Compense la meua mala traça com analista polític amb la meua afició lectora del que publiquen els que n'entenen. I darrerament he llegit informacions distants en l'espai físic, però que confirmen una opinió política que defense de fa anys.
És sabut que vaig estar a Escòcia quan van votar en referèndum sobre la seua independència. I vaig llegir i sentir dir moltes coses. Aquell tòpic de que el nacionalisme és de dretes i petit burgés, allà es substantivitzava en que baixarien de les Highlands un munt de senyors amb kilt a fer valer les tradicions més pures i tal i qual. A la sala d'embarcament de l'aeroport, vaig sentir esta explicació dues vegades. Una, perquè resulta difícil abstreure't d'una conversa telefònica a crits si el qui parla està al teu costat, i es disculpa dient “es que voy a entrar en directo a la SER”. L'altra, ja perquè vaig parar orella, quan el mateix senyor, que resultà ser “analista electoral” de no sé quina empresa, ho explicava a Esperanza Aguirre, que compartia espai amb els mortals abans de que la Bussines Class poses 17 files de seients entre ella i jo.
Aquell senyor del que lamente no retindre'm el nom, explicava que el nacionalisme és molt conservador, i que per tant, de guanyar el no, seria molt justet i bàsicament perquè els Laboristes, des de posicions més progressistes, acabarien per decantar-se pel no.
El resultat del referèndum va ser que en les conservadors Higlands, com en el propi Edimburg, guanyà el no. I el Yes només s'imposà a Glasgow, la ciutat amb tradició de vot més progressista i obrerista de tot el país. De l'anàlisi més detallat s'extrau la conclusió, que els conservadors es van comportar de forma molt conservadora, “no toquem el que tenim”, i les zones, i persones, més progressistes, van apostar per trencar l'status quo i construir un país nou.
Construir un país nou, és el que diu l'independentisme català que vol fer. Un país amb més recursos, per poder ser més socialment just. La premsa madrilenya (també la premsa catalana amb ànima madrilenya), i bona part de la fauna tertuliar, afirmen que este moviment és reaccionari i de dretes. I que es planteja per tapar les misèries de 25 anys de governs convergents, i que tot és profundament conservador. Com encara no han votat (i vorem si els deixen) ens haurem de refiar de les prospeccions demoscòpiques. I estes diuen que el 58'8% de la gent que es considera d'esquerres està a favor de la independència. Dels de centre-esquerra, el 58'6. De centre només el 33%, 36'2% dels que es consideren de centre dreta i el 28'3% de qui es reconeix en la dreta política.
Este resultat sembla alimentar el que va passar a Escòcia. Són les persones més progressistes, les que fan costat a un trencament (amable a poder ser) amb la situació actual, per fer un país diferent, unes polítiques diferents. Resulta cada colp més evident, que qui defensen un canvi profund en les estructures són precisament les persones més progressistes, trencant així el mite de que el nacionalisme és de dretes.
Des del meu humil punt de vista, això s'ha produït, o s'està produint, perquè els nous nacionalisme (o independentismes en el cas d'Escòcia i Catalunya) han entés que la nació és un concepte teòric; que les banderes no són molt més que símbols, que les llengües són instruments de comunicació... I han entés sobretot, que el que importa és el benestar de les persones.
I això ajudaria a entendre la raó, per la que hui, Compromís, siga ja la formació política reconeguda per la ciutadania com qui millor defensa els interessos de la societat. El BLOC no ho va aconseguir, Compromís sí, perquè ha sumat un fort component social al seu discurs. Hui, Compromís, el valencianisme progressista, és la formació política que més i millor defensa els interessos de valencianes i valencians. Això diuen totes les enquestes. El PP és el partit de la llengua i les banderetes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada