28 de setembre, 2013

"PEPPA PIG" - Levante-EMV - 28.09.13

Jo no sé com comencen els dies altres companys de la corporació, però el meu comença normalment amb un episodi de Peppa Pig i un café ben carregat. No és que jo li tinga una gran afició a eixa família de porcellets eixerits i grassonets, però la meua filla sí. I pels matins, abans de ser polític sóc pare (i procure que no se m’oblide cap de les dues condicions al llarg del dia).
I després, sovint, la condició de pare (i la de marit, i la de fill...) acaba barrejant-se amb la meua feina com a polític. Perquè de la mateixa manera que jo no ho oblide, fóra bo que no oblidaren vostés tots, tampoc, que els polítics emanem del poble, i alguns tenim intenció de tornar-hi. Vull dir que tot i que ho semble, siguem francs, en alguns casos més que en altres; no som d’un altre planeta, ni venim de la dimensió desconeguda. Tenim problemes molt similars als que tenen vostés. 
Per exemple. Tinc davant la punteta del nas una “nota informativa del menjador”, del col·legi de la meua filla, on m’informen que per a que puga quedar-se al menjador hem de pagar una quantitat determinada per dia. I que les beques de Conselleria, seran per un import diferent, sense dubte, inferior. I que eixes beques no se sap quan es faran en efectives. En definitiva, que hem de pagar i quan vinga la beca, de la que a 3 dies de començar el menjador, es desconeix l’import i la data de pagament, ja tornarem a fer números. I si se’ns concedeix la beca, com haurem pagat de més, ja ens ho tornaran.
És un col·legi nou el de la meua filla, tenim sort. Nou, però mal dissenyat, perquè el pati d’infantil és pla com el cervell de qui el va dissenyar. I falt com està d’una inclinació en el sentit dels embornals, quan plau, l’aigua s’estanca. La meua filla s’ho passa molt bé trepitjant tolls. Ho va aprendre en un altre episodi de Peppa Pig.
I això que els dic no són només coses de pare vell, o que jo siga un Pere Punyetes. No. No. Tinc constància (documental, sí) de que la direcció del centre ha traslladat este problema, i altres, a la Conselleria. No és feina de l’Ajuntament, com és obra major se n’ha de fer càrrec Conselleria, i com està en garantia, se n’hauria de fer càrrec l’empresa constructora. Però no ho fan. Ni ho fa l’una, ni ho fa l’altra. I ara quan plourà, un xapull da fang, convertirà a totes les amiguetes en Peppa Pig, sobretot en Pig.
I per la vesprada prenc café amb una amiga, mare també. M’explica que a la seua escola els han demanat que aporten per cada alumne un paquet de 500 folis, per fer fotocòpies, perquè la Conselleria diu que no els paga. I em diu també que encara no ha cobrat la beca de llibres de l’any passat. I a mi m’agafa una mena de mal de panxa, o de mala consciència, perquè dedicant-me al que em dedique hauria d’acollar al PP contra la pared i no afluixar fins que tornen tots els diners que s’han gastat en coses inservibles, en esdeveniments improductius, en edificis buits, en Secretaries Autonòmiques sense formació, i en les putes d’Emarsa. 
Acollats contra la pared, i això no és més que una metàfora democràtica, fins que demanen perdó i paguen. Paguen en mans de la justícia les il·legalitats, i paguen la pasta malbaratada que ara ens fa estar amb l’aigua al coll. Al coll. I al pati d’infantil d’un col·legi que no té ni dos anys. I ho intentem en els plenaris, i en les comissions, i en el dia a dia, però ells són més. Encara són més. 

I a poqueta nit, la jornada acaba de nou a casa. Gite a la xiqueta mentre li explique una història inventada de Peppa Pig i Madame Gazelle, la seua mestra. I després pose el resum del debat de política general, i escolte al President Fabra, i veig que no diu res del que ha estat tota la meua jornada. I em pregunte si al final no serà cert, que alguns polítics no són d’este món.

25 de setembre, 2013

"CONTRA LA LLIBERTAT" - Mediterráneo - 26.09.13


Quan dimarts vaig sentir al President Fabra parlar de llibertat d’horaris comercials, no vaig poder evitar recordar a la revolucionaria francesa Marie-Jeanne Roland de la Platiere: “Ô Liberté, que de crimes on commet en ton nom!”
Perquè la decisió no és més que el crim programat del xicotet comerç, el de proximitat, el que genera més llocs de treball i de més qualitat. El que construeix ciutat. El nostre model de ciutat, el mediterrani. 
La llibertat només ho és, quan es pot elegir, i ací no es pot. Les grans superfícies, com abans van fer amb els festius, imposen els seus criteris, obligant al xicotet comerç a copiar o a morir. I copiar resulta impossible.
Jesús Carballo, gerent de la Federació de Comerç Local de Madrid, ha explicat com eixa mesura ha significat un degoteig d’establiments que tanquen les seues portes. La dita llibertat d'horaris, destrueix els comerços de tota la vida, incapaços de competir amb les grans superfícies i amb les grans franquícies que es poden permetre el luxe de tindre treballadors a torns (sovint en unes condicions laborals lamentables), i que no deixen els seus guanys a la ciutat. 
És una mesura profundament empobridora, que serà especialment cruel amb els més dèbils, i també amb la cultura, perquè no és més que la mimetització del model de ciutat dels EUA, sense comerç de proximitat, ni cinemes a la ciutat, ni sales d’esbarjo, ni res de res. Un model caríssim socialment, econòmicament i mediambientalment, perquè obliga a agafar el cotxe per fer qualsevol cosa.

23 de setembre, 2013

"GUANTES PERFUMADOS" - www.castelloninformación.es - 25.09.13

“Cien millones de ducados en picos, palas y azadones para enterrar a los muertos del enemigo. Ciento cincuenta mil ducados en frailes, monjas y
pobres, para que rogasen a Dios por las almas de los soldados del rey caídos en combate. Cien mil ducados en guantes perfumados, para preservar a las tropas del hedor de los cadáveres del enemigo. Ciento sesenta mil ducados para reponer y arreglar las campanas destruidas de tanto repicar a victoria. Finalmente, por la paciencia al haber escuchado estas pequeñeces del rey, que pide cuentas a quien le ha regalado un reino, cien millones de ducados”.

Vet ací Els Comptes del Gran Capità! 

Un tòpic cultural espanyol que es basa en una anècdota atribuïda a Gonzalo Fernández de Còrdova, el Gran Capità, que va ridiculitzar a Ferran el Catòlic quan aquest li va demanar comptes de les despeses en què havia incorregut durant la campanya de Nàpols, a finals de l'any 1506. La resposta d'aquell va ser desafiar al rei amb una enumeració de despeses exorbitants en conceptes absurds, (la frase més famosa, que sol usar-se també com tòpic és en pics, pales i aixades, cent milions ...) però que al·ludien directament a l'heroisme de les seves soldats i a les victòries aconseguides, que havien suposat la derrota francesa i proporcionat a la pràctica accés a la resta d'Itàlia des de la base del regne de Nàpols. 

Tot i que en principi, i com frase feta, s'utilitzava per qualificar d'exagerada a una relació de despeses, o fins i tot a un llistat de qualsevol tipus, per ridiculitzar una relació poc detallada o per negar una explicació demanada per alguna cosa a la qual no es té dret; hui en dia, per ampliació, s'usa per definir irònicament qualsevol enumeració de comptes que tinguen poca credibilitat.

El 16 de juliol del 2012, la Conselleria d'Hisenda i l'Ajuntament de Castelló van signar un conveni per rehabilitar l'edifici que havia estat delegació d'hisenda a l'Hort dels Corders. Més enllà de les consideracions tècniques, el que venia a dir és que la Generalitat aportaria un total de 4 milions d'euros dividits en tres anualitats. 250.000 l'any 2012. 2.500,000 el 2013 i 1.250.000 el 2014.

El 2012 no van aportar ni un cèntim. Ni un. I conseqüentment el Conveni es va incomplir. Ho vam denunciar des de Compromís, i el PP va dir que creàvem alarma i mentíem. El cert és fa poques setmanes han hagut de signar un modificació d'aquell acord, perquè efectivament , l'antic s'havia incomplert.

El nou allarga el termini d'execució, i canvia la periodificació d'ingressos. Ara signen un nou acord en el que diuen que el 2012 no donaran un clau! Home clar! Estem ja a la 2013 i no van ingressar res! Diu que enguany ingressaran 750,000€ (estem a finals de setembre i de moment res tampoc), el 2014 2 milions i el 2015, 1.250.000. Resumint, que han incomplert l'acord,  i ara signen un document dient que ho retarden tot, però que ara sí que sí, que pagaran. Ja ho vorem. Els Comptes del Gran Capità. 

Però més enllà de l'enganyifa que resulta tot això, hi ha un qüestió més poderosa. La Generalitat no pot pagar-nos, l'Ajuntament tampoc no va sobrat...no seria l'hora d'analitzar les prioritats? No seria millor que la Generalitat ens pagués el que ens deu de fa anys, i l'ajuntament puga així recuperar els diners i deixar de pagar interessos als bancs? Volen dir que és el moment de crear una nova dotació que no és estrictament imprescindible, i que portarà associats un munt de despeses? Personal, llum, aigua... Un projecte, recordem-ho, absolutament improvisat i embrionari. 

El PP continua amb les velles fórmules de gestió que ens han dut a l'actual situació a la ciutat. Funcionen com zombis de la política, per inèrcia.  Necessitarem “Cien mil ducados en guantes perfumados, para preservar a las tropas del hedor de los cadáveres del enemigo”.


