Com a nacionalista, sempre he desitjat tindre representació al Congrés, perquè crec que hem d’estar presents a tots el llocs on es prenen decisions que afecten a valencianes i valencianes.
I de sempre havia pensat que qui tingués l’honor i la responsabilitat de ser el primer nacionalista a Madrid, hauria de ser un parlamentari capaç de marcar diferències. Com ho era Marcos Vizcaya o ho és Erkoreka pel PNV, o com ho eren Roca i ho és Duran i Lleida per CiU. Amb independència de si estic d’acord o no amb el que diuen, la seua qualitat discursiva és notable. Un parlamentari capaç de fer-se notar entre un mar de braços que voten, com ho aconsegueix Uxue Barkos de Nafarroa Bai, excel·lent oradora. També sempre havia desitjat que no foren com Soraya Rodríguez, del PSOE que em sembla d’una torpesa ressenyable; o com l’avorrit Luis de Grandes del PP.
El nostre representat és Joan Baldoví. Un nacionalista de pedra picada amb una dilatava vida pública, amb experiència de gestió, les idees clares i capacitat per comunicar. A Baldoví li he sentit alguns dels millors discursos que he sentit a militants del BLOC on, val a dir-ho, no anem sobrats de grans oradors. Recorde una intervenció seua a El Puig, en l’Aplec del Darrer Diumenge d’octubre. I recorde sobretot el seu magnific, intel·ligent i emocionant discurs el dia que l'havíem de triar cap de llista. Jo havia avalat un altra persona. Guanyà Baldoví i, amb el seu discurs, fins i tot abans de les votacions, sabia que tindríem un gran parlamentari. Sobretot perquè Baldoví és un pencaire, és un toterreny, complidor, afable, i si cal, sever.
A Joan Baldoví li ha tocat assumir eixe enorme protagonisme que dóna la seua presència a la Carrera de San Jerónimo. I en un moment on el nacionalisme valencià està transitant cap a la seua majoria d’edat, i ho fa en un període compuls de la història, i en un moment on la política és terriblement mediàtica. Crec conèixer el suficient a Joan per saber que les diferents accions que acompanyen el seu rigorós treball parlamentari, l’incomoden. A Joan li agradaria, per exemple, queixar-se de la corrupció del PP sense haver de brandar sobres o quartilles. I sé que li hagués agradat explicar tot això de que el PP despulla a la ciutadania dia a dia, dels seus drets, sense haver d’escenificar-ho. Obviant a Joe Cocker i el seu “you can leave your hat on”, però no va poder ser. Sabia que si volia que la seua intervenció tingués ressò, calia acompanyar-la d’una imatge. Una d’eixes que diuen, valen més que mil paraules.
I desgraciadament així és. Perquè el discurs profund i sincer de Baldoví i de Compromís al Congrés hagués passat amb més pena que glòria per als mitjans, sense allò que el propi diputat anomena “l’anècdota”. “Allò que importa -explica- és el que dic, no tant el que faig”. Però si no ho fa, el que diu no té cap transcendència. I sobre això hauran de reflexionar també els mitjans de comunicació, que són els que alimenten este tipus de performances. I no dic que silencien accions com esta, dic que si donaren espai als discursos ben construïts, directes, sincers; no caldria vestir-los amb “l'anècdota”
I dit tot això, a mi no m’agraden especialment estes coses. Què hi farem! És una qüestió de tarannà personal. No m’agradava quan ho feia Mònica Oltra i no m’acaba d’agradar ara. Amb tots els matisos que hi ha entre unes accions i altres. I n’hi ha.
Per tant, puc comprendre que a altra gent tampoc no li agrade este estil de fer. I encaixe corporativament la part de la crítica que com militant em pertoca. Accepte la crítica, però no si ve de segons qui. Per una qüestió de decència, ni el meu grup ni jo, ni molt menys Joan Baldoví, no tenim que acceptar les crítiques d’aquells que tenen més que callar que nosaltres.
Perquè si alguns consideren inadequat mostrar una samarreta a un parlament, jo considere molt més reprovable èticament, que ocupen plaça allí persones que reben sobresous provinents del finançament il·legal a canvi de ves a saber què. I no tenim perquè admetre lliçons de correcció en les compareixences públiques, d’un partit que dóna suport a un president com Rajoy, que covardament i ridícula, compareix en rodes de premsa sense preguntes, a través d’una pantalla de plasma. Ni acceptem lliçons del partit que volia fer més jutjats per alleugerir els desnonaments, i ara a l’oposició estant, intenta fer surf sobre l’ona ciutadana d’indignació. I no cal dir-ho, no acceptem lliçons d'un partit que té tans càrrecs públics imputats, que amb dues mans no pots comptar-los. Així que de bromes les justes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada