29 de novembre, 2013

"FABRA ERA L'ELEFANT BLANC" - Levante-EMV -30.11.13

Fa 10 anys que faig política institucional a Castelló. I hui, per primer colp estic dins de la delegació local de la RTVV, la radio televisió pública valenciana. Segurament no és normal que no m'hagueren convidat mai. Però encara és menys normal que hui haja de passar el dia ací dins, tancat amb les treballadores i treballadors. I m'explique.
Quan fa 10 anys vaig decidir dedicar una part de la meua vida adulta i professional a la gestió pública, a la defensa dels serveis públics i la qualitat de vida de la meua gent, mai no vaig pensar que hauria de defensar-los contra el govern del meu país. Un govern que els hauria de garantir, i els denigra, saqueja i tanca.
No és només la radiotelevisió. He eixit mil colps al carrer defensant l'educació o la sanitat pública. Un sistema judicial universal i gratuït... Ara toca la TV i la ràdio en valencià. Instrument no només d'informació (molt deficient els darrers anys) sinó columna vertebral del nostre autogovern. L'únic mitjà de comunicació en la nostra llengua, ocupat i preocupat dels nostres costums i les nostres tradicions.
Esta nit, un grapat de treballadores i treballadors, que han estat maltractats per les direccions dels seus mitjans durant anys, han mantingut les emissions, tancats a les delegacions. Terrible. Tots esperant música militar, "por supuesto", com l'autoritat que també esperaven per aquell colp d'estat. He posat la tele este matí, i he vist, per fi, a Beatriz Garrote a NOU. Garrote és en este moment la imatge més nítida de la dignitat de la societat civil. Garrote representa no només les víctimes i afectats de l'accident del Metro de València. Ens representa a tots nosaltres. A una societat insultada, manipulada i silenciada. Doncs bé, vore a Beatriz Garrote entrevistada darrera d'una reixa fa plorar. Estripa l'ànima. Qui hauria d'estar a l'altre costat dels barrots no és la societat civil, és una bona part del stablishment popular. No oblidem que com diuen sovint a NOU (i mai no havien pogut dir a Canal 9) este Consell el suporta un grup parlamentari trufat de diputades i diputats imputats. En la majoria dels casos, per fotre la mà a la caixa.
Exactament el mateix que ha dut a RTVV a una situació econòmica impossible, una gestió corrupta, delictiva (s'està investigant) i ineficient. Una gestió que haurà de ser jutjada.
Conec a Alberto Fabra des d'abans de que ni ell ni jo fórem regidors. I estic molt decebut. Molt. Sé, perquè ell ha estat alcalde del meu poble, que no és una persona brillant, que no és un bon gestor (la situació econòmica de l'ajuntament de Castelló avala i confirma el que dic), però no pensava ni que el meu país pogués arribar a caure tan baix, ni que algú com Alberto Fabra pogués arribar a fer el que ha fet. Quina indignitat! Quina ignomínia!
Continue escrivint este article des d'una taula buida de la redacció a Castelló, de la RTVV. Ara ha arribat la diputada d'EU Marina Albiol a sumar-se al tancament democràtic. Escric desllavassadament, mentre escolte la sorprenent emissió, quasi pirata, de NOU. Mentre escolte reflexions, algun crit de ràbia i algun (pocs) siglot de plors. Esta gent que m'envolta, i que miren com escric sense saber què escric, són un exemple.
Un exemple de la capacitat de reacció de la societat. Se'ls ha criticat per no estar a l'alçada. No ho tenien fàcil, ni és del tot cert. Durant dècades hi ha hagut purgues a l'empresa, el que demostra que hi ha hagut qui ha plantat cara. Bé, tard o d'hora el cas és que han dit prou. I amb el seu mediàtic prou, diu prou cada colp més gent. Ix Alberto Fabra a la tele, i un periodista exclama: "és com Franco disfressat d'Amador Mohedano". Riures nerviosos. Un altra treballador es queixa que la delegada territorial de RTVV a Castelló està de vacances a Disneyland París. S'ha de ser mala persona!
Pel grup de WhatsApp de l'Executiva Nacional arriba la noticia que un jutjat de Paterna ha decretat el desallotjament de les instal·lacions, manu militari. Ací creix la tensió. Eixim de nou al carrer, connectem amb Burjassot. I jo tinc la trista i puta sensació d'haver-me convertit en un periodista retransmetent en directe el tancament de d'un mitjà de comunicació. Un mitjà que no se l'emporta la crisi econòmica, això és mentida. Se l'emporta la crisi de la moral pública i privada, que ha permés i alimentat el saqueig. Uns activament. Altres votant als exterminadors. Altres callant. Altres mirant. I segurament jo mateix, sense haver estat prou dur, eficient i contundent en la queixa, en la denúncia. No ho sé. Tothom haurem de fer una reflexió profunda. Però tampoc no cal que ens fustiguem. Uns han robat, saquejat, manipulat i mentit. Els altres ho hem patit.
Fa molts anys, molts, jo duia una xapeta metàl·lica a la solapa, demanant Estatut d'Autonomia. Aleshores encara ni somniàvem amb tindre una televisió pública en valencià. Vaig guardar la xapa a casa, pensava que era un record. Però no, torna a ser una reivindicació. No tanquen només RTVV, tanquen l'autonomia. Ens tornen als 70. L'avantatge és que hem passat del "garrote vil" a Beatriz Garrote. De la dictadura a la dignitat de la societat civil. Hem perdut la por. M'hauré de tornar a posar la xapa, ens deixaran sense altaveu, però no sense veu. Cridarem! Cridarem fort.

27 de novembre, 2013

"GOVERNEU-NOS! "- Mediterráneo - 28.11.13

Tots els estudiants ho saben. Si no t'has preparat l'examen, no et poses nerviós. Si el dus ben preparat, tampoc. Quan et poses nerviós és quan t'ho has preparat a mitges, quan hi ha lliçons que no has repassat, treballs que no has entregat, conceptes que no has entés... 
El PP local està més que nerviós. Està quasi bé histèric. Només cal vore el que ha passat entre diumenge i dimarts. Declaracions de l'alcalde dient “no es momento de tripartitos ni cuatripartitos”, un article de la vicealcaldesa criticant maldestrament les esmenes als pressupostos fetes per l'oposició. Roda de premsa de Pérez Macián dient que les esmenes del tripartit tal i qual. Roda de premsa de M.A. Mulet insistint en que no els hi agraden les esmenes. Han ocupat més temps i més espai mediàtic discutint les esmenes de l'oposició que defensant el seu  propi pressupost. Resulta revelador. 
Més enllà de que el recurs constant a la por, no fa més que evidenciar la seua debilitat, i convertir als adversaris en una autèntica alternativa de govern (això amb AR no passava), el que em preocupa és que el govern estiga fent d'oposició a l'oposició, en lloc de dedicar-se a governar.

És greu, perquè la situació econòmica de la ciutat és difícil, i continuem sense PGOU, i això demana més que mai que tots els esforços de l'equip de govern es dediquen a resoldre problemes i, lluny d'això, s'ocupen d'intentar no perdre les eleccions. Una derrota, per cert, que no podrà retransmetre la Radio Televisió pública valenciana, que ells han exterminat. 

26 de novembre, 2013

"THE TOMES JONES THEORY" -www.castelloninformación- 27.11.13


És el recurrent debat entre la vella política i la nova. La política partitocràtica, de la confrontació entre sigles, i la política al servei de les persones. La política d’una pretesa puresa ideològica, contra la política de l’honestedat intel·lectual. La política del titular cridaner o amable, contra la de l’article de profunditat. La política de l’eslògan, contra la política de les idees. La política del XIX contra la del segle XXI. La no política, contra la política. La política en minúscules, contra la POLITICA en majúscules. És això. El tema és eixe.
Dimarts a la diputació vam debatre i votar el pressupost de l’any 2014.

Jo vaig votar a favor i desmentint al gran Tom Jones, que cantava "It's not unusual", diré,que és del tot inusual que un partit de l’oposició vote a favor d’uns pressupostos. De fet, jo no ho havia fet mai. I sé que resulta polèmic. Però...s'han de votar en contra perquè els presenta l’adversari, o pel seu contingut?
El PSOE va votar en contra. Busquen la derrota (impossible ara en la votació) de l’adversari en lloc de buscar el benefici dels administrats. Només cal vore com en viu i en directe, un dels assessors del PSOE va encetar la cacera de bruixes contra mi i el meu partit a les xarxes. El PSOE malfeiner de l'esmena creïlla bullida (insípida, trista i vulgar), ens fa oposició a nosaltres, en lloc de fer-ne al pressupost. Igual és que no l’han llegit, o no l’han entés, o no saben què criticar. Però si es reclamen inspiradors del Pla de Subvencions, i quan el PP el presenta, s’abstenen!! Votarien en contra d’una moció seua si el PP anunciés que la votava a favor!
Eixa és la cosa. És que resulta que els pressupostos de la Diputació de Castelló, sense ser ideals, representen una rebaixa del 13% en la càrrega financera i un 51% més d’inversions. Inversions que majoritàriament es vehicularan a través de 10 programes provincials consensuats entre els tres partits. I quan arriben les bases i condicions de cada un d’ells a votació, quan es concreten, vorem si els donem suport. Perquè ara, només hem aprovat la quantitat econòmica de la que se’ls dota. I este augment en les inversions a través de programes reglats i democràtics, és el que de sempre hem reclamat des de l’oposició. El PSOE amb moltíssima insistència. I ara que ho han (hem) aconseguit, ja no els hi fa el pes!
Hi ha un altra part, menor que altres anys, que és la dels convenis singulars. Això és, acords puntuals per obres o actuacions singulars, que no encaixen en cap dels programes. A l’oposició sempre ens han agradat menys estos convenis, perquè les condicions no estan tan clares, i hi ha una certa discrecionalitat. El meu partit, governa a dos municipis. Betxí i Vila-real. I només des dels governs municipals es pot signar un d’eixos convenis, amb projecte, pressupost...Des de l’oposició no es pot. Per això jo només he pogut aconseguir-ne dos. Un per a Betxí de 80.000 euros en dos anys, i un de 180.000 euros en tres anys per a Vila-real. Fantàstic! Una eficiència en la gestió del grup de la diputació incontestable. I crec que això és el que incomoda al grup socialista, que amb 8 diputats no han presentat una sola proposta, i no cal dir-ho, no han aconseguit inversions específiques. Han quedat en evidència. Però encara ho han volgut subratllar més, votant en contra d’eixos convenis, al votar contra els pressupostos.
Li ho han posat a ous al PP. El diputat socialista vilarrealenc, votant contra una inversió de 180.000 euros al seu poble, i el diputat popular que és l’oposició a Vila-real, votant a favor.

Jo no sé ells, però jo estic en política per millor la condició de vida dels meus conciutadans i conciutadanes. I això vol dir entre d’altres coses aconseguir inversions als municipis. És el que he fet.
No hauria de ser tan inusual, tot i que al PSOE, de Tom Jones, igual els hi agrada més Help Yourself, l’èxit de 1968.


