ser violentament interrompuda per uns borinots que, n'estic segur, no representen a la majoria dels aficionats, que són gent molt més pacífica. L'actitud del PP alena estes inacceptables accions.
No és nou, ja dic. Fa uns anys a la Diputació van omplir el saló de plens de taurins benintencionats, per ficar pressió a l'oposició, perquè van presentar una moció per declarar BIC els bous. Jo fa anys que no em pose davant d'un bou (ho he fet, sí, manta vegades fa molts anys), però covard no sóc. I sobretot, al que no tinc por és a la veritat i al debat ordenat. Vaig explicar en la diputació, i davant de tot aquell públic entregat al PP, que votaria en contra perquè allò no era més que una ridícula maniobra política. Que el BIC dels bous no arribaria (i no arribà mai). Que la potestat la tenien les Corts i la Generalitat, on governava feia dues dècades el PP amb majories absolutes. Si no estava fet és perquè el PP no ho volia fer. I de fet, mai no ho va fer.
L'any passat a l'ajuntament van presentar la mateixa moció que enguany, i quan anàvem a votar, la van retirar, igual que ara, per por a defensar les seues posicions polítiques i perquè, ja s'ha dit, en realitat només busquen el desgast del govern. I no tenen cap objecció a usar el que calga en benefici propi. Són gent sense escrúpols. Tactistes. Demagogs. Mentiders. Falsaris. Covards. Pensen que la moció exigeix a l'actual govern allò que el govern del PP mai no va fer. La seua actitud no té res a vore amb la tauromàquia o les festes. És política de la de més baixa classe. La seua.
És una llàstima que no poguérem deixar clara la nostra posició. Compromís porta dient el mateix fa anys, en l'oposició primer, en el govern ara. No creiem que s'hagen de pagar amb diners públics els bous. No parlem de prohibir. Diem que preferim sufragar amb diners públics altres aspectes de les festes. Podríem dir el mateix de la boxa, per exemple. El Patronat d'Esports donaria suport a la boxa olímpica (amb protecció i normes segures) però no col·laboraria econòmicament en una vetllada de boxa professional. I és ben lícit que així siga. I ho diem i ho complim. Això vam votar en la comissió del Grau i això haguérem votat al ple, si el PP no hagués fet com Curro Romero quan se li escapava la caca a la taleguilla.

23 d’abril, 2016

"LIBERALISME D'ESQUERRES" - LEvante-EMV - 2304.16

La millor forma de reconéixer un liberal és perquè habitualment és el primer en demanar una subvenció pública. Bé, potser això no passa de ser una boutade de les meues, i convinga acceptar que un vertader liberal, mai no faria una cosa així. Clar que jo mai no n'he conegut a cap de liberal de veritat. He conegut a empresaris que facturen el gros del seu negoci a institucions públiques, habitualment a través de contractes menors, evitant així la pública concurrència, i tirant d'amistats i coneixences. I que després abominen de la funció pública, just deu minuts després que els funcionaris els hagen curat a l'hospital, els hi hagen apagat una casa en flama viva, o hagen comptabilitzat les factures que acaben de cobrar.
I he dit "els liberals de dretes" i segurament algú pensarà que és un pleonasme, jo crec que no. M'hi va fer pensar un text curt de Serra Parés que mantenia que hi havia un liberalisme d'esquerres. I crec que té raó. Si "liberalisme de dretes" no és un pleonasme, "liberalisme d'esquerres" tampoc no és una antilogia. Els liberals de dretes volen just la quantitat d'estat que garantisca l'ordre públic i la propietat privada. Un liberal d'esquerres ve a dir una cosa semblant, però molt diferent: d'estat l'imprescindible per garantir la igualtat d'oportunitat i la universalitat de determinats drets socials.
I sobre este enunciat, els desenvolupaments són tan plurals com desenvolupadors hi haja. Vull dir que este mínim necessari pot ser ampli, molt ampli, tant que alguna gent li pot semblar fins i tot socialisme; però en qualsevol cas s'hi arribaria des de la major de les prevencions contra l'estat i des de la convicció que la llibertat individual i la lliure iniciativa tenen un potencial extraordinari, també en el camp de l'economia.
Un liberalisme d'esquerres, manté Serra, és un pensament polític que es basa en la lluita contra tot poder absolut (el polític, clar, però també l'econòmic) i que ha aportat èxits de gran magnitud com els drets humans o el respecte per l'autonomia de la persona. Perquè de la mateixa manera que gens d'estat ens desprotegeix, massa estat ens aliena.
Cal aconseguir un equilibri inestable (és a dir què pot sofrir lleugers desequilibris en un sentit o l'altre, en funció del moment i les necessitats) entre l'estat i la iniciativa privada, per assegurar la igualtat d'oportunitats, fent de l'estat un instrument de la societat, i no de la societat un instrument de l'estat; d'idèntica manera que cal preservar la prevalença del bé comú front als abusos de poder dels grups d'interés.
No hi ha drets sense deures. Per garantir l'eficàcia de les institucions lliures, la ciutadania ha de tindre clara consciència de la seua pròpia llibertat enfront de les altres i ha de participar activament en les tasques de la col·lectivitat, en el camí de la construcció i salvaguarda de les societats lliures, justes i obertes. La llibertat, la responsabilitat, la tolerància, la justícia social i la igualtat d'oportunitats son els valors centrals del liberalisme i els principis de la construcció d'una societat oberta.
El liberalisme va néixer com un moviment de llibertat dirigit contra l'absolutisme reial, la manca de llibertat espiritual, els privilegis aristocràtics i les reglamentacions econòmiques, amb la finalitat de protegir a l'individu contra qualsevol concentració desmesurada i abús de poder i, de garantir el seu dret a controlar el poder i participar en el govern, tot propugnant la llibertat personal, garantida per la independència de l'administració de la llei i la justícia. Les llibertats de consciència i culte (o no culte). La llibertat d'expressió i de premsa. I la d'associar-se o no fer-ho.
I tot això del que sembla voler apoderar-se la dreta més intervencionista d'Europa, que és la que patim per ací, no és necessàriament un discurs de dretes. És absolutament defensable i argumentable, des de posicions progressistes. 


19 d’abril, 2016

"RAFÀGUEDA MICORNELL" - LA VEU - 20.04.16

L'últim cop que en un congrés del BLOC es van presentar dues candidatures, Enric Morera i jo vam votar diferent. Ara votarem el mateix. En canvi, Rafa Carbonell i jo vam votar el mateix, i ara votarem diferent. Tret clar, que d'ací a allà (o allà lluny si hi tornen a haver eleccions) “diferent” i “el mateix”, siga una sola cosa. Però em tem que això, ara com ara, és complicat.
A Àgueda li he escoltat explicar, i encara més, he vist com ho feia, que ella votà en contra de les quotes al si de Compromís. Això és important, perquè en la pràctica, és una defensa molt més contundent del BLOC, que fer declaracions de sobirania i pegar-se colpets al pit. Però és que a més a més, li he escoltat explicar, i encara més, he vist com ho feia, que després ha assumit les responsabilitats de tirar endavant negociacions amb els socis, i de vetllar per l'aplicació d'eixos reglaments. Això és responsabilitat.
En canvi, he llegit a Rafa en una entrevista explicar que si bé és cert que ell forma part de l'executiva del BLOC des del 2009, no se sent coresponsable d'aquelles decisions que no s'han pres en la seua àrea. Ací pot ser convé recordar que fa quatre anys Rafa va ser escollit cap de l’Àrea de Relacions Institucionals, i supose que voldria que tota l’Executiva donés suport al que siga que haja fet, que és francament, entre poc i no res.
Però en tot cas, eixa desvinculació de les decisions que manifesta Rafa, em sembla terriblement preocupant. Ja no per si es pot considerar o no una deslleialtat, sinó pel que projecta de cara al futur. No fer cas a les decisions democràticament preses, és com a poc, lleig.
Clar que és possible que jo valore molt eixa actitud d'Àgueda, perquè per exemple, vaig votar no al pacte amb Podemos, tantes vegades com vaig ser consultat pel meu partit. I després, vaig participar en la campanya. Poc, perquè a Podemos tampoc no li feia especial gràcia que jo hi participés pel meu posicionament. Però vaig participar per ajudar en la mesura del possible al fet que hui tinguem tres diputats i una diputada a Madrid. I podria dir el mateix de com es van fer els acords amb els socis de Compromís, o el pacte amb Equo, o els reglament de primàries específics per a la capçalera de llista de Castelló... Vaig votar el que vaig considerar oportú, i després vaig treballar. Mai vaig dimitir dels meus compromisos, fins i tot d'aquells que no compartia, però sí acatava.
En este tema doncs, el punt és per a Àgueda.
He de dir, i de fet ho he publicat, que no estic satisfet de com es va gestionar tot això del pacte amb Podemos, i li ho he explicat a Àgueda. També he llegit l'explicació que fa Rafa en una entrevista recent de com ho hauria gestionat ell, i francament..., no ho explica. El que diu és que el més lògic era anar com a Compromís. Hi estem ben d'acord. Per això vaig votar no a anar amb Podemos. Compromís no era una opció possible, i ens abocava a anar com a BLOC. I això Rafa ho sap però hi passa de puntetes perquè no té la resposta. Per això diu "no crec que la nostra gent volgués anar sola com a BLOC"...i és exactament per això que ens van tornar a preguntar si volíem intentar un pacte més ampli. I jo vaig votar que sí. I com allò tampoc no quadrà, ens van haver de tornar a preguntar, "voleu que tornem a dur a consideració al CN un acord Compromís-Podemos"? I jo vaig dir que no. Molts ja no van dir res. Molts ja estaven en una altra cosa. Molts sabien que defensaven un trist impossible (anar sols com a Compromís) i a la vista que això no podia ser, van començar a pensar en el Congrés
En este tema doncs, Rafa no té cap punt, i Àgueda mig. No n’hi havia gaire opcions, però no estic content de com es va gestionar.
Compartisc, això sí, amb Rafa, la necessitat de reforçar el BLOC. Cosa, per cert, que també reclama Àgueda. I a Rafa, que em sembla un tipus sensat, li oferisc el benefici del dubte encantat. Però al seu equip hi ha un munt de gent que és directament responsable d'allò que ell anomena: debilitament del BLOC. Ho és perquè ha estat a l'EN durant triennis, i alguns enfrontant-se a gent com jo mateix, quan defensàvem reforçar el BLOC, dir no a les quotes, plantar cara... Quan Morera havia de ser síndic, quan Mollà havia de cedir l'acta, quan es redactaven els reglaments. I tinc memòria per saber què va votar la gent, i què va dir. Sé el que va votar Àgueda, no sé el que va votar Rafa.
Així que ací torne a donar un punt a la candidata. A Rafa li hauria de posar un -1 en atenció al comportament de bona part del grup que li fa suport en tots eixos debats, però seguiré la seua doctrina i no el faré coresponsable del que fa el seu equip, ho deixaré en un 0.
I després està la qüestió nacional, clar, tan difícil de deslligar de tot este debat sobre com construir una plataforma valencianista, des d'un partit nacionalista. És allò que vaig definir com "cal un equilibri que permeta fer sense deixar de ser".
L'altre dia en vaig parlar amb Xavi Hervàs, que és, probablement, la persona del BLOC amb qui més diferències ideològiques he tingut; i que per tornar al principi, en aquell congrés vam votar diferent, i ara votarem el mateix. Ell venia a dir que ell era un valencianista i jo un nacionalista, i que tot i això (i tot allò) estàvem dècades militant al mateix partit. I jo, pare vell que sóc, vaig dir que era allò dels percentils dels pediatres... Ens hem mogut entre els percentils, amb correcció quan tocava discrepar, i amb unitat d'acció quan tocava empènyer. Però mai no he dubtat de la vocació valencianista ni d’ell, ni de ningú del BLOC. De ningú. A la llista de Rafa hi veig nacionalistes com jo, o com ell mateix. Molts a qui aprecie i respecte políticament. M'hi trobaré còmode treballant en el partit, siga quin siga el resultat. Però francament, pretendre que algú amb la trajectòria nacional d'Àgueda Micó, o si se'm permet una altra immodèstia jo mateix, volem "reconstruir l'esquerra espanyola" no ofén més de tan estúpid com és l'argument. En el tema nacional no tinc cap sospita de la voluntat de Rafa, un punt. I tinc totes les certeses de la voluntat i determinació d'Àgueda. Un punt també. Empat.

