29 de setembre, 2006

"SUFRAGI FEMENÍ. HISTÒRIA ACTUALITAT". Levante 27.09.06


Diumenge farà 75 que a l'Estat Espanyol es va reconèixer per primer colp el dret al vot de més de la meitat de la societat, les dones. Fou amb la proclamació de la República, l'abril de 1931, que la igualtat dels gèneres passà per fi a ser una possibilitat real amb l'aprovació d'una nova Constitució.L'article 25 deia: "No podran ser fonaments de privilegi jurídic: la natura, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques, ni les creencies religioses. L'Estat no reconeix distincions o títols nobiliaris".Però no fou un camí senzill, Clara Campoamor no va tindre el recolzament del seu partit, el Radical, i només el PSOE va fer-li costat. Tot i que Indalecio Prieto va intentar que els seus correligionaris socialistes votaren contra l'article, i en no aconseguir-ho va cridar aquella tristament famosa frase de "es una puñalada trapera para la República." Les dretes van ser combatives contra el reconeixement del dret al sufragi femení, però l'esquerra també va dubtar. Es veu que això del patriarcat no te fronteres ideològiques. Per que no faltara cap element a farsa grotesca de l'esperpent , el rotatiu "El Sol", el 2 d'octubre del 31 publicava: "La galantería logró un triunfo indiscutible. Virtud española que perdura, para bien del "qué dirán", pese a ciertos jacobinismos que nos sacuden. Pase lo que pase - hay quien asegura otro 14 de abril al revés - resultará lindo que los poetas del futuro canten en sonetos a este 1931, en que los hijos de España se jugaron a cara y cruz un régimen por gusto de sus mujeres." Perquè fins ahí arribà la pocavergonya i la hipocresia d'alguns, que defensaven el dret de les dones a votar, però després les culpabilitzaven dels resultats electorals per no votar el que ells, pensaven havien d'haver votat.De totes formes l'alegria dura poc a casa dels pobres, i l'any 1939, amb el colp d'estat franquista i els subsegüent regim dictatorial, encetarem un nou període de 40 anys on les dones van estar obligades a callar, més encara que els homes.Ha calgut esperar el llarg parèntesi de 40 anys per que les dones recuperen el punt de partida que significà la conquista del vot l'any 1931. Ara 75 anys després és moment de commemoració, però és també moment de reivindicació. No es tracta només de recordar que a l'Àrabia Saudita, Bhutan, Brunei, el Líban o Omà les dones entre els molts drets que se'ls hi neguen està el del vot. Això és important, però 75 anys després a Castelló, encara hi ha alumenes femenines de determinades ètnies, que per imposicions paternes desaperèixen del sistema educatiu en entrar a la pubertat. No és possible seguir tolerant que en un estat democràtic i de dret (condicions que van sempre juntes) puguen pesar més determinades pràctiques religioses, o patrons culturals arcaics, que l'escolarització obligatòria. Les dones han de tenir el dret a votar, i han de tenir el dret a elegir. I l'elecció només és possible des de la cultura i l'educació.

27 de setembre, 2006

"SÓC GUINEO". El Mundo. Extra barris


Sóc "guineo". M’he criat al carrer Germans Vilafañe. Els meus primers anys tenen el colors i els olors d’eixe barri. Recorde les nits de Sant Joan i les fogueres, Carmen la verdulera treia els caixons vells de taronges per fer una fogata que els xiquets saltavem. De fons, la música, els riures i les guitarres de la "casa dels gitanos". Al meu barri els gitanos parlaven valencià, com nosaltres els paios. I mai no hi hagué cap problema. Recorde la merceria de Paquitina i la perruqueria de Pepita on durant molts anys va anar la mare. I l’olor d’oli del molí de la ronda, i els sacs de 50 quilos de pataques de Ginés. Pràcticament vaig aprendre a llegir a casa Gloria, on canviava per una pesseta els TBO’s vells. Després vaig canviar "Hazañas belicas" i més tard els herois de "Marvel". D’eixos herois, molts joves van fer el salt a la maleïda heroïna, que s’enduguè mitja generació per endavant. Però abans d’això vaig aprendre a anar en bicicleta. I des de la "Medica Reus" pedalejava i pedalejava fins arribar a la via (quasi l’estranger!) o al Riu Sec. Un any el vaig vore desbordar-se i l’aigua entrà a la planta baixa on vivíem. Hui la via i el riu estan soterrats, com els companys morts. La placeta, però, està igual. Si de cas, té un pipi-can nou, i no està bé que ho diga jo, però va ser cosa meua.

El diari El Mundo comença esta setmana un extra de la ciutat de Castelló, barri a barri. I el Primer barri és "La Guinea". Jo vaig criar-me a eixe barri, i sempre que puc m'agrada dir-ho. Per als que no coneguen Castelló, val a dir que era un dels barris dels afores del Raval de Sant Felix, i no era un barri especialment recomanable. Jo no ho vaig passar malament. Per mi va ser una barri tranquil. A El Mundo, com saben del meu "orgull guineo" m'han demanat una col·laboració curteta. Els hi he escrit això. Així era el meu barri. Si més no, així el recorde jo.

ELS SERVEIS SOCIALS HAN DE SER UNA INVERSIÓ, NO UNA SUBVENCIÓ. 28.09.06


Per un partit progressista com el BLOC els serveis socials no poden ser una subvenció, han de ser una inversió. La idea de l’Estat del Benestar ha de deixar pas a la proposta de l’Estat de la Inversió Social. No podem perpetuar l’exclusió convertint-los en beneficiaris d’una subvenció. El sistema de subsidis s’hauria de reformar, i s’hauria de recolzar una actitud més favorable a prendre riscos, si cal mitjançant incentius, si es pot, amb obligacions legals. La inclusió com objectiu passa per la responsabilització de les persones del seu present i el seu futur. Es tracta d'oferir oportunitats, d’educar i de tutelar la inclusió. No es tracta de ser solidaris, sinó de ser justos.

"CRITICA DE LA RAÓ ABSOLUTA". Mediterráneo 28.09.06


Estem d’acord en què ningú no té la raó absoluta, veritat? No és possible. Encara que només fora per pura estadística, la possibilitat que un grup o una persóna tinguen sempre la raó, tot simplement no es contempla.
Partint d’esta premissa, estarem també d’acord amb què el contrari tampoc no és possible. És matemàticament impossible que algú vaja sempre errat. Ni volent-ho. Menys encara sense voler.
Dic tot això perquè este darrer cap de setmana l’he passat llegint actes de plens de l’Ajuntament. Per als que no coneguen els plenaris els hi pot semblar avorrit. Els que els coneixen, ho saben segur. És avorrit, però s’aprén molt. I es refresquen les contradiccions dels adversaris. Ai la llengüeta! Com no té os!
La lectura m’ha confirmat el que sabia. Als plenaris pesa més l’aritmètica que la dialèctica. Ja pots esforçar-te a preparar una intervenció, en estudiar els temes, en trobar un plantejament intel·ligent i constructiu. De res no servix. 15 són majoria absoluta. Tu pots aportar dades, informes, i el teu adversari pot tindre un argument més fluix que una pel·lícula de Van Damme. Tant se val. 15 són majoria.
És impossible que sempre estem equivocats al BLOC, però al PP els hi és igual. 15 són majoria. Encara que siga tan obvi que uns mesos després el PP presente el que va votar negativament quan ho va presentar un altre grup. Quanta prepotència! Com és que no són gens porosos a les propostes de l’oposició? Perquè no escolten i accepten les nostres aportacions? A nosaltres també ens han elegit per treballar. La possibilitat que ells tinguen sempre raó i la resta del món estiga equivocada, és menys creïble que un Betlem d’IKEA.

21 de setembre, 2006

EL PP DEMANA AJUDA AL CEC PER REIVINDICAR A MADRID, PERÒ NO A LA GENERALITAT. 21.09.06



El CEC ha fet el que havia de fer, reivindicar una infraestructura imprescindible per a les nostres comarques. Ho han fet al costat de l'Alcalde de la ciutat. Perfecte, els empresaris locals estan al costat de les reivindicacions justes, no només per a la seua activitat empresarial, sinó també per a la societat civil a la que pertanyen. La crítica és per l'Alcalde. Per què no demana el recolzament a la CEC per exigir-li a València que aclarisca per on ha d'eixir l'AVE? Per què no el demana per reivindicar trens de rodalies que cohesionen les nostres comarques? Perquè tant la Generalitat com l'Ajuntament de València els governa el PP.

19 de setembre, 2006

"IMMIGRATS". Mediterráneo 21.09.06


Una societat com la nostra està en permanent estat de revisió dels seus valors i sap, de forma més o menys conscient, que una societat que rep immigrants ha de tindre ben definits els valors bàsics sobre els quals se sustenta, i ha de reclamar que siguen assumits i respectats, pels autòctons i també pels immigrants. O dit d'un altra manera, que tots, tant els nouvinguts com els naturals de la ciutat, han de tenir els mateixos drets. I el mateixos deures. En democràcia no hi ha drets sense deures, i fora de la democràcia, simplement no hi ha drets.
Vull dir que la millor solució no és el multiculturalisme, amb la seua tendència a la segregació, l'aillament i la fragmentació interna de la ciutat o del país, sinó la integració, és a dir, la incorporació gradual dels immigrants en el teixit social, econòmic, polític i també cultural, conservant el que vulguen conservar de la seua personalitat pròpia, però assumint que ho han de compaginar i fer compatible amb els elements bàsics, culturals i polítics, del país d'acollida. És a dir, assumint que el país d'acollida, i la ciutat on s'instal·len, ha de poder seguir sent un sol poble. Per a que s'entenga, els immigrants tenen drets culturals i nacionals com a persones individuals, però no com a col·lectiu nacional. Com a col·lectiu nacional tenen drets al seu país d'origen. Els romanesos, el grup majoritari a Castelló, tenen tots els drets i per suposat han de tindre també el dret a votar a les municipals, però perquè ara són ciutadans de Castelló, no perquè siguen súbdits romanesos.
Les fotos, els viatges, i les bones paraules no son més que demagògia electoral. Vinga d'on vinga.

13 de setembre, 2006

EN MATÈRIA ESPORTIVA, "CONTAMOS CONTIGO" PP?. 14.09.06

Anuncien la primera pedra de la Ciutat Esportiva, però tenim instal·lacions obsoletes, com el pavelló de Castalia, o el de l'Illa Grau. Instal·lacions nascudes amb deficiències com la piscina del Grau, on construïxen ara els vestuaris que han faltat durant anys. Tenim en marxa la mil voltes retardada piscina del Carxofar, però a canvi el Patronat no pot fer un multiesportiu pendent ni les pistes exteriors, per manca de pressupost. Tampoc no som modèlics pel que fa a carrils bici, amb el problemes de trànsit que tenim! I l'est de la ciutat està desatés. Entre el Grau i Castelló només hi ha la piscina de la Diputació, de preus abusius.

08 de setembre, 2006

"SUPERHEROIS". Mediterráneo. 14.09.06

Repasses la cartellera dels darrers anys i veus que han tornat els superherois. Han passat (quasi tots volant) des dels TBOs al cinema. Els X-men, Spider-Man, Superman, Catwoman, Batman, (ja em perdonaran que mantinga el noms en anglés, però un heroi que es diga "Home rata penada" fa poc seriós.) L'admiració pels herois de TBO, sol apagar-se amb l'edat. Tinc un amic que ja no farà els 30 i continua tenint el seu heroi preferit, Bar-Man. Diu que l'admira per que té el poder extraordinari de recordar totes les birres que t'has pres, encara que portes cinc hores fent barra fixa. Però bromes a banda, no deixa de ser sorprenent eixa fascinació per uns herois impossibles capaços de fer coses extraordinàries, quan formem part d'una societat, on tenim herois anònims que en fan quotidianament de coses extraordinàries. Son herois la tripulació del "Francisco y Catalina", aquells mariners de Santa Pola, que van salvar la vida de 51 immigrants en alta mar. És heroica l'actitud d'aquells joves de Castelló, que entreguen hores del seu temps lliure a la solidaritat, fent d'acompanyants de passeig a persones que estan privades de l'autonomia suficient per fer-ho soles. Saben qui és un heroi per mi? El fill d'un amic, que va decidir que les vacances d'enguany les passaria com voluntari a un campament de joves amb discapacitats severes. Hi ha herois anònims que s'aturen a les quatre del matí a ajudar davant un accident a la carretera. Els herois de veritat no volen, ni canvien de color quan s'enfaden, ni dels seus ulls ix res més que una mirada clara. Els herois reals viuen a la nostra finca, i mai no tindran el "Príncipe de Asturias".

05 de setembre, 2006

"NOBODY'S PERFECT". Mediterráneo. 07.09.06

Tinc un amic socialista (nobody's perfect), amb qui discutim sovint sobre el nacionalisme i l'internacionalisme. La meua tesi és que un internacionalisme que oblide les coordenades temps/espai és necessàriament intrascendent; com ho seria un nacionalisme que es limites a conrear les passions locals, amb esquemes del xovinisme més primitiu.
Estic convençut que sense una descripció localista de Dublin, Joyce no hauria escrit l'Ulisses, i que sense aquell arbre que albirava des la finestra estant, Kant mai no hauria escrit La critica de la raó pura. I son, ben evidentment, dues obres d'abast universal, tot i que nascudes del localisme. Unamumo deia que només allò que és profundament local pot arribar a ser universal. Ingmar Bergman és allò més local que té Suècia, i el seu director més universal. La literatura moderna és perfectament local: Cien años de soledad, Rayuela, La plaça del Diamant, els llibres de Forster. És això el que la fa universal.
Si l'obra, o la idea, no té un suport sòlid en la realitat concreta és difícil que arribe a interessar la gent. L'obra de Cocteau, un universalista cosmopolità, ha envellit ràpidament per manca d'un suport concret que puga ser reconegut com propi pel lector.
L'internacionalisme, eixa vocació de transcendir l'àmbit geogràfic, històric i cultural propi, només pot tenir sentit si naix del reconeixement de la realitat concreta. Un internacionalisme uniformitzador ni és possible, ni és bo. Un nacionalisme tancat en si mateix ni és bo, ni és possible. I que és ser nacionalista? Segons Jordi Pujol, és la voluntat de continuar sent allò que un és.

CURS NOU, PROBLEMES ENDÈMICS. 0709.06













L'inici de curs vindrà marcat per les mateixes insuficiències i imprevisions dels darrers anys, els problemes endèmics de provisionalitat, insuficiències, paràlisi, ineficàcia i, en general, l'abandó d'unes polítiques actives envers l'escola pública. Mancaran despeses de funcionament. Es trencaran les ràtios per l'augment de població no traduïda en augment de places. L'ensenyament en valencià no farà una extensió significativa, ni qualitativa ni quantitativa. Mancarà personal d'administració i serveis. L'alumnat immigrat tornarà a repartir-se exclusivament en la pública, obviant la concertada. Si més no això pensem, ja que el PP oculta la informació del Consell Escolar.