28 de novembre, 2015

"SERÀ QUE ÉS EL MOMENT" Levante-EMV 28.11.15

Corria l’any 1929 quan a Mèxic President Plutarco Elías Calles, fundà el PNR que pocs mesos després es passaria a dir PRI. El partit mexicà de referència que va governar el país ininterrompudament des de la seua fundació fins al 2000. I el recuperaria el 2012… Esta longevitat va ser possible perquè el Partido Institucional Revolucionario, a banda de tindre un nom pleonàsmic, va aglutinar pràcticament totes les forces polítiques del país. Amb ella, l’etapa dels cabdills revolucionaris tocà la fi. Des d’aquell moment, les lluites de poder es van dirimir dintre del propi partit. Fora, el no res.
Seria exagerat dir que a Espanya es va intentar el mateix, però resulta plausible el relat si ens referim a la voluntat uniformitzadora dels dos grans partits. Un a la dreta, i un altre a l’esquerra. UCD ja va ser ben bé això. La suma de tots els cabdills que abastaven des de la democràcia cristiana al liberalisme passant per mil matisos. Alguns de caràcter eminentment personalistes, i altres que venien no només d’allò que s’anomenà el franquisme sociològic, sinó directament de la militància franquista, reaccionària, antidemocràtica.
Allò no va funcionar del tot, i les tensions internes (més que no l’acció opositora) acabà per dinamitar el partit. Suárez marxà fart dels seus. A UCD la substituí en el govern un PSOE tot poderós a l’esquerra. Calvo Sotelo (el President oblidat), va afirmar el 2007 que des d’UCD s’havia ajudat al PSOE amb diners públics (subvencions directes, fons de rèptils, ajudes a través de sindicats…) per por a que el PCE fos hegemònic a l’esquerra.
El PSOE intentà ser-ho. A casa nostra s’havia berenat inmisericordement al PSPV, i a nivell espanyol també al PSP i a bona part dels partits menors de l’esquerra. I via escissions orquestrades a gent del PCE (Nueva Izquierda de Cristina Almeida) o fins i tot d’UCD (el PAD de Fernández Ordóñez). Mentre, la dreta es va anar reorganitzant.
Així l’AP del ministre franquista Fraga, va anar sumant voluntats. El 1986 amb el nom de Coalición Popular es van presentar plegats Alianza Popular, el Partido Demócrata Popular (fugits d’UCD), el Partido Liberal, Unió Valenciana, Unión del Pueblo Navarro, el Partido Aragonés Regionalista i Centristas de Galicia. No sense estira i arronsa, la cosa anà quallant. UV per exemple volà sola alguns anys, amb bons resultats, però finalment acabà diluïda dins del PP, que era la concreció electoral unitària d’aquella Coalición Popular. Pel camí s’hi havia sumat el CDS, bo, el que quedava del CDS, que havia sigut la plataforma electoral de Suárez quan els seus li van fer el llit a UCD. I algun altre grup regional de la dreta. No és prehistòria. El PP es va presentar el 2011, les últimes generals, amb Unión del Pueblo Navarro, el Partido Aragonés, Centro Canario Nacionalista y Extremadura Unida. Buscava coalicions on li calia. Sigles que li feren d’ambaixadores en algun territori electoralment hostil.
Dic tot això perquè el PP parla sovint de sopa de sigles per referir-se a altres, notablement a Compromís. I ara, a este coalició amb la que ens presentem a les generals del mes que ve. Oblida que ells han estat la primera sopa de lletres de la història democràtica (AP-PDL-UL-UV). Obliden que encara ara fan coalició amb el Centro Canario Nacionalista. Sí, nacionalista! La seua paraula maleïda.
Compromís ha substituït al PP des ja fa mesos, com al partit que millor defensa els interessos valencians. Així ho porta recollint el CIS en les darreres consultes. La coalició electoral que encapçala Compromís al País Valencià, podria passar per davant del PSOE en els resultats el proper 20D. Fins i tot disputar la victòria al PP. Un PP que va sent deglutit dia a dia, per la nova esperança blanca de la dreta i l’IBEX35, esta gent de Ciudadanos.
Definitivament, és temps d’acords, de coalicions electorals o de govern, de pluralitat… I tot això els dos grans partits dinàstics tradicionals ho porten d’aquella manera. Hi ha nervis. Es nota. Es nota molt. Serà perquè és el moment.