El resum és senzill, si no és possible Rafàgueda Miconell, aleshores votaré Àgueda Micó. Ha fet més punts.

17 d’abril, 2016

"LA SÍNDROME D'ESTOCOLM" - Mediterráneo - 17.04.16

"Que despago. ¿Y ahora que hacemos? ¿Sólo 8 meses? ¿Pero este señor no era del PP? ¿Cómo es posible que sólo le condenen a 8 meses? Yo creo que habría que condenar a todos los miembros y votantes del Partido Popular. No hay derecho a que haya gente que no sea de izquierdas. Esto no es de recibo".
Este va ser el primer comentari, entenc que amb vocació irònica, que algú va escriure en un digital, sobre la notícia de la condemna de 8 mesos de presó, més pena d'inhabilitació i multa, a Francisco Martínez, que fins a la denúncia de Compromís havia estat alcalde de Vall d'Alba i Vicepresident de la Diputació, durant 20 anys.
Amb independència de què la pena siga tant severa com caldria, o de què encara quede per jutjar la causa major, la del presumpte enriquiment il·legal en els seus anys d'alcalde; el que ja tenim definit per sentència judicial, és que era un delinqüent. Algú que usava la política per al seu enriquiment personal, en detriment del bé comú, i per tant causant greu dany a l'interés públic. Res sorprenent si recordem que va ser la mà dreta de Carlos Fabra, condemnat per no pagar els impostos d'uns ingressos irregulars dels quals no va saber explicar-ne la procedència. El número 1 a la presó. El 2 condemnat a presó.
I malgrat això, malgrat que ha quedat provat la condició de delinqüent encara hi ha qui considera que és una mena de persecució a tots els càrrecs públics, militants i votants del PP. I això passa la setmana en què alguns empresaris reconeixen haver finançat les campanyes del PP, o el mateix dia que ha de dimitir un Ministre per formar part d'un entramat societari amb fons a offshare, i evitar així pagar impostos al país que li paga el sou i diu servir. I tot dos dies després que Rita Barberà haja d'anar a declarar, o el mateix matí que declara també Francisco Camps. Mentre l'Alcalde de Granada és detingut per la Guàrdia Civil, o descobrim que l'ex President Aznar també estafava al fisc.
Però aquell senyor, insistisc, manté amb una ironia mal travada, que tot és una persecució ideològica perquè alguna gent odia al PP. Tot això només té una explicació plausible, el bon senyor pateix l'anomenada síndrome d'Estocolm. És a dir, un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seua pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia. I francament, a mi no se m'acut cap altra possibilitat. Este senyor, i els milions de votants que encara té el PP han de patir alguna mena de síndrome semblant, que els identifica amb els seus segrestadors.
Perquè el PP és un partit intrínsecament corrupte, i les sentències ho van mostrant una rere l'altra, com una tristíssima i persistent gota malaia. I els seus càrrecs públics ho són gràcies a les trampes. El que s'ha robat en nom del partit, i a títol personal per part de gent del partit és gairebé inquantificable. I tot ha eixit de les nostres pròpies butxaques. Seguir ajudant-los a fer-ho, només s'explica des d'una psicopatologia.

16 d’abril, 2016

TRES REFLEXIONS CURTES LevanteEMV 16.04.16

Hui no faré un article, hui si m’és permés, faré tres reflexions curtes, per a persones que no ho són. I les faré de dins cap a fora, concèntriques amb melic a la política, però anant ampliant el seu abast (o destinatari) com si foren matrioixques . No sé si m’entenen. Tres reflexions sobre política, dirigides a tres àmbits diferents. Del més proper a mi, al més distant, malgrat que tots tres estan connectats, es toquen. 
Primera reflexió. La muixeranga és una bellíssima metàfora del sacrifici col·lectiu per assolir un objectiu compartit. De l'esforç de molts perquè arriben uns pocs. M'agrada la tradició que representa, la generositat. I em fascina perquè és efímera (igual en això no hi han pensat). Un grandíssim esforç estètic. I té un ensenyament magnífic, els de dalt han de fer el que diuen els de baix. Només així funciona. Sinó, els de dalt cauen… Això sí, sobre els de baix, i el fracàs és col·lectiu. 
M’agrada, dic, la metàfora. Però ara mateix tenim un país per construir. I cal picar pedra, fer pastera, fer una casa nova. Forta. Estable. Duradora. Acollidora. Amb habitacions per tothom. Amb finestres obertes que miren a un nou horitzó. No sé li val a tirar-ho tot. Reciclem, recuperem les fustes nobles per a fer bigues poderoses, reutilitzem aquells elements que ens han estat tan útils. Usem també materials nous, de darrera generació. Però no menyspreem el treball fet. No deixaré d'aplaudir l'esforç de la muixeranga, ni d'emocionar-me amb la seua música ritual. Però vull un lloc on estar a recer. Vull una casa, una llar. Sòlida. Bastida sobre un projecte il·lusionant, no sobre la ràbia mal continguda. N'estic tip d'anar de lloguer, i que els veïns em diguen quina emissora he de posar, a quina hora he d'anar al llit...o el que és pitjor, amb qui. 
Segona reflexió. Qui no confia no és de confiar. S’ha dit sempre i així és. És del tot impossible treballar si vius en estat de permanent sospita. Si creus que tothom pretén fer-te el llit, enganyar-te, trair-te… Jo no sóc un passerell, i tampoc no signe xecs en blanc. Però és impossible treballar amb eficiència i eficàcia  si dediques més temps a mirar constantment a un costat i altre que a mirar endavant. S’ha de saber delegar, cas contrari, és impossible que es puga formar un equip. I hi ha feines que són d’equip. És així. I ho sabem. Però aniré un pam i mig més lluny. Si s’és incapaç de delegar, de confiar en l’altra gent, com a poc, s’ha d’intentar suplir amb una enorme dedicació. Amb una inqüestionable capacitat de treball, i amb una intel·ligència funcional fora de discussió. I no sé si és el cas, diria que no gaire. Més encara, tot això que reclame en este paràgraf, en realitat, hauria d’estar al servei de l’equip, en lloc de les sospites. 

Tercera reflexió. La política és una cosa molt seriosa. Molt. I com no podem, ni hauria de caler, anar signant en paperots cada acord, hem de confiar en la paraula donada entre iguals. Hem de saber si les persones que seuen a negociar tenen capacitat o no per a prendre eixos acords, perquè cas contrari, no només perden el temps elles, sinó que li’l fan perdre a tothom, que és francament, molt pitjor. No sé li val a acordar una cosa qualsevol, i tornar dos dies més tard dient que un colp consultats els teus representats, t’has de desdir. Perquè això vol dir que has deixat de representar-los, i si no els representes (“no, no, no nos representan”) el que toca és plegar i que passe algú que represente als representats. I encara més. L’arrogància és un defecte molt fastigós, l’arrogància en política és a més a més, molt perillós. Fer grandiloqüents declaracions o propostes basades en la teua ignorància, o la teua comprensió parcial d’allò sobre el que pontifiques, no només posa en evidència la teua incapacitat, sinó que posa en perill la seguretat jurídica dels administrats. Sort que no governeu.

13 d’abril, 2016

"EL CAVALL DE TROIA" El Diario.ES 13.04.16

El 2012 "el aparato", que és com una part important del BLOC li deia a la direcció pensava que tindria un Congrés tranquil, perquè tot just acabàvem de seure a la Carrera de San Jerónimo a Joan Baldovi. Un fet històric. Però en un partit els resultats no ho són tot. Bé que ho veiem ara, que malgrat els millors resultats històrics del valencianisme, sembla que ningú no espera un congrés tranquil al BLOC.
En aquell Congrés, Morera va encarregar a Josep Melero, aleshores secretari d'organització, la ponència d'estatuts. Jo vaig ser ponent uns anys abans, i vaig aprendre que qui controla els estatuts, controla el partit. Perquè és als estatus on es defineixen els àmbits de decisió. La ponència del 2012 donava tots els poders a la cúpula del BLOC, copiant el model de les organitzacions sòcies, amb la voluntat de configurar un Compromís fet des de les executives, no des de les bases. I per a les executives, no per a les bases.
Però hi hagué una reacció, la del BLOC Jove, qui esmenà dràsticament aquell text, buscant aprofundir en els mecanismes democràtics del partit. Forts de la seua presència a tot el territori, l'organització juvenil, presentà les seues esmenes a les comarques, i les comarques els hi van donar suport. Les bases demanaven més democràcia, més capacitat de decisió. Un excel·lent exemple del qual parlem és aquella esmena que demanava que la tria dels membres del BLOC en l'executiva de Compromís (10), s'hauria de fer a parts iguals per l'executiva (5) i pel Consell Nacional (5). La direcció no ho volia de cap manera, volia reservar-se la capacitat de triar els 10 membres, sense escoltar el que el Consell Nacional, òrgan on resideix la sobirania de la militància, hagués de dir.
Però "el aparato" fracassà. Les comarques es van rebel·lar contra la ponència de Josep Melero, i forçaren el canvi en la redacció. Eixa revolució democratitzadora, defensora del dret a decidir de la militància, era col·lectiva, plural, transversal... Però algú li va posar una veu, una cara, una presència, i va ser Àgueda Micó.
L'entorn de confiança de Morera ho va entendre, i ell acceptà tot i que no gaire convençut. Calia donar encaix a eixa reivindicació, a eixa onada d'aire fresc, que venia de baix, de la gent més jove. I l'operació es va concretar en l'elecció d'Àgueda Micó com Secretaria d'Organització. Una tria molt polèmica per a la vella guàrdia, els "cristians vells" com es fan dir alguns entre l'arrogància i la inconsciència històrica, que mai no ho van acceptar. Es referien a ella com "el Cavall de Troia". Però no es van parar a pensar qui eren els grecs. I resulta que els grecs eren els renovadors, els que venien a qüestionar la transició de "todo queda atado y bien atado" en la que s'havia convertit el BLOC, i les seues nissagues de poder.
Durant un temps vaig formar part d'aquella executiva, amb veu, però sense vot, per la meua condició de portaveu a la Diputació. Vaig passar molta vergonya de vore els atacs organitzats i en tropell. D'enorme virulència de vegades, amb insults i greus difamacions. I mentre, Àgueda, amb una fortalesa increïble, filla de la convicció inalterable, impulsà la creació d'una comissió tècnica encarregada d'elaborar el reglament de primàries. Sense quotes, clar. Però com va fer Guerra amb l'Estatut català, arribaren els saberuts, els de l'Executiva de Compromís, i van "cepillar" el reglament tècnic. Preferien decidir en una bacanal de quotes, com repartir-se els llocs a les llistes. Ella va mantenir-se en contra. I amb ella alguns. Però els atacs es centraven en ella. Era des del minut zero, la peça de caça major.
I el més trist és que ni tan sols sé si la van convertir en diana per això, o per ser també la impulsora d'una taula salarial per harmonitzar les remuneracions del BLOC que, clar, no agradà a aquells que ben situats a l'ombra adequada, aconseguien sí o sí, els millors llocs, els millor remunerats...
Àgueda Micó ha estat massa sola en la defensa de les normes i bases, de les convocatòries del Consell General, quan des d'Iniciativa s'han tancat en banda. Alguns que ara es reclamen defensors de les essències, estaven en altres coses. Per exemple, en aquella ignominiosa roda de premsa per anunciar desercions, mentre a pocs metres es presentava la candidatura a les Generals.
El BLOC ha patit la dictadura de la minoria dins de Compromís. I de cara al 20D, li va tornar a tocar a ella gestionar una nova escenificació en eixe llarg camí, construït gràcies al suport actiu i passiu dels dimissionaris i alguns més. Ens van tornar a obligar a triar entre una opció indesitjada o el trencament de Compromís. Personalment em va desgastar molt aquell procés. Vaig votar no al pacte amb Podemos. Davant la disjuntiva d'anar sols com a BLOC (els socis ja havien decidit sense esperar-nos), vaig votar sí a una candidatura valenciana d'ample espectre, i quan esta fracassà, vaig tornar a votar que no a anar amb Podemos. Però vaig perdre.
No estic orgullós de com es va gestionar aquell moment, tot i que comprenc que d'opcions no n'hi havia gaires. N'he parlat amb Àgueda i sap que en pense, ara bé, pretendre que la democràcia interna del BLOC es va començar a deteriorar en eixe moment resulta insultant. Pretendre oblidar tot el temps passat, els entrebancs, les mentides, els protocols, els enganys, els sí però no, els reglaments específics per Castelló... Vore ara als responsables de tot allò fer escarafalls per la falta de democràcia interna, ratlla la pornografia. Però vore com algunes d'eixes persones es presenten com a solució, no és que siga pornogràfic, és que esquita. Això sí que és digne de dir-se Cavall de Troia, però el de J.J. Benítez, el de les al·lucinacions col·lectives.
Àgueda Micó no és la solució, però en forma part. És el meu convenciment íntim. Ella, i la gent que com ella, ha apostat i aposta, per un BLOC fort, potent i capaç de fer-se valer al si de Compromís, que és ara com ara, i malgrat tot, el millor que li ha passat al valencianisme polític. Però o repensem i refem Compromís, un Compromís més democràtic i amb regles de joc vinculants i iguals per a tothom, o haurem de fer un pensament.
Ho vaig escriure no fa gaire. Necessitem un BLOC fort, fortíssim. I per a tindre’l a ningú se li escapa el paper dels nous lideratges i referents institucionals. Curiós que molts d’ells siguen atacats pels que ara es presenten de renovadors de la mateixa manera que van atacar Àgueda. Necessitem, deia, un BLOC fort, fortíssim que impregne Compromís d'una forma de fer més democràtica, i de valencianisme. I necessitem un BLOC fort, fortíssim, per si de cas un dia se'ns trenca Compromís de "tanto usarlo", i hem de bastir una potent formació política d'esquerres, valencianista, ecologista i profundament democràtica. Un reflex del país que volem.