21 de setembre, 2013

DECADÈNCIA - Levante-EMV - 21.09.13

La caiguda de l’Imperi Romà és el procés de decadència que va portar a
la fragmentació de l’Imperi Romà d’Occident, l’any 476 de la nostra era. Cap al segle IV, Roma seguia dominant un extens imperi que tenia com a eix el mar Mediterrani, però l’Imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seua existència. Era un gegant cansat després de segles d'expansió i esforços.
Els símptomes de la decadència que acaba amb l’hegemonia eren prou evidents: la corrupció dels alts càrrecs de l’Administració; la passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions; el retrocés del comerç per l’excés d’impostos que havien de pagar els comerciants i artesans; la decadència de les ciutats, crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals; i fins i tot un greu descens demogràfic.
Segur que un bon grapat d’estos símptomes els hi resulten pròxims i familiars. Sobre la corrupció n’hem escrit i parlat molt, i sentenciat massa poc. Però és obvi que la fera està arrelada fins al moll dels ossos a l’administració tant valenciana com Espanyola (també a l’Andalusa, però ja s’ho faran allà baix). Sobre la passivitat de la ciutadania, igual tampoc no cal afegir gran cosa. És tan obvi també!
La pressió fiscal és indiscutible. A Castelló per exemple, i segons l’informe del Síndic de Comptes, tot i que la pressió ja era superior a la de ciutats com València i Alacant, en el darrer exercici computat, va continuar augmentant. No són només els comerciants qui la pateixen, som tota la ciutadania, sense excepcions. De fet el PP, fent mostra de la mateixa sensibilitat que el caçador de Bamby, ha aprofitat la Setmana Europea de la Mobilitat, per fer que la tercera edat deixen de tindre accés gratuït al transport públic. 
Així és la cosa. En els darrers mesos, Alberto Fabra ha començat a lliscar per un tobogan de mala traça que no sembla tenir aturador. Coach, cuiner, xofers, ascensos de personal de confiança que només li mereixen confiança a ell.... Mala gestió com en el cas del partit de bàsquet a Castelló pel que es van pagar 300.000 euros, mentre que a altres ciutats un de similar costava 12000 o 40000... Ara la sentència d’Aerocas. Esta és bona perquè en realitat, és pura teatralitat. Conscients que resultava escandalós haver de pagar un aeroport mal fet, i sense utilitat, en plena crisi; el Consell va decidir trencar unilateralment el contracte amb la gestora, sabedor que caldria indemnitzar-la judicialment. Però eixe era el tracte. “Si dic que no tinc diners per beques, menjadors, llibres, sanitat, sous de funcionaris, i vos pague a vosaltres, la gent se’ns tirarà al coll. Així que trenque el contracte, vosaltres em denuncieu, i com teniu raó, el jutge ens condemnarà a pagar-vos. I aleshores si algú es queixa direm que ho mana una sentència”.
Tot va així. Amb els contractes més menuts també. Desapareixen places d’aparcament en superfície, i es compensa a l’empresa de la zona blava amb noves i innecessàries places en altres barris. Per què? La resposta a la porta de la comissió és “si no ho fem així, no es presenta cap empresa al concurs perquè no guanyen prou”. Que tots els ciutadans perdem, els és igual.

El PP és decadent. Les seues polítiques ho són. Fins i tot la seua actitud és la d’un grup de deprimits que estan en retirada. Estan tan absolutament derrotats que este mes han oblidat presentar les mocions a les comissions informatives, raó per la qual no podran anar a plenari. Tret, clar, que tornen a vulnerar els acords de Junta de Portaveus, la qual cosa demostraria que la corrupció és també moral. 

19 de setembre, 2013

"BUSQUEN LA CONFRONTACIÓ" - Mediterráneo - 19.09.13

Fa temps el PP va posar com condició per aprovar declaracions institucionals que no se citaren pel seu nom el càrrecs públics als que s'al·ludís. Per evitar frontisme, van dir. Esta setmana n'han presentat una en la que nomena la Ministra Ana Pastor i el President Alberto Fabra. També citen l'adscripció política de l'alcalde de Tarragona, cosa absolutament banal, si no fos perquè el que pretenen és fer confrontació política. És la prova que no volen que s'aprove, sinó buscar confrontació.
La Declaració parla del tercer fil del Corredor Mediterrani, és un tirallonga de dades adobades amb un parell de falsedats argumentals, que aboca en un atac a l'autonomia municipal. Demana que l'Ajuntament de Tarragona retire un recurs de nul·litat a un tram de l'obra que transcorre a Catalunya. Per evitar retards, diuen.
Però callen quan la Confederación Nacional de la Construcció, de la que és dirigent un assessor d’Alberto Fabra, ha presentat un recurs contenciós administratiu contra els plecs de condicions dels contractes presentats per ADIF, en el traçat valencià, la qual cosa podria paralitzar tota l'obra. No busquen solucions, volen confrontació. Lamentable.

17 de setembre, 2013

"LA FAMILIA NO ES TOCA" -www.castelloninformación.es - 18.12.13

Fa poc més de quatre anys vaig ser pare. Una de les moltes formes que vaig tenir de celebrar-ho, va ser publicar un article a un diari local, en forma de carta a la meua filla. Li donava la benvinguda a un món difícil, per primer colp en generacions pitjor que el que havien descobert generacions anteriors. Li parlava també de l’educació que sa mare i jo li voldríem donar. I d’algunes altres coses. També li vaig dir a què em dedicava jo, i li vaig avançar que segurament quan ella tindrà consciència d’estes coses, jo ja no seré polític, però que no s’havia de preocupar si algú li deia que ho havia estat. Perquè tot i el desprestigi ben guanyat de la política, la majoria, som gent honesta amb vocació de servei. I em comprometia amb ella (com ho he fet amb ma mare i amb la meua dona) a no fer-los-hi passar vergonya pel meu treball.
Era una manera d’intentar protegir-la, perquè este món on em moc fa de més en més fàstic. Hi ha una deriva absoluta de guerrilla (per ara sense sang) entre partits, i en la que alguns mitjans, també han pres partit. I la virulència de la confrontació ha arribat al punt de començar a barrejar també les famílies.
A mi esta setmana, un llicenciat en periodisme (em negue a dir-li periodista a algú que no té cap tipus de deontologia professional) me n’ha fet una de grossa. Voran, fa temps, per Twitter, em va preguntar un parell de coses, a les que jo vaig contestar. Ell en realitat treballa per organismes vinculats al PP des de fa molts anys, i ho compagina amb articles en un parell de diaris. Les meues respostes les vaig trobar publicades, i absolutament manipulades. Ell no m’havia dit que era per a publicar. Lleig. Per això, quan esta setmana em va començar a fer preguntes per Twitter li vaig contestar que jo no feia entrevistes a la xarxa, que estaria encantat de quedar amb ell i contestar-li el que volgés. Ell va insistir, i jo vaig insistir en que no contestava per Twitter. Aleshores em va dir “pregunta personal:....” i va fer una pregunta. Li vaig contestar “resposta personal:...” i va insistir amb una “Y segunda pregunta personal:...” que també vaig contestar. Doncs bé, 24 hores més tard publicava eixes respostes en un diari, dins d’un article ple de bilis i mala fe. Ple també de malicioses insinuacions, i fins i tot imputant-me un delicte molt greu. Guarde la conversa sencera, clar, ja en parlarem ell i jo quan siga el moment oportú. Eixe és el nivell.
Esta mateixa setmana, un altre diari m’ha fet una entrevista molt dura, duríssima. Amb preguntes intencionadament difícils, comprometedores, punyents... fantàstica entrevista! És la feina dels periodistes, d’això no me’n queixe. I el resultat ha estat un reflex amb alta fidelitat del que jo vaig dir durant aquella mitja hora llarga que durà l’entrevista. 
He afegit este paràgraf, per deixar clar que no em queixe quan els periodistes fan la seua feina, per difícil que m’ho posen. Em queixe quan no la fan.
No és feina dels periodistes, no hauria de ser-ho, barrejar la família dels que ens dediquem a la política. Perquè una cosa és que en 2 mesos i en plena crisi, tots els familiars d’una personalitat política aproven oposicions i guanyen plaça, en institucions dirigides pel partit d’eixa personalitat. Això sí. 
Però un altra cosa és intentar fer mal o posar en evidència a un càrrec públic pel que fa o diu un familiar seu, sempre que el que faça o diga, estiga dins de la legalitat. Quin interés té que el pare del Secretari General del PSC, a diferència del fill, siga independentista? Com es pot hui en dia, dur a titulars de premsa “la mujer de” va a una manifestació? Com si no tingués dret com a ciutadana a anar on li rote. Com si no tingués professió. Com si no tingués una personalitat o opinió pròpia. 
Jo sóc una persona pública. A mi, els bons periodistes, i fins i tot la gentola com el referit, em poden dir el que creguen oportú, que jo contestaré com oportú crega jo. Però la meua família no està en esta història. La meua dona és una mestra que s’esforça molt per evitar que els seus alumnes acaben sent uns impresentable com el periodista al·ludit. I la meua filla, una xiqueta que té dret a un futur millor. Jo trague amb moltes coses, però ara mateix estic dibuixant una línia roja que no permetré que ningú creue. No és una amenaça. Però és un advertiment formal. 

14 de setembre, 2013

"EL CABET A LA FEINA" - Levante-EMV- 14.09.13

Jo comprenc que tot això del nacionalisme, l'independentisme, el constitucionalisme i les adscripcions nacionals és molt llépol periodísticament. I sobretot, per al PP que veu que té fugues de vots per tot arreu, i busca la fórmula de demonitzar els adversaris.
Com saben que hi ha molt de votant local del PP que busca una opció diferent, fart de la corrupció, l'arrogància i la incompetència popular, ataca amb virulència les altres ofertes electorals. En el nostre cas, el mantra és: “Nomdedéu s'ha radicalitzat”. Dic el mateix de sempre. El mateix. Però els que s'han radicalitzat són alguns dels que escolten, que fa anys deien que en democràcia i pacíficament es podia defensar qualsevol opinió, i ara criminalitzen les idees, tot simplement, perquè estan més còmodes mirant passar la democràcia des de la voravia, que dins d'ella. 
El PP vol que parle de la Via Catalana, perquè així no parle de la via del TRAM que està buida. No parle de la via del tren on el Ministeri ens nega per escrit la rodalia al Maestrat. No parle de la via d'alta velocitat, que qui paralitza és el recurs dels empresaris licitadors, i no l'alcalde de Tarragona (al que també calia demonitzar. Este per via doble. Per català i per socialista).
Però com deia aquell, jo he vingut a parlar del meu llibre. De les coses que m'ocupen i em preocupen. Dels problemes d'esta ciutat que tenen molt poc a vore amb el que passà dimecres a Vinaròs, o amb “la caravana de los autos locos” de les joventuts populars. 
Esta ciutat té problemes com la mobilitat urbana per exemple. I una de les qüestions que afecta molt determinantment al tema, és la regulació de les zones blaves i verdes a la ciutat. 
L'equip de govern ha anunciat un nou plec de condicions. L'oposició l'ha conegut amb una redacció ja definitiva i aprovat per la Junta Local de Govern. No hi ha cap possibilitat de fer aportacions, suggeriments... Podrem al·legar mentre estiga en exposició pública, clar, com qualsevol veí. 
Però no es tracta d'al·legar perquè aquell article no ens agrada, sinó de debatre'n tot la filosofia, de vore com es pot enfocar per fer-lo més útil. En vaig parlar amb el portaveu municipal popular, i no totes les propostes que vaig fer, però algunes li van semblar molt interessants i positives... Però no podrà ser. Arribem tard.
I esta és la cosa. L'aprovació dels plecs de condicions dels concursos públics, són competència de la Junta Local de Govern, i per tant, no passen ni per comissions deliberatives, ni pel plenari. Així ho estableix l'organització administrativa del règim de Grans Ciutats. Tot simplement se'ns informa quan ja està fet.
Com a Compromís entenem que l'oposició està per resoldre problemes, a banda de fiscalitzar al govern, volem participar d'eixe procés, i per això hem presentat una moció en la que demanem que se'ns informe, no quan acabe el procés, sinó quan s'inicia l'estudi i redacció de les bases, dels plecs de condicions. Si sabem en què estan treballant els tècnics i l'equip de govern, podrem fer aportacions. I ells en el legítim ús de les seues competències ja decidiran si les accepten o no. 
Sembla senzill, no? I lògic. Volem ser útils, volem poder aportar. L'equip de govern sempre diu que l'oposició no és útil, que només protesta, però que no ajuda a resoldre problemes. Ara té una bona oportunitat per demostrar si té interés en que qui vulga de l'oposició puga col·laborar. Es tracta de canviar un costum (no cal tocar un sol article de cap reglament, és qüestió de voluntat i avant) i facilitar eixa via.
És a dir, ampliar la via de la participació democràtica, dins del propi ajuntament. Vorem que vota el PP, però els presagis no són bons. Estan profundament instal·lats en posicions defensives (típic de qui se sent perdedor), bloquejats, amb contraatacs puntuals i virulents, però tancats en la seua àrea. El gol és qüestió de temps. Nosaltres seguim controlant la pilota. Treballant. Ells, parlant de banderetes.


12 de setembre, 2013

"DE MENTIDES I CONVENIS" - Mediterráneo - 12.09.13

El dia 22 de març del 2012, vaig dirigir una carta a l'Alcalde Bataller en la que li feia vore que estàvem a punt d'incomplir les quatre condicions prèvies que havia assumit l'ajuntament en el Protocol de compra de l'antiga fàbrica Dávalos. Això implicava que automàticament el preacord quedava anul·lat. Per tant, sol·licitàvem que es renegociés amb la propietat per tal d'allargar els terminis.
L'Alcalde mai va contestar aquella carta. Però Miguel Ángel Mulet va eixir en premsa dient que faltàvem a la veritat i que volíem crear alarma. Unes poques setmanes després, la propietat i l'Ajuntament van signar un acord exactament en el sentit del que nosaltres reclamàvem. 
Este mes d'agost, el nostre Secretari Local i representant al Districte Centre, Ignasi Garcia, declarà que el conveni signat per remodelar l'edifici de l'antiga Hisenda havia caducat i no s'havien complit els terminis per part de la Generalitat. Mulet li va dir que mentia i que només volia era fer-se notar. El dia 6 de setembre s'ha signat una addenda al conveni, que reconeix punt per punt la nostra crítica. 
Jutgen vostés qui es preocupa pel dia a dia de la ciutat, i qui menteix. 

11 de setembre, 2013

"BATALLER I LA IRRESPONSABILTIAT" - www.castelloninformación.net - 11.09.13

Fa un parell de setmanes, Alfonso Bataller (segurament assessorat per l'enemic intern) va encetar la pitjor campanya contra l'autonomia municipal que este articulista ha vist mai en boca d'un Alcalde.
Bataller va posar en marxa una campanya tant en els mitjans de comunicació tradicionals, com en el seu propi compte de Twitter, per recriminar que el Govern Municipal de Tarragona complís amb la seua obligació política, de defensar allò que crega millor per al seu terme municipal, en vore's afectat per una infraestructura a executar per l'estat.
No només això, sinó que Bataller, va rodejar-se d'importants empresaris locals, per tal d'escenificar un front comú contra l'exercici de l'autonomia municipal.
Voran que fàcil és d'entendre. L'Estat (després de que els diferents governs de PP i PSOE) es gastaren tots els diners d'infraestructures en Altes Velocitats deficitàries per tot el territori, s'han quedat sense diners per executar el Corredor Mediterrani. Un corredor al que també tant PP com PSOE han donat llargues sempre que han pogut, fins i tot en contra de l'opinió de l'UE.
Ara per no retardar més (o per substituir-la per sempre) eixa necessària infraestructura han posat en marxa un Pla B, l'anomenat Tercer Fil. A Tarragona, el PP s'hi va oposar. Només el PP. Això evidentment podria haver suposat un retard en l'execució de l'obra, però afortunadament el PP d'allà està en minoria absoluta, de forma que poc importa. En tot cas Bataller no es va queixar de la posició del seu partit.
Del que Bataller es va queixar és de que la resta de partits de la corporació tarragonina van aprovar una sèrie d'al·legacions per millorar traçat al pas pel seu terme municipal. No només és un dret, sinó una obligació de tot governant. De fet a Castelló ho hem fet amb carreteres, autopistes, vies... 
Però el PP local, carregat de catalanofòbia i socialistofòbia, van encetar una campanya acusant a l'Ajuntament català de provocar retards. Patètica irresponsabilitat.
Però la vida de vegades és justa, i ara resulta que la Confederación Nacional de la Construccion (de la que és dirigent l'assessor d'Alberto Fabra, el senyor Lamo de Espinosa) ha presentat un Recurs Contenciós Administratiu contra els Plecs de Condicions dels Contractes que Adif ha publicat, per a estes obres. I això, de prosperar, si que representaria un retard difícil de salvar en tota la programació de l'anomenat Tercer Fil.
Què ha dit Alfonso Bataller sobre això? Res. Què han dit aquells combatius empresaris respecte del que han fet els seus col·legues? Res.
Està tot dit, no? No només aquells atacs que va fer Alfonso Bataller eren una irresponsabilitat, sinó que ara han quedat en absoluta evidència. Esta ciutat no mereix ser dirigida per un equip que pensa més en la tàctica electoralista, que en les necessitats de la ciutat i l'estat de dret. No ens ho podem permetre. 

10 de setembre, 2013

SOBRE LES PRIMÀRIES I LES QUOTES.

Setembre. 

Ha tornat “El francotirador” (que com pseudònim ja és tot una declaració d’intencions) i s’acaben les vacances. Les nostres.


Perquè no ens enganyem, l’article em castiga severament amb aquella vella tàctica d’adular sabent que això et farà antipàtic entre els teus. És un truc vell. 

Un amic m’escriu i em pregunta què em sembla que la dreta m’adule, li dic que en este cas concret, el que em preocupa és que “una determinada esquerra” aprofite això per demanar-me, suggerir-me o reclamar-me que calle. Això  sí que és fer-li el joc a la dreta. Aconseguir que a deixem de debatre, posicionar-nos, opinar, com un excel·lent exercici de democràcia interna que la dreta ni comparteix ni compren. No callaré.

El francotirador”, retoca i descontextualitza una frase d’una piulada meua per titular: “Las primarias de Compromís son una estafa”. Iep! Però que conste que no m´estic justificant, jo faig la meua feina i ell la seua. Ell dispara i jo m‘acotxe. Vosaltres ens heu de jutjar. Als dos. 

Encara que ell diga que ho he dit, jo no crec que siguen una estafa. Ho seran, i és el que jo he dit, si es donen algunes circumstàncies concretes en el model final, bàsicament, que hi haja quotes de partit.

M’explicaré.

Un pot estar a favor o en contra de les primàries com mètode de tira dels candidats. Jo crec que és un mètode molt democràtic ple de defectes i riscos. I crec que l’elecció pels militants estrictament és un mètode democràtic ple de riscos i defectes. I crec que la tria dels candidats per part dels aparells del partit és un mètode poc democràtic ple de riscos i defectes. Però tot això és igual, perquè les Bases de Compromís (una mena d’estatuts de funcionament, per als no iniciats) estableixen que hem de triar les persones candidates pel mètode de primàries. Per tant, eixe és el punt de partida.

Compromís no són tres potes, en són quatre, i caldria no oblidar això perquè és fonamental per entendre el fenomen Compromís, i també la metodologia de les primàries. I dic que és primordial perquè és el que ens diferencia d’altres coalicions. Per mil raons (al·lòctones i autòctones) Compromís ha aconseguit que s’acosten a la política, persones que no ho feien amb les estructures tradicionals de partits. I això en un moment de descrèdit de la política, crec que és una fortalesa enorme, que cal cuidar i alimentar. 

Quines primàries?

El debat és viu, i hi ha mil fils dels que estirar. Però la raó d’esta entrada és definir la meua posició sobre les quotes.

Jo crec que un procés electoral de primàries ha de facilitar la participació de la gent. Més si s’aposta per un model obert (no discutiré ara i ací si cal antiguitat, si s’ha de pagar un euro, o si s’han de dur dues cartes de recomanació). Això és un procés d’empoderament de la societat. És retornar a la societat el dret de triar a qui els ha de representar de la forma més directa possible. És per tant, un colp dur per a la partitocràcia (i per tant, els aparells dels partits -per això tantes reticències-). I la partitocràcia és percebuda per la societat com un defecte greu del nostre model de democràcia. Per tant, fins ací anem bé.

Eixe procés electoral, també ha de garantir la pluralitat interna. Esta pluralitat és una de les bases de l’èxit de Compromís. Hi ha un espai ideològic comú que hauria de sumar i ser compatible. Posem per exemple el nacionalisme, que és la raó per la que faig política jo. Algunes persones de Compromís no només no són nacionalistes, sinó que ho consideren una mena de rèmora (en part, també hi ha gent al BLOC que ho pensa i procura ocultar qualsevol posició que ens puga identificar com a tals, sorprenentment per a un partit que va aprovar per unanimitat i entre forts aplaudiments el dret a l’autodeterminació). Conec a gent de Compromís que no és ecologista. Jo mateix que crec ser molt respectuós amb el medi, no em definiria així. Però no conec ningú de Compromís que considere públicament que l’ecologisme és una rèmora. Asimetries amb les que hem de conviure. 

En una elecció restringida a la militància, es podria garantir la pluralitat interna amb quotes. De fet, així ho feu Compromís el 2011. No sense discussions. No sense pressions. No sense amenaces. No sense...disculpeu que siga clar, xantatges. Però es va fer. El càlcul dels percentatges no va ser tan just com alguns voldríem, i en tot cas, ara caldria revisar-lo amb els censos a la mà (un colp revisats amb lupa); perquè ja ho he dit, la correlació interna de forces ha canviat. Per no entrar en casuístiques locals (que són molt diverses) direm que a nivell de país, el grup anomenat “adherits” està a punt de superar en militància a Iniciativa, i fa molt que ha superat a Els Verds. 

Però en unes primàries obertes, les quotes són un oxímoron. Nosaltres convidem a la gent a votar a qui crega que millor els pot representar, i quan acaben, els informem que els quatre més saberuts de la contornada, es tancaran a un habitació i corregiran els seus terribles errors. Com se’ls acut votar com número 1 (o 2 o 4) a eixa persona, si el seu grup només mereix el lloc número 7? Com és que ningú ha votat al senyor X, si el seu grup mereix tindre el número 2 en la llista? 

Convidem a la gent a triar, i després els diem que no en saben? Com va això?

Per tant, el que cal és explicar a la gent que haja de participar en el procés, que un dels valors, no només de la coalició, sinó també de la societat, és la pluralitat, i el respecte a les minories. I que per això hem establert un sistema de correcció pel qual, ells podran triar a qui volen de 4, de 8 o de 2, i els mecanismes serviran per tal que cap grup organitzat (partit polític o no -que després va el numeret de les famílies internes-) puga bandejar a una minoria. Perquè això no seria democràtic. I com tampoc no seria democràtic que una minoria s’imposés pel fet de ser-ho, per sobre de persones amb més suport social, el mateix sistema de ponderació de vots (assignació de percentatges per al 2, 3, 4, etc. i limitació del nombre de persones a votar per cada elector) evita sobrevalorar les minories. És de justícia. 

Això és el que jo dic. El que defense. Una fórmula que done participació real a la gent, que evite que les majories anul·len les minories, i que evite que les minories estiguen sobre valorades. 


I parle de majories i minories, ja ho he dit, tant referint-me a partits com a altres tipus d’associacions internes, siguen transversals o no. Perquè el debat no serà només entre partits (i adherits), serà més transversal del que sembla.

Les primàries de Compromís no són una estafa. Què va! Què va! 

No tenen perquè ser-ho. Tot el contrari. Poden ser un instrument de reconciliació entre la societat i la política. Una primer instrument d’eixa nova política que volem fer. El model de primàries ha de néixer de baix cap a dalt. Des de les Comarques a la Direcció (o direccions). I estarem establint les bases d’un nou model de relació social entre electors i elegits. Un primer pas. Se n’han de fer més. L’experiència amb el vot popular en la Llei de Transparència (malgrat que els torracollons com jo mateix hem trobat deficiències en les formes) és un pas en la direcció correcta. 

El que hem iniciat és històric, és transformador, és engrescador...

Ara, si finalment el model de primàries el pacten quatre persones en un despatx, i això condiciona la llibertat dels electors, això serà un frau.  

Ara, si finalment el model de primàries manté les velles quotes de partits, una pràctica antiga i arnada, aleshores les primàries seran una estafa.

Però jo crec que no serà així. I que farem les coses bé. No tenim més remei que fer–les bé, o haurem generat una enorme frustració en la gent que confia en nosaltres.


06 de setembre, 2013

"I ARA AIXÒ DELS GUALS" -Levante-EMV - 07.09.13

Ja és setembre i ací no hi cabem! I això que encara no han començat les classes per la vesprada!
En moltes zones de Castelló aparcar resulta complicat. En molts carrers complicat i car, perquè la zona blava s’estén com taca d’oli. Poc a poc, però deixant rastre. D’això ja en vaig parlar a este mateix diari fa un mes, no hi tornaré. En altres zones ha estat el TRAM el que impedeix aparcar (i circular en molts casos) els vehicles particulars. O els nous usos per a vianants. Tampoc no ajuden les tarimes de fusta que la nova normativa d’ús d’espais públics per a bars i cafeteries ha permés. En alguns carrers on la vorera no és prou ampla, se’ls permet construir terrasses acotades, en la calçada; la qual cos resta encara més llocs per aparcar.  En el Grau és terrible.
Totes estes mesures, juntes o una a una, són opinables, discutibles, millorables... però no és el tema ara. El que és segur, és que representen un considerable nombre de places d’estacionament que han desaparegut de la superfície.
Així les coses, un va buscant on estacionar i va dient: “ací no que és una rampa, ací tampoc que hi el contenidor del fem, allà tampoc que és zona blava i m’he de quedar tota la vesprada, allí a aquell costat que sempre aparcava ara hi ha gent menjant cacaus i bevent cervesa, i ací... ací hi ha un gual”.
Un gual”, ja saben què vull dir, una prohibició expressa d’aparcar, perquè és l’entrada a un garatge particular o públic. I heus ací el problema! Segur que eixa placa de gual es correspon amb un usuari que ha pagat la seua corresponent taxa? I si resulta que fa cinc anys va demanar que un gual, va pagar, no ha pagat mai més i segueix tenint una placa a la porta? 
El conductor no ho pot saber. De cap manera. De fet, la policia local, o els AMUs, tampoc. Segurament si et sancionen i tens la paciència d’anar a l’Ajuntament i comproves que no està al corrent de pagament, t’hauran de llevar la multa. Però quina feinada, no? I si se l’ha endut la grua ja tenim un problema més seriós, perquè aquells voldran cobrar un servei prestat, amb independència de la legalitat de la sanció.
En la ciutat de Castelló hi ha desenes, probablement centenars de plaques de gual, que no paguen la taxa. Pel que siga. Perquè han tancat el negoci, perquè ja no hi viu ningú... però com no ho sabem no gosem aparcar allí, i perdem centenars de metres lineals de zona útil per aparcar, per una deficient gestió de l’equip de govern.
Té solució? Sí. Primer, tothom que ve a donar-se de baixa de la taxa de gual, hauria d’entregar la placa. D’esta forma només quedarien desfasades  aquelles que ha donat directament de baixa l’Ajuntament per impagament. I en eixe cas, s’hauria d’enviar a un treballador de les brigades a retirar la placa. 
’altra banda, caldria que amb el pagament anual s’entregués un número encunyat de llicència, que canviaria de color cada any, que obligatòriament hauria de estar adherit a la placa. Si és verd, i estem al 2013 no puc aparcar, però si encara té el color roig, és que és del 2012, i com no paga, no hi ha gual i puc aparcar. És simple. 

