08 de juliol, 2013

"QUANTS CORRUPTES?" - www.Castelloninformación.es - 10.07.13

No hi ha una sola demoscòpia que se n’ocupe, que no evidencia que la corrupció és un dels principals problemes dels ciutadans. És veritat que per donar resposta als casos de corrupció, tradicionalment, s’han adoptat diferents mecanismes reactius principalment des del dret penal que, en els darrers anys es veuen complementats amb mecanismes preventius regulats pel dret administratiu. I jo d’administratiu n’he estudiat, però de penal no gaire.

I com per desgràcia em toca parlar del tema dia sí, dia també, este estiu, aprofitant les hores que em deixa lliure la família, l’ajuntament, la diputació i la col·laboració amb l’empresa, m’he matriculat a un curs a la Universitat Oberta de Catalunya. El curs es titula “Prevenció i lluita contra la corrupció” 
El curs impartit per penalistes pretén facilitar instruments per fer una diagnosi de la situació de la corrupció a Espanya i el seu impacte en les institucions, tot analitzant i valorant el paper que el dret administratiu pot desenvolupar per tal de preveure i lluitar contra la corrupció en les administracions públiques fent especial menció a la futura regulació de transparència. 
Estos primers dies estem estudiant els diferents delictes contra l’administració que regula el codi penal (he pogut catalogar un grapat de noms públics! Ho dic sense alegria, més bé un tant afligit). I també els mecanismes de persecució d’esta classe de delinqüència. 
Per a mi, el més interessant és que el curs pretén que siguem capaços d'identificar les situacions de risc respecte a la corrupció. I això com polític que exerceix l’oposició és molt important, però sobretot és important per a qui, com jo, té vocació de govern. Res no em resultaria més decebedor que descobrir pràctiques il·legals entre els meus col·laboradors o companys de viatge. Per això cal estar especialment vigilant. I això no vol dir que no tinga confiança en la gent, vol dir que vull continuar tenint-la. De mans cremades al foc, n’hi ha dotzenes. 
En el primer treball que he fet, ha volgut analitzar les dades reals, de la corrupció a Espanya, i usant dades oficials he percentualitzat la corrupció administrativa (on intervé un o més funcionaris en benefici propi) i la corrupció política (amb intervenció de càrrecs electes o de lliure designació, en benefici propi o del partit o xarxa corrupta a qui s’associa).
El primer que ve de gust dir és que la percepció del grau de corrupció (ni en un cas ni en l’altre) no s’ajusta gaire a la realitat. No estic discutint la importància, sinó la freqüència. Però trobe important remarcar algunes dades. 
Les causes obertes per delictes contra l’administració pública que poden relacionar-se clarament amb corrupció i que van arribara o arribara a judici oral no superen les 400 entre els anys 2004 i 2011, ambdós inclosos. Estadísticament donaria unes 50 o 60 condemnes anuals en el pitjor dels casos. 
La taxa de criminalitat del funcionariat espanyol pressuposant generosament un sol treballador públic per condemna, seria quasi bé inexistent, un 0’014% de corruptes condemnats. Tot just un de cada 10.000.
Pel que fa a la corrupció política, com a molt estaríem parlant d’uns 800 polítics imputats en estos moments per delictes en l’exercici del seu càrrec, dels quals, usant estimacions basades en les dades de la pròpia Fiscalia, acabaran en autos de processament i amb la qualificació corresponent en el judici oral no més de 60-70%, sent bastant generosos, és a dir, acabaran acusats al voltant de 500.
500 sobre quants? No és senzill. Fem números. 65.347 regidors, 8.116 alcaldes, 1036 diputats provincials, uns 1800 diputats (i senadors) estatals o autonòmics; al voltant de 180 ministres i consellers, i un número francament difícil de concretar dalts càrres polítics en tots els nivells d’administració. Siguen prudents, direm que uns 3.000. Això fa un total de 70.000 polítics. 500 possibles acusats entre 70.000 dona un 0’7%.
És molt o és poc? No importa. És massa. Però també està bé dimensionar les coses sobre la realitat, perquè és la realitat qui demostra la fal·làcia del “tots són iguals”.
Un altre dia, parlarem de la corrupció moral, o ètica, que és la que et permet militar a un partit on el 20% dels teus diputats formen part d’eixa lamentable minoria.