27 de febrer, 2013

"SMART CITY" - Mediterráneo - 28.02.13



L'alcalde parla amb desimboltura, bé, no, tornem a començar. L'alcalde parla sovint del concepte d'Smart City. Es tracta d'un anglicisme per definir la tendència a incorporar als rendiments de les ciutats, no només el capital físic (infraestructures), sinó també el capital intel·lectual i social (infraestructura social).
Resumiré. Es tracta de posar les noves tecnologies al servei de l'eficiència i eficàcia. Per exemple, els contenidor de recollida de fem hauran de tindre un sensor que indique quan estan plens, i eixe avís, via informàtica arribarà al camió que fa la recollida. Això significa un important estalvi en combustible i horaris de personal, ja que el camió no ha de perdre el temps voltant per vore quin contenidor està ple, sinó que va directe on toca. I com això el mateix amb la senyalització vertical lluminosa, capaç per exemple d'autorregular-se en funció del trànsit. Fa uns anys semblava ciència ficció, hui és tecnològicament possible. Però molt car. I la ciutat no pot fer la inversió.
I el que està passant és que les grans multinacionals venen a l'ajuntament a convèncer a tècnics i sobretot a polítics de les bondats, i quan els hi contesten que no hi ha diners, fan una contraproposta: “Nosaltres invertirem els nostres propis diners en tecnologia, però per tal que siga rendible, has de fer un sol concurs que  incorpore els serveis de zona blava, senyalització horitzontal, vertical i semafòrica, recollida selectiva del fem, i reg. I no podrà ser per un període inferior a 6 anys, o no ens ix rendible”. I si l'Ajuntament pica,vol dir deixar fora del concurs 5, 6 o 7 empreses locals que actualment presten eixos serveis, i que no podran competir contra una multinacional. 
Una ciutat intel·ligent, és la que protegeix les seues empreses, els seus comerços, els llocs de treball, la tecnologia i investigació local... Esta mateixa setmana veiem com Pep Gómez, emprenedor local de 20 anys, se'n va als EUA amb un beca NYC Venture Fellows, per desenvolupar un sistema d'intel·ligència social. Dramàtic. Una ciutat intel·ligent, no deixaria marxar a la gent que la pot posar en marxa, ni arruïnaria les seues empreses.  

26 de febrer, 2013

"TRANSPARÈNCIA I SINCERITAT" - Castelloninformación - 27.02.13


Dimarts a la Diputació de Castelló va fer un pas endavant en matèria de transparència. El meu grup havia presentat dues mocions, una que demanava que al web de la institució hi hagués accés als currículums, declaracions de benes i declaracions d'interessos dels càrrecs públics. També la relació de persones de lliure designació, l’àrea a la que està adscrita, el seu sou i la seua formació. D’altra banda havíem proposat que al mateix web, estigueren accessibles en temps real, les sessions plenàries de la Diputació.
Per la seua banda el PSOE havia proposat afegir un “codi de bones conductes”, les mateixes mesures que proposàvem nosaltres, i alguna cosa més.
El PP es va prestar a l’acord, i tret d’una proposta del PSOE que no cabia en la llei, la resta es va acordar amb facilitat, de forma i manera que tots tres grups vam presentar una moció conjunta. Bé està.
A la meua intervenció vaig dir que celebrava la bona voluntat del conjunt de la corporació, perquè la voluntat de transparència havia fet l’acord fàcil i senzill. Però també vaig explicar que volia aprofitar l’ocasió per fer una declaració solemne. 

Jo crec -vaig dir i convertiré ara aquella intervenció en article- en la política. En la política com eina de transformació social. I la reivindique com una activitat, lícita, necessària i noble. 
No em dóna la gana haver de baixar el cap, per culpa d’alguns que fan mal ús de la política. No em sembla just que jo haja de ser sospitós de ves a saber quantes coses, només perquè he decidit dedicar un temps de la meua vida adulta, a tornar a la societat part del que la societat m’ha donat a mi, i fer-ho a través de la política.
Jo tinc un compromís ètic amb la meua activitat pública. El meu compromís és femení, perquè per cula del que faig, no faré passar vergonya ni a ma mare, ni a la meua dona, ni a la meua filla.
Em molesta que la política es veja associada a pràctiques nefandes per la fastigosa forma de fer d’alguns pocs.
El poder només corromp als corruptes, converteix en golfos als golfos i fa immorals als que jo ho eren abans.
Jo sóc un privilegiat, sóc regidor d’una gran ciutat, i ara sóc també diputat i entre tots dos càrrecs, tinc un sou digne, per tant hauré d’acceptar (tot i que a contracor) que en el meu sou va inclòs callar davant algunes crítiques injustes, per generalitzades.
Però em molesta especialment per aquells centenars i centenars de regidores i regidors de pobles menuts a qui la política els costa diners, i temps que roben a les seues famílies.  I esta gent també es veu arrossegada per esta voràgine d’insults i d’indecència, quan haurien de merèixer respecte i aplaudiments constants.
Diguem les coses clares. En una organització política, contra més gran siga, i més pròxima estiga als centres de poder, sempre hi ha el risc de que algun indesitjable mantinga pràctiques deshonestes. Això li pot passar a qualsevol, el que importa és la capacitat de reacció de les organitzacions. Quan les pràctiques corruptes s’instàl·len en Ministres i ex Ministres, quan tens un elevat percentatge de càrrecs públics imputats, o fas net, o prens mesures ràpides i no “diferides”, o tota l’organització és sospitosa. I quan les principals organitzacions són sospitoses, esdevé sospitós el sistema.
I si mai passa això al meu partit, i jo no mantinc el mateix to de duresa, vostés m’ho haurien de recriminar per hipòcrita.
Hem de ser preventivament agosarats. La carrera política de ningú, no val el descrèdit de la política general. 
La política major, consisteix en ser virtuós” . Ho va dir Voltaire.
Avui fem un pas valent en favor de la transparència, és possible que això evite que uns espien als altres. Però també els diré que la solució al que està passant no està en el que fem hui ací. Això ajuda, ens pot acostar a la societat, però el que esperen de nosaltres no és vore la renda, o saber què fem un dissabte, sinó que resolguem els seus problemes. 
Siguem sincers, este exercici d'exhibicionisme fisca és estúpid per ineficaç. A ningú no li importa si la meua dona i jo tenim el pis en propietat, o és d’ella, o vivim de llogat.
La gent té dret a saber quin sou em paga, si m’enriqueixo irregularment, i si em guanye el jornal. Té dret a saber això. Jo ara els he d’oferir molta més informació, i ho faig sense cap problema, només perquè un grapat de pocavergonyes embruta la política.
Siguem transparents, sí, però sobretot, siguem honestos, treballadors, i eficients.
Resolguem els problemes de la gent, i la gent donarà per bons els diners invertits en nosaltres. Ens paguen molt o ens paguen poc.
Ensenyar la renda no resol els problemes  ’aquells que no tenen res que declarar en la seua de renda”

22 de febrer, 2013

"ADVERSARIS PERPLEXOS" - Levante-EMV- 23.02.13



En alguna ocasió ja he escrit que el valencianisme polític havia de fer un esforç per canviar el paradigma mental. Un paradigma que vindria a dir que la nostra viabilitat electoral depenia de l’estat de fortalesa del socialisme. És a dir, que quan a nosaltres les coses ens anaven millor era gràcies al “vot prestat” d’un PSOE en mals moments. És a dir, hi hauria una part de l’electorat socialista que quan el PSOE no pot guanyar, ens votaria a nosaltres, però quan la cosa està ajustada, o nosaltres ho tenim difícil per assolir resultats, torna a ells. Això explicaria parcialment que els nostres resultats municipals fóren sempre molt superiors als autonòmics, i no cal dir en cas d’unes generals. 
El nou paradigma ve a dir que en realitat la cosa va al revés. Si existís un “vot prestat” seria el vot valencianista que davant la por de que el seu vot no servisca per aconseguir diputats, acaba votant al PSOE. I per tant, en el moment en que el valencianisme progressista trobés una fórmula electoral d’èxit, el vot tornaria a nosaltres. Eixa fórmula va aparèixer amb potència en les eleccions a Corts del 2011, i en les Generals d’uns mesos més tard. 
Això coincideix a més a més, amb un pèssim moment electoral per al socialisme, que segons els indicadors dels estudis d’opinió, encara no ha tocat fons, i continua baixant en les previsions de vot.
L'èxit electoral i la tendència al creixement que tots els indicadors metoposcòpics marquen, deixa als nostres adversaris polítics perplexos. A la dreta, perquè no hi comptava. No esperava ni la seua davallada en les enquestes, i menys que aquell grupet al que pensaven tenien més o menys confinat al municipalisme, pogués convertir-se en tant poc de temps en el segona formació que millor defensa els interessos valencians, en la percepció del cos electoral. Ells continuen sent els primers, però desinflant-se a ulls vista, i nosaltres, alçant el vol. I el vot.
I el PSOE i EU havien acceptat sense alegria que als ajuntaments ocupàvem un lloc preeminent en les tasques opositores (o fórem substancials als governs municipals); i ara accepten incòmodes que eixa potència s’haja traslladat ja a dues de les tres diputacions valencianes. Viuen amb incomprensió el “sorpasso en efectivitat” dels grup parlamentari de Compromís a les Corts. I això en el cas del PSOE, en el cas d’EU és encara pitjor perquè el “sorpasso” és també en vots, i representació institucional. 
I ara l’efecte Baldoví. El nostre diputat a Madrid, una presència que fa any i mig semblava un somni impossible. El treball de Joan Baldoví al Congreso, és d’una potència comunicativa brutal, i sense dubte, és una de les revelacions a la cambra, i òbviament, la revelació valenciana. Per sobre dels altres diputats valencians que estan passant sense pena ni glòria. Excepte en el cas de Toni Cantó, que és tot una pena. 
Tot això configura per a nosaltres un escenari d’optimisme, que ha de tenir com virtut fer-nos treballar més i millor. Bàsicament això. Sobretot això. D’un costat èxits organitzatius i estratègics, i d’un altre costat una situació social propicia, ens ha dissenyat un escenari en el que estem molt ben situats per oferir a la gent esperança. Esperança en una política ètica. Esperança de regeneració democràtica. Esperança de sostenibilitat nacional, econòmica, social i mediambiental.  Que la samarreta no ens faça traïdors!

20 de febrer, 2013

"MONTORO L'ARTISTA" - Mediterráneo -21-03-12


Que diu Montoro que hi ha actors i actrius que no tributen a Espanya! I a mi què m’explica! És feina d’ell fer-los tributar. M’està dient el Sr. Ministre que sap que hi ha defraudadors i no és capaç d’enxampar-los i fer-los pagar el que deuen? Doncs potser hauria d’anar pensant en plegar. Em diu l’arrogant Montoro que a banda de la indecent amnistia fiscal, que a sobre ha resultat un fracàs, hi ha altres defraudadors? Em diu Don Cristóbal que hi ha una part del star system que no fa la declaració de renda? Volem noms! Ràpid! Com quan Lola Flores. “Si cada español me diese una peseta yo podría...”

O el que diu Montoro és que ni tan sols coneix la llei 35/2006, que fa referència a l’Impost sobre la renda de les persones físiques? No sap el Sr. Ministre que l’article 8 estableix meridianament que els contribuents són les persones físiques que tinguen residència habitual a Espanya? I cap de les excepcions afecta als artistes. És fàcil, quan algú viu fora, ric o pobre, tributa fora. 

El que és il·legal és pagar sobresous en negre, pactar falsos comiats, usar informació privilegiada, i mentir al Congrés. Vosté si que és un artista, de la incompetència, de l'arrogància i de la futilitat. 

"PP UNCHAINED" - Castelloninformación - 20.02.13


Això s’enfonsa. El PP que governa el univers on jo habite està desencadenat, com el Django de la pel·lícula de Tarantino. Dispara sense control sobre tot allò que es mou. I qui dispara sense control ho fa sense apuntar, i quan vas armat i no apuntes, corres el risc de fallar el tret, o fins i tot de fotre’t un tret al peu. Mira el net del Rei. Mira el germà del Rei. Mira l’elefant del Rei.
A Castelló tenim un alcalde que entra diàriament en contradicció, no només amb la resta de l’equip de govern, no només amb els actes administratius del seu govern, sinó amb ell mateix. Amb el que va dir el dia abans, el mateix matí, o allò que dirà demà passat. I ja no cal dir que entra en contradicció amb el sentit comú, perquè això no és imputable només a l’alcalde hereu, sinó a tot el seu partit. (Faig notar que escric “alcalde hereu” amb minúscules, si fos en majúscules faria referència a aquell que ho va ser de Barcelona, amb minúscules, faig referència al de Castelló, que no guanyà el càrrec a les urnes, sinó que l’heretà d’un amic que el va imposar en un lloc poc lluidor de la llista electoral). El PP de Castelló trontolla, ells mai no han sabut governar, però tenien una innegable habilitat per “vendre coses”. Es passaven el dia inaugurant això i allò. I ara que no poden inaugurar res però han de pagar allò i això, no saben què fer. No es reconeixen. No es troben. Ara, que és més que mai el moment de dedicar tota l’acció política a les persones, ells no serveixen. Perquè les persones no es poden inaugurar, i algunes, no admeten subvencions a canvi de vots. Estan descol·locats. S’enfonsen.
A nivell de país, allà tens a Alberto Fabra, que com diria Rajoy “hace cosas”. Les que pot, les que se li acut, les que li deixen fer els seus. I compte com a seus (i no sé si hauria de fer-ho) a eixa desena llarga de diputades i diputats imputats en delictes diversos. Aviat sabrem si via finançament il·legal, van fer trampes per guanyar eleccions. Jo crec que sí. Fabra volia fer pública la seua declaració de renda (en eixe concurs innoble de falsa transparència a la que ens han abocat per culpa de les corrupteles d’uns i altres) i no podia, va dir a la ràdio, perquè la còpia que tenia ell a casa no estava segellada per Hisenda. Sorprenent. I quan finalment l’ha publicitat, hem descobert que va mentir en seu parlamentària quan va afirmar que guanyava menys diners que el portaveu de Compromís. No era cert. Hauria de demanar disculpes. Però clar, si no és capaç de fer fora de les Corts a Milagrosa Martínez, que aprofita les sessions per estudiar francés! Per cert, no sé per a què pot voler el francés en Picassent, que és on vol enviar-la per una temporadeta la fiscalia per delicte electoral, falsedat documental i prevaricació. Com dirien els horteres “lo que viene siendo Gürtel”. 
El Govern Valencià que deixa sense beques als estudiants, sense ajudes a associacions com la de la Síndrome de Down, que condemna a desenes d’empreses a tancar pels retards en el pagament...eixa Generalitat és la que troba diners per comprar el València CF, o per pagar a Bernie Ecclestone. Un vergonya constant per a la ciutadania, una desvergonyia constant la de qui ens governa. Estan descol·locats. S’enfonsen.
I a nivell estatal...Aquells que arribaren prometent que la seua sola presència canviaria el curs de la humanitat, han incomplit absolutament tot el seus programa. L’ocult i el públic. Han fet una reforma laboral que un any després ha creat un milió més d’aturats. L’escletxa entre els pobres (el número de famílies en risc d'exclusió està en creixement “unchained”) i els rics no fa més que ampliar-se. Els bancs batent records de beneficis, a costa de subvencions públiques, els emprenedors sense trobar crèdit. Els desnonaments multiplicant-se exponencialment.
El partit immers en una investigació judicial per corrupció a gran escala. Sembla que porten anys ingressant milions d’euros d'empreses beneficiades per contractes. I els han enxampat perquè el tresorer s’emportava una comissió major de la prevista. Floriano dient que no es pot acomiadar al corrupte ex-alcalde i ex-marit de Ministra, el Sr. Jesús Sepúlveda. I després va Cospedal i l’acomiada. Ana Mato mirant com li vesteixen els fills i tancant els ulls quan li posen un Jaguar al garatge de casa o li paguen els viatges de plaer. Confeti! Bárcenas, “el cabrón” seguia treballant al partit. Tot i que havien dit que l’havien acomiadat, tot i que deien que havien fraccionat el finiquito...Tot mentides. Connivència entre el partit i el tresorer. Sap massa. Els té agafats d’on fa mal.
I desorientats com estan, han de canviar el sentit de vot de l’ILP dels desnonaments en només 27’, es fan enrere amb les taxes judicials, i Montoro, inefable Montoro, treu a passejar un document base sobre la reforma del règim local, que acaba amb la democràcia participativa. Així de simple. Terrible. Dramàtic. Perillós.  Estan descol·locats. S'enfonsen. Ens enfonsen. 

17 de febrer, 2013

"SESSIÓ CONTINUA" Llibret Portal de l'Om. Gaiata 8. Febrer 2013





“Per sort jo estimava la mar, potser tant com la muntanya. D’infant moltes festes per la tarda deixava als meus amics, comprava alguna revista infantil i sortia al camp per les sendes, entre la verdor de l’horta, fugint dels camins polsosos o enfangats, i anava llegint acudits, gracioses historietes de poca solta o coses curioses que m’il·lustraven. I potser a eixa vocació per la lectura dega jo la vida.
Un diumenge gris que ploviscava, pel temps que feia, vaig dir als pares que aquella vesprada aniria al cine i no sortiria al camp. Però en arribar a la placeta de la Pau canviava de parer comprant al quiosc de sempre dues revistes infantils i tornava a casa, per passar el temps llegint.
I així estava quan vingué el pare tot temorós i preocupat, demanant per mi. La mare contestà que estava dalt a la meua habitació llegint. “Ja estic tranquil, ¿saps què ha passat? Estava jo a casa Maria i han vingut dient que el cine es cremava, i he corregut cap allí pensant en Paco, que parlà d’anar al cine. Buscant al xiquet he vist allò més espantós que pugues imaginar. Els que intentaven fugir passaren per damunt dels altres, empenyent-se, saltant, xafant; i les pobres criatures moriren esclafades. Hi ha un xiquet mort travessat per un paraigua...Una desgràcia com mai s’ha vist a Castelló. I tot per una veu irresponsable que cridà: “·Foc! El cinema es crema!”. Al fugir la gent espaordida es llençà, escala avall sense donar temps a obrir la porta, que es plega cap a dins.
A tot açò no hi ha hagut foc: sols un parell d’interrupcions quan projectaven la pel·lícula, que no tenien importància, i els del pati de butaques ni s’assabentaven del drama que estava succeint en la general. És espantós, Marta! Ara vaig corrent a veure a Maria i Antoni per dir-los que Paco està en casa.”
I aquella vocació que sentia per la lectura potser em lliurara de morir trepitjat al fons de l’escala del cine, on tantes vegades anava i vaig seguir anant.”

Don Francesc Esteve, deixà este escrit al seu llibre “El goig d’escriure”, fragment de la seua intensa vida. No és pot parlar de cinemes a Castelló, sense recordar aquella tràgica història del Cine La Paz.

Afortunadament per a mi, la meua memòria dels cinemes de Castelló és força més amable. A la segona meitat dels seixanta, la mare treballava com distribuïdora d’Avon, “ding, dong, Avon llama a su puerta”. Així funcionava això dels cosmètics porta a porta. I clar, la mare no podia passejar-nos escales amunt i escales avall, ni entrar-nos a les cases mentre ensenyava les novetats en cremes, llapis de llavis o ombres d’ulls. I com la mare sempre ha estat dona de recursos, ens aparcava (en el millor sentit de la paraula) al cinema. Dijous, en eixir d’escola al Rialto, dissabte al San Pablo, conegut després com Condal 2. 

Era l’època del No-do i els programes dobles. El dijous, la mare ens portava a ma germana Elena i a mi, directe des de l’escola, amb un sis-cents verd, i poc importava si la pel·lícula ja havia començat. Entràvem, veiem el que quedés de pel·lícula, després el No-do, després la segona pel·lícula, i ens esperàvem a que la primera arribés al punt on havíem començat a vore-la. Aleshores ens alçàvem i eixíem. Si la mare encara no havia arribat, ens cuidava la senyora de la taquilla, que era quasi com de la família. Lamente no recordar-ne el nom, tinc d’ella un record càlid i amable.

Els dissabtes al San Pablo. Butaques de fusta i bona cosa de xivarri. Era una miqueta més de “barri” i senties no poques brofegades per part dels més llençats de la sala. Era prou habitual que hagués d’entrar l’acomodador lot en mà a aturar la gresca. Nosaltres no, eh! Que érem bons xiquets. Ens conformàvem en baixar fins una porteta que hi havia al costat del prosceni i comprar una pesseta de pipes, o de regalíssia roja o negra.  

Ja poden anar fent números, quatre pel·lícules per setmana, durant 5 o 7 anys... no diré que vaig veure més pel·lícules que el jove Salvatore de Cinema Paradiso, però Déu n’hi do, que diuen el veïns de dalt.

Després d’allò, vaig estar vivint becat a la Universitat Laboral de Cheste, durant dos anys, fins al 73. Allà hi ha el que era el segon cinema més gran del món i el primer d’Europa. El paranimf tenia 5.000 butaques, que es diu de seguida. Sessions setmanals obligatòries per tots els interns. Dues pel·lícules cada diumenge. I de tant en tant, una més entre setmana.

Tanta obligació podria haver generat en mi un rebuig, lluny d’això, generà una afició ferma, potent, continuada en el temps.

No vaig conèixer el Salón la Paz, el Cine Doré o el primer Goya, però he vist pel·lícules al Cine Oeste, al Rex (allà també teatre, Educando a Rita, per exemple, i no fa tants anys), a l’Astòria, a l’Avenida, al reobert Goya. Quan van reobrir l’Azul, amb aquelles butaques blaves homònimes, és convertí en la millor opció dels dissabtes per la nit, o els diumenges per la vesprada. Però la meua memòria d’adolescent, em retorna al Rialto i al San Pablo.  

El Rialto, que després allotjà un efímer restaurant, i d’uns anys ençà és una perfumeria, passà per diferents èpoques, inclosa una en la que esdevingué sala d’art i assaig. Que era una cosa molt progre i molt moderna, i que vestia molt. Recorde que allà hi vaig vore Noveccento, que en una moda horrible de l’època, com era llarga, es projectà en dues setmanes diferents la primera i la segona part. Amb l’agreujant, que com va funcionar prou bé a taquilla (abans hi havia més progres) la primera part es repetí dues, tres setmanes, i quan per fi van projectar la segona part, ja feia 20 dies que havies vist la primera i quasi bé no podies seguir el fil. 
Poc abans o poc després, també s’especialitzà en “destape”. Recorde Tocata i fuga de Lolita, el primer nu de la transició. Amparo Muñoz. Ais! En aquella sala, concretament a la darrera fila, vaig tocar el meu primer pit (bo, en realitat no era meu, me’l van deixar).

I al San Pablo. L’any 1976 s’hi va estrenar la pel·lícula catalana “La ciutat cremada”, però a Castelló arribà en castellà. I els nacionalistes de l’època (que encara érem menys que els progres) vam decidir fer una “acció política” i vam comprar quasi totes les entrades de la sessió del dissabte per la vesprada. De dos en dos, de tres en tres, per dissimular. Vam omplir la sala, i en quant va començar, vam traure banderes que dúiem amagades sota els jerseis o caçadores, i ens vam posar a cridar: “la volem en català, la volem en català”. I els més agosarats es van posar de peus sobre les velles butaques i van llançar consignes polítiques. Es va interrompre la projecció, van encendres els llums de sala, i el propietari, el pobre Senyor Casalta, va comparèixer per assegurar que es comprometia dur la versió en català la setmana següent (va complir). Però com qui no vol la cosa, arribà la Policia Armada, els grisos, dos jeeps carregats d’agents, que van entrar a la sala amb metralletes i ens van fer eixir d’un en un amb cara de western. I els assegure que no m’estic muntant un pel·lícula. Ha d’haver com a poc una quarantena de persones que recordaran haver participat en aquella “acció  revolucionaria”.

Fa ben poc que van demolir l’edifici del carrer dels Pescadors. 

De més gran... els Casalta, les Sales Tàrrega i Porcar, o els ABC, fins a que estos van tancar, anar al cinema continuava tenint alguna cosa de cerimonial. Passeig, conversa, discussió més o menys cinèfila... Ara és tot un altra cosa. Has d’agafar el cotxe i anar a un Centre Comercial, bé siga al Grau, bé a l’Oest de la ciutat. Em dec fer vell, però no és el mateix. Un ciutat necessita vida cultural al seu centre, als seus barris, cas contrari, no és una ciutat, és un donuts. 

He fet referència a la magnífica pel·lícula Cinema Paradiso, no sé si recorden aquella escena on un adult Totó, mira amb els ulls negats la cinta que li deixa Alfredo, feta de fotogrames i emocions. Alfredo va ensenyar a Totó a estimar la vida, i el cinema. I ja que amablement el Portal de l'Om em cedeix este espai, jo vull aprofitar per donar les gràcies a ma mare, per ensenyar-me a estimar el cinema i la vida. Totes les pel·lícules vistes formen part de la meua manera de viure, fins i tot de treballar. Tant és així, que l'any 2004, en un ple de l'Ajuntament, debatíem sobre la necessitat de que Castelló tingués seu estable de la filmoteca, i jo vaig fer esta intervenció:

El Bloc Nacionalista Valencià, el Partit Socialista i el Partit Popular, portem en el nostre programa i en parlem des de fa mesos, la necessitat que Castelló tinga una seu estable de la Filmoteca Valenciana.
Al llarg dels darrers mesos, hem anat rebent informacions contradictòries com en una especie d’Acción Mutante (Alex de la Iglesia 1993), sobre les diferents ubicacions, sobre diferents propostes, però mai un acord concret que dur a plenari, i miren, entre el L'home que no sabia res (Jon Amiel 1998) y L'home que sabia massa (Alfred Hitchcock 1933) ha d'haver-hi un terme mig, i hauria de ser vosté Sr. Mulet, l'home que sap allò que cal saber. No dic que siga El tercer hombre (amb guió del propi Grahan Greene), dic que vosté ens hauria d’explicar les converses. I esta és una molt bona ocasió.
Així les coses els grups de l’oposició vam preparar una moció conjunta. Com la política és, entre d'altres coses, l'art d'arribar a Acords i desacords com en la pel•lícula de 1999 de Woody Allen, fa uns dies en comissió vam oferir-li l’acord al Partit Popular. No teníem ni tenim cap intenció de fer-lo sentir Acorralado (1982) amb un absurd Sylvester Stallone, perquè justament d'eixa classe de cinema ja en tenim. Vam optar per una redacció consensuable perquè preteníem evitar en este tipus de coses un Duelo de Titanes (John Sturges 1958) amb els impagables Kirk Douglas i Burt Lancaster.
Per la nostra part, portem temps treballant en el tema per separat. El Partit Socialista ha organitzat actes i ha parlat amb els responsables de la Filmoteca, el BLOC ha fet una campanya de conscienciació i s'ha reunit amb responsables de Castelló Cultural, mentre la moció esperava la banda sonora de Morricone per la pel•lícula de 1968 de Sergio Leone, Hasta que llegó su hora. Doncs bé, ja ha arribat l'hora.
Ací tenen la moció, i estem molt satisfets d’haver pogut consensuar una postura comuna i no discutir com si forem los Montoyas y Tarantos (Vicente Escrivá 1989) perquè al final ací es tracta de saber si tots tres grups som capaços d'arribar a un acord sense jugar a El bueno, el feo, y el malo (Sergio Leone). No haguera tingut justificació alçar la sessió sense haver arribat a un acord, o en eixir al carrer algú recordaria la versió cinematogràfica de Kenneth Brannagh de l'obra de Shakeaspeare Mucho ruido y pocas nueces (1993).
La nostra moció naixia amb la voluntat que el 2005 siga per a la ciutat i cinematogràficament parlant El año de las luces (Fernando Trueba 1986) i l'inici d'una Belle epoque (1992) del mateix i oscaritzat director.
El Partit Popular ens assegura que s’ha arribat a un acord amb la Filmoteca i amb la Conselleria i amb l’empresa. Estem contents. També és cert que no hi ha res signat encara i per això hem optat per mantindre la moció, per evitar haver de recordar mai el títol de la magnífica pel·lícula d'Isabel Coixet Cosas que nunca te dije (1996). Ara bé, si finalment no es concretara la proposta i la vida d'esta moció és la Cronica de una muerte anunciada (Francesco Rossi 1987 amb una grandíssima Irene Papas) o la voluntat d’acord té Los dias contados (Imanol Uribe 1994), amablement advertim que pot ser serà el moment de dir Adéu a la innocència com el títol de la cinta de Richard Benjamin de 1984. Perquè allò que no pot ser és que ens quedem amb l'estúpida sensació de passar-nos el dia tirant pedretes a la finestra, com un turmentat James Dean en Al este del edén (Elia Kazan 1955), tot esperant que qui gestiona la casa ens convide a seure a taula.
Que al cap i a la fi tampoc no demanem el Cinema paradiso (Giuseppe Tornatore 1989), estem demanant que Castelló tinga allò que mereix, una seu estable per la Filmoteca. No deixem passar esta oportunitat, no fem que allò que diu el programa electoral de tots tres partits es convertisca en Allò que el vent s'endugué (Victor Fleming 1939).
La Generalitat s'hi ha d'implicar de forma urgent, i també el nostre Ajuntament a vore si al final “Por un puñado de dólares” com en aquell fascinant western amb Clint Eastwood acabarem per fer “El viaje a ninguna parte” de Fernando Fernan Gómez . Confiem que no i que com a “Historias de Filadelfia” (George Cukor), tinguem un cinematogràfic “Happy End”.
I vull aprofitar per dir al paritit socialista, que si bé jo seguisc reivindicant el magnífic cinema mut d' Harold Lloyd o Buster Keaton, no és menys cert que parlant la gent s'entén. No dic que després d'este acord tinguem que dir De aqui a la eternidad (Fred Zinnemann 1953) per sí que espere que això siga com a la mítica Casablanca (Michael Curtiz 1943) “el principi d'una gran amistat.”

És obvi que no l'hagués pogut fer, sense totes aquelles hores de butaca i cel·luloide a les sales de cine de Castelló. El cinema! Tota una vida en sessió continua!

15 de febrer, 2013

"LA FESTA DEL CEL"- Levante-EMV- 16-02-13


Quan tot fa pensar que podrem passar una setmana sense parlar de l’aeroport de Castelló, ix el tema de l’aeròdrom! La festa del cel! Castelló porta ales, sembla indiscutible. 
És sabut que el PP porta més de deu anys pagant sous, plans, masterplans, viatges, projectes i algun café, per aquella ocurrència que li’n diuen “La ciutat de les llengües”. Projecte que anys després continuem sense saber massa bé què és, ni de què va, i del que anunciaven fa unes setmanes, un nou projecte. Vorem... o no.  I és sabut que el PP somnia en fer-ho als terrenys on actualment hi ha l’aeròdrom del Grau. O no.
Allí està ubicat actualment l’Aeroclub de Castelló, un dels més importants d’Europa pel que fa a salt esportiu amb paracaigudes, i on s’hi ha celebrat, un bon nombre de competicions internacionals, inclòs un Campionat del món. La qual cosa, no ho oblidem porta turisme del que es deixa perretes. I no oblidem tampoc que el PP per fi ha comprés que el segment turístic que més beneficis ens deixa és l’esportiu.
La propietat del terrenys està en litigi perquè s’aconseguiren per la via de l’expropiació per l’interés general que representava l’aeròdrom. Però els hereus dels expropiats diuen que la propietat revertiria en ells sí canvia l’ús, i l’Ajuntament ha encarregat un informe al bufet de Garrigues Walker que diria que eixe dret de retorn ja ha prescrit. Ja vorem què passa. 
En qualsevol cas, el passat dilluns, a la comissió d’hisenda i patrimoni de l’ajuntament, el PP ens informà que s’havien desestimat totes les al·legacions formulades per l’Aeroclub, i se'ls  requeria per a que abans de l’1 de juny del 2013 es procedisca a desallotjar l’immoble principals, deixant-lo lliure i a disposició de l’Ajuntament. 
Una cosa ben sorprenent, perquè cal no oblidar, que d’acord amb el PGOU eixos terrenys només poden ser dedicats a allò que actualment es dediquen. De fet, per poder fer La Ciudad de las Lenguas, o qualsevol altre projecte, caldria una modificació del PGOU. I sembla més que evident, que este no és el moment processal adequat per fer-ho. Recorden que la vigència o no del Pla General, depén hores d’ara del cara o creu d’un recurs de cassació! En fi, embolica que fa fort!
No s'entén l'urgència, per això hem posat el crit al cel (on sinó?), perquè el desallotjament deixaria sense activitat l'Aeroclub i condemnaria als terrenys al abandó durant mesos i mesos, probablement anys, fins que qualle si és que ha de quallar, el projecte de turisme idiomàtic.
I vet ací, que després de que el regidor d’urbanisme isques a la palestra dimarts traient pit i dient que “ale, ale, vayan saliendo de ahí con el avión en la boca”; arriba el dijous, i l’Alcalde es reuneix amb els representats de l’Aeroclub i desautoritza a Mulet, desmenteix totes les informacions que el seu equip de govern havien ofert, i anuncia que no pensa complir ni fer complir, allò que ells mateixos ha aprovat respecte al desallotjament. “Mentre aquests terrenys no hagen d'albergar nous projectes per a la ciutat, continuaran sent utilitzats pel Aeroclub", ha dit Bataller.
Es pot llegir al propi web municipal, i en boca de l’alcalde: "El nostre compromís és que les activitats del Aeroclub de Castelló no desapareguen a partir d'aqueix 1 de juny que fixa el tràmit administratiu. En absolut l´Ajuntament va a executar cap ordre de desnonament".
Extraordinari! Dilluns aprova un acte administratiu que els obliga a abandonar les instal·lacions i dijous en entrevista privada, els diu que ni cas, que no cal que complisquen, que ell incomplirà les seues obligacions d’Alcalde i els permetrà quedar-se allí sine die. 
Si més no fins què els necessiten per al que siga, perquè l’Alcalde a la reunió ha traslladat: “la voluntat que té aquest Ajuntament de recuperar aqueixos terrenys per a qualsevol projecte de futur per a la ciutat de Castelló, tant si fa referència al turisme idiomàtic, que és el qual s´havia programat al principi, o qualsevol altre que siga d'interès".
Però què diu este home! Ara ja no sap si faran la Ciutat de les Llengües? Però si l’ha anunciat i reanunciat mil colps en any i mig! Però si en els Fòrums d’Urbanisme que planegen el nou PGOU, ell mateix ha dit que allò va allí sí o sí!
La forma d'actuar del PP és políticament incompressible, jurídicament qüestionable, i moralment reprovable. O l'alcalde no aguanta la pressió o són mala gent. Perquè des de la més elemental lògica, si el que volien fer era aprovar coses i no complir-les, podrien haver fet primer la reunió amb l'Aeroclub, i advertir-los, evitant així una càrrega emocional innecessària. Tot això passa perquè el PP mai no ha pensat en les persones, pensa en les coses. No pensa en sentiments i drets de la ciutadania, pensa en metres quadrats.
En fi, jo no sé si la ciutat té ales, però els seus dirigents estan volats. A vore si arriba prompte el 2015 i acabem amb este desori!

13 de febrer, 2013

"RESUMINT" - Mediterráneo - 14.02.13



Època de retallades. Des d’este dimecres dispose de mil caràcters menys per dirigir a vostés la meua homilia setmanal. Coses de la maquetació. 
A vore si els hi puc explicar Espanya en tan poc espai. Espanya és l'únic lloc del món occidental on una ex amistançada del fill d'un ex polític nacionalista es reuneix amb la líder del PP en un bar, per explicar-li que ha estat presumptament maltractada, i que va participar en una presumpta trama d'evasió de capitals. Tot això, mentre estaven sent gravats il·legalment per un micròfon ocult, posat per uns detectius contractats presumptament pel Secretari d'Organització socialista. I Rajoy diu que això no és Uganda!
Mentrestant el partit de govern és judicialment sospitós de finançament il·legal, i sembla haver estat anys repartint sobresous entre els seus. A Rajoy, segons la renda, més de 8000 € al mes sumats al sou de diputat. 
Alguna raó per l'esperança? Sí! La ciutadania. La pressió i mobilització que va aconseguir l'únic indult decent, el de la jove dels bolquers; i que dimarts forçà al PP a acceptar debatre sobre els criminals desnonaments. 
La solució vindrà de baix, i passa per canviar als de dalt. Ja està dit. Espai suficient.

11 de febrer, 2013

"AMB EL CUL A L'AIRE" - Castelloninformación - 13.02.13


Recorde un acudit d’Eugenio. 
Un home entra a una papereria i li diu al dependent:
-Bon dia, voldria una llibreta.
-Bon dia, senyor. La vol vertical o apaïsada?
-Tant se val, és per prendre unes notes...
-Sí, però la vol vertical o apaïsada?
-No sé, done-me-la apaïsada.
-I la vol a quadres, doble ratlla, ratlla simple o en blanc?
-M’és igual, la que tinga més a mà, ja li dic que és una cosa informal...
-Sí, però el senyor la vol a quadres, doble ratlla, ratlla simple o en blanc?
El client ja una miqueta emprenyat, li repica
-Mire, done-me-la a quadres, m’és igual, però tinc un poca de pressa
-Al senyor li agradaria més amb espiral o sense?
-Escolte...que no m’ha entés? Tinc pressa i m’és igual!
-Sí però el senyor la vol amb esp...
-Espiral! done-me-la amb espiral, per l’amor de déu! Amb espiral!
-Correcte, i el senyor la vol de 50 fulls o de cent?
Quan el client està a punt de saltar el taulell i esclafar-li el nas al dependent, s’escolta el clin-clin de les campanetes de la porta, i entra un senyor amb cara de ben pocs amics i una tassa de vàter al muscle!
-Escoltem bé -crida el del vàter- ahir li vaig ensenyar el cul, hui li porte la tassa, vull aquells rotllos de paper del vàter que té al segon prestatge!!

Doncs bé, en això estem. Quan jo vaig començar a cobrar en això de la política resultava quasi impossible saber els sous dels polítics. A l’Ajuntament, l’alcalde tenia estipulat el sou en un euro més que el funcionari que més cobra, i a partir d’eixa quantitat opaca, una cascada de percentatges a la baixa que feien quasi bé impossible saber què cobrava una regidor amb delegació, o un tinent d’alcalde. 
Recorde també, que un parell de periodistes de dos mitjans diferents em van demanar la mateixa informació: “quin és el sou del funcionari que més cobra, i quins els percentatges de cada categoria laboral dels càrrecs electes?” Els hi ho vaig facilitar, clar, i els vaig dir ara vos enviaré per fax (encara s’estilava) la meua nòmina. Els va sorprendre. Era un tabú que es trencava. En un món d’opacitat absoluta, de prompte, transparència.
Un poc més tard es regulà això de la declaració de bens, l’obligació dels càrrecs públics d’entregar a la institució per la qual treballen un document on informem de quins són els nostres ingressos i interessos econòmics, així com els nostres bens mobiliaris i immobiliaris.
Un parell d’anys més tard, i no per transparència sinó per intentar posar en evidència a Carlos Fabra que aleshores era regidor a Castelló, el PSOE va presentar una moció demanant que es fera pública la informació econòmica. Jo vaig repartir fotocòpia de les meus declaracions de bens i interessos, i de la declaració de la renda, a la premsa. El PSOE es va fer una fotografia esgrimint uns papers que ells deien que eren les declaracions, però que ningú no va tenir ocasió de comprovar-ho. En qualsevol cas, el PP votà en contra de mostrar res, li semblava impúdic!
Ara hem aprovat que a més a més de bens, interessos i ingressos, també farem públics els currículums. Abans de final de mes estaran disponibles en el web municipal. I si s’aprova la nostra proposta també en la Diputació. 
El meu partit té un portal dedicat a la transparència on tothom pot accedir a vore els ingressos de tots els nostres càrrecs públics, les subvencions que rebem com partit, i la comptabilitat del partit. 
Este diumenge, vaig penjar a les xarxes socials, Faceboock i Twitter, on sume més de 7500 seguidors i que estan oberts, és a dir, accessibles a qualsevol persona amb un compte en eixes xarxes, la meua declaració de renda del 2011.No cal dir que hi té accés tota a la premsa a qui autoritze explícitament a donar difussió de les xifres.
Ja està, només em falta ensenyar-los-hi el cul, i si tenen interés, els diré que practique el nudisme des de fa anys, me’l podran vore este estiu en alguna de les platges tolerades del nostre litoral. 
Què més he de fer? És que ja no ho sé! Que ací el que hem de saber és si el PP es financia il·legalment i a canvi de què la banca perdona els crèdits al PSOE. Que el PP ensenye la renda no demostra la inexistència de caixa B, i que el PSOE es negue a mostrar els comptes del partit, tampoc no ajuda. 

08 de febrer, 2013

"NO ÉS PERSONAL, SÓN NEGOCIS" - Nomdedéu - 09.02.13


Blanche DuBois, el personatge que creà Teenesse Williams per a “Un tramvia anomenat desig”, deia:  “sempre he confiat en la bondat dels estranys”. I jo amb ella. Però per esta feina meua, això no és bona cosa, perquè la bondat no és matèria certa ni en coneguts ni en estranys.
Esta setmana vam tenir un ple a la Diputació. Era el ple extraordinari sol·licitat pel grup socialista per parlar de l’aeroport. La postura del meu grup estava clara, era la que ja vaig marcar fa uns mesos quan vaig registrar una moció proposant que venguérem el miserable 0’014% del capital que encara tenim. Dit d’altra manera, la Diputació té 1.218€ com a tota participació. A totes llums, una quantitat ridícula per una instal·lació que ha superat els 150 milions d’€ en la seua construcció. Com a sobre, de 29 preguntes formulades al President Moliner, que és qui representa a la Diputació al Consell d’Administració, a 15 em contestà que li preguntés a Aerocas, sembla obvi que no valen per a res. Per tant, ens les trèiem de sobre i ens dediquem a asfaltar carreteres comarcals i a repartir papereres, que per si no ho saben, és el que fem a la Diputació.
En la meua intervenció vaig posar plurals exemples d’allò d’estes comarques que em fa sentir lícitament orgullós. Però, com els vaig dir, quan isc fora la gent em pregunta per la loteria, per Ripollés, pels 67.500 aturats i per l’Aeroport. També vaig intentar detallar minuciosament els fracassos d’altres aeroports similars. Val a dir que tots ells construïts en menys temps que el nostre, i a molt millor preu. Tot això em servia per argumentar com s’havia fet de rematadament malament el nostre d’aeroport. Que per cert, i ja ho havia dit un altre dia a un ple, s’hauria de dir Juan José Rubert, perquè és l’espai inútil que hi ha entre Vilanova i Benlloch. 
En un moment determinat i per il·lustrar la insignificança formal i legal de la Diputació en tot este circ (malgrat que en fos impulsora única), vaig recordar això dels 1.218 € i vaig dir que era un terç del que costava el plenari en sous. Ais! Què has fet, Enriquet! Els portaveus i els diputats amb dedicació exclusiva no cobrem res especial per un ple extraordinari, però hi ha una dotzena de diputades i diputats que només cobren per assistència. Si no vaig errat 341 € per ple.  Per tant la sessió costava més de 3.500€. De seguida que prengué la paraula, Colomer va dir que els socialistes (excepte ell tot el seu grup cobra només per assistència) renunciarien al sou d’eixe plenari, que no oblidem, havien convocat ells, i no el PP. Això els honora i espere que els del PP facen igual. Però va afegir un comentari que venia a recordar que no havien convocat el ple extraordinari pels diners. Home! Clar! No crec que ningú ho hagués pensat. Òbviament jo no.
En aquell mateix instant, però, vaig saber que havia tocat ós. Que havia ofés, que hi havia disgustats. I efectivament així va ser, ja hi ha qui me n’ha dit més que a un gos, això sí, no a la cara. Sóc conscient que jo no caic bé entre els socialisme castellonenc. No a títol personal, que mantinc una excel·lent relació amb molts socialistes, sinó políticament. El PSOE sempre ha pensat que el BLOC, o Compromís ara, som els vots que els hi falten, quan els hi falten, que és sovint. I en general esperen que fem seguidisme acrític de les seues opinions. I això cada colp passa menys, i jo tinc l’honor de ser dels primer en el meu partit en haver marcat territori des de fa molts anys. 
Tinc el sincer convenciment que cap d’ells està disgustat per no cobrar, és més, crec que  el comentari és l’excusa, en realitat amaga la frustració pel fet que siguem nosaltres i no ells qui hem aconseguit detalls formals sobre l’operació de compravenda, o que ens avançarem a l’hora de proposar mesures de transparència, o que els hi passarem la mà per la careta aconseguit millorar els POIS, mentre ells només picaven de peus a terra. Metafòricament, clar. 
Però tampoc no vull que semble que els socialistes són els únics que encaixen malament. Vaig acabar la meua intervenció amb una citació cinematogràfica que també incomodà a alguns populars que em miraven amb ulls d’escurçó (tot i que l’altra meitat reien per baix del nas). Vaig recordar que Carlos Fabra en la inauguració de l’aeroport havia dit: “Espero que esto sea el principio de una gran amistad”, i que jo trobava que Casablanca no era un bon referent, perquè a l’escena final es veia alçar el vol a l’únic avió que hi havia, deixant la pista d’aterratge fosca i buida. I el protagonista marxava del bracet d’un gendarme. 

06 de febrer, 2013

"MEITAT MONSTRES" - Mediterráneo - 07-02-13


La fantasia mai no ho és del tot. De fet, la ment humana és incapaç d’imaginar res que no conega. Podem inventar el més terrible dels monstres, però estarà fet de parts que coneixem. Una sirena (és un monstre per molt blaus que tinga els ulls) està feta per mitja dona i mig peix. Un centaure és mig cavall i mig home. Un grif mig lleó i mitja àguila. Tots són mentida i en tots hi ha veritat. Ho va explicar molt bé Rajoy a Alemanya on inquirit sobre el cas Bárcenas i els pagaments, digué textualment: “No és cert, tret d’alguna cosa que és el que han publicat els mitjans de comunicació”. Meitat President, meitat humorista.
No tinc la més mínima idea de si els papers publicats per un diari madrileny són anotacions de puny i lletra del Sr. Bárcenas, però no deixa de ser curiós que aquells que apareixen com perceptors i poden acreditar que han tornat els diners, o tenen una justificació moralment i socialment acceptable, reconeixen la veracitat dels apunts comptables. La resta neguen. Meitat pecat, meitat confessió.
Era pràctica habitual en el PP pagar sobresous en efectiu? A Gènova no ho sé, però a les Corts Valencianes sí. Ho ha confessat el Síndic popular Jorge Bellver, qui va informar dimarts que a partir d’ara les ajudes per manutenció i desplaçaments deixarien de pagar-se en efectiu, per ser pagades per transferència. Més enllà que caldrà investigar si els diners eixien de les aportacions al grup parlamentari, i si és legal repartir-se-les a mans plenes entre els diputats, es fa difícil d’entendre l’operativa. Per què en efectiu? D’on eixien les gran quantitats d’efectiu? Les quotes d’afiliats i les subvencions públiques es mouen entre bancs per transferència. Mai en efectiu. Meitat sospitós, meitat evident.
És un fet provat que Gürtel va subornar polítics, a casa nostra dos ho han confessat i han estat condemnats. Allà a Madrid, la policia avança en les investigacions. Ja cauran! A les Corts hi ha un grapat d’imputats del PP, alguns per finançament il·legal del partit, que si s’acaba confirmant, podria dur aparellat un delicte electoral. Guanyaven dopats, com L. Armstrong. Meitat victòria, meitat frau. Monstres.

PRIMERA INTERVENCIÓ DEBAT SOBRE L'AEROPORT DE CASTELLÓ A LA DIPUTACIÓ. 06.02.13


Senyor President
Senyores Diputades, Senyors Diputats

Fa uns dies vaig vore el vídeo que recentment ha editat esta casa i que mostra paisatges de les nostres comarques, i el vaig penjar a les xarxes afegint un expressiu “jo sóc diputat de tot això, quin honor”.
perquè quan parle amb gent de fora, jo dic que:
-sóc de la terra del castell de Peníscola, el segon monument més visitat de tot l’estat en el seu gènere 
-que sóc de la monumental Ares, i de Morella 
-que fem un formatge a Almedijar que al casino antic el serveixen com un postre excel·lent amb un coulís de gerd, que li agrada molt al President Moliner 
-de les cireres de Salzadella
-i que el vi del barranc de l’infern ja es deixa beure 
-que tenim les grutes de Sant Josep o el barranc de Valltorta, la Cova dels Civils i la del Cavalls, 
-el Millars i Penyagolosa. 
-les carxofes de Benicarló i les sureres de l’Espadà.
-que tenim excel·lents platges i el Desert de les Palmes. 
-que tenim el Playas de Castelló d’atletisme que ho guanya tot.
-que la bandera d’estes comarques podria ser Porcelanosa, una empresa que malgrat la crisi exporta el 80 % de la seua producció, i té un nivell de sinistralitat laboral molt per davall de la mitjana. 
-o Ceracasa, un referent de la innovació tecnològica en ceràmica. O Torrecid, Vernís i Zschimmer & Schwarz, guardonades ahir.
-o la Universitat Jaume I 
-o la unitat d’oncologia de l’Hospital Provincial, depenent d’esta casa.

Però em pregunten per la loteria, per Ripollés, pels 65.700 aturats i per  l’aeroport

I és lògic.

El Sr. Colomer ha fet un relat apocalíptic del procés de construcció de l'aeroport, i vostés sempre diuen...a altres llocs també passa. I és cert, no som els únics.

Posaré alguns exemples de com es fan les coses a altres llocs

Lleida-Alguaire. 
Es va plantejar el 2003 i el 2008 es començà a construir. el 17 de gener del 2010 ja estava acabat. només 2 anys per construir-lo. 
Propietat de la Generalitat, costà 95 milions.
El comença a fer el tripartit.
Previsió d’arribar a 400.000 passatgers en 10 any. 
Ajudes milionàries per aconseguir vols a Milà i Frankfurt. subvencions encobertes a companyies per tenir vols a Eivissa i Menorca.
L'estiu del 2010 la Generalitat treu la gestió a concurs i queda deserta
Avertis que havia signat un acord d’explotació a canvi de canon, en lloc de pagar, havia de cobrar. els sona?
El turisme d’esquí que havia d’arribar, en un 80% marxava a Andorra. Ningú no havia pensat que l'aeroport podia ser només de passada per anar a un altre lloc i deixar-se els diners allà.  
Després dels intents d’extorsió de Rayanair i Pyrenair, es perden les vols a Paris, Barcelona i Palma, per falta de passatgeres. 
Han intentat reconvertir-lo en aeroport de mercaderies, però no han trobat cap empresa interessada. els sona?
Actualment només té un vol d’anar i tornar en cap de setmana, a palma. de vegades amb només 4 passatgers. 
A la generalitat li costa 5 milions d’euros anuals.

Osca
Aeroport comercial d’AENA. des de 1991 era escola de vol sense motor, de les més importants d’Europa. 
Van dir que seria compatible amb els vols comercials. els sona?
Però la llei ho impedeix. Calen dues pistes diferenciades i a distància de seguretat suficient. Per tant es va haver de fer una segona pista.
El pare de la idea...va ser Rodolfo Ainsa, el president popular de la diputació... els sona?
Es posà la primera pedra el 2004, i 15 dies més tard el PP va perdre les eleccions. L’acabà construint el govern socialista.
Cost 60 milions
Tenia previsions de vols regulars a Madrid i Barcelona, i charters a Palma, Tenerife, Londres i Paris. 
Volien turisme de neu a l’hivern i religiós a l’estiu. O charters des de Catalunya per portar als taurins a vore corregudes un colp allà es va prohibir.  els sona? 
Cap resultat.
Previsió de 35.000 passatgers el primer any i duplicar el segon.
Però en 4 anys només han volat 20.000 persones. 
Actualment no té cap vol comercial. Mantenir-lo obert costa 4 milions d’euros anuals. els sona?

