31 de maig, 2006

GESTIONAR LA DEMANDA D'AIGUA. 01.06.06



El principal problema mediambiental que tenim plantejat és l'hídric. Davant de la manca d'aigua sempre s'ha apostat per augmentar l'oferta, grans obres hidràuliques subvencionades, sovint mediatitzades per interessos privats o objectius electoralistes. L'aigua és un benefici econòmic per alguns. Interessos en la facturació urbana, en la creació d'infraestructura hidràulica, en negocis urbanístics , en regadius especulatius… Però ha de ser sobretot un valor social. Cal una nova cultura de l'aigua que vol dir: reduir, reciclar, reutilitzar, reformar i integrar. Significa passar de fer només gestió de l'oferta, a fer gestió de la demanda.

2 comentaris:

Nomdedéu ha dit...

Òbviament eixe, l'agricola, és un dels usos a protegir. Entre els problemes cite els regadius especulatius. Tothom sap del que parle. El paisatge valencià ha anat canviant, hem vist transformar montanyes per invertir diners que venen d'altres sectors, ingressos no sempre transparents, en noves extensions. Contra això cal posicionar-se, entre d'altres coses per que això significa posicionar-se a favor de l'agricultura tradicional que passa sed a tot el país. Al sud molt especialment. Estos "post" curtets, son miniarticles que escric per un setmanari gratuït que es repartix per Castelló. No tinc espai per extendre'm gaire. Per això volen ser una mena de píndola concentrada. En definitiva el que vull dir es que hem d'adequar els usos de l'aigua a la quantitat finita d'aigua que tenim. És el contrari de la cultura actual on es pretén aconseguir aigua no se sap ni com ni d'on, per permetre qualsevol creixement especulatiu del nostre entorn. Siga urbanístic, siga agricola. El que dic és que utilitzem amb seny l'aigua que tenim, i apostem per un creixement (és el motor de l'economia, i hem de crear llocs de treball i riquesa per al nostre país) sostenible. El creixement només és progrés si és sostenible.

Xavier López ha dit...

Sincerament algùns ja ens hem acomiadat d´un món que ja no tornarà a existir mai més. Fa 15 anys recorde les basses plenes d´aigua on anavem a agafar granotes, o el banyarme a les cèquies que regaven el Camp d´Elx, les mateixes zones per on passe cada cap de setmana i per on solament puc vore dessert i a l´horitzó grues de construcció que s´han carregat el tros de costa verge més gran de les comarques del sud i que encara era lloc d´habitatge per a espècies endémiques valencianes o meditarrànies.
L´altre dia ho comentava amb els meus germans, hem fet fora a tots els essers vius. Ja només ens queda el nom de les platjes o coves que ens recorden que abans d´arribar els madrilenys a prendre el sol hi eren propietat de llops maríns, dofíns o tortugues. Els hem fet fora per a nadar entre ciment i formigó i ara solament ens queda plorar per més aigua per a poder fer més formigó i més ciment, per a terminar d´expulsar aquells que encara gosen viure entre nosaltres.
L´aigua serà motiu de guerres d´aquí poc segles, si no ho està sent ja, i al nostre país, per culpa d´este model econòmic patirem la sequera d´una manera més fort si cap que a la resta de l´Europa del Sud. Tenim grans reptes per davant i necessitem gent preparada per a afrontar un futur, que en el tema de l´aigua no pareix massa esperançador.