23 de novembre, 2013

"L'AMANT DISCRETA" -Levente-EMV- 23..11.13


L’amant discreta ho era per força. Perquè era amant, i no parella. El tracte era sexe, quan a tots dos els convingués, no amor. Sense promeses. Sense futur compromés. Tot avui, gens de demà. Ella de vegades, voldria forçar la cosa. “És cosa sabuda” -en té el convenciment- “que els homes són molt cagadubtes i els hi costa de triar”. I creu que si la santa li posés les maletes a la porta, aleshores, just aleshores, ell se n'adonaria de com ha estat d'enganyat. I que el ver amor de la seua vida és l'amant en B, no la que l'acompanya als restaurants i les festes. I el seu nasset recent operat, hauria de ser determinant en la tria.
Però la cosa no va així, i quan quedaven  a la caseta de camp d’ell, per estimar-se sobre el llit oficial de la ídem, ell li feia posar una ridícula gorra de bany per evitar que un dels seus cabells rossos li caigueren sobre els llençols de la morena. Ella humiliada, accedia. Excepte quan la cardamenta coincidia amb el dia després d'anar a la perruqueria, que més per qüestions econòmiques que de dignitat, s'hi negava. I aleshores estenia sobre el llit un llençol que guardava al portaequipatges, de forma que en recollir-lo rebregat, en acabar, s'enduia tota prova de malifeta. (CSI ha fet molt de mal al sexe extraconjugal!).
Al PP li passa això. Fa mans i mànigues per tal de que no es noten les seues malifetes, la seua relació extrademocràctica amb segons quines pràctiques, la seua doble vida d’equip de govern i oposició de l’oposició. Tot, tret d’assumir que estem on estem, perquè així ells ho han decidit. Perquè a esta situació ens hi han dut ells amb 20 anys de polítiques de despesa desorbitada, fugida del control democràtic i bordeig constant de la legalitat. 
Ahir, Pérez Macián, es va posar la gorra de nedar, s’embolicà amb el llençol d’amant despitada i va començar a repartir estopa dient que l’oposició no havia presentat esmenes coherents. I ho va adobar amb aquella frase recorrent de “llegan tarde y mal”, que ve a ser “la culpa és d’ell que és el casat, jo estic fadrina i faig el que vull”.
El PSOE i EU ja tenen boqueta, i no necessiten que jo els defense, però nosaltres... “Tarde y mal”? Les vam presentar un dia abans que s’acabés el termini de presentació. Vam ser el primer grup que les vam presentar. I ni una d’elles, va tindre cap objecció tècnica perquè, agradaren o no al PP, eren perfectament legals i factibles. Per tant, el primer argument de PPérez (sic) no és més que la rebequeria de l’amistançada, que veu que tornarà a passar la nit de Nadal sola amb un disc vell de Raphael.
I després es permet el luxe, s’ha de ser atrevit, de dir que jo no m’he assabentat encara que la remodelació de l’Edifici d’Hisenda l’ha de pagar la Generalitat. Té l’obligació de saber, per molt que la gorra de bany li oprimisca cruelment el cervell, que enguany, per segon exercici seguit, la Generalitat no haurà posat un clau dels que figuren en el pressupost. És més, l’Ajuntament ha perdut ja les dues anualitats que figuraven al conveni. Encara més, el conveni s’ha de revisar perquè els incompliments de la Generalitat han fet que passen els terminis sense fer res. Per exemple, el 15 de novembre era l'últim dia per tal que l’Ajuntament justifiqués factura en mà les reformes. I clar, no hi ha factures, perquè no hi ha reformes. Però si l’any passat el pressupost municipal, tal com vaig denunciar, consignava ingressos de la Generalitat en eixe concepte, que la Generalitat no tenia al seu pressupost!  Segur que sóc jo qui no s’entera?
El pressupost popular, assigna una quantitat de quasi 70.000 € per a buscar un local de lloguer al centre, per instal·lar un arxiu per l’ajuntament. Casualment les característiques de l’oferta (metres, llocs, etc) coincideixen, com un vestit a mida, amb un local propietat d’un destacat popular, que ha estat llogat durant anys per l’ajuntament, i que ara hem abandonat per anar a Quatre Cantons. El propi regidor va reconéixer en una comissió que el propietari s’ha disgustat molt, moltíssim, quan li van tancar l'aixeta.
I el que nosaltres proposem és que l’arxiu estiga a l’Edifici d’Hisenda. Perquè el projecte que té el PP per aquell edifici és una castanya i costa diners. I nosaltres, preferim racionalitzar recursos. I mentre ells volen gastar els 70.000 euros anuals, nosaltres els volem invertir, una sola volta, en la reforma de l’edifici d’Hisenda. Entre altres coses, perquè la Generalitat no paga. 
El recurs del “tripartit”, sona en la boca popular, com aquell despectiu “la teua dona”, que usa l'amant discreta, en tornar a pujar-se les calces, per tornar a la seu trista, avorrida i solitària vida. 

21 de novembre, 2013

"UNA ENTREVISTA" - Mediterráneo -21.11.13

Uns estudiants de Comunicació de la UJI em van demanar si em podien entrevistar per a un treball de classe. Vaig accedir encantat. Primer, perquè crec que s'ha d'ajudar en allò que es puga a la gent que s'està formant per construir-se un futur (si els deixem), i segon, per pur egoisme. 
Egoisme, perquè hi ha qui creu que en una entrevista, qui formula les preguntes aprén de les respostes. I jo no sé si és del tot així. El que sí que sé, és que jo aprenc de les preguntes. Sobre els periodistes, o sobre els mitjans. I ara era una excel·lent oportunitat per saber què li interessa de la política a joves estudiants universitaris.
Dimarts, els entusiastes entrevistadors em van preguntar sobre quina responsabilitat tenim la gent que fem política en l'actual situació. Pregunta amb sana i fonamentada crítica implícita. “La responsabilitat, per bé que asimètrica, és de governs i oposicions”, els vaig dir.  Si un govern tan roí guanya, és perquè l'alternativa no és millor, o no es sap explicar.
I este és un altre punt interessant. També amb crítica implícita, van preguntar si els polítics érem pitjors que abans com demostra el baix nivell de l'oratòria que lluïm. Els vaig dir que no només per això. Que bàsicament érem pitjor, per ser mals gestors. Explicar el que fem és important, però el que fem (o no fem) és fonamental. 
La vacuïtat dels discursos ens ha dut als edificis buits, els comptes buits, i un futur per omplir.  I dic “futur per omplir”, i no “buit”, perquè, jo, com ells, sóc entusiasta amb el que faig. 

19 de novembre, 2013

"UN BOLIGRAF VALUÓS" - www.Castelloninfromación.net - 20.11.13

Plànol curt. Aldo Moro i un col·laborador, seuen al despatx del primer. Moro, agafa a un bolígraf que sembla xapat en or i amb tota la parsimònia del món, mentre el mostra, li diu al seu corresponent:
“Veus aquest bolígraf? És  molt valuós. Imagina...que li’l regale al meu net. Quin gest seria?” “Un gest afectuós”, respon el personatge. “I si li’l regale a un alumne?” “És lícit” replica. “I si li’n regale un -insisteix- a cada membre de la meua direcció?” Contesta: "sense dubte un autèntic i brutal intent de corrupció.”
Cofoi continua Moro: “Com veus, el bolígraf és el mateix, però segons la funció que tinga, canvia el sentit que li atribuïm.” “Ara intenta substituir el bolígraf per la meua proposta d’aliança amb el partit comunista. Si jo la proposta li la faig als dirigents del meu partit, doncs estic parlant de la Democràcia Cristiana, però si li ho demane a eixos mateixos homes, però en una funció diferent...no sé...com a parlamentaris, senadors o diputats, bé, ja no li estic demanant al partit que s’alie amb el PC, li ho estic demanant al Parlament, i la cosa és molt diferent”.
És una escena de la pel·lícula “Aldo Moro. Il presidente”, un telefilm italià de l’any 2008.
Un bolígraf. De veres algú creu que si regales un bolígraf, encara que siga dels bons a al teu consell d’administració, o als companys d’executiva o .... És cert que costa de creure que un bolígraf xapat puga comprar voluntats. Però com explicava magistralment Aldo Moro, no és l’objecte, sinó amb quin objecte es regala. A qui es regala 
M’ha vingut al cap esta escena, revisant el vídeo del darrer plenari municipal. La nostra portaveu adjunta, Ali Brancal, va defensar una moció que demanava que els grups ens reunirem per buscar una fórmula adequada de fer arribar a la societat les poques o moltes entrades de les que disposa l’ajuntament per a diferents esdeveniments culturals o esportius.
A Compromís apostem per la transparència absoluta en la política, és imprescindible si volem recuperar la credibilitat perduda per culpa de determinades pràctiques. I apostem també per una cultura diferent en la relació entre els administradors i els administrats. 
Insistisc en que el que demanàvem, era trobar un mètode que a tots els grups ens semblés correcte per repartir entrades de Castàlia, o dels concerts d’abonament de l’Auditori, per exemple. No hi va haver forma. El portaveu popular, amb una virulència digna de millor causa, i amb una arrogància important, va despatxar el tema quasi a crits, tot dient que era un problema inexistent, i que a la gent no li interessava.
Home! Supose que nosaltres som, com a poc, “gent”, per tant, a algú si que li interessa. I si  mirem el resultat de la votació, vorem que al 44% de la corporació li semblava bé, al 56% malament. Això desmunta el seu trist argument.
Ja sabem que no hi ha centenars d’entrades, només desenes. O dit d’un altra forma, ens és igual si el bolígraf està xapat o és un Bic Cristal (i escriu normal). El cas és que l’Ajuntament de Castelló rep com a contrapartida d’ajudes, subvencions o aportacions econòmiques, entrades per a determinats espectacles. I eixes entrades, lògicament no són per als representants públics, sinó de la societat que amb els seus impostos les fa possibles. Per tant, sembla de lògica que tornen a la societat. I de fet, ho fan. L’equip de govern les reparteix al seu lliure albir, i no ens vol que acordem els criteris amb els que s'ha de fer. En té de propis. I se'ls guarden per a ells.
Els grups municipals, tradicionalment n’hem rebut, i el nostre les repartia entre coneguts...però és que això no està bé. Un regidor donant una entrada a una persona, o a una associació, crea una vinculació insana. Insana. No dic delictiva, clar que no, ni tan sols dic clientelar (tot i que podria fer-ho donada l’opacitat del mètode de repartiment). Davant la negativa del PP a buscar una fórmula consensuada i justa de repartiment, que nosaltres entenem que havia d’obviar el despatx dels polítics, hem renunciat a totes elles.

És una llàstima, que el PP no entenga, que una de les raons per les que la gent dóna l'esquena a la política, és per les velles pràctiques. Per eixe tu-Usted, que significa posar als qui fem política en un plànol diferent a la resta de ciutadans. I que siguen discrecionalment els polítics qui reparteixen favors i prebendes. Grans  o menudes. Bolis d'or, o llapisseres. No són nostres, són seus. No tenen perquè passar per les nostres mans.

15 de novembre, 2013

"A TRUE STORY" - Levante-EMV- 16.11.13

Així com Scarlett O'Hara va jurar sobre la terra roja de Tara que mai de la vida tornaria a passar fam, allò que m'apreste a explicar els jure que és estrictament cert. I si no ho és, que l'Olimpi dels déus venjadors em convertisca en Miley Cyrus en mig d'un ple de la diputació, quan parlem, com sempre, de l'Aeroport a temps parcial.
La història ve de lluny, però començaré pel final per tal que se n'entenga l'actualitat. L'altre dia, Alfonso Bataller, en una d'eixes coses que fa ell de no saber mai quan ha de deixar-ho estar, parlant del viatge al Japó, va acabar dient que la Ciutat de les Llengües era un somni del passat. I que ara el que es pretenia era captar potencials alumnes-turistes, i que aprendrien a alguna acadèmia local. Bé, no ho va dir així exactament, però se n'anà ben poc. Doncs miren, no és una ocurrència seua. 
Ara la història. Era Nadal, i en fa un grapat d'anys. José Luís Gimeno va donar la noticia de que abandonava l'alcaldia i li la deixava en herència a Alberto Fabra. La nit de Reis, al seu despatx, li vaig preguntar que tenia pensat fer. Em va dir que no ho sabia. Mentia. Havia forçat un retir daurat a un projecte desconegut, que més endavant es diria “La ciudad de las lenguas”. El primer que va fer va ser nomenar assessor a una persona amb un perfil que òbviament alçaries ampolles fins i tot entre els seus. Era el seu joc. 
El cas és que ell, l'assessor, la secretaria (filla d'un Tinent d'Alcalde) i el xofer, van començar a cobrar sous públics. Alguns d'ells d'una desproporció bíblica. Va ser una festa que durà anys. I mentre, a l'Ajuntament i a les Corts, ens afartàvem de demanar el master plan, el projecte, els informes, els plànols... jo que sé! Qualsevol cosa! Un mal post it on digués: “hasser hoteles y hablar castenallo” encara que fos! Alguna cosa. Però res. Res de res de res.
Un dia vaig demanar formalment que compareguera José Luís Gimeno a la comissió d'urbanisme i ens expliqués de què anava tot allò. El PP vetà la compareixença tot dient que el reglament patatim i patatam i que tal dia farà un any. Foteses. Res no els hi feia més por que Gimeno amb un micro. Per a ells era com una mona amb una ballesta. Pànic! Per a ells pànic, per nosaltres desesperació en grau infinit.
Però ves per on, un bon dia pel matí, i a la Plaça Major, em vaig trobar a José Luís Gimeno i els explicaré tot el que em va dir en versió doblada, que ja saben que Gimeno i el valencià no es duien gens bé. No resulta ociós recordar que va arribar a Alcalde per presidir una associació contra l'ensenyament del valencià a les escoles. Ara seria Conseller. O Rei del Regne.
Total que em vingué a dir: “Enric, ja he llegit que vols que comparega i que t'explique tot el projecte de turisme idiomàtic”, vaig assentir. “Doncs mira, te l'explicaré en cinc minuts que tu eres intel·ligent i ho entendràs”. Això em va fer sentir malament perquè vaig vore que em tenia en més bona consideració que jo a ell. Vam seure a una terrassa davant del Mercat Central i començà l'explicació.
El resum és que tot el gran projecte no era més que una qüestió turística, que es recolzava en la construcció de places hoteleres en el solar de l'actual aeròdrom. Hotels i instal·lacions per als visitants. D'aularis, de biblioteques, de sales de conferències no en parlava. “Serà molt bo per a la ciutat, els treballadors de les empreses del Serrallo vindran a estudiar ací abans d'instal·lar-se a la ciutat...” Li vaig preguntar pel professorat, i em va dir, que en realitat, no calia contractar ningú, que de fet, la seua pensada era diferent. Era arribar a un acord amb alguna de les grans institucions idiomàtiques britàniques. És a dir, que es faria un conveni amb les acadèmies i centre d'idiomes locals, pels quals aquells que volgueren participar en “La ciudad de las lenguas” tindrien que aprovar el First Certificate in English de la Universitat de Cambridge. I que les classes es farien a les acadèmies, que tot allò que volien construir a la voreta de la mar era residencial. En definitiva, una excusa.
Com la meua cara de sorpresa estava mutant en incredulitat, camí de l'astorament, Gimeno va dir: “Clar, i tu et preguntaràs... i els alumnes, com podran distingir a simple vista quins centres estan acreditats i associats a la Ciutat de les Llengues i quins no? I més encara... Com aconseguirem que a simple vista la gent associe la ciutat amb el projecte idiomàtic?” Els puc prometre que jo no m'havia preguntat res d'això, però encara els puc ben prometre que menys m'esperava la resposta.

“Mira, hem pensat que els professors haurien de dur sempre un distintiu. I estem valorant si seria millor una llaç roig al coll, o unes sabates roges”. I els jure que això és cert. Tan cert, com que li vaig donar les gràcies per l'explicació, que va ser tan breu que ens permeté alçar-nos de la taula abans que el cambrer vingués a preguntar què volíem. Afortunadament, perquè cas contrari crec que m'hagués tirat directament a l'absenta.

14 de novembre, 2013

"SENSE FOC NI FUM" - Mediterráneo- 14.11.13

Ahir em vaig desdejunar amb la portada del Mediterráneo i una d’eixes opinions del seu director que fan mal. I el mal és que té raó, o quasi bé.
La cosa anava de tot això de reduir l’IVA cultural dels monuments festers. Era una Proposició no de Llei presentada pel PSOE, i modificada parcialment pel PP en la que es demanava la reducció del tipus del 21 al 10%. Com tot, és opinable, nosaltres som partidaris de baixar-ho en tota la cultura, no només l’associada al món de les festes tradicionals, però això és el que havien acordat socialistes i populars. En la proposició no de llei es feia referència a les falles i les fogueres, monuments efímers amb presència a desenes i centenars de municipis valencians. S’obviaven, però, les gaiates. Josep Maria Panyella, diputat de Compromís, és qui va alertar de l’omissió, però la redacció dels majoritaris estava feta pensant només en falles i fogueres, perquè especificava que eren monuments que es cremen. I les gaiates, no. Panyella podia haver fet moltes coses, abstenir-se, votar en contra... però va fer el que crec que tocava. Va votar a favor de beneficiar a eixes festes, mentre anunciava que presentarà una PNLL específica per a les gaiates, que com bé va dir, “no es cremen, però s’encenen”.
Poc espai mediàtic ha tingut l’única postura política digna amb Castelló i les gaiates, que va ser la de Compromís, per això ho explique jo ara. El PSOE ha passat de voler cremar-les (Pla) a fer-les comestibles, “galleter” (X.Puig). I el PP de Fabra del vestit de setí, a l’abandó. 

12 de novembre, 2013

"L'EDIFICI D'HISENDA" - www.castelloninformación.es - 12.11.13

“El aire se cortaba con un cuchillo. La tensión era tangible y los rostros circunspectos daban un aire de funeral a una jornada que iba a ser de fiesta. El rector de la Universitat Jaume I, Francisco Toledo, con las espaldas guardadas por los concejales socialistas Ignacio Subías y Paqui Cardo, y el alcalde de la ciudad, Alberto Fabra, con su portavoz Miguel Ángel Mulet y la edil Carmen Amorós como escuderos, evidenciaron ayer en público sus diferencias sobre el destino final del edificio de Hacienda. Mudo testigo, el concejal nacionalista, Enric Nomdedéu”. 
Així començava una crònica d'octubre del 2005, signada per Vicente Cornelles. Va ser al Grup Sant Llorenç, minuts abans d'entregar els premis del Dia contra l'ús de la Droga. Ningú no ho diria!
És un dels episodis més violents que he viscut des de que estic en la política de representació. Va resultar molt desagradable i vergonyós. L'alcalde de la ciutat i el Rector de la universitat, i les seues claques, com si fóren  els líders dels sharks i dels jets, de West Side story, però amb el peu canviat. 
Aquell lamentable episodi de la vida pública local, tenia a vore amb el fet que l'edifici de la històrica delegació provincial d'Hisenda havia quedat en desús. Sembla ser que va ser Juan Maria Calles, aleshores subdelegat del govern, amb ambicions en la política local, qui va proposar al Rector Toledo, amb ambicions en general, que reclamés per a l'UJI l'edifici. I va presentar un projecte, val a dir que absolutament mediocre i amb clars símptomes d'improvisació.
El PP local va vore que li podien passar la maneta per la cara, i s'afanyà a reclamar el local per a la ciutat. El handicap de no tenir cap projecte per a l'edifici el va suplir amb una campanya de pressió de la mà de les federacions d'associacions de veïns. Estes sempre són molt dòcils amb el poder i molt agraïdes amb la mà que les alimenta, i en este cas els van oferir l'ús d'una part de l'edifici. 
Al final, la disputa es va saldar amb un acord, com el de les herències de les famílies malavingudes, repartint un tros per a tu i l'altre per a mi, i ja vorem que hi fem allà dins.
Quan huit anys després repasses la nòmina dels protagonistes, veus que hi ha hagut molts canvis. Alberto Fabra ja no és alcalde, és president de la Generalitat (també per un repartiment d'herència d'una família malavinguda) i Toledo ja no és rector, és diputat del PSOE (hi ha qui diu que perquè el PP no el va voler). Subías i Amorós també són diputats. Cardo em va dir l'altre dia que era feliç. Mulet continua de fidel escuder encara que li hagen canviat tres colps de senyor.  Jo he passat de figurant, a extra amb frase.  I Calles, que l'he afegit jo a esta història, seu a l'Ajuntament un dia al mes. 
Huit anys, ja veuen, que han donat per a molt... en la vida dels protagonistes, i per a res en la remodelació de l'antiga delegació d'Hisenda. Retards i més retards. Excuses d'uns i altres. Falta d'interés. De diners. De projecte. La Universitat anuncia que la seua part queda de moment ajornada, perquè no pot fer front als pagaments, ja que que la Generalitat manté amb la UJI deutes milionaris. La part de l'Ajuntament, també l'ha de sufragar Conselleria, però malgrat que el pressupost local parla de xifres milionaris, la Conselleria ni pressuposta eixe import ni en paga cap. De fet, en este exercici, l'alcalde de la ciutat va arribar a demanar a la Conselleria que rebaixara la inversió en este edifici, per alliberar diners per un altra que si que es faria.  Tot plegat un joc de disbarats.
Però... més enllà de les passions humanes, les baralles d'egos personals i de partit, i els retards en començar les obres d'adequació, hi ha una qüestió que trobe resulta molt rellevant. Posar en marxa una nova dotació o un nou servei com és el cas, implica associar-hi unes despeses de funcionament (personal, neteja, seguretat, llum, aigua, telèfon, mobiliari, informàtica...) al llarg de tota la vida del nou servei, i això demana una anàlisi de sostenibilitat, de possibilitats de funcionament. Més en un moment de crisi on tanquem serveis consolidats, per no poder pagar-los. Obrir-ne uns de nous, encara no determinats, sembla que reclamaria un estudi formal.
L'he demanat, i la resposta oficial és que no hi ha cap estudi fet. Ningú no s'ha molestat en calcular el cost del manteniment. Volen posar en marxa una cosa (sense definir) i no saben si la podrem mantenir.
Han passat hui anys, dic, però alguns no han aprés res d'esta crisi. O canviem de gestors, o d'ací a huit anys més tornarem a estar on estàvem. Arruïnats i discutint en públic.

09 de novembre, 2013

"L'ALQUERIA NEGRA" - Levante-EMV - 09.11.13


Quan sec a escriure no fa ni quaranta minuts que he tornat d’una desfilada de moda. Mira... de vegades em pose tot fashion i m’agraden estes coses. A sobre, era una manera amable i glamurosa de donar suport a Higinio Mateu, mestre d’agulla i fil, i castelloner adoptiu. Ha presentat una retrospectiva dels seus prolífics i creatius deu anys. Beautiful people a tutti pleni. Tant a la passarel·la, com entre el públic, on estava el “tot Castelló”.
La passarel·la era a peu de terra, i els convidat séiem a tots dos costats, a tocar de moqueta. La meua presència era en condició de convidat, no de client. I no perquè no m’agraden els dissenys d’Higinio, que m’agraden i molt, sinó perquè ell no toca el concepte “talles grans” que és el que em correspon. I per què havia tingut Higinio el detall de convidar-me? Jo podria dir que perquè ell sempre diu que tots dos som estilosos perquè hem coincidit en algun sarau amb el mateix foulard. Però sé que això no és més que una mostra de la seua generositat. Jo estava convidat per la meua condició de polític. I entre els polítics vaig seure. 
D’un parell de diputades populars que seien, lògicament, a la meua dreta, em separava una amiga estimada, que és una de les persones més àcidament divertides i intel·ligents que he tingut la sort de conéixer. Just en front, va seure Nani Jiménez. Actriu valenciana d’una bellesa insòlita i una addicció a l’smarphone prou evident. Nani crida l'atenció amb uns pestanyes on ve de gust gronxar-se, i unes llargues cames que semblen acabar on deu començar la luxúria. Les mirades indiscretes, no pertorbaven el seu somriure amable.
Vam creuar les nostres mirades. La meua perquè la vaig trobar terriblement atractiva, la seua perquè em va trobar just davant i no ho va poder evitar. 
I eixe moment per a mi màgic i per a ella intuïsc que incòmode, el va trencar amb la veu poc discreta d’una de les diputades governamentals que va exclamar: “Ay, mira tu qué bien, tú nos podrás explicar cómo termina la Alqueria Blanca”. Em vaig quedar glaçat. Nani crec que també. L’altra diputada, la llesta, es va anar minimitzant, intentant desapréixer. La meua amiga mirava a Guadalajara com si no estigués allí. Quin mal rotllo! Nani Jiménez, educadíssima i sorpresa, li va dir... ”Ya no estoy en esa serie. Siempre me lo preguntan, pero hace varias temporadas que mi personaje murió”. I la diputada va insistir...”pero lo debes saber, ¿no?” I l’intèrpret responia: (traduiré) “bo, el meu xicot encara hi treballa, però l’altre dia va anar a enregistrar el capítol i el van enviar a casa. Com ja no la faran”. I la diputada del govern feia cara de sorpresa. Tant, que la pobra Nani va haver de dir: “És que tanquen Canal 9!!!”
Jo no sé si Nani Jiménez sap que estava parlant amb una diputada del PP, que porta en la política activa i assalariada, des de 1995. I com no sé si ho sap, no sé segur si l’actriu i model va ser extraordinàriament educada i generosa, o simplement pensava que tenia davant una indocumentada. La veritat és que tenia davant a una indocumentada. Indocumentada que viu de la política des dels 24 anys i que sembla no saber que el partit que l’alimenta i a qui serveix ha decidit tancar la Radio Televisió Valenciana. La nostra radio televisió pública. Aquella on vivia en la ficció l’Alqueria Blanca. Ara Alqueria Negra, de dol per la mort de la sèrie, a mans d’un assassí despietat que és el Partit Popular. El de la diputada. 
El que sí que sé és que la diputada no té dignitat ni vergonya. Davant de la memòria que li va fer del tancament de la nostra televisió i el desallotjament de l’Alqueria Blanca, ella li va preguntar “i ara on treballes?”. Nani correctíssima li va dir: “Ara faig de Reina Mora a la sèrie Isabel.” Per un moment vaig pensar que la il·lustríssima diria: “Reina Mora? Això ho pague jo!”.
He patit molta vergonya. Ara ho escric així, una miqueta novel·lat però fidedigne, però he patit molta vergonya. Vergonya d’estar governats per una colla de galifardeus innobles que estan disposat a acabar amb les nostres senyes d’identitat, començant per la llengua, i amb el nostre autogovern. I això, que em produeix un rebuig polític i emocional, no és res comparat amb el rebuig epidèrmic i moral que em provoca pensar que esta gentola són de la mateixa espècie animal que jo, i es dediquen a la mateixa feina que jo. 
El tancament de la RTVV és tot això que he dit, i és també una pèrdua de llibertat informativa, i una pèrdua de milers de llocs de treball. Els directes de la gent que hi treballa i treballava, i els indirectes. És la mort del sector audiovisual valencià. És una ferida mortal a la música valenciana. És un atemptat a la promoció de les nostres festes. De la pilota valenciana...
Però a la senyora diputada de la majoria governamental, això li sua la put-put. A ella només l'interessa saber com s'acaba L'Alqueria Blanca. Doncs mire senyoria, li faré un spoiler, L'Alquera Blanca s'acaba com el cul, perquè vosté i el seu partit ens govern precisament, amb eixa part de l'anatomia que hui les models remenaven, les persones normals gastem per seure, i vostés, per a pensar. 


07 de novembre, 2013

"BADAR BOCA" -Mediterráneo - 07.11.13


Diuen que l'estadística és una de les formes més freqüents de la mentida. Segurament també de les més elaborades. Però en cap cas la més. La mentida més treballada, organitzada, planejada i confeccionada és un pressupost. I el pressupost municipal de Castelló molt especialment.
Diguem que el document té dues parts, la tècnica i la política. La tècnica és la rigorosa, la política un compendi de mentides per fer creure a la gent que faran el que no podran fer. El problema és que la comptabilitat de doble partida obliga a que expliquen amb quins diners ho faran, i aleshores és on entra la fal·laç imaginació dels nostres governants. Durant anys i anys, han pronosticat ingressos milionaris per la venda de solars, que permetien explicar amb quins diners pretenien fer això o allò. Mentien. Perquè una cosa és un error que signifique ingressar un poc menys, i l'altra és no ingressar ni un clau per eixe concepte. Com durant anys els hi ho hem criticat, ja no ho fan.
Ara han inventat un altra fórmula de mentir. Diuen que la Generalitat els ingressarà 2'4 milions per al Gaetà Huguet, malgrat que la Generalitat només pressuposta 900.000 €. Ho van fer fa dos anys, i l'any passat. I enguany han anunciat la mateixa mentida. Però com els hem amenaçat amb impugnar el pressupost sembla que engany rectificaran. De forma que a la roda de premsa que van donar van dir mentides que ara no figuraran al pressupost. I es que s'enxampa abans a un mentider que a un japonés. I l'alcalde hauria de ser més prudent abans de badar boca. 

05 de novembre, 2013

"UP IN THE AIR" -www.castelloninformación.es- 06.11.13



Jason Reitman va signar el 2009 una pel·lícula molt interessant amb eixe nom, amb George Clooney, una deliciosa Vera Farmiga i Anna Kendrick.
És una història de solituds i companyies. Són executius d’una gran empresa, especialistes en reestructuracions laborals, que es passen la vida, allà dalt, a l’aire, d’avió en avió, d’aeroport en aeroport, d’hotel en hotel, de ciutat en ciutat, de taxi en taxi, i de cotxe de lloguer en cotxe de lloguer. 
Una feina difícil. Arribar a una empresa, cridar a determinades persones que no coneixes de res, fer que seguen davant d’un despatx que t’han prestat i sense interessar-te gaire si tenen fills, una mare malalta, si porten 15 anys a l’empresa, si és o no complidor; explicar-li que eixe dia ha de recollir les seues coses perquè està despatxat.
Supose que algú devia pensar que si t’acomiadava un tipet tan seductor com Clooney o com la dolça Anna Kendrick feia menys mal. Mentida. El que et dol quan t’acomiaden és una inexplicable sensació de fer-te menut. Com si fos culpa teua. Després ja ve tot allò de la situació econòmica, de com ho explicaràs a casa... Però el primer de tot és la bufetada moral, i francament, que te la pegue Kendrick amb una terminologia estudiada des de la intel·ligència emocional, te la bufa. I en el meu cas, si m’acomiadés un tio més alt, més guapo i amb més monyo que jo encara em cabrejaria més.
Up in the air.
Jo crec que eixa és la sensació que ha tingut Alberto Fabra des de que va arribar de calbot a la Presidència de la Generalitat. I crec que encara no ha aterrat. No oblidem que l’home ve d’un lloc on l’aeroport no té avions, així que tot estes coses, li passen altes. 
Alberto Fabra fa el paper de George Clooney. La seua empresa, amb sèu al carrer Génova de Madrid, allà al melic de Castella; el va contractar per sorpresa per tal que anés acomiadant gent. Eixa és la seua feina.
“Alberto” li van dir “ves allá y echa a gente”, i l’home, amb el mateix posat glaciar que Clooney, seu a un despatx prestat i comença:  dotzena i mitja de Consells d’Administració d’empres públiques. De tant en tant, Alberto viatja a Madrid, d’aeroport en aeroport, d’AVE en AVE, de cotxe oficial en cotxe oficial, i pregunta: “¿ya vale?”, i li diuen que no. I ell torna a València (ara ja ni passa per Castelló) i continua. La meitat del Consell Valencià de Cultura per allà, dues quartes de membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per ací. I telefona “¿está el jefe?  De parte de Fabra. No, no. Del de los fitosanitarios no, del Presidente. De la Comunitat. ¿Cómo que de que comunidad? ¡De la de Camps y Rita!   Bueno pues preguntele si ya vale o tengo que despedir a más gente. Si. Espero.” I clar, li diuen que no, que ha de compensar el fet de tindre un 60% més d’assessors personals que Camps. I allò del cuiner. I allò del coach. I ell s’hi posa i diu: una vintena de diputats.
Però no n’hi ha prou. Mai n’hi ha prou. Ho han fet tan rematadament malament en eixa delegació, que s’ha d’acomiadar a molta més gent. I Madrid posa els ulls en RTVV. I va Alberto, que no té ni idea de com es fan estes coses, i fa un ERO trampós, i envia a casa a 1000 professionals. I la justícia li tira l’ERO per terra i el declara nul de ple dret. Per inútils. Per maleses.
I Alberto que era dubte per al proper partit, telefona a l’entrenador i li diu: “si me dejas anunciar que seré candidato, me cargo la tele” i a Madrid li diuen que sí (sense que se’ls escape el riure) i just el dia després (ell ja sabia què passaria amb el TSJCV), Alberto, que més que l’encant de Clooney té una retirada a Amador Mohedano dutxat, diu que ja està que xapa la barraca. Que tanca RTVV. Punt final. I ho justifica. Diu que no hi ha diners i que la televisió és cara, i que eixos diners els vol destinar a educació i sanitat. Quina poca vergonya!
És cert que RTVV era un mastodont sobredimensionat. I ho era bàsicament perquè en estos 20 anys de govern popular, han multiplicat la plantilla. I no sempre amb oposicions, clar. I està arruinada perquè contractaven a Isabeles Sansebastianes per a tertúlies fatxes, i els hi pagaven per tres hores el que un càmera cobrava en un mes. I perquè van distreure milions per a la visita del Papa. I perquè compraven a preu d’or, programes de tres quinzets. I perquè externalitzaven serveis i pagaven als amigatxos. Un desastre.
Al final, el protagonista ho perd tot. Es queda sol. Fins i tot descobreix que la companya amb la que cardaven d'amagat, està casada. George Clooney dic. 