Albacete
Té molt millors connexions ferroviàries que nosaltres, per tant la possibilitat de convertir-se en un nòdul intermodal.
Però renfe tancà l’AVE. En 6 mesos havia perdut 3 milions d’euros. Tenia una mitjana de 9 passatgers al dia. 
Quan arribà el govern municipal del PP es carregà el contracte que havia signat el govern socialista que era qui havia impulsat l’aeroport.  la conseqüència és que es quedà sense operadors. sense subvencions no hi ha vols. els sona?
Estava fet sobre una base militar, AENA va invertir 10 milions d’euros.  hi havia previsió de pont aeri amb Barcelona i vols estacionals.
Tancat des d’octubre del 2010
Murcia.
Dels pocs rendibles d’AENA. 
Era base militar i els vols comercials només podien operar de vesprada. El govern hi va invertir 68 milions per fer una segona pista. Obviant que el govern murcià n’estava construint un de nou a només 35 quilòmetres. A Corbera.
Era una explotació privada en règim de concessió per 40 anys amb un aval públic de 200 milions. els sona?
En novembre del 2011 el govern central socialista va cedir. L’únic aeroport seria el de l’autonomia popular. San Javier tornava a ser només militar. 68 milions al fem.
Ara està tancat a vols comercials.

Ciudad Real
Té 21 connexions diàries amb Madrid amb trens d’alta velocitat
Va ser el primer aeroport privat d’Espanya.
El 29.10.11 també va ser el primer aeroport en fer fallida. 
Tancà per ordre judicial, després de molts mesos d’estar en concurs de creditors.
El van impulsar les institucions públiques, i l’executaren empreses locals. els sona?
Previst per a càrrega, al costat havien construït un immens polígon industrial buit però ple de conills. els sona?
Abans de la inauguració van decidir que passes a ser per a passatgers.
Té una immensa passarel·la elevada que connecta l’aeroport buit amb el no res, perquè hi anava una estació d’AVE que mai no es va construir.
En 3 anys de funcionament va perdre 300 milió d’euros. tot i ser un aeroport privat, tot el finançament ha estat públic. els sona?
La caixa d’estalvis de Castella-La Manxa n’era propietària del 68’23%. eixa va ser la primera caixa d’estalvis en ser intervinguda. els sona?
Parlaven de més de 4.500 llocs de treball en logística més els treballadors de l’aeroport i els llocs indirectes. els sona?
El 2006 l’aeroport estava en plena construcció, però el 2011 es va saber gracies als informes dels administradors concursal que mai no havia tingut pla de negocis. els sona?  Per cert, l’ex consellera Johnson va anunciar-ne un el 28.11.12. Ens agradaria tindre’n còpia.
No hi havia pla de negoci, perquè el negoci era construir un aeroport. els sona?
Els empresaris socis de l’aeroport contractaven les seues empreses per construir-lo. els sona?
I els mateixos empresaris socis el van oferir a un xeic saudí per 300 milions d’euros. els sona?
el pp des de l’oposició demanava que l’aeroport fóra públic. quan va guanyar el deixà en mans del jutge.
Hui l’aeroport està tancat.

Tot este és el relat que de vegades vostés han reclamat, per demostrar que no estem sols al país de Pepe Gotera y Otilio. 

A vostés els sembla una mena de consol, a nosaltres una seria advertència de com pot acabar tot això.

El PSOE porposa el cessament dels actuals gestors, i ens sembla raonable.

I una comissió assessora, i això ens sembla extemporani i inoperant. nosaltres ja vam dir que el que volíem era vendre les accions.

Si no ha canviat la cosa, tenim un 0’014%. És a dir 3.045 participacions socials a 0’40 euros, són 1.218 euros
Esta quantitat és aproximadament un terç del cost que representarà este plenari en assistències dels diputats i diputades (Nota. Els portaveus i l'equip de govern tenim dedicacions parcials i no cobrem cap extra. Com a conseqüència de la meua protesta, el PSOE ha renunciat a cobrar)

Amb esta participació, no té cap sentit intentar dirigir l’aeroport, més quan s’ha anunciat que este mes se’n farà càrrec la generalitat si no cualla la venda.

Eixa participació, segons va afirmar el Vicepresident Martínez en el debat que vam proposar sobre la venda, ens permet estar en el consell d’administració. però no serveix de res.

De 29 preguntes formulades al president moliner com representant al consell, en 15 m’ha enviat a preguntar a Aerocas.

Saben perquè no destitueixen al Sr. Fabra i al Sr. Garcia Salas, doncs perquè són el parallamps de les crítiques.

Amb les seues ocurrències ens tenen distrets. mentre parlem de l’estàtua o de les proves de velocitat d’un bon esportista local, no parlem del desastre de gestió imputable a tot el PP.

Mentre el demonitzat tripartit va fer un aeroport en dos anys, el PP en porta 8 per fer este.

Mentre parlem de conills, obviem que l’aeroport es paralitzà dues vegades perquè Iberdrola no feia la feina perquè la generalitat li devia 3 milions per un costat i 1’6 per l’altre.

Es va retardar perquè no havien fet vostés la declaració d’impacte ambiental.

Mentre el PP de Múrica aconseguia que ADENA es fes càrrec de l’aeroport, el PP de Castelló es trobava amb la negativa d’Aznar i Álvarez Cascos.

Mentre el govern popular de Múrcia doblegava la voluntat del govern central socialista, fent-li tirar al fem una inversió de 68 milions d’euros en l’aeroport de San Javier, el PP d’ací només trobava negatives i problemes. si els populars murcians podien, i els valencians no, igual tota la culpa no era del PSOE. No troben?

Per això mantenen a l’actual direcció, perquè ja està amortitzada, i sempre poden dir...”cosas de carlos”

És tot això és el que ha donat mala imatge. la seua gestió.

De les respostes del senyor moliner vull destacar que l’oferta de la societat de capital libi-espanyol, és de 87’5 milions per la compra de les instal·lacions.

I que es condiciona a resoldre prèviament el litigi amb Concesiones Aroportuarias que és de 126’4 milions.

S’imaginen que la part espanyola de l’oferta foren les mateixes empreses que ens han demandat?

T’oferisc 87’5 milions d’euros per la compra d’un aeroport que n’ha costat més de 150. però prèviament m’has de pagar els 126’4 que em deus.

Negoci rodó.

O pitjor encara, hui ha publicat El Confidencial que es tractaria d'una oferta fantasma, i que l'encapçala un periodista libi, sense recursos econòmics, encapçalant un inexistent grup d'empresaris. Preocupant. Estaria bé que ens informaren sobre això.

Deixem acabar amb una referència cinematogràfica.

En gener del 2005, en l’acte d’inauguració don Carlos fabra va dir: “espero que esto sea el principio de una gran amistad” Frase extreta de la mítica  pel·lícula Casablanca. Mala elecció.

La pel·lícula s’acaba amb l’únic avió de l’aeroport que alça el vol, deixant les pistes buides i fosques.
I el protagonista, marxa acompanyat d’un gendarme.

Moltes gràcies