30 de maig, 2012

"CONJUNCIÓ PLANETÀRIA" - Mediterráneo - 31-05-12



Tinc per a mi que Ximo Puig quedà impressionat amb aquella ridícula frase que la lleugeresa intel·lectual de Pajín pronuncià en coincidir les presidències d’Obama als EUA i la de torn de Zapatero a la UE.
De fet, crec que Puig la va fitxar com Vicesecretaria General del socialisme valencià, només per a que esta setmana ella pogués dir: “Les sugiero que esten atentos al proximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta. La coincidencia en breve de dos liderazgos castellonenses en los dos partidos gordos”. 
Perquè fa 48 hores la premsa valenciana obria amb la fotografia d’Alberto Fabra i Ximo Puig encaixant-se la ma a Palau. Els apologistes pretenen que es tracta quasi bé d’una foto històrica. No és el primer colp que líders populars i socialistes es troben. Lògicament. De fet, en les votacions es troben molt més sovint del que sembla. I francament, que tots dos siguen de les comarques del nord té una importància relativa, la merament simpàtica si volen. A mi no m’impressiona. El President del meu partit, Josep Maria Pañella, també ho és, i tal dia farà un any! 
A mi la trobada entre els dos aficionats al Real Madrid (hauran parlat d’això?) la veritat és que em deixa un poc indiferent. Fred més bé. Bàsicament perquè representen dos partits sense cap credibilitat des del meu punt de vista. Tots dos han governat ací i allà, junts sumen un percentatge suficient fins i tot per canviar de nit la Constitució. Així que junts i per separat, són els responsables de tots els nostres mals, i possiblement d’alguns bens. 
Són responsables de l’insuficient finançament que han pactat en un estatutet de fireta; del mal finançament municipal que no han resolt en 30 anys de governs successius. Ells tenen l’honor d’haver recolzat AVEs que van d’enlloc a no cap part, mentre ací seguim perdent diners i oportunitats perquè ni tan sols s’ha licitat quan deien. Són ells els culpables que entre Vinaròs i Castelló no hi haja rodalia digna d’eixe nom. Són responsables de la deficient sanitat pública, els uns per buidar la caixa, els altres per deixar-la buida. 
Això sí, la foto, xula. Per cert, en quin idioma deuen parlar?  

25 de maig, 2012

"KUKUXKLAN GAI" - Levante.EMV- 26.05.12


S’imaginen per un moment l’alcalde de la seua ciutat afirmant que té dubtes sobre que siga just que el matrimoni entre negres es diga matrimoni? 
El clavarien en creu. La gent se li tiraria al coll, li’n dirien més que a un gos. I ell explicaria compungit i una mica astorat, que no té res en contra de que els negres es casen, però que creu que no s’hauria de dir matrimoni, sinó “contracte labo-sexual-cohabitador entre negres”, o alguna cosa així. Quan algú, potser jo mateix, li digués que la seua actitud em sembla inaudita i profundament discriminant, l’alcalde o qui fos em diria que no m’enganye, que ell té amics negres, “morenitos les llamo yo”, i que no té res en contra d’ells, sempre que “el respecten”. Però que clar...dir-li matrimoni a una unió entre negres...
Jo, o vosté si té una sensibilitat semblant, li diria que un acte jurídic ha de tenir un sol nom, afecte a qui afecte, perquè si es busca un nom diferent, és perquè es pretén diferenciar, i per tant, convertir en dos actes jurídics similars, però no iguals. No és el mateix furt que robatori, encara que a tu et deixen sense cartera. Per tant, si pretens noms diferents, és perquè vols definir coses diferents.
L’alcalde, o el seu portaveu, o qualsevol del seu grup, li diria que no entén perquè tant d’enrenou, que al final és una qüestió de noms, i que no entén perquè tanta polèmica. “Què més vos dóna que es diga així o aixà?” preguntaria l’home sense maldat. I la resposta seria obvia: “no si a mi m’és del tot igual, per això no em queixe, eres tu, sou vosaltres, qui heu posat en marxa accions legals per evitar que es diguen igual els matrimonis entre blancs que els matrimonis entre negres!” I ell clar insistiria en allò de: “no si a nosaltres ens sembla bé que es casen, el que discutim és el nom”. Però no és cert, perquè han presentat un recurs contra la llei que ho permet, davant el Tribunal Constitucional, no davant de la Real Académia de la Lengua. No pretenen canviar el nom, pretenen canviar el fet.
Bo, vostés que són gent intel·ligent, ja poden suposar que això mai no ha passat, hui quasi bé ningú tindria el valor de dir en veu alta que no vol que el matrimoni entre negres es diga igual que el matrimoni entre blancs. En canvi, el PP, continua mantenint que el matrimoni, com nom propi, com concepte jurídic, només ha de poder usar-se per definir les unions entre un home i una dona. Per això ha recorregut al Constitucional la llei de matrimonis entre congèneres. 
Els negres sí, els homosexuals no. Els gais i les lesbianes, no tenen dret a casar-se. Així ho veu el PP. En el millor dels cassos poden viure junts i celebrar una cerimònia, però ha de ser diferent, i ha de tenir un nom diferent. No siga cas que semblen iguals! Quin horror! Quina vergonya! (mode irònic ON)
Quan un recorda que fa més de set anys, abans que el PSOE de Zapatero aprovés la llei que permetia el matrimoni entre dues persones qualsevol, el PP de Castelló va aprovar una moció del BLOC reclamant que es fes la llei, resulta francament desencoratjador vore com ara no són capaços de donar suport als matrimonis, demanant que el seu propi partit retire el recurs d’inconstitucionalitat contra la llei. El PP d’Alberto Fabra ho va votar a favor, el d’Alfonso Bataller, en contra.
I el mateix portaveu popular que en aquell moment defensà el dret de gais i lesbianes a contraure matrimoni, ara defensa la postura del partit, que no és altra que intentar, via judicial, evitar que algú puga pensar que els gais, les lesbianes i els heteros, tenen, tenim, els mateixos drets davant la llei. Hem tornat al blanc i negre. Una pena. 

23 de maig, 2012

"EL BE I EL MAL" - Mediterráneo - 24.05.12


La història va així: a l’Hospital Provincial, però també a altres clíniques de la ciutat, i al llarg de dècades, es produïren unes sorprenents acumulacions de nadons morts en nàixer. Sempre en cap de setmana, que hi ha menys ulls mirant, i sempre coincidint amb les guàrdies de determinats professionals mèdics. A les famílies se’ls deia que el nadó havia nascut mort i se’ls impedia vore’ls. Del pretès soterrar se n’encarregava sempre la mateixa funerària, i els cossos figuraven soterrats sempre a les mateixes fosses públiques del cementeri. 
El cert és que moltes d’estes famílies es van quedar amb el dubte de si el nadó havia mort o no. I ara que ha esclatat l’escàndol dels nadons robats, un poc per tot l’Estat, algunes famílies castellonenques han començat la recerca de la veritat. I és així com han descobert partides de defunció signades per metges (sempre els mateixos) amb data del dia abans del que figura en la partida de naixement, contradiccions documentals i irregularitats varies. Fins i tot, trobar el registre a l’hospital de l’alta mèdica del nadó tres dies després de nàixer, malgrat que hi ha un certificat de defunció de tres dies abans. 
Van realment nàixer morts? Les famílies han demanat l’exhumació dels cadàvers. El cementeri municipal els diu que pocs anys després van ser traslladats a un altre emplaçament que no saben determinar. La raó per canviar-los és que en aquelles foses havien de soterrar nous nadons morts, i així una i dues i tres vegades.
Les famílies ens demanen saber la veritat. Saber on estan les despulles, per analitzar l’ADN, o per descobrir que no hi ha cadàver, tot simplement, perquè segueixen vius. Vius vivint una vida robada, ignorant qui són. 
L’Ajuntament s’ha de pronunciar sobre si facilitarà la informació o no a les famílies. Diguem-ho clar, este no és un debat entre dretes o esquerres, ni entre govern i oposició. No és tampoc un debat entre espanyolistes i nacionalistes. Este és un debat entre el bé i al mal. Així, tot curt. Entre el bé i el mal. El pecat de fer el mal, s’alimenta també del pecat de no corregir-lo quan tens els mitjans per fer-ho. El PP ha de decidir, la resta ja hem dit que se les ajude. 

18 de maig, 2012

"CANVI DE CICLE A LA UJI" - Levante-EMV- 19-05-12


El passat dijous, es van celebrar a la Universitat Jaume I les eleccions a claustre. S'hi presentaven tres candidatures estudiantils, amb un rerefons ideològic molt nítid. Els qui havien guanyat les darreres eleccions i pretenien revalidar el primer lloc, eren els joves d'Unión Universitaria, que dissimulaven entre poc i no gens la seua vinculació, si més no ideològica amb el PP. Alguns dels seus més destacats membres eren militants de Nuevas Generaciones, i fins i tot havien figurat a la llista electoral municipal del PP castellonenc. La patacada ha estat important, s'han quedat amb un 25%, poc, venint d'on venien. Un altra de les candidatures és Campus Jove, i la seua vinculació al PSOE és encara més evident que la d'Unión amb PP.  Un 13% és un resultat molt dolent, que ve a acumular-se als mals resultats anteriors, esdevenint una tendència pronunciada que els porta al no res, a la no influència en la societat universitària, camí de la marginalitat. I això en l'univers socialista és especialment greu, perquè el sindicalisme universitari ha estat des de fa anys el planter de líders dels socialisme juvenil. Alguns han passat de ser claustrals a regidores, o diputats... Pajín va arribar a Ministra, venint d'un sindicat universitari socialista, sense haver cotitzat un sol dia en tota la seua vida, al marge de la política.  Mal futur té un club quan les seues categories inferiors perden tots els partits i estan abocades al descens. 
I finalment, els guanyadors. Una llista amb 28 candidats i 11 suplents, la del Front d'Estudiants per la Universitat Pública, que encapçalada per Mar Navarro i Sandra Leiva, ha obtés un brillant 60%. Una més que sòlida majoria absoluta. Tan absoluta que quasi bé dobla el resultat de la suma dels sindicats populars i socialista. De fet, han aconseguit 28 claustrals, per 9 d'Unión i cap per a Campus Jove. 
I quina és la seua identificació ideològica? Doncs es tracta d'una candidatura nova, que ha unit davall les seues sigles anteriors experiències sindicals no reeixides,  i que engloba diferents sensibilitats de l'esquerra i el nacionalisme. Intentar identificar la llista amb el BLOC, o fins i tot amb Compromís, seria faltar a la veritat. El ventall és més ample, i arriba fins a l'esquerra independentista. En canvi, la identificació inversa sí que funciona. Vull dir que no és la nostra candidatura, però la nostra gent està en esta llista. Per tant, la satisfacció és gran, molt gran. Però insistisc, no pretenc en absolut apuntar-nos una victòria que no és nostra, sinó seua. Això d'apuntar-se victòries alienes ho deixe per als que diuen que són Syriza perquè un dia van menjar un iogurt grec. 
Els resultats electorals, estos, o altres, no són extrapolables, i no tenen més significat que una decisió concreta en un moment concret. Un altra cosa és si és possible estudiar-les com a part d'una tendència. I en este cas, donades les mimètiques ideologies entre sindicats universitaris i partits polítics, sense forçar gaire la cosa, es pot. 
És quasi més important, trobe, l'alarmant pèrdua d'influència  i credibilitat del socialisme entre els més joves, i especialment entre els estudiants més joves, que la victòria d'altres. El PSOE va tenir els pitjors resultats en unes generals de la seua història recent, fa només uns mesos, i era un resultat que s'acumulava a les desenes i desenes de derrotes en municipis i comunicats autònomes d'uns pocs mesos abans. La tendència del socialisme podríem definir-la com la d'una roda punxada. Una d'aquelles que et permetien seguir rodant fins que en aturar el cotxe un moment feien fiiiiiiiiiiiiiiiu! I la llàntia tocava en terra. Fi de trajecte.
Pel que fa al PP, venia de guanyar-ho tot, més per demèrit aliè que no pas per generar il·lusió o credibilitat. I si de cas mai la va tenir, l'ha perduda amb un govern erràtic i d'una agressivitat contra el benestar, com mai abans s'havia conegut. 
Les enquestes diuen que el PP recula a marxes forçades i el socialisme continua desinflat. Rubalcaba i Puig no semblen gens una bomba d'aire, més bé un pegat. I allò que també diu l'enquesta és que la tendència a Espanya (igual que a tot Europa) és a vore com creixen formacions alternatives, en l'àmbit del progrés, capaces de menjar terreny a la socialdemocràcia tradicional, i d'esdevenir vera alternativa a les polítiques conservadores. Eixa és la idea que ha dut el BLOC, amb altres socis, a crear  Compromís, que recull sensibilitats diverses i que està generant una il·lusió creixent en bona part de l'electorat. El Front d’Estudiants per la Universitat Pública ha fet el mateix al sindicalisme universitari, sumar. I ha guanyat. I nosaltres ho celebrem. Ja dic que ells no són nostres, però nosaltres som seus. Enhorabona!

16 de maig, 2012

"SOBRE LA CRISI ENCARA" - Mediterráneo. 17-05.12

La dimensió humana de la crisi econòmica és de tal magnitud, que intentar escorar momentàniament els drames personals i familiars sembla com a poc arriscat. Ho sé bé, hi ha massa familiars, massa amics, massa coneguts, massa veïns, i també massa gent a qui no encerte a posar rostre que ho estan passant tan malament, que seria immoral oblidar-los.
Però si em permeten fer durant els minuts que costa d'escriure este article una abstracció, em facilitaran presentar la meua hipòtesi. El que vull dir és que els retalls son estructurals. En l’escenari del capitalisme, la situació econòmica és cíclica. Ara va millor, demà passat s’enfonsa el món. I tres anys més tard tot millora. Després ve un altra crisi sistèmica que ningú no havia estat capaç de preveure, i ningú no sembla capaç de resoldre ni en el plànol teòric. Dins d’esta lògica, podríem dir que ara es retiren els diners de l’estat del benestar, i quan les coses vagen millor tornaran a invertir-se. 
En realitat diners n'hi ha. Però se'ls gasten per salvar les caixes de la infecta gestió feta pel bipartit PP-PSOE. Ací, el PP, a altres comunitats, el PSOE. Hi ha 10 mil milions per Bankia, o més d'un milió d'indemnització per al malesa de Rato; però ma mare s'haurà de pagar les medicines i la meua filla competir a colzades per tindre un pupitre en una aula amb més alumnes que cadires.
Però val, obviem també això. La lògica cíclica del capitalisme ens diu que d'ací un temps podran tornar a invertir-se més diners en l'Estat de Benestar.
Però jo mantinc que no passarà, perquè este pas enrere s'està consolidant en l'imaginari col·lectiu. Des del PP bàsicament, però no exclusivament, s'està aprofitant la conjuntura per alimentar un canvi de mentalitat social, segons la qual cada colp més gent acceptaria com irremeiable els desmantellament de l’estat de benestar. I en eixa dinàmica en són peça imprescindible els atacs brutals al funcionariat, propiciats pel bipartit anterior. Hi ha de més en més gent que s'ha cregut que la cobertura social no és pot mantenir. Este és, crec, el principal risc, el canvi de mentalitat. Perquè els pressupostos canvien més ràpid que les idees. I un pas enrere és un pas perdut. 

11 de maig, 2012

"RIGOR O RIGOR MORTIS" - Levante-EMV - 12.05.12


El meu article de la setmana passada va molestar. No era la intenció primera, però tampoc no em sorprén. En política cada u ha de triar el seu paper, i un “target” que se’n diu ara. El meu paper és incòmode, ho sé, també ho és per a mi algunes vegades; perquè si callés algunes coses, m’estalviaria desencontres. Però el silenci ens fa còmplices, i el paper que he decidit jugar en política no és eixe. També podria evitar alguns “nosaltres ja ho vam dir”, perquè a ulls d'alguns ens pot  convertir en uns setciències, però el cert és que cada dia que passa. el temps ens dóna la raó en més coses.
Esta actitud meua/nostra, té riscos, clar, però ja va dir Santiago Ramón y Cajal allò de: ¿No tienes enemigos? ¿Es que jamás dijiste la verdad o jamás amaste la justicia? 
Pel que fa al públic objectiu del discurs  que en nom del meu grup faig, és d’ample espectre. I això no vol dir exactament que estiga dirigit a tothom, sinó que pretén no excloure ningú. Però també, i sobretot, que no ha de ser condescendent ni amb qui està políticament enfront, o amb els qui estan més o menys al costat. El que dic, no és fruit de la improvisació, hem definit un model de discurs, i no l’abandonem. El fons del que diem agrada a uns i disgusta a altres. Què hi farem!
Per mi el que havia de ser rellevant de l’article, és el que ha passat més desapercebut, la voluntat de ser rigorosos, i l’intent de fer comprendre que només des d’eixe discurs es podrà fer caure al PP. L’acció de govern del PP té molts defectes, molts no, moltíssims. La inconsistència del seu discurs, la demagògia amb la que es pronuncia, la lleugeresa en buscar sempre culpables aliens, la grolleria de bona part de les seus intervencions, la manca de pulcritud en la gestió, i la més absoluta falta de rigor. Falta de rigor pressupostari i falta de rigor intel·lectual, per intentar explicar la falta de rigor en la gestió. 
Si qui vol ser alternativa, pot ser acusat del mateix, l’alternativa se’n va en orris, perd tota la credibilitat, alimenta el: “tots són iguals”, “si ara que estan a l’oposició diuen això imaginat si governaren”, “per a d’això  ja estan be estos”.
Hi ha molts exemples del que dic en el dia a dia municipal, però hui m'estaviaré personalitzar per evitar que algú torne a toflar-se, així que ja em disculparan si els exemples no són del tot concrets.
Dir, per exemple, que el PGOU està anul·lat és faltar a la veritat jurídica. És desconèixer una resolució del mes d'abril del TSJ que explica que no estarà anul·lat fins que ells ho diguen formalment. S'anul·larà? Sí. Podria l'ajuntament haver-se avançat quan aparegué la primera sentència i tornar a exposar al públic, modificacions incloses i haver resolt el tema? Sí. Eixa va ser la nostra tesi, de fet. Però dir que està anul·lat per una sentència del TS, no és cert. I resta credibilitat a qui ho diu. Com es pot evitar això? Fent més hores que un rellotge. Investigant. Preguntant a qui en sap més. Llegint els papers. En definitiva, treballant. Perquè l'altra alternativa, la de que qui ho diu sap que no diu la veritat em sembla pitjor.
Demanar que es convoquen eleccions municipals anticipades és una mostra terrible del profund desconeixement de la realitat jurídica. Amb independència de l'oportunitat de la proposta, o de l'encertat o no del raonament, el cert és que l'ordenament jurídic no permet dissoldre un ajuntament i convocar eleccions per raons polítiques. De fet, ni tan sols les versions anteriors del nostre Estatut ho contemplaven ni per a les Corts. Davant d'una errada d'esta magnitud, s'està donant massa facilitats als amics de la fal·làcia ad hominem, que vindria a dir: tot allò que propose esta persona o partit, no té cap valor ni interés, perquè va demostrar que no sap com funciona el sistema quan va proposar avançar eleccions municipals. 
Dir que la darrera sentència que obliga a l'Ajuntament a pagar 262,233,08€ és un problema vinculat al PGOU o a l'urbanisme en general, és tornar a pecar de lleugeresa. Hi ha motius de sobra per criticar la gestió popular en este tema, però no són eixos. No ho són. Hi ha que llegir-se el contracte, hi ha que llegir-se la sentència.
Hauríem de fer un esforç des de l'oposició estant, per no cometre els mateixos errors d'alegria argumental i falta de rigor, que comet el PP dia sí dia també. Cas contrari, la credibilitat de les alternatives, o d'una alternativa plural, és nul·la. Tret, clar, que el que es pretenga és que caiguen uns per que entre uns altres, sense una vera vocació de canviar les coses, apostant només per una alternancia de la cara B del mateix disc. Sense rigor, l'oposició estem morts i pelats. 

09 de maig, 2012

"WHO IS WHO" - Mediterráneo - 10.05.12


Rodrigo Rato, Francisco Verdú, José Manuel Fernández Norniella, Carmen Cavero Mestre, Arturo Fernández Álvarez, Alberto Ibáñez González, Javier López Madrid, Juan Llopart Pérez, Araceli Mora Enguindanos, José Antonio Moral Santín, Francisco Juan Ros García, José Manuel Serra Peris, Atilano Soto Rábanos, Antonio J. Tirado Jiménez, Álvaro de Ulloa Suelves, Claudio Aguirre Pemán, Virgilio Zapatero Gómez, Juan Martín Queralt. Esta gent són els membres del Consell d'Administració de Bankia, que han arruinat l'entiat, mentre s'omplien les butxaques.  Bankia és la suma de Bancaixa, Caixa Laietana, Caja Madrid, la Caja de Canarias, Caja de Ávila, Caja Segovia i Caja Rioja. La suma de forats no fa una caixa forta, fa un gruyère.  
Però no són els únics responsables de la desfeta que ens costarà ara 10 mil milions d'euros, idèntica quantitat que el Govern central ha decidit retallar de les partides de sanitat i educació públiques. També és responsable Miguel Ángel Fernández Ordóñez, Governador del Banc d'Espanya, que havia de vigilar la salut de les entitas financeres i va permetre que Bancaixa esdevingués una caixa tòxica. Fernández ha estat Secretari d'Estat en diferents governs socialistes. Zapatero el nomenà Governador, i allà continua.
També són directament responsables Eduardo Zaplana, José Luís Olivas i Francisco Camps. Va ser en època de Zaplana que Bancaixa deixà de ser una entitat seriosa, per convertir-se en la caixa B de la Generalitat, i el recurs financer per als deliris megalòmans dels Presidents valencians. La responsabilitat d'Olivas és doble, com a President de la Generalitat i com President de Bancaixa després. Olivas ens ha deixat sense sistema bancaria valencià. I Camps, és clar. Amb ell la situació arribà al paroxisme. La politització de Bancaixa i els seus recursos tenen com resultat la ruïna de l'entitat. Eixe és el llegat de Camps, crèdits de Bancaixa per pagar Calatraves sobrevalorats i sense IVA.   
Jo tinc els meus pocs estalvis a Bankia i no els tocaré, vull transmetre tranquil·litat. Ara, si a vostés els van vendre participacions preferents o bons subordinats i ara tenen accions de Bankia, ja saben el nom dels estafadors. 

04 de maig, 2012

"DEMAGOGIA I LANGUE DE BOIS" -Levante.EMV - 05.05,12


Hi ha moltes  coses que no m’agraden al món de la política. Una és la demagògia. L’altra allò que en francés en diuen “langue de bois”, tenir la llengua de fusta. 
Segons el diccionari, la demagògia seria aquella política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè accepten promeses i programes d’acció impracticables. I qui diu això, diu per a fer passar per una gran acció política una escenificació patètica i sense cap valor.
Pel que fa a la “langue de bois”, podríem dir que es tracta d’una forma d’expressió, especialment en la política, que intenta ocultar la incompetència o la manca de voluntat per abordar un tema, a costa de proclamar llocs comuns abstractes, pomposos, o que s’atinguen més als sentiments que no pas als fets. Altrament dit, fugir d’estudi dient banalitats per por a dir les coses pel seu nom.
Doncs jo hui m’apreste a no fer ús del segon recurs estilístic, per tal de combatre el primer. És a dir, parlaré clar i ras, sense embuts, amb intenció de subratllar la demagògia d’altres. I si s’enfaden que s’hi posen dues fulles. 
En les darreres setmanes hem assistit a algunes accions propagandístiques per part d’EU i PSOE (notes de premsa, plenaris, octavetes...) anunciant que renunciaven a beure aigua o prendre café debades a l’ajuntament. EU ho va dir des del primer dia i així ho ha fet. Consideren que tot això són privilegis. Bé està. A ca el PSOE, és nou. Fins ara no només en consumien, sinó que com si princesetes i marquesets fóren, han estat anys demanant que una ordenança els pugés cafés i tallats al despatx.
I nosaltres? Ai pecadors! Ho confesse, amb certa freqüència, especialment als plenaris, bec botelletes d’aigua que, com a la resta de la Corporació, em facilita la casa. I café. Sí, normalment prenc un o dos cafés pel matí a l’Ajuntament. Per cert, que en nou anys mai m’han pujat un café al despatx, baixe i me’l faig, o me’l fan, i me’l puge tot solet al despatx. No sóc fill de la Polla rossa, jo!
Més coses, i més importants, els sous. L’Ajuntament té quatre portaveus. Un, el del PP, el Sr. Mulet, és a més a més segon tinent d’alcalde i té un sou superior a la resta. Al que segons va explicar l’altre dia, hi suma el que li continua pagant la seua empresa, en la que no treballa fa anys! Ell i la seua empresa sabran a canvi de què.
La resta, la Sra. Marco, del PSOE, la Sra. Carreras d’EU i jo mateix, cobrem el mateix sou, i tot i tenir idèntica obligació és obvi que no dediquem el mateix temps a l’Ajuntament, però això ja ho valoraran vostés a les eleccions. 
Des d’enguany, a la meua dedicació parcial municipal, sume la dedicació parcial a la diputació. La Sr. Marco cobra una dedicació parcial de l’Ajuntament, el seu sou de la UJI com a  professora, i el que cobra com diputada provincial. Res a dir, però dóna un cert rubor sentir-la parlar dels veïns que no poden comprar mortadel·la, com si fos Santa Isabel d’Hongria! 
I la Sra.Carreras suma al seu sou polític el de subdirectora d’un institut. Ella diu que ha renunciat al sou polític. No és cert. El cobra puntualment cada mes, si després el regala a EU o a Càritas Interparroquial és el seu problema. Si en lloc de seure un pobre a taula seu un comunista res no canvia, a vostés els costa el mateix que la resta.
Cobrem de la política, perquè és lògic i lícit que se'ns pague per la feina feta. Però fer soroll mediatic per renunciar un café debades o un glop d’aigua, mentre s'acumulen dos o tres sous públics, és pura demagògia. I la demagògia és una mala targeta de visita. Sense rigor mai no guanyarem al PP, perquè ningú no ens prendrà seriosament. I nosaltres sols no podem.

02 de maig, 2012

"MAQUIAVEL CONTRA PLATÓ" - Mediterráneo - 03.05.12


Tal dia com hui, allà pel 1469, va nàixer a Florència Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, que ací coneixem tot simplement per Maquiavel. 
Maquiavel visqué una època convulsa i interessant, i com a home públic, i sobretot com a pensador, va resultar terriblement influent en la concepció futura de la política i, més encara, del poder que d’ella emana. I és una llàstima, perquè una de les idees més potents que ens ha llegat el seu pensament és el refús de les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: ”el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder”, mantenia. I tristament ha resultat cert. 
Esta setmana passada, un reconegut has been del món polític local, va afirmar: “hi haurà una colla d’inútils importants de polítics d’esta província i de fora que hauran de menjar-se totes les paraules que han dit” perquè “tota esta gentola l’únic que ha fet és posar en evidència a  la província de Castelló i a un espai econòmic important que suposarà l’aeroport de Castelló”. La traducció vindria a ser: “jo tinc raó, el que jo pense és intrínsicament bo, i qui discrepe és una mala persona i mereix que li escopim pel carrer”. Frases d’una arrogant megalomania que evidencia la manca de conviccions democràtiques que li impedeix acceptar que hi ha gent que pensa diferent. És el triomf més absolut de qui sap arribar al poder, òbviament no de qui té qualitats morals. No oblidem que els insults venen d’algú processat per pressumptament estafar al fisc.
És més que probable que jo acabe el meu pas per la política sense haver aconseguit cap majoria absoluta. No m'importa. Jo amb Plató i contra Maquiavel, considere que només qui coneix el bé en tant que idea pot arribar a fer-lo. I si no és per fer el bé, per a què podria voler el poder?
Maquiavel deixà escrit: “La naturalesa dels homes superbs i vils és mostrar-se insolent en la prosperitat i abjectes i humils en l’adversitat”. Temps al temps.