09 d’abril, 2016

"ENGUANY SÍ" Levante-EMV 09.04.15


Diu CSenM que el preocupa que acabem tenint una “fiscalitat conservadora”. Fa bé de preocupar-se, perquè en molts aspectes ja la tenim, és el resultat de què fa sis mesos no s’aprovés la reforma progressista que va proposar el govern. En aquell moment des del govern vam assumir la responsabilitat de no haver-nos donat temps suficient per a negociar, i vam dir que no tornaria a passar. Ens haguera agradat seure abans a treballar les ordenances, però ho farem la setmana que ve. I ho farem partint de la ponència que el govern va preparar en el seu moment, amb la intenció de millorar-la i aconseguir un acord que la puga fer més progressista i més justa encara.
Però potser caldria explicar que eixa temor que manifesta l’agrupació d’electores, sembla fonamentar-se en l’anunci del govern, del que seuríem amb tots els grups municipals. Això, per algú que creu profundament en el sistema democràtic, i en els mètodes participatius, sembla tot simplement obvi. Seure amb tothom. Parlar amb tothom. Escoltar a tothom. Si no funciona ja restarem a qui no aporte res en la cerca d’una fiscalitat progressiva. Però restar abans de començar no em sembla raonable.
Miren, segurament CSenM no ho sap perquè aleshores no existia, però Compromís, des de l’oposició, va lluitar molt per aconseguir que hi hagués una opció per a poder presentar propostes a les ordenances fiscals, de la mateixa forma que hi ha un calendari reglat, que estableix nítidament com i de quina forma l’oposició pot presentar esmenes als pressupostos. No ho vam aconseguir mai. El PP no va voler. Era un debat recurrent. Recorde que el PSOE sempre es queixava d’eixa impossibilitat. En el cas de Compromís, que tenim una forma diferent d’afrontar alguns problemes, el que feien era presentar-nos al despatx dels tècnics, amb propostes concretes i per escrit en l’època en la qual sabíem que estaven treballant les ponències del govern. En alguns casos vam aconseguir, fins i tot, que se’ns acceptés alguna xicoteta reforma. Ara no sabria dir si era per condescendència, per convicció, o per eixe costum tant del PP d’intentar usar el treball d’un partit de l’oposició en contra del d’un altre partit. Però tant se li val.
El cas és que el mètode no era en absolut eficient. No era participatiu. No era lògic. I Compromís el que no està disposat a fer des del govern, és allò que criticava des de l’oposició. És d’això del que parlem quan anunciem la voluntat del govern de convocar a totes les formacions polítiques a participar de la reforma fiscal. Ara mateix, jo podria fer un raonament simple i criticar a CSenM pel comunicat on diu que si seiem amb PP i C’s som de la pell del dimoni. Però jo crec que el que realment els hi preocupa és que el govern, i especialment el PSOE que és en qui han enfocat la crítica, puga estar buscant acords asimètrics. Si fallen uns, anem a vore si els uns altres… Ho dic perquè estos dies he tornat a sentir allò que afirma C’s de què en plena negociació del Pacte del Grau, el PSOE havia anat a parlar amb ells. I tot això passa mentre a Madrid passa el que passa.
No estic autoritzat a parlar en nom del socialisme, però si en nom de Compromís, i fins i tot del govern, i ja ho vaig dir. La fiscalitat que este govern vol portar al plenari és la que emana del Pacte del Grau, i els socis són els tres que eren, i ningú més, i ningú menys. Això què vol dir? Doncs que obrirem la possibilitat a tots els grups per a presentar propostes, i les estudiarem amb rigor i detall, i seran incorporades o no a les ordenances fiscals en funció de si ajuden a complir els objectius del Pacte del Grau. I en això hi hauríem d’estar d’acord tots els signants.
Ara bé, és evident que amb qui negociarem és amb CSenM, i que l’objectiu del govern és tirar endavant amb el vot de les tres formacions, més qui vulga sumar-se, la reforma que l’any passat no va ser possible, perquè el temps la va fer no tan ambiciosa com voldríem que hagués estat. Però enguany toca.

03 d’abril, 2016

"SIC TRANSIT GLORIA MUNDI" Mediterráneo 03.04.16

Hi ha un poema de Bertolt Brecht, traduït com “Preguntes d'un obrer que llegeix” i que entre altres coses diu: “Qui va construir Tebes, la de les set Portes? En els llibres apareixen els noms dels reis. Van arrossegar els reis els blocs de pedra? I Babilònia, destruïda tantes vegades, qui la va tornar sempre a construir?” I es pregunta el mateix de la Gran Muralla Xinesa, els Arcs de Triomf de la gran Roma. Per acabar qüestionant: “El jove Alexandre va conquerir l'Índia. Ell sol? Cèsar va derrotar als gals. No portava tan sols cuiner? Felipe d'Espanya va plorar quan la seua flota va ser enfonsada. No va plorar ningú més? Frederic II va véncer en la Guerra dels Set Anys. Qui va véncer a més d'ell? Cada pàgina una victòria. Qui va cuinar el banquet de la victòria? Cada deu anys un gran home. Qui va pagar les despeses? Tantes històries. Tantes preguntes.”
Sobre eixa base vaig publicar un article fa un parell d’anys en el que assegurava que si mai era alcalde, el meu nom no figuraria en cap placa de cap inauguració. Bàsicament perquè estem en condició de contestar a les preguntes que formulava Brecht. Alguns polítics van posar les primeres pedres, però la resta les van posar persones anònimes. I sobretot, eixes obres, eixos auditoris, eixes piscines, eixa estació de TRAM, eixes remodelacions de places, etc, les pegàvem tota la ciutadania amb els nostres impostos. Bé, tots trets de Carlos Fabra que està a la presó per no pagar-los. I ja té delicte la cosa (textualment) que siga el seu nom el que apareix en plaques i no el dels que si que han pagat.
Crec que és lícit que en una obra nova hi haja un placa que diu que l’obra la va decidir o sufragar l’ajuntament, o la Conselleria del que siga, o el Ministeri (si alguna vegada algun Ministeri invertís en Castelló), però és estrictament innecessari que aparega el nom de cap polític. De cap. Si una historiadora té interés en saber qui era Conseller o Alcaldessa en l’any de la inauguració ho trobarà fàcilment. Però crec honestament que no cal espigolar la ciutat amb noms de polítics. Ni tan sols dels honrats.
Perquè esta és l’altra. La Conselleria de Transparència ha escrit als Ajuntaments demanant que retirem les plaques on figuren noms de polítics condemnats o en vies de ser-ho, per corrupció o delictes contra la hisenda pública. Té lògica. No es tracta de negar la història. Ens agrade o no ens agrade, el delinqüent Rafael Blasco, l’antítesi de Robin Hoot, va ser Conseller durant dècades i va inaugurar coses. I això és un fet. I Carlos Fabra va ser President de la Diputació i no pagava els impostos d’uns ingressos no legals, que no va poder justificar, i la justícia no va saber identificar. Però que no provenien de la seua nòmina pública que cobrava en regim de dedicació exclusiva. 
Alguns d’eixos noms apareixen per exemple a la Piscina Provincial, per exemple. No podem negar que ens van governar, però no mereix que el seu nom estiga gravat en bronze. I menys ara, que el primer dels empresaris, Ortiz, acusat formalment de finançar il·legalment al PP ha confessat, i sabem que guanyaven fent trampes. També els de Castelló, que la campanya la pagaven des de València. 

02 d’abril, 2016

"VESTES I CUCURULLES" Levante-EMV 02.04.16

En estos nou mesos d'oposició, les principals accions del PP han estat intentar crear dues polèmiques, val a dir que amb un èxit relatiu, usant per fer política, una cosa tan seriosa com la religió. Els sentiments més profunds de la gent, per generar confrontació i divisió social. Quina immoralitat!
El primer intent de polemitzar amb la religió va ser aquella estúpida, incerta i ridícula campanya segons la qual el govern volia acabar amb els pessebres. I al PP són tan cínics i absurds, que es fotografiaven davant el Betlem que segons deien no s’anava a instal·lar. El resum és una mentida, un intent de polemitzar, i una foto. Això de la foto és important, perquè sempre busquen una foto en estes coses.
La segona polèmica ha tingut a vore amb la Romeria de la Magdalena i com no els va funcionar gaire van intentar allargar-la fins a la Setmana Santa. Allò de la Magdalena va ser un despropòsit total, i no quallà. Bàsicament perquè el debat sobre l’origen penitencial ens interessa a quatre aficionats a les tradicions locals i als qui volen usar la religió per a fer política. Però el cert és que uns i altres sabem, que una inqüestionable majoria de les persones que pugem i baixem de la Magdalena, ho fem en to festiu i no penitencial. I ho sabem entre altres coses, perquè el PP va intentar “recristianitzar-la”, gastant una important quantitat de diners públics, i fracassà.
De què parle? Parle d’aquell any en el qual el govern popular va decidir, sense encomanar-se ni a déu ni al diable, i òbviament sense informar a l’oposició, gastar els nostres impostos per fer mini capelletes en tot el camí de la Romeria, intentant convertir-la en una mena de viacrucis. Van arribar a dir (hemeroteca salvadora!) que la idea era que en la “tornà”, la gent s’aturés a cada una d’elles per a resar. Aquell any es va trencar el cel (ignore si per protestar per l’intent de recristianitzar, per l’ús de la religió per fer política, per l’intent d’imposar la fe d’uns sobre tots, o per qüestions de física…), però es va trencar. I va caure tota l’aigua del món. Ho recorde bé, perquè em vaig xopar com mai abans. No va parar ningú a resar en cap capelleta. Ningú. Ni Josep Miquel Francés, inspirador de la idea, qui arremangant-se les sotanes s’afanyava pel camí de Lledó sense aturar-se en cap “estació”. I corrents darrere d’ell, els pobles escolanets mullats. Fracassat el primer any… Mai s’ha produït eixa recristianització. Les capelletes continuen allí recordant com el PP malgastà diners públics per sacralitzar un “tornà” definitivament festiva. Una caríssima croada fallida.
I això és graciós. Perquè el partit del govern que va invertir diners públics en favor d’una religió, li nega la legitimitat a l’actual govern d’intentar acomodar la condició aconfessional de l’Estat a la realitat diària. I aconfessionalitat vol dir que les institucions han de ser neutrals. Exactament el que este govern intenta, i tot el contrari del que l’anterior practicava. També hi ha fotos. Clar.
Lledó i Sant Pere, són dues festivitats d'inqüestionable origen cristià. Però és obvi que malgrat la litúrgia, han transcendit i molt, al fet religiós. I no ho dic jo només, ho va dir el Bisbe de dia de l'Ofrena. En canvi, les processons de Setmana Santa són estrictament una celebració religiosa. Confessional. De fet, la Corporació mai no hi ha acudit com a tal, si més no, en democràcia. A títol particular, hi va qui vol, només caldria. Si bé és cert que sent estes processons d'íntim sentiment religiós, els que hi participen cobreixen el seu rostre amb una cucurulla i el seu cos amb una vesta, perquè no es tracta de mostrar-se, sinó d'un íntim acte de fe. Enguany, també, hi havia representació del PP, ho sé, perquè ells que ens acusen d’anar a Lledó o a Sant Pere a deixar-nos vore, no duien cucurulla. Anaven a cara destapada. També hi ha fotos. I ells ho sabien.