La meua filla, que té quatre anys i mig, em deia l’altre dia: “papa, el pròxim dia que pugues vindre al col·le a buscar-me, quan veges a M (un xiquet del que guardaré l’anonimat) li preguntes si és el meu nuvi. Ell et dirà que no. Però sí que ho és, sí”. I reia entremaliada.
M’ha vingut al cap perquè l’altre dia, l’Alcalde de Castelló va dir a la premsa, que “Nomdedéu no quiere pactar con nosotros, però nosotros si que pactaremos con él”. Una cosa així en boca d’una xiqueta de quatre anys, fa gràcia. En boca d’un senyor amb bigotet i cara de mala llet, semblaria com a poc, assetjament. I en boca de l’alcalde sorprén, o fa riure o jo què sé!
La culpa de tot és d’Esperanza Molina, periodista d’esta casa, i professional de llarga volada. La setmana passada va cobrir una roda de premsa que vaig donar, per parlar del mal camí que havia encetat el PP local amb el tema del PGOU, i vaig reivindicar la necessitat de consens. En acabar la compareixença, Esperanza em va preguntar si esta predisposició que teníem a arribar a acords en el tema del planejament urbanístic, permetia entreveure un possible acord de govern amb un PP en minoria després de les properes municipals. “De cap de les maneres” vaig dir. I li vaig explicar que hi ha temes cabdals per la ciutat que demanen del màxim consens, i la planificació urbana és possiblement el més obvi. I que en això, com en alguns reglament, ordenances, etc, estàvem encantats d’arribar a acords amb el PP o amb qui siga, si ajuden a millorar la qualitat de vida de la ciutadania. Però governar amb ells no. Hi ha massa diferències ideològiques, els nostres programes no són compatibles, i a més a més, hi ha una qüestió de profilaxi, el PP és un partit que més enllà d’una gestió més que discutible, arrossega un greu problema judicial que contamina a qui el toque.
Esperanza va preguntar quina era l’alternativa, i li vaig explicar que tots els escenaris estan oberts. Governar en coalició amb altres forces, donar suport a un govern de progrés sense assumir delegacions...tot excepte un pacte amb el PP.
El dia després Alfonso Bataller em va contestar a la premsa, amb eixa frase curiosa de que malgrat que nosaltres no volguérem pactar amb ells, ells si que pactarien amb nosaltres. Crec que Bataller ho va confondre tot. De fet, va posar un exemple singularment inapropiat, quan va recordar-me el Pacte del Tinell i va afegir, que després d’això, Catalunya “demana diners a Madrid”. Home, podríem discutir si en demana, o reclama una part del que el Govern central incauta, però el PP es nega a ensenyar les balances fiscals. Però sobretot, la comparació no s’aguanta, perquè vindria a ser com si em digués, que si a Castelló hi ha un govern municipal sense el PP, després anirem al PP a demanar diners per governar.
Com si els diners fóren seus. Eixe és el punt al que hem arribat. Han patrimonialitzat el poder i els seus recursos. L’altre dia qual el talpet que hi ha a la Generalitat va filtrar la nota de la compra de l’ “arreglo de cocido” i les nyores, el President va dir que això era un atac contra el país (la Comunitat diu ell, conscient que si això fos un país normal, algú com ell no seria President). I quan nosaltres critiquem la desproporcionada i de moment inútil despesa d’Aerocas, per exemple, ens diuen que ataquem la imatge de la província. I si critiquem a l’ajuntament la mala execució del TRAM, ens diuen que volem fer mal a Castelló.
L’alcalde vol pactar amb nosaltres, mostrant una debilitat que mai abans havia mostrat una majoria absoluta del PP. I ens declara un amor incondicional, fins i tot, com a resposta al nostre desamor proclamat. “Je t’aime, moi non plus”. Què és el que no han entés? Això nostre no és possible, Alcalde, no tenim res en comú. No insistisques o hauré de demanar un ordre d’allunyament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada