31 de desembre, 2016

"ENTRE CHURCHILL I BUD SPENCER" -Levante-EMV- 31.12.16


L'altre dia vaig llegir les declaracions d'una diputada popular, posant a caure d'un ase al Conseller d'Educació. Bé, la crítica sempre està bé. Quan és justificada perquè t'ajuda a millorar. Quan no ho és perquè posa en evidència al crític.
Després està la qüestió del to. La diputada Gascó incloïa en la seua nota de premsa fins a cinc desqualificacions personal, de l'estil «inútils», «incapaços», «sense preparació» i altres coses semblants. Jo a Gascó la recorde de la seua època a l'ajuntament de Castelló. Recorde per exemple, quan descoberta per l'oposició, va voler justificar que havia carregat als comptes municipals la matrícula d'un Master d'igualtat impartit a la UJI. La seua explicació va ser que, ja que havia de dirigir la regidoria d'igualtat, i no en sabia, bé havia de formar-se! Es veu que la possibilitat de reconéixer la seua incapacitat i no acceptar l'encàrrec no la va valorar. Tampoc no degué valorar la possibilitat de formar-se i pagar-se ella la formació. Jo per exemple ho he fet, i no m'ha passat res.
El resultat d'aquell despropòsit va ser que es va reintegrar a la comptabilitat municipal l'import ja abonat de la matrícula, i ella no es va formar. Per això els seus quatre anys en la regidoria d'igualtat, van ser quatre anys en blanc. Tocava fer l'anàlisi del Primer Pla d'Igualtat d'Oportunitats Home-Dona, que havia posat en marxa la legislatura anterior, Marta Gallén. Ni això es va fer! Eixe va ser el meu Treball Acadèmicament Dirigit, de final de carrera. Vaig pensar que, ja que no ho feia fer la regidora delegada, i que jo havia de fer un treball de final de carrera, ompliria aquell buit. Em van posar un 9'8, ja em perdonaran si sona a fer-se el fatxenda. No és la intenció. Ho dic perquè havent estat avaluat com a bo, el vaig oferir a l'ajuntament. La regidora que substituí a Gascó, tampoc li va fer gaire cas. Tant se val. Nosaltres som inútils, incapaços i no tenim preparació. 
Cadascú en política té els referents que té. Recorde que un dels darrers anys del govern municipal popular, per fer el Pregó del Dia del Llibre van triar a la diputada. No deixa de ser curiós, perquè en general, eixe tipus de pregons els sol fer gent de lletres. Escriptores, dramaturgs, llibreters... El PP però tenia una certa predilecció per oferir el micro a personatges polítics,  de la seua corda per descomptat. La Directora General, càrrec que ocupava aleshores, va llegir el text i va voler acabar amb una cita literària. Una cosa bastant raonable en una efemèride com aquella. I ho feu anunciant que recorreria al poeta que més li havia influenciat en la seua vida. No era Kavafis, ni Homer, ni Gabriela Mistral, ni Lorca, ni Benedetti, ni Alfonsina Storni, ni Dante Alighieri. Tampoc no era Byron, ni Eliot, ni Walt Whitman, ni Kipling. Ni era Rimbaud, o Baudelaire. Òbviament no era Estellés ni cap poeta en valencià, perquè eixa és una llengua que ella no parla. El poeta que més l'havia influenciat en la seua vida era Font de Mora. I té raó, perquè va ser a la seua ombra que Gascó ha fet carrera. Com personal de confiança primer, com a política després. S'entén això de la influència... Però com poeta? Jo personalment preferiria que Font de Mora em fes una autòpsia que no pas una oda. Qüestió de referents.
No és un cas únic esta diputada. Hi ha tota una generació al PP, i alguns a casa nostra, que espigolen els seus articles, els seus discursos, els seus perfils en xarxes socials, amb desqualificacions constants, i totes, amb un aixopluc molt pensat, que pretén que només elles i ells, per la gràcia d'un déu menor (el déu Gürtel, el déu Taula, el déu de l'Operació Púnica...) estan cridats a salvar la humanitat de les ordes de l'esquerra nacionalpopulista illetrada i vegana. Alguns membres de tant selecte club, per fer-se els llegits, en lloc de citar a Font de Mora, citen a Churchill, la qual cosa només garanteix que prenen café al bar, i llegeixen els sobrets de sucre. Perquè posats a citar, jo aposte per Bud Spencer i aquell contundent «dialogar em desconcerta, quan és obvi que tot es soluciona amb mà oberta». I és que en esta feina nostra t'adones amb pesar, de com n'és de lent Darwin. 




24 de desembre, 2016

"PARDALS I COLOMS" Levante-EMV 24.12.16


Jo sóc un nacionalist... Un sobiranista, què carai! Que és Nadal. Tornem a començar, jo sóc un sobiranista atípic, perquè parle poquíssim de llengua. Bàsicament perquè jo ni discutisc ni negocie els meus drets. Els drets s'exerceixen. I com a ciutadà m'assisteix el dret de parlar la llengua del meu país, on crega, quan crega i amb qui crega. Més encara, tinc el dret a ser atés en la meua llengua per la meua administració. I això no conculca els drets de ningú, el contrari sí.
Dijous al ple ordinari de l'Ajuntament es va produir un fet que m'omple de satisfacció, i és que per fi pot participar activament la ciutadania dirigint precs i preguntes als membres de la corporació. A aquells que formen part del govern. Als que estan en l'oposició. I fins i tot a CSenM, si se'm permet la broma.
El primer ciutadà que va fer ús d'eixe nou dret que ara cal consolidar, va formular una pregunta en valencià, que va ser contestada per l'Alcaldessa en castellà. Fins ací tot normal. No hi va haver cap escarafall, cap soroll, cap protesta...
Després va prendre la paraula una senyora i s'expressa en castellà. Contestà la Vicealcaldessa i ho feu en valencià. Ho feu en valencià i el primer que va fer va ser dir que a banda de la resposta oral faria entrega de la resposta per escrit i en castellà en atenció a què la pregunta havia estat formulada en eixa llengua. Respecte absolut per la norma que diu que t'has de dirigir a l'administrat en la llengua que trie. Mentre Ali Brancal explicava això, la senyora contestava que en realitat no calia, perquè entenia perfectament el valencià. Cap problema doncs. Cap... Per a 26 dels 27 membres de la corporació. Perquè el portaveu de Ciudadanos, valencianoparlant val a dir, s'alça fent-se l'ofés i protestà més iradament que airosa, pel que considerava una manca d'educació.
Es veu que alçar-se en mig d'un ple, interrompre'l doncs, i abandonar el seu lloc de feina (perquè Vidal va abandonar el Ple) a ell li sembla d'una polidesa elogiable, i d'una exquisida educació. No sé si als seus companys de grup municipal també, perquè els altres tres membres es van quedar asseguts a la bancada, complint respectuosament amb la seua obligació.
Explique això no per parlar de política municipal, perquè ni este és un tema estrictament municipal, ni el que fa Vidal és exactament política. No sabria dir què és, però política en la seua definició més noble, no ho és. Ho explique per a evidenciar qui crea els conflictes, qui intenta polititzar l'ús social de la llengua, qui intenta despersonalitzar des de l'autoodi...
Òbviament que este senyor no representa als castellanoparlants, insistisc en què ell no ho és. I òbviament que ni jo ni ningú particularment o política, representa a tots els valencianoparlants. I eixa és la idea precisament. Que la llengua siga un mecanisme de comunicació. Este conflicte no està al carrer. No conec cap cas on algú abandone un bar sense prendre's el café, perquè l'ha demanat en castellà i li han contestat en valencià (cosa ben poc habitual, val a dir).

Gose recordar que este senyor no és castellanoparlant bàsicament perquè ell mateix ho recorda involuntàriament en les seues intervencions. Dijous mateix, parlant del problema dels coloms en algunes places de la ciutat, va voler fer broma amb la igualtat de gènere i es va referir a «los colombos y las palomas» (sic). No sé si és que no entenc el seu pidgin, el seu crioll, o és que l'ha trait el subconscient i quan parlava d'acabar amb «palomas y colombos», pensava en alguna altra cosa. Colombo, em diu la meua memòria adolescent era un detectiu guenyo, amb una gavardina. I no seré jo qui es pose a fer acudits amb els cognoms, que amb el meu ja en tinc prou.

Ahir justament, un sobiranista, pujava a Twitter alguns vídeos informant que el parlament basc l'havia nomenat senador territorial, i oferia el seu correu, i el seu despatx, per traslladar les inquietuds ciutadanes al Senat. Vídeos en euskera, en castellà, en italià, en anglés, en francés i en hebreu. Com deia Sartre de l'infern, els nacionalistes són els altres!

16 de desembre, 2016

"CARLOS LAGUNA" Levante-EMV 17-12-16



Dijous a la nit, al Teatre Principal, li van donar a Carlos Laguna un premi, del CERMI. Una distinció que com ell mateix ha dit en un emotiu discurs, és el millor premi que pot rebre algú com ell, que ha dedicat una bona part de la seua vida a treballar per la integració de les persones amb diversitat funcional, que se'n diu ara.
Una part importantíssima de la seua vida. En temps, però sobretot en emocions. Però jo recorde a un Carlos Laguna anterior a eixe activisme. El primer record que en tinc, és d'un diputat del CDS que als anys 80 va començar una campanya per a no pagar l'AP-7 (no li va eixir molt bé, no només perquè va fer cap als tribunals, sinó sobretot perquè encara la paguem).
Ara fa uns anys, els republicans catalans van encetar una campanya que es deia "no vull pagar", i feien el mateix que Carlos Laguna tot sol va començar a fer ací 30 anys abans. No em diran que no tenia mèrit! Com a mi ja m'interessava la política, i malgrat no compartir ideologia, vaig prestar atenció a aquell diputat de Castelló. Per això recorde que ell i Pedro Gozálbo (un altre personatge imprescindible) es van plantar contra el criteri del seu propi partit i van defensar baixar la tanca del 5% autonòmica, per accedir a les Corts. Tampoc va guanyar aquella batalla, però tenia raó. A les següents el CDS no arribà al 5% i es quedà fora. Ho recorde perquè tinc memòria, clar, però sobretot perquè sóc del BLOC. No sé si m'explique. Crec que sí.
Recorde a Carlos Laguna periodista i sindicalista. Líder social embolicant ací i allí. Ara contra l'IBI, després a favor dels accessos pel sur al Port de Castelló. Directiu del Castelló (tanta falta que li fa ara al club gent seriosa!) Allò que se'n diu un manegueta, que a mi sempre m'ha semblat una paraula gens pejorativa, més aviat laudatòria. Sense maneguetes això no funcionaria.
Després arribà el seu activisme en favor de les persones amb discapacitats diverses, com es deia abans. I estan jo ja en política, clar, hem coincidit moltes vegades, en mots llocs. En campanyes en favor de la inclusió social d'eixe col·lectiu. En la defensa del transport adaptat del qual Castelló fou pioner, gràcies, bàsicament a ell i a COCEMFE que presidia. Hem tingut no poques reunions. Mentre estàvem a l'oposició per a què pressionarem al govern. Al govern estant per a què férem allò que des de l'oposició reclamàvem. Però si ja ha vingut a vore'm a València i no duc ni 100 dies! Va vindre a parlar de la inclusió laboral del col·lectiu que representa. És competència meua com Secretari Autonòmic, i tinc clar que no em deixarà que em despiste.
He coincidit amb ell a les tertúlies de la SER, i és una d'eixes persones que té l'habilitat de què quan no estàs d'acord amb ell en lloc de pensar que s'enganya, penses en si no t'estaràs enganyant tu. L'home és megactiu en xarxes, i alerta que ho dic jo!! I canta i toca la guitarra, i... Fa de tots. Explica acudits, algunes vegades bons. I això sí, li he sentit alguns del discurssos més valents que he sentit mai a ningú. Tant se li'n dóna l'audiència. L'he vist posar roig a un President de la Generalitat i a més d'un Conseller o Consellera, reclamant en directe en un acte que es pretenia protocol·làriament tranquil. Sempre educadament, però sempre amb càrrega reivindicativa.
Perquè Carlos Laguna mai perd oportunitat de defensar la causa que l'apassiona. Perquè sap que la discapacitat no sempre va sobre rodes, i quan hi va troba entrebancs o no troba rampes. Perquè sap que l'administració és sovint tan sorda que no escolta el que els muts voldrien poder dir. Que no veu el que les persones cegues necessiten. Que sap que socialment no evolucionem amb la mateixa velocitat que algunes malalties degeneren.
Estic molt content que CERMI haja reconegut amb este guardó a algú com Carlos Laguna, perquè si alguna cosa és Carlos sobre totes les altres, és que és un home capaç.

10 de desembre, 2016

"UN VIATGE OFICIAL" Levante-EMV 10.12.16

Els viatges oficials tenen mala fama. No només perquè el que ara és Rei emèrit, aparentment aprofités els seus viatges oficials per fer de comissionista, o per rodejar-se de luxes obscens. No. Els viatges oficials tenen mala fama per qüestions més plebees. Per exemple, quan el PP de Castelló pensava que el vot romanés podia ser determinant en unes municipals, els enviscava amb subvencions i feia seure a primera fila de tots els actes públics. Després els deixà caure. No els preocupava com vivien, sinó el que votaven. En aquella època, el govern municipal va organitzar un viatge a Romania. A la delegació no hi van anar només membres del govern local, sinó també les seues parelles. "Vacaciones en los Cárpatos". Els viatges tenen mala fama, perquè hi havia qui per tornar de Madrid es desviava a Conca a fotre's mitja vaca per a berenar. Van ser els abusos els que posen en sota el microscopi qualsevol viatge oficial.
A l'agost vaig estar al Japó. Vaig entregar les factures del cost del viatge a l'oposició i premsa que ho demanà. Ni una sola crítica. No es podia viatjar de forma més econòmica. I el resultat es veié poques setmanes després quan la firma nipona anunciava noves inversions a la ciutat i augment de plantilla.
Dimarts, festiu, vaig volar a Brussel·les. Dimecres a migdia tornava. Vaig estar a la capital Belga 17 hores, no poques de les quals les vaig passar anant i venint dels aeroports, o assegut esperant per embarcar. Algunes poques també al llit. Les despeses del meu viatge estaran penjades al web de la Conselleria. Dubte que es puga viatjar de forma més frugal.
Allà estant, vaig participar en dos actes. A les 8'30 vaig intervenir a l'Intergrup de l'Automòbil del Comité de les Regions, que presideix el President Puig. Vaig poder explicar als membres de la comissió una experiència d'exit del SERVEF. Una formació específica, feta a demanda d'una empresa del sector. S'havia organitzat des del servei públic d'ocupació, i mentre la teoria es va impartir al CIFP de Catarroja, les pràctiques es van fer a la mateixa empresa. De 61 persones formades, 58 treballen a l'empresa. El que significa una taxa d'ocupabilitat superior al 95% I no només això, sinó que després de l'experiència de quatre cursos, l'empresa demana seguir col·laborant amb nosaltres per augmentar la formació dels seus treballadors i la seua promoció interna.
I això és important, perquè cal recordar que la UE ens havia retirat fons de formació per la forma ineficaç amb la qual es gestionaven els anteriors inquilins de Palau. Es tractava d'enviar dos missatges. El primer que estem fent les coses bé. El segon, és que la UE ens ha de deixar participar en la decisió de quins cursos hem d'organitzar, perquè no tot el que des d'allí es proposa funciona, i nosaltres hem demostrat que sabem el que estem fent. Després de l'exposició vaig poder parlar amb alguns membres, dues eurodiputades alemanyes notablement, que van mostrar interés i satisfacció pel que els haviem esplicat. I això és intrínsecament bo, que ja sabem com són de primmirats els alemanys. La primera reunió va servir, com a poc, per millorar la reputació valenciana a Europa, davant de qui decideix els fons que ens assigna.
Poc després vaig participar en l'Ambaixada d'Espanya, del traspàs de competències del Consell Europeu EPSCO. Andalusia acaba el seu semestre i l'assumeix l'administració valenciana. Es tracta de competències d'ocupació i serveis socials. Parlant amb la delegada del Ministeri, coincidíem amb els greus problemes d'execució que té el programa de garantia juvenil. Bàsicament, perquè està mal plantejat des d'allà, i perquè la plataforma que ha fet el Ministeri és un error majúscul. Un desastre.
Però tenia raó la delegada en recordar, que eixes competències fa anys que no les gestiona el Ministeri, per tant, no està al dia en els detalls de gestió. Eixa és la raó per la qual les Comunitats comparteixen la delegació espanyola, i per la que han d'estar presents en el moment de les negociacions. Si els gestors, SERVEF en el nostre cas, haguérem estat presents, segur que haguérem pogut avisar dels problemes que el model tenia, i resoldre-ho a temps. Per això dic que tornarem I tant que hi tornarem! A vore si aconseguim que l'oposició ens pregunte pels resultats dels viatges, i no per les postres del menú.

03 de desembre, 2016

"HO PODRIEM FER MILLOR" LEvante-EMV 03.12.12


És la Conselleria d'Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball. I del Conseller Climent depenem dos Secretaris Autonòmics. Blanca Marín, que ho és d'Economia Sostenible, Sectors Productius i Comerç; i jo que ho sóc d'Ocupació i al mateix temps Director General del SERVEF.
Després estan les direccions generals. De la meua Secretaria Autonòmica en depenen tres. Dos dins del mateix SERVEF i una que s'ocupa del treball i benestar laboral, vinculada a la Direcció de l'Institut Valencià de Seguretat i Salut en el Treball.
És a dir, que les meues competències tenen a vore amb la seguretat i benestar laboral, i sobretot en la formació ocupacional i en tot el procés d'intentar casar oferta i demanda, en allò que li diem "mercat laboral".
En el cas de l'altra Secretaria Autonòmica hi ha quatre Direccions Generals. Una d'economia, emprenedoria i cooperativisme. Un d'indústria i energia. Una tercera d'internacionalització. I finalment una de comerç i consum.
Tot l'equip junt, treballem (amb la resta del Consell, clar, però nosaltres de forma molt especial) en la transformació del sistema productiu valencià. Tenim el convenciment, i acumulem proves empíriques, científiques i treballs acadèmics, que ens demostren que el país necessita una revisió d'eixe sistema, o estem abocats a mantenir taxes de desocupació inassumibles. Un fracàs social.

Si repassen els primers dos paràgrafs, podran deduir que jo m'ocupe bàsicament de les persones aturades. No només d'això, però sí que hi dediquem una quantitat de recursos econòmics i humans, considerabilíssims. Mentre que la meua companya es dedica a les polítiques que de forma més nítida poden ajudar a canviar eixe model productiu al qual m'he referit.
Ara una xifra. Aproximada. 365 milions d'euros. Milió amunt, milió avall (quina barbaritat parlar així de milions d'euros!!!) eixe és el pressupost que té la Conselleria, abans del tràmit parlamentari. No sé a hores d'ara com acabarà el pressupost de la Generalitat, però no canviarà extraordinàriament. I en tot cas, per al que vull dir, no hi fa res. I és que el que vull dir és que d'eixos 365 milions d'euros, uns quants els gestionem al SERVEF, però és que s'hi sumem els diners que ens arriben del Ministeri i de la UE el servei públic de formació i ocupació, gestiona més de 320 milions. Gaire bé tant com recursos propis té la Conselleria en el seu conjunt.
És obvi que el treball que nosaltres fem és importantíssim, sobretot, perquè dista molt de ser un treball pal·liaitu de la situació d'ocupació. Tot el contrari, els diners els dediquem a incentivar la contractació i molt especialment a la formació de persones desocupades, i també a la formació continuada d'aquelles que sí que estan treballant. 
El mal de la cosa, és que eixes desenes i desenes de milions públics que invertim en formació mai no han estat avaluats. La UE els envia, ens controla com els gastem, però mai no s'ha molestat en preguntar si els seus diners (que a sobre són finalistes, ells decideixen en que gastar-los) estan ajudant a resoldre la situació. Podriem dir el mateix dels fons SEPE, els que envia el Ministeri. Un despropòsit tot plegat. Nosaltres ara anem a analitzar-ho, ho fem amb col·laboració amb les universitats públiques, que ens ajudaran també a diagnosticar les necessitats reals de formació. Per edats, per sectors, per comarques, per gènere... Avaluar per optimitzar. 
Però de veritat del que volia parlar és de que en realitat, destinem molts diners a formació de persones aturades i pocs per a ajudar a la internacionalització de les nostres empreses, és a dir, per ajudar a buscar nous mercats per als nostres productes, nous clients que ens permeten vendre més, i per tant produir més, i en conseqüència, contractar més gent per fer eixos productes. Pocs diners per a la indústria valenciana, tant necessitat com està el país d'un nou pla de reindustrialització comarca a comarca. O poc per a l'energia, que segons no pocs estudis, podria representar un jaciment d'ocupació important, i una modernització social que generaria grans estalvis econòmics. Molt pocs diners per donar suport al cooperativisme, com a fórmula d'economia social, que tan bons resultats ha donat en altres llocs. O per acompanyar a l'emprenedoria en els primers compassos. A eixes persones físiques o jurídiques que volen crear una empresa. I un altre pessic menut per al comerç valencià, que representa una part poc menystenible dels llocs de treball del nostre sistema. Totes estes polítiques sumen massa poc.

És molt possible que si poguérem dedicar tants milions d'euros a totes estes polítiques, com els que dediquem al SERVEF, el SERVEF en necessitaria molts menys. El món al revés. El fet urgent no ens deixa fer el que és realment important. Invertim ingents quantitats de diners en resoldre els problemes de les persones desocupades, sense gran capacitat de generar ocupació; mentre no tenim diners per dedicar-los a canviar un model i aconseguir crear ocupació, que és el que realment els ajudaria. De bojos

26 de novembre, 2016

"COM UNA BANDA MÖBIUS" Levante-EMV 26.11.16


Hui toca repassar. Si recorden, hi havia tota una classificació de la relació entre dues circumferències, en funció del contacte de l'una amb l'altra. Les exteriors, que no tindrien cap coincidència espacial. Les interiors, que una estaria dins de l'altra i podrien compartir o no el centre. Les tangents, que tindrien un punt en comú, bé siga intern o extern. O les secants, que compartirien dos punts.
Bé, doncs tradicionalment, el serveis socials i els serveis d'ocupació han funcionat de forma similar, en funció del model concret que cada administració haja decidit. Recorde que a l'Ajuntament estant, de tot això n'havíem parlat bastant amb els responsables municipals de totes dues àrees. Quin model de relació han de tindre els serveis socials i els d'ocupació. Cercles concèntrics? Tangents?
En parlàvem també molt quan debatíem com tancar un altre cercle, el dels desnonaments. Fills de la pobresa sobrevinguda. I el govern entenia que més enllà d'oferir una eixida urgent a les famílies en risc d'exclusió (solucions habitacionals, ajudes a l'alimentació, a la higiene, als estudis...) allò que calia era reintegrar a eixes famílies al «circuit normalitzat», que els permetera ser autosuficients. Empoderar-los amb una treball que els garantís l'accés directe a allò que ara, per la seua situació precària, els havia de proporcionar l'administració.
I teníem raó els que defensàvem això. De fet, les persones expertes reunides a Brussel·les ara fa 15 dies, explicaven exactament això. La necessitat de que els cercles interrelacionen. No podem seguir fent polítiques socials i d'inserció laboral dissociades, perquè tenen tal grau d'influència mútua, que és absurd poder pensar en cercles que, com a poc, no es toquen. En polítiques, que com a poc, no és parlen. No es coordinen. No es complementen.
En l'actual estat del mercat laboral, amb tot el ai al cor que vulguen, haurem d'acceptar que hi ha determinats col·lectius que difícilment tornar a ser actius laboralment. I posaré un exemple que no fa més que confirmar la trista realitat de que la pobresa es feminitza a marxes forçades. Una dona amb un baix nivell d'instrucció que supere els 49 o 50 anys ho té francament molt difícil. Molt. No ens agrada, i des de la meua responsabilitat m'hi rebel·le, però ara com ara és un fet.
Davant esta situació el que cal preguntar-se és si paga la pena continuar oferint-li cursos de formació que el màxim que li aportaran són esperances vanes, amb risc de frustració. O si pel contrari, li hem de parlar clar i explicar-li que serà des d'un altra àrea de l'administració pública que rebrà el suport necessari per tindre una vida digna. I al contrari. Hi ha famílies que hui són usuàries dels serveis socials, tot simplement (quasi res!) perquè no tenen ingressos. No per ser una unitat familiar desestructurada o qualsevol altra situació de risc. Tot simplement estan rebent ajudes, perquè acabades les prestacions, no han trobat una feina. Però són persones que estan en rangs d'ocupabilitat. Persones a les que els hem de seguir formant, orientant, i ajudant en la recerca activa d'ocupació.

