31 d’agost, 2011

"KEYNES BURIED" - Mediterráneo - 01.09.11


No cal ser becari de la NASA, ni tan sols haver entés tots els programes de Redes amb el gran Punset, per ser conscient que les obres públiques obeeixen a cicles electorals, la qual cosa per si sola demostra que no es regeixen per criteris de necessitat social.
Ho diré d'un altra manera. Qualsevol persona mitjanament observadora, se n'haurà adonat que les obres s'anuncien, programen i inauguren en dates triades en funció dels diferents calendaris electorals. És a dir, cada quatre anys (si parlem del cicle municipal), els partits es treuen de la mànega un grapat de propostes noves (o reediten les que han incomplert reiteradament en anys anteriors), convertint les campanyes en una subhasta perillosa de demagògia, cada colp més estrafolària. No cal més que recordar el concurs de “yo la tengo más larga” que van protagonitzar el 2007 el PSOE i el PP amb el Nou Castàlia, quan el que calia era un nou accionariat.
Es forcen les inauguracions en les prèvies electorals. Tant és així que s'ha hagut de regular per llei, i sancionar a qui ho incompleix.
És per una raó electoral que es privilegien determinades obres icòniques, abans que obres necessàries. És més urgent i necessari (i molt més econòmic) un nou clavegueram al Grau, que el Calatrava en forma d'ou bullit. Però mentre a ningú se li acudisca una forma digna d'inaugurar un embornal, les obres necessàries van postergant-se sine die.
Este final d'estiu, hi ha novetats a la cartellera política. Dels autors del Plan E i Plan Confianza (Zapatero i Camps són fills del mateix déu menor), pròximament en les seues pantalles “Buried”, la història d'un economista de nom Keynes, soterrat davall una llosa en forma de lífting constitucional. Els mateixos que el van ressuscitar, ara el rematen.
En campanya electoral vaig relatar l'anècdota d'un professor d'economia, que m'havia suggerit que expliqués que nosaltres no prometíem grans obres, però que pagaríem tot el que havien deixat a deure els del PP. I és molt. Ara afegiré una reflexió nova. Què espera la gent de nosaltres? Fer més o mantenir en bones condicions el que tenim? Quin és l'objectiu? Créixer més i més i més fins l'hipertròfia social, o viure millor?

26 d’agost, 2011

"Provincia Vs Autonomia"- Levante -EMV - 27.08.11



















En les darreres setmanes s'han encetat dues polèmiques, que no sembla raonable pensar que hagen sorgit espontàniament i per separat. D'una banda, la recentralització de l'Estat per la via de la renuncia de competències plantejada per alguns gestors autònoms (no per les autonomies com falsament es diu, ja que cap s'ha pronunciat via referèndum, ni tan sols, via parlamentària), i d'altra, el futur de les diputacions, i consegüentment de l'utilitat de les províncies. Mantinc que és un únic debat. El del model administratiu, organitzatiu i de poder polític de l'estat.
No és casual, que els primers en proposar un retorn a l'Estat jacobí siguen els mateixos que reclamen la permanència de les Diputacions i ben evidentment de les províncies. I ho fan des d'un discurs tan profundament espanyolista com ignorant. Perquè haurien de saber aquells que reclamen la cessió de competències cap a l'Estat, des de postures “d'espanyoleitat” que el model que proposen és una importació de França. I no haurien d'ignorar que això de les províncies és invent d'un reconegut afrancesat , Francisco Javier de Burgos y del Olmo. Polític, periodista, i traductor espanyol conegut principalment per la seva participació en la divisió territorial d'Espanya en províncies. Este bon senyor, quan la Guerra del Francés passà al servei de l'ocupant, com si diguérem a la França de Vichy. Ocupà diversos càrrecs a Andalusia, i al 1812, va haver de fugir a França.
Va tornar a Madrid el 1819, i el 1822 va ser nomenat director d'El Imparcial, diari de tendència “afrancesada”. Va anar ocupant diferents càrrecs en l'adminsitració espanyola, i va ser com a Secretari d'Estat del Ministeri de Foment sota les ordres de Cea Bermúdez, des d'on establí la divisió territorial de les Províncies d'Espanya.
El decret de 30 de novembre de 1833 que mana fer les províncies estableix de forma clara, que són una divisió d'entitats històriques, així, diu què: “El Reino de Valencia se divide en las Provincias de Valencia, Alicante y Castellón de la Plana”.
Queda palès, que les províncies tenen escassa tradició i curta història i que pretenen esquarterar una realitat identitària preexistent. Per dir-ho de manera entenedora un senyor de Fondeguilla, el 1350 era valencià. El 1750 valencià i espanyol. Però només és oficialment valencià, espanyol i castellonenc des de 1833. I encara no sap gaire bé, que li aporta ser “castellonenc”, que no li ho puga aportar ser valencià.
Una pregunta que toca fer-se, és per quina raó, quan amb la Constitució de 1978 es donà pas a l'anomenada Espanya de les Autonomies, recuperant així l'estructura històrica (excepte en el cas de Madrid i potsér algun altre), no es va decidir la dissolució de les províncies? Cal no oblidar, que en el procés preautonòmic, les competències que anava assumint el Consell, eren cedides (no sempre de bon grau) per les Diputacions. Més encara, les autonomies uniprovincials han vist reconvertir les Diputacions en Parlaments autònoms. Evidenciant-se per tant, el possible conflicte de comptències entre els nous ens autonòmics i els provincials. I l'elevat cost de manteniment d'una arquitectura adminsitrativa excessivament farragossa, i amb excés de càrrecs polítics.
És possible que en l'Espanya unívoca del segle passat, les províncies tingueren un sentit de descentralització administrativa, però establert el sistema autonòmic com model organitzatiu, deixen de tindre sentit. És per que les províncies no tenen sentit, que sobren les diputacions. No a l'inrevés.
La província només serveix a interessos de fraccionament nacional. Planteja (i és una cosa molt meditada) enfrontaments entre “provincians”, que alimenta eixe discurs desintegrador de “sóc de Castelló, no valencià”, de fàcil rèplica amb un “sóc de Betxí, no de Castelló”. Per això coincideixen els qui volen buidar de competències les autonomies amb els que defensen la permanència de les Diputacions i Províncies. No oblidem que El nom província es d'origen romà. Es creu que ve del llatí pro ("abans") i vincere ("conquerir"). El significat aproximat és el de «territoris per conquistar». A mesura que anaven conquerint territoris, els romans van organitzar el seu Imperi en províncies.
No estan bojos estos romans. I a Madrid ho saben.

19 d’agost, 2011

"CEDIR COMPETÈNCIES" Levante-EMV- 19.08.11


El President Fabra, va fer fa poc (fa molt no era President) unes declaracions en les que es mostrava partidari de retornar competències al Govern Central si així ho acordaven més autonomies.
Supose que és la seua lectura de la clàusula Camps, aquella que diu que si altres (per manca de valor per dir directament Catalunya) aconseguien augmentar el seu sostre competencial, nosaltres volíem el mateix. Ara és la lectura inversa, si altres renuncien a un cert grau d’autonomia, nosaltres també. Tot plegat, el que demostra és que ni Camps abans, ni Fabra ara, ni el PP abans i ara, creuen en el dret de valencianes i valencians a l’autogovern. Perquè mai reivindiquen més (o menys) argumentant el nostre dret històric, la nostra voluntat d’autogestió...no, no, ells sempre en funció del que diguen o facen els altres. “Lo que diga la rubia” que deu ser Cospedal, imagine.
Home (o dona), sense entrar a fons en el debat del sostre competencial, algun apunt que ens centre el tema si que caldria fer. A vore, això que diu el Molt Honorable té a vore amb el que va dir l’altre dia l’ex Conseller de Sanitat, Cervera, de que d’ací a sis mesos no es podran pagar les nòmines.
És a dir el debat sobre el nostre sostre competencial té a vore amb la crisis econòmica. Al País Valencià molt més greu que a altres llocs, conseqüència directa de les estúpides polítiques econòmiques del megalòman Camps i la seua tutora Barberá.
I sent cert que cal fer un esforç per alleugerir els costos de les administracions que sovint dupliquen i tripliquen competències (pròpies o impròpies) no és menys cert que hi ha altres solucions. Per exemple acabar amb les Diputacions, ja que les seues funcions són perfectament assumibles pel Consell, i de passada podríem acabar amb les províncies (com acaba de decidir Itàlia), invent tan recent com extemporani en l’Espanya de les autonomies.
O podríem evitar la duplicitat de competències estat-autonomia, per la via de transferir les estatals als territoris autònoms. Perquè...ací de que estem parlant? Si tornem competències de sanitat i educació com s’ha proposat, des de Madrid podran prestar millor o igual servei a menor cost? Sí? Aleshores és que vostés, els d’ací, com gestors són uns inútils. Canviem de gestor, no de sistema!
Però en realitat, darrera de tot això el que s’amaga és l’ “España una y no cincuenta y una”. És la sensación de la dreta (i bona part de l’esquerra col·laboracionista) de que “esto de las autonomias se nos ha ido de las manos”.
El que fa Fabra enb parlar de cessió de “sobirania”, és demanar-li a Espanya que ens rescate. Però no sembla que Espanya estiga en situació econòmica de fer-ho, més aviat sembla ser candidata a ser rescatada ella.
I francament, botem-se un pas. Jo sóc partidari de que el País Valencià siga rescatat directament per la RFA. Que ens convertim en un dels seus länder. No ens aniria pitjor, segur.

16 d’agost, 2011

“PASEANDO A MISS DAISY” - Mediterráneo-24.08.11


Fa tres o quatre anys, com portaveu del BLOC havia d’acudir a un concurs del que era jurat. Bé, en realitat, eren diferents concursos de diferents disciplines. La deliberació havia de durar no menys de quatre hores, així era cada any. Era al Grau, i hi vaig anar amb el meu cotxe. Un colp aparcat em vaig trobar a pocs metres de l’entrada del Casal Jove a un xofer de l’ajuntament. El que havia baixat a la regidora de l’equip de govern. El xofer l’esperava a la porta, sabedor, que estaria tres o quatre hores de braços creuats, tot esperant la seua passatgera. Mentre, a l’ajuntament, hi havia un altre xofer, el que estava de guàrdia per la vesprada, tot esperant per si hi havia una urgència o una necessitat. Això sense comptar, clar, els conductors de l’alcalde, el videalcalde, o la tienent d’alcalde del Grau.
Hi ha regidora, que com no condueix, és recollida a sa casa, o fins i tot a l’apartament de Benicàssim si és estiu, i retornada allà al final de la jornada. Això va així. Hi ha un determinat nombre de cotxes oficials assignats directament a alguns càrrecs, i altres, que en principi estan a disposició de la corporació, tot i que en un 98% els gasta només l’equip de govern. Més enllà del debat sobre si calen tants cotxes, o quina és la línia que separa l’acte oficial, de “Paseando a Miss Daisy”, com a poc, toca racionalitzar l’ús dels vehicles públics, i fer-ho per la via de l’organització racional d’horaris.
Quin sentit té que havent un xofer que probablement no haja de fer més que una eixida en tota la vesprada, s’haja de pagar hores extres a un altre, perquè tal o qual tinent d’alcalde ha dit que per la vesprada en necessitaria un? De què serveix que algú estiga de guàrdia, si quan hi ha un servei, es paguen hores a un altre per a que estiga al servei del regidor amb complex de marqueseta nova rica? Hi ha hagut mes en el que s’han pagat fins a trenta hores extres a un sol xofer, per estar al costat d’un telèfon, per si era requerit.
Això s’ha d’acabar ja! Davant la irresponsabilitat del govern, haurem d’actuar des de l’oposició. No està la cosa com per llençar els diners.

13 d’agost, 2011

"ESCENARIS MENTALS" - Levante-EMV- 13.08.11


En una reunió del BLOC a València a finals de juliol, ho explicaven i ho explicaven bé Rafa i Josep. En part, és qüestió d'escenaris, d'espais mentals. El socialisme (ja vaig avisar la setmana passada que hui parlaria d'això) ha estat d'una immensa habilitat al llarg de les tres darreres dècades, per fer creure que els vots progressistes els hi pertanyen.
Si m'és permés, voldria en este punt fer una pirueta argumental. Vull dir que és una obvietat que només els necis no entenen, que els vots no tenen més propietaris que els electors. I que estos, ni tan sols els dónen, sinó que els presten a la formació política que en un moment donat, i sotmés a unes circumstàncies modificables, millor sembla poder representar els seus interessos. Interessos econòmics, socials, mediambientals... Importa subratllar la condició de préstec per l’argument d’este article. I convé també assenyalar eixa condició de provisionalitat, de mutabilitat de la decisió dels electors.
Bé, doncs fet este matís imprescindible, tornem al nus. El socialisme valencià, o millor encara, la franquícia valenciana del PSOE porta des de la dècada dels 70 convençuda de que els vots progressistes són d’ells. I que quan l’esquerra comunista (el PC en el seu moment, EU ara) creix, o creix el valencianisme polític progressista (dis-li UPV, dis-li BLOC, dis-li Compromís), no és més que un préstec que ens fan.
És més, he sentit a destacats dirigents dels socialisme valencià, manifestar sense pudor que els altres créixen a costa d’ell. O més directament que els hi hem “furtat” els vots. A mi m’han arribat a dir que si a Castelló hem guanyat una regidora, és perquè els hi he pres a ells, i que ens hem aprofitat de la mala fama de Zapatero. Més encara, que nosaltres només tenim bons resultats, quan ells els tenen roïns, i que per tant, som un opció de pas, condemnada a créixer i decréixer en funció de com els hi vagen les coses a ells.
Si fem una anàlisi estrictament numèrica, la seua teoria sembla quadrar. No amb exactitud matemàtica, però si que sembla haver-hi una mena de vasos comunicants. Quan el PSOE baixa, altres forces progressistes i el valencianisme, pugem. Però...és realment així?
Eixe és l’escenari, l’espai mental inventat pel socialisme, perquè és el que els hi convé. Sovint ens hem deixat enlluernar per eixa teoria, i des d’eixe moment hem començat a perdre la batalla. Si depenem d’ells...si els vots són seus i només ens els deixen quan els hi va mal...si...
Girem l’escenari. I si és just a l’inrevés? I si som nosaltres els qui hem prestat històricament eixos vots al socialisme, només perquè no hem estat capaços d’articular una alternativa creïble, sòlida, forta, plural i possible?
De fet, el valencianisme progressista, el socialisme valencianista era relativament fort i present als 60-70. PSV i PSPV en són les sigles més reeixides. I el PSOE era poca cosa més que algunes desenes de militants ocults i algú com Lerma, estudiant universitari, que encara no sap com va arribar a President de la Generalitat, fent, això sí, Consellers als dos professors que encara no l’havien aprovat quan accedí al Palau de Benicarló. Per una mena d’efecte crida, l’èxit del socialisme espanyol i espanyolista, va fer que el valencianisme progressista s’entregués majoritàriament al paraigües que proporcionava el molsut Felipe González.
Per tant, seguint la doctrina dels socialistes, podríem afirmar amb una certa base argumental, que en realitat el que ha passat és just el contrari. Des dels 70, el valencianisme polític ha “prestat” no només un important cabdal de vots, sinó també una bona part de la seua militància. I la culpa no és del socialisme, que no ha fet més que intentar fagocitar el nostre regal generós, sinó nostra, que fins ara no havíem estat capaços de bastir eixa alternativa nacional i de progrés.
Potser l’èxit actual no és el fruit del descrèdit o el fracàs socialista, sinó just el contrari. Potser ara sí que hem trobat el camí. El temps ens ho ha de dir. L’electorat torna a casa, ara hem de ser generosos per obrir les portes a la militància. Als qui fa 30 anys es van sumar al PSOE pensant que des d’allà es podia treballar pel País Valencià. Ara ja saben que no, hem de ser capaços d’acollir-los sense gaires preguntes i amb cap retret. Benvingut siga qui a sa casa torna.

11 d’agost, 2011

"GENT DE CLASSE" - Mediterráneo - 11.08.11


No es pot dir que els meus articles siguen especialment elaborats, o doctes, o saberuts... ho sé. I no ho lamente, és el to en el que em trobe còmode. I encara que sé que excusatio non petita, accusatio manifesta, dic això com anunci d’un article, este, especialment lleuger. Però és que és estiu.
Com sóc molt pesat i ho explique tot, segurament ja saben que estos darrers tres anys he dedicat una part important del meu temps (i del de la meua família) a fer una llicenciatura en la UJI. Tot ha anat bé, i a juliol vaig fer el darrer examen. Bé està.
Però ara que ja ha passat vull donar les gràcies a la gent amb la que he compartit l’experiència. Més enllà del professorat, o les divertides cambreres de la cantina de jurídiques, em vull referir a les companyes i companys de classe.
És evident que no sóc Ricky Martin, afortunadament per a ell (i per al seu marit), però tinc un cert grau de popularitat, gràcies entre d’altres coses a esta col·laboració setmanal amb Mediterráneo. Això, i el fet que per edat més bé semblava el professor que un alumne, hagués pogut convertir-se en un element desestabilitzador del meu pas per la facultat. Una incomoditat per a mi, i per les companyes i companys, que hagueren pogut, més o menys involuntàriament, no reconèixer-me com a “un del seus”. Lluny d’això!
Al llarg d’estos anys, ens hem passat apunts, hem fet treballs de grup que hem exposat, també en grup. Hem compartit hores (i hores, i hores, i hores) d’estudi. I hores (i no tantes, però també moltes hores) de cantina.
I per damunt de la col·laboració, diguem-ne, acadèmica, vull subratllar el grau d’intimitat (púdica, això sí) que s’ha produït amb bona part de la classe. Això ha estat fonamental per algú com jo, que feia 20 anys que no xafava una facultat, i que vaig començar amb cert desconcert i no pocs nervis.
Xiques, i xics, ha estat fantàstic trobar-vos. M’heu fet el camí més planer. Als que encara no heu acabat, ànim. I als que ja només vos falta, com a mi, pagar (el caríssim) títol, felicitats. I a uns i altres, recordar-vos com hem quedat. A setembre, soparot. Ja no necessitem excusa per quedar, crec que d’això li’n diuen amistat. Gràcies per ajudar-me a créixer.

06 d’agost, 2011

"CAP DE L'OPOSICIÓ" - Levante-EMV- 06.08.11


La figura del Cap de l’Oposició és, si no estic enganyat, una tradició britànica, que serveix per donar un cert pes protocol·lari al perdedor de les eleccions. Òbviament, té sentit en un sistema bipartidista, però menys en un de multipartit. Si mal no recorde, va ser el President Felipe González qui va conferir la condició formal (que no legal) a Manuel Fraga Iribarne.
A Catalunya s’ha legislat. La llei 13/2008 de 5 de novembre de la Presidència de la Generalitat i del Govern crea la figura. I com el Parlament català té fins a sis grups i subgrups, sembla evident que la figura, que formalment i legal, correspon al portaveu socialista, està un poc sobredimensionada. Vull dir que l’oposició és molt plural. I segurament la senyora Sánchez Camacho considera que la seua oposició és millor que la que fa el PSC-PSOE, i el mateix pensarà qui lidere (els jure que ara mateix no sé qui és, però ells tampoc) ERC, o ICV, o SI, o C’s o Laporta que no sap si va o bé.
Dic això perquè l’altre dia, en el ple d’investidura com a alcalde de la ciutat i terme de Castelló d’Alfonso Bataller, el representant socialista va referir-se al seu grup com el “principal de l’oposició”. És el més gran, és cert, malgrat la brutal davallada de maig i malgrat que per diversos motius encara no han estat mai junts els nou electes, són el grup més nombrós. Però... el principal partit de l’oposició?
Pensem-hi. Certament, el socialisme local segueix pensant que ells són el millor referent de l’oposició a la ciutat. Malgrat haver perdut 10.000 vots. Malgrat haver perdut tres escons. Però clar, tots eixos “malgrats” ells els compensen amb el convenciment que no és més que una transferència temporal a altres formacions menors, creuen que els vots els hi pertanyen. A sobre, presumptuosament pressuposen que en cas de necessitat hi tornaran o, en el pitjor dels casos, tots els altres partits de l’univers progressista els hi donaran després de fer una reverència, si els hi falten per formar govern. En tot cas, tot això dóna per un article sencer, igual la setmana que ve...
Ara el que vull subratllar és que el socialisme es considera a si mateix com el principal referent de l’oposició. Tot i que siga l’únic partit de l’oposició que es desinfla, com diuen es va desinflar un pit d’Ana Obegón, a no sé quants peus d’alçada.
Segurament Carmen Carreras deu considerar que l’oposició més novadora, més radical, més singular i més esquerrana, és la que fa ella en nom del seu grup. I segurament considere, no ho sé, no n’hem parlat, que el seu model opositor és el més potent, i per tant la millor oposició.
I el BLOC? Com és lògic, nosaltres també considerem que la nostra línia política, el nostre model d’oposició, és el més adient, per desgastar un govern com el popular, alhora que es construeix una alternativa en positiu, realista, assenyada, sincera.
Dissabte, en eixir del debat d’investidura de l’alcalde Bataller (encara em costa fer-me a la idea) un periodista em va dir: “Enric, hui has deixat clar que tu eres el vertader cap de l’oposició”, i després em va explicar com d’encertat li havia semblat el to i el contingut de la meua intervenció.
No se’ns pujarà al cap. Nosaltres mantenim que no hi ha un cap de l’oposició, per la senzilla raó de que no hi ha una oposició. Si no comptem l’oposició interna del PP, n’hi ha tres. I això precisament és el que la fa més poderosa. S’enganyarà, i no reeixirà, qui pretenga estratègies comunes. Estarem d’acord en allò que coincidim, i dissentirem en allò que calga. La pluralitat és un valor positiu irrenunciable. Que ningú no espere fronts comuns. El sentit comú no ho aconsella.

03 d’agost, 2011

"Cendres i flames" - Mediterráneo- 04.08.11
























Parle amb algun amic periodista (sí, sí, tinc amics en la premsa, segurament perquè intente respectar tant el seu treball com ells respecten el meu. Cada ú a sa casa i Nomdedéu a la de tots) d’allò que es coneix com “las serpientes del verano”. Eixes notícies irrellevants o increïbles que s’allarguen durant dies per tal d’omplir els fulls dels diaris, davant el inusual mutisme dels polítics, més ocupats en decidir si toca llet merengada, orxata o aigua de civada, que en pontificar sobre l’EPA o ves a saber què.
Dur ofici el de periodista, més en les condicions laborals que un mercat rebentat oferta ara, i més dur encara intentar fer de notari de la quotidianitat, quan la quotidianitat és silent, tancat per vacances.
Però algunes de les notícies recurrents quant la canícula asfixia no són inventades, són la trista constatació d’una realitat fixa discontinua, com la dels collidors de taronja. Parle, per exemple, dels incendis forestals.
Quan comença l’estiu, i alguns canviem corbates per xancletes, d’altres s’enfunden el mono de feina i les botes de seguretat, i estan alerta, perquè un insuficient manteniment dels nostres boscos i matolls a l’hivern, units a alguna imprudència temerària, fan del nostre paisatge de natural poc verd un camp de cendres i flames, amb troncs d’arbre recargolats pel dolor. Un paisatge gris, cendrós, trist i depriment, que tarda, en el millors dels cassos, dècades en tornar a florir amb força.
És evident que la solució no és pagar indemnitzacions, però quan passa, cal indemnitzar els pobles i persones afectades. Ací no ho fem. Ací l’Estat posa tres milions condicionats a que la Diputació en pose tres més. Però la Diputació no hi posa res.
I el Conseller del ram (ram de què si està tot cremat?) preguntat per la reforestació, va dir que ja eixirien per si sols “brotes verdes”, com un Zapatero qualsevol. Tot plegat un desgavell.
Li dic al meu amic que tant de bo no sàpiga de què escriure este estiu. Que no hi haja flames, ni cendres, ni hidroavions sobrevolant-nos, seria la millor noticia. I si cal omplir fulles de diaris, sempre ens queda allò tan recurrent de preguntar als turistes si la clara és millor amb gasosa o amb llimonada.