02 de novembre, 2013

"CARABASSES I CASTANYES" - Levante-EMV- 02.11.13

Res no és més menys tradicional que els costums dits tradicionals. Les tradicions es substitueixen històricament, les unes a les altres, des de que el temps és temps. L’antropòleg Adrià Pujol ho explica bé: “Quan una tradició en desplaça una altra, és perquè demostra una major utilitat. Com quan ens canviem de cotxe: el nou fa les mateixes funcions, però ens sembla que les fa millor.”
Això valdria per qualsevol canvi en les tradicions. Per exemple, potser pague la pena de recordar que l’any 1951, protestants i catòlics francesos van unir-se en un clam contra el Pare Noel. El 24 de desembre, a l’atri de la catedral de Dijon s’executava un ninot blanc-i-roig: el van penjar a la reixa forana i el van cremar en presència dels infants de les parròquies. Se l’acusava d’haver paganitzat la festa de la Nativitat, i se’l blasmava per haver-se infiltrat a les escoles, on el pessebre estava escrupolosament prohibit per la coneguda laïcitat de l’estat veí. 
Al final de l’execució es feia públic un comunicat que deia «El Pare Noel ha estat sacrificat en holocaust. A fi de comptes, la mentida no pot despertar el sentiment religiós en un xiquet i no és, de cap de les maneres, un mètode educatiu. Que els altres diguen i escriguen el que vulguen, i que facen del Pare Noel el contrapès del  Pare Fouettard (una personatge de la tradició alsaciana, que acompanya a Sant Nicolàs, però repartint colps de fuet). Per a nosaltres els cristians, la Nativitat ha de ser l’aniversari del naixement del Salvador». Contraposar “la mentida” a “el sentiment religiós”, no deixa de ser una ironia força cínica. 
Aquell acte va generar una fractura social important. Els comerciants, per exemple, veien desaparéixer una possibilitat de negoci i l’endemà van ressuscitar al finat, fent que un home disfressat de Pare Noel es passegés per la teulada de la catedral tot repartint confits. 
Estos dies la polèmica és al voltant de la cada colp més arrelada celebració de  Halloween. Un costum estranger, que ens arriba via pel·lícules de Hollywood, però que té el seu origen al vell continent. De fet es tracta d’una celebració celta de cap d’any, en què els morts sortien a escampar la boira. El cristianisme la va desplaçar a la vigília de Tot Sants, i té com objecte familiaritzar a la canalla amb la mort, per la via lúdica de la disfressa. 
Alguns s’enfaden molt amb este “costum estranger” i reivindiquen la Castanyada.  Però la Castanyada és una celebració del cicle d’hivern, hereu de les “libertas decembrica” d’època romana. Un calendari celebracional que arrenca la vigília de Tots Sants i arriba a Quaresma. I que hui inclou el Dia de Difunts, Nadal i Sant Esteve, els Sants Innocents, Cap d’Any, Reis, Santa Àgueda i Carnestoltes. En alguns casos, celebracions modificades, canviades de dia i de significat per l’Església catòlica que ha fagocitat i transformat al seu antuvi festes preexistents i arrelades. I en altres casos, tot simplement les ha afegit al calendari preexistent.  Si hi ha alguna tradició realment sòlida, és la de l’església catòlica apropiant-se dels calendaris festers, dels costums i de les tradicions, de les societats on s’introdueix. 

La Castanyada es fonamenta en el costum de menjar panellets i castanyes, mentre s’explicaven històries a la vora de la llar, també per aproximar als infants els mites de la mort (tampoc no està tan lluny de Halloween). Però segurament això era així perquè en esta època, i en aquells anys, la terra no donava gaires més fruits que castanyes. Però...ací també? Castelló és terra de castanyes? Segur que és un costum nostre? La “tradicional” Castenyera que visita les escoles explicant jo que se què de castanyes i caragols fugidissos és un costum de “tota la vida”? És ben obvi que no, com és obvi que vingué de fora. El que passa és que a Castelló “tota la vida” pot voler significar 7 anys, 11 a molt estirar. Ja ho deia Ortega, tot el que no és tradició, és plagi.