El món ha canviat. Molt. Ja ningú de nosaltres rebrà un rellotge d'or per 50 anys de fidelitat a la mateixa empresa. Difícilment ens donaran eixa oportunitat. La gent no només canvia varies vegades de treball al llarg de la seua vida laboral, canvia fins i tot de professió. I això és important, perquè ens dona una pista clara de que la formació ocupacional no ha de ser només de millora i perfeccionament, sinó també de reciclatge professional.
Ha canviat el món, i amb ell el món laboral. En canvi, tinc la poderosa sensació que les polítiques d'ocupació no han canviat al mateix ritme, a la mateixa velocitat, en la mateixa direcció. Mentre no canviem el sistema productiu, i estem en situació de crear ocupació de qualitat, tot el que fem és donar medicina al malalt. Hi haurà famílies, o individus, que passaran d'un cercle (ajudes socials) a l'altre (serveis ocupacionals) com si fos una Cinta Möbius. Dos cercles interrelacionats. El que preocupa de tot això, és que la Cinta Möbius és també el signe d'infinit. I eixe no pot ser de cap de les maneres, el futur que volem. Hem de trencar els cercles. Els hem d'obrir. I en això treballe jo ara, si ho volen saber

20 de novembre, 2016

"COTXES, MENTIDES I CINTES DE VÍDEO" Levante-EMV 19.11.16


S'alça el diputat socialista Miguel Ángel Herédia, s'enfila a la trona, emboca el micro i diu que el republicà Rufian critica els cotxes oficials, però en gasta un per anar a l'estació. Rufian demana la paraula per al·lusions i reclama del socialista que retire eixa afirmació per falaç i que conseqüentment no aparega en l'acta. Preguntat per la Presidenta, el socialista s'hi nega, i diu que té un video i que el pot enviar. El següent que es veu, és a Rufian aprofitant un recés, acostar-se als escons socialistes i mirar el mòbil d'Herédia on suposadament hi ha el vídeo.
El vídeo no l'ha vist ningú. Si creiem a Rufian, no només el que hi surt no és ell, sinó que li ho hauria fet notar a Herédia i este hauria contestat "ya lo sé, pero dónde las dan las toman". De ser així, Herédia és un autèntic cínic, un mentider. I sent com és el Secretari General del Grup Socialista al Congreso, el PSOE té un problema amb ell. I fins ací la història, no dóna més de .
Bo, sí, Toni Cantó va aprofitar per fer dos tweets parlant d'un "zasca" gloriós que hauria rebut Rufian i que havia estat fortament celebrat per gran part de la càmera. Tot sense haver-se molestat en saber si com sembla Herédia petaria un polígraf, o Rufian havia fet garrames. Ell va disparar i au. I és que Toni Cantó mai no perd una oportunitat per clavar la pota en les xarxes. Ni a la tribuna.
No em ve de nou això. Quan jo era regidor de l'Ajuntament, un regidor del PP em va fotografiar a mi, i a tres regidores més, baixant d'un cotxe oficial en un acte oficial. Un d'aquells actes, on per cert, sempre s'han posat tots els vehicles oficials a disposició de tota la corporació. Quan governava el PP també. Especialment aleshores que és quan es gastaven més cotxes, més vegades i per més persones. El PP va pujar la foto a les xarxes i va dir que érem uns mentiders, i que si tal i que si qual.
Tant quan vaig ser Vicealcalde com ara al nou càrrec, sempre he mantingut el mateix, si cal agafar un vehicle oficial, jo l'agafe. Ho dic ara, i ho deia quan estava a l'oposició. Hi ha un parell d'articles publicats sobre el tema. També deia aleshores i ara, que el que no faré serà un ús impropi com feien alguns. Jo he vist Tinents d'Alcalde anar en cotxe oficial a l'escoleta a vore al seu nebot, a regidores portar les compres a casa amb cotxe oficial, he vist a qui el portaven a fitxar a la seua feina al marge de la política, o a qui l'anaven a buscar cada dia a casa perquè no conduïa. Un destarifo.
El que jo crec és que el PP ha estat massa temps al govern, i s'ha cregut que els mitjans públics eren propis seus, i que eren privatius. I també crec que alguns hem/han passat massa temps a l'oposició i quan ja no sabien que criticar acabaven fent reduccions a l'absurd. Sobre vehicles, sobre sous, sobre qualsevol cosa. I quan els de l'oposició han passat al govern, i quan els del govern han/hem passat a l'oposició, totes les desmesures han saltat per l'aire.
És el que li ha passat a Herédia amb Rufian. Rabiós com està el socialista per retrat que els hi va fer el republicà l'altre dia, s'agafa a una mentida conscient que hi ha gent que té ganes de creure-la. Altres, acusen els adversaris de fer coses que no fan, però que ells sí que feien. És el món dels disbarats. Una mentida és creïble, precisament perquè ells van fer tantes barbaritats, que ara tothom està disposat a creure's qualsevol cosa. El bo de tot això, és que té solució.
Amb els governs del PP a l'ajuntament no es portava cap registre dels usos dels vehicles oficials. Cap. A ningú semblava preocupar-lo. Tot valia. Barra lliure. Campe qui puga! Ara el PP a l'oposició demana (si més no mentre jo presidia la comissió) els llistats de moviments, que s'entregaven puntualment. Fins i tot els hi vaig donar el diferencial del consum de combustible que els deixava francament en evidència. A València, les poques vegades que he de fer ús del cotxe oficial, he de signar un document dient on m'han de recollir i deixar, i per a fer que. Control absolut que l'oposició rep a petició. En el cas de Rufian hauria de ser senzill, hauria d'haver-hi una relació d'usos. És tan fàcil com que la Presidenta el demane i el mostre a la cambra, i de passada a tothom. Els uns van abusar dels mitjans, els altres de les promeses. Ara no tenim credibilitat. És greu.

12 de novembre, 2016

"PIJOMUNISTAS I CHONIJOS" Levante-EMV 12.11.16

Llig en un blog un article amb sintaxi francament millorable, i amb sis o set afegitons que si l'autor se'ls estalviés, el text ni seria tan demagògic, ni supuraria tanta ràbia mal continguda. Però li reconec la gràcia del neologisme «pijomunistas», i la certesa en definir-los.

Diu l'autor que són eixa colla de joves, fills de famílies acomodades (en general hereus de professionals liberals, amb un nivell d'ingressos clarament superior a la mitjana), que els hi han permés estudiar a la universitat, sense haver-se de llogar de reposadors a un supermercat o de «fregataules» un local de fast food. Fins ací tot està bé, el problema comença quan estos joves s'inventen un joventut plena de privacions perquè «només ingressava 480€ d'una beca», obviant que a casa dels pares no els faltava de res. I eixe relat del seu passat l'invoquen per justificar la raó de la seua actual rebel·lia política, i els seus posicionaments en l'esquerra transformadora.
Tinc la poderosa sensació de que es tracta de mala consciència (de classe). Em sembla més honest dir que s'arriba a determinades posicions polítiques pel camí de la reflexió, que com a conseqüència d'un passat de penúries i limitacions, que no és tal. Perquè si un jove universitari amb una beca de 480€ al més i tot el suport econòmic de la seua família benestant, esdevé per això filocomunista; què no hauria de fer un jove que no va poder anar a la universitat, que no tenia beca, i que en tota la unitat familiar no ingressaven ni eixos 480€ mensuals? Agafar les armes?
Alguna d'esta gent fa un discurs tan carregat de força dramàtica, tan dur en les formes, i clarament dirigit a un grup social (del que forma part la seua família i de retruc ella) que convida a pensar a la mala consciència, s'hi suma l'autoodi.
A l'altre costat de l'arc ideològic, un altre neologisme, els «chonijos» i «canipijos». Són els «canis» i les «chonis», disfressats de «pijos». Aquella gent d'una extracció social més humil, que ha buscat la seua progressió social en la política, fent-se passar pel tradicional «pijerio» de la dreta més plastificada, però que en obrir la boca, posen en evidència la seua impostura.
Res en contra de que l'origen econòmic i social de la gent no determine necessàriament la seua ideologia, només caldria! Però així com els «pijomunistas» recreen el seu passat per oferir un relat de privacions inexistents; els «chonijos» amaguen els seus orígens, com avergonyits de no ser fills de la polla rossa. I expliquen a qui els vol escoltar, i de vegades a qui no vol, tots els esforços que han fet per arribar on estan. Estiguen on estiguen.
Perquè en este grup hi ha molt de "self-made man" i "self-made woman" que obliden que ací qui no té padrí no es bateja. Gent que et diu que el seu lloc de treball l'ha aconseguit gràcies al seu esforç, obviant que l'oferta li va arribar a ella i no a un altra persona, perquè havia estat ensobrant paperetes durant tres campanyes a la seu del partit. Gent que treu pit dient que va aconseguir el treball gràcies a una entrevista, però que oculta que el treball és una de les moltes organitzacions paral·leles a l'administració pública, que va muntar el seu partit, per poder facilitar la contractació a qui no volia, sabia o podia, aprovar una oposició. I esta gent, és la que quan ara desmuntes els «xiringuitos», et diuen que els acomiades per què eres un sectari. Tornant a obviar que van aconseguir el treball sense lliure concurrència, que garantís els principis d'igualtat, mèrit i capacitat. És a dir, de forma sectària, per ser membres de la seua secta política.
És eixa gent que menysté les xifres oficials de pobresa estructural, que aboquen a la misèria centenars de famílies, d'allò que coneixíem com a famílies normalitzades. És eixa gent que dóna un del seus dos sous públics (el menor, clar) a organitzacions de caritat.

Un altre dia parlem dels «chomunistes» i dels «comunijos», que també n'hi ha.

05 de novembre, 2016

"ROSELL I LES DONES" 05.11.16


Segurament si jo ara escrigués que Donald Trump ha dit en el seu darrer acte electoral, que si els hispans tornaren als seus països d'origen (alguns porten generacions als EUA), o la població negra tornés a ser esclava i no s'entestés en voler cobrar un sou per recollir el cotó, o netejar el clavegueram de Nova York, baixaria l'atur, tothom s'ho creuria.
I això és així, perquè el personatge és capaç de dir això. De fet ha dit coses tant o més gruixudes i s'ha quedat tan Panxo que no «panchito», que així és com es refereix el candidat de l'extrema dreta racista, a les persones d'origen centre i sud-americà.
Tampoc no sorprendria que digués que les dones haurien de quedar-se a casa. Venint d'algú que les considera un mer objecte sexual, és el menys que se'n pot esperar.
El problema és que això darrer no ho ha dit Donald Trump, un senyor nord-americà que porta una ensaïmada al cap per dissimular que el té buit. Ho va dir dimecres a Castelló, Joan Rosell, president de la CEOE. Concretament va dir que la incorporació de la dona al mercat de treball és una dada positiva, però que suposa un problema perquè «Com creem més ocupació per a què hi haja treball per a tots?" Espectacular! El més greu és que este senyor és reincident en este tipus d'afirmacions.
Esta afirmacions posa en evidència un problema de pensament primari, poc elaborat, que no fa gens per algú que té, com és el cas, una enginyeria. Ell fa números i diu: si les dones no formaren part del mercat de treball, baixaria la taxa d'atur. I això és matemàticament cert. Com si decidirem que no es pot començar a formar part de la població activa, fins als 37. Tenint en compte que en el segment d'edat més jove (com en el de les dones), les xifres d'atur superen la mitjana, el trèiem de les estadístiques i del mercat laboral i tema resolt. De què mengen ja és un altre problema que a Rosell no sembla interessar-li.
El pensament simple de Rosell és el mateix que fa dir que si les dones s'ocuparen dels malalts i la gent gran, no caldria tanta despesa pública en assistència. O que si les dones no treballaren assalariadament, tampoc no caldrien guarderies públiques i també estalviaríem molts diners. Imaginen! Sense educació infantil, amb els crios incorporant-se a les escoles als 6, i sense asils i centres assistencials, perquè les dones ho feren debades, la Generalitat tindria superàvit. En el fons, és el que transmet el pensament de Rosell. Tornar al quaternari. I si encara així no quadren les xifres, Rosell encara podria fer-se ludista i proclamar als quatre vens que cal acabar amb les màquines perquè lleven llocs de treball.
Tot plegat un desgavell això d'este home. Les estadístiques desagregades de població activa i atur, demostren que la precarietat laboral es feminitza de dia en dia. I la precarietat laboral, l'atur de llarga durada, és la porta de l'exclusió. I ho pateixen, m'hauran de deixar insistir, especialment les dones. La pobresa, doncs, es feminitza. I això, com tantes i tantes coses, és ideològic. Les lleis, les estructures de poder, construeixen models socials, i el nostre, és encara profundament patriarcal. Quan parlem d'una Europa comunitària com una unitat social o política, costa d'imaginar com ens podem comparar en este sentit (també en este sentit) amb països centre europeus o nordics.
I francament, la ratificació d'algú com Fátima Bañez al capdavant del Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, no ajuda. És aquella senyora que el sis de juny del 2012 va afirmar que "la Virgen del Rocio nos ha hecho un regalo en nuestra salida de la crisis y en la búsqueda del bienestar todos los días de los ciudadanos". Clar que el 2012 va ser Año Santo Jubilar Mariano. I Mariano, és un home agraït. De sobres.

La CEOE ha emés un comunicat negant les declaracions que s'havien recollit en algun mitjà. Diu que va ser malinterpretat.http://www.elplural.com/politica/2016/11/04/joan-rosell-considera-que-la-mujer-es-un-problema-para-el-desempleo