I caldria començar ja. El departament d’hisenda municipal és el que sap quins estan vigents i quins no, i s’ha de facilitar el llistat a policia local i AMU, per tal que identifiquen els irregulars, ho comuniquen i brigades ho retiren immediatament. 

Això no castiga a ningú amb més costos, i ens beneficia tots. Nosaltres ja ho vam proposar on toca. El PP no vol. 

05 de setembre, 2013

"COLORINS" - Mediterráneo - 05.09.13

Si preguntarem quins colors defineixen Castelló, crec que la majoria diria que el verd. Vicent Cornelles, poeta disfressat de periodista, manté que és “turquesa y naranja”. El PP creu que ha de ser blau. 
El govern municipal fa una aposta per la zona blava que en les condicions proposades no podem compartir. Crear zones verdes on els residents tinguen avantatges, és de justícia, no se’ls pot castigar per viure en zona comercial. Però la zona blava havia de servir per crear rotació, i no en crea. Ningú coneix a ningú que haja estat mai multat per “eixir a posar un altre euro”. La idea era que la gent anés, comprés o fes una gestió, i marxés. Però ara tot simplement els hi cobrem per estacionar.
I quant el traçat del TRAM, o la peatonalització fa desaparéixer places de zona blava, en lloc d’anul·lar-les, el PP en fa de noves a zones on no cal rotació. Així l’empresa no perd, i l’Ajuntament fa caixa.
En la zona d’Hisenda i DGT, per què hem de pagar per la vesprada? No cal rotació, hi ha lloc sempre. I en juliol i agost quin sentit té la zona blava al centre? Si no hi ha cotxes!  Cobrar per estacionar allunya la gent dels comerços. Eixa no era la idea.
No són parquímetres, són escurabutxaques.

03 de setembre, 2013

"CARABSSES I MELONS" -www.Castelloninformación.es - 04.09.13

Creïlles, soia, plàtans, carlotes, moniatos, dàtils, bledes i api, cebes i alls, remolatxa, fonoll, carabasses, endívies, canonges, llimes i mandarines, carxofes, faves, kiwis, raves i xirivia, taronges, encisams i espinacs, cols i escaroles, tomàquet i pebrots, bròquil i col-flor, porros, peres llimoneres, espàrrecs, pèsols, melons de tot l’any, cogombres i albergínies, tomates, freses, bresquilles del rotllet...
Així com la primavera esclata en un mar de roselles als nostres prats, la tardor omple els ametllers de flor, la crisi ha omplit la nostra ciutat de fruites i verdures. 
Després dels bars, les fruiteries són el negoci que ha obert més establiments a la nostra ciutat. No he tingut temps ni ganes de vore que hi ha darrera d’esta primavera dels productes primaris, d’este reviscolar de l’agricultura de taula. No sé si hi ha darrera grans cadenes fent força, em tem que tots no són productes de quilòmetre zero. Del camp, refugi en temps de crisi, a la boca. Seria fantàstic, que tot i que fos com conseqüència de la crisi, tots estos comerços minoristes que s’instal·len pels nostres barris, serviren per reeducar-nos en el consum de proximitat. Les facilitats i comoditats que ens donen les grans superfícies, estan compensades amb escreix amb la qualitat i varietat, dels comerços de proximitat. La fruita al cantó de casa! Ens podem tornar a permetre el luxe d’oblidar-nos dels cogombres, perquè podem fer una escapadeta i comprar-los a cinc minuts de casa. No cal agafar el cotxe, no cal esperar al dijous que fem la compra gran, no cal deixar l’amanida vídua de la masculinitat.
I els comerços, clar, han de posar el seu producte a l’abast de la vista de la gent. I estos més. Colorit, flaires... El problema és que és fa ocupant la via pública. Un espai d’us compartit per tota la ciutat, i per tant, que ningú no pot apropiar-se. L’Ajuntament, pel que fa als bars, per exemple, ha fet una nova regulació, que en funció d’una sèrie de condicions i pagant unes taxes, els hi permet ocupar via pública per muntar terrasses a vore si això els ajuda a fer calaix. No és motiu d’este article discutir algunes de les mesures, sinó constatar que s’arbitren fórmules per permetre que els comerços puguen augmentar les vendes. I això està bé. Molt bé. I en el cas de les fruiteries, és exactament igual. S’ha de pagar per ocupar la via pública.
El meu grup porta mesos, sí, mesos, demanant cada setmana en comissió informativa quina és la reglamentació per tal de poder ocupar via pública amb basquets de fruita i verdura, amb estructures metàl·liques... Quant es paga? L’equip de govern ens ha estat donant llargues, conscient que no estan fent complir la norma. Al final, vam demanar formalment i directa, dos llistats, el dels establiments d’estes característiques que paguen per ocupar via pública, i el llistat de sancions a aquells establiments que l’ocupen sense permís, sense pagar. 
Saben què? En tot Castelló i segons dades oficials, només dues fruiteries paguen. Dues. En tot Castelló! La resta ocupa irregularment la via pública. Saben quantes d’estes han estat sancionades? No, no ho saben, i nosaltres tampoc, perquè eixe llistat no ens l’han facilitat. El vam demanar el mateix dia, però no ens el faciliten. Ja poden imaginar-ne les raons. 
No és que el meu grup tinga moltes ganes de carregar amb taxes als comerços, però el que no pot ser és que uns paguen i altres no. Dos paguen i desenes no. 

Així governa el PP. Carabasses i melons.