25 de març, 2017

"AIXÒ S'HA FET TOTA LA VIDA" (Versió íntegra) Llibret Gaiata 8 Portal de l'Om. TEMA:“Les festes de la Magdalena dins de 50 anys. Imaginem el seu futur”

AIXÒ S’HA FET TOTA LA VIDA

DIJOUS. Nervis.
Juanvi López estava nerviós. Cosa lògica. En 48 hores començaven les seues primeres festes de la Magdalena com a President de la Comissió Ciutadana de Festes. L'organisme que havia substituït a la Junta de Festes, que en el seu moment ja va substituir a l'original Junta Central de Festes. A sobre, López, que venia d'una llarga tradició familiar vinculada a les festes de la ciutat, era el primer president home, després de 23 anys consecutius de presidentes. Per a Juanvi, la presidència no era només un repte personal, o un pas lògic en la seua llarguíssima vida com a fester, sinó que tenia alguna cosa d'íntima. A les acaballes del segle passat i primeries d'este, un avantpassat seu havia presidit durant molts anys l'organisme fester.
Juanvi va mirar al sostre del Palau de la Festa, allí dalt hi penjava l'estendard de la Gaiata 12. La que va ser la gaiata del Grau, abans que el mar es mengés bona part del litoral marítim de la ciutat.
Van ser anys durs. La construcció dels dics de costa amb fons europeus, per combatre la pujada del nivell del mar a causa del canvi climàtic, es van viure a tota la ciutat, però especialment al Grau i a la Marjaleria, com allò que era, un autèntic drama. Una decisió a la desesperada, per intentar contenir el creixment del nivell del mar. Un creixement que posava en risc no només la biodiversitat del que havien estat fèrtils aiguamolls, o la immensa obra dels ports comercials i esportiu; sinó que també podia posar fi a una forma de vida. El Grau, sempre havia tingut esperit de poble.
Els dics els va construir l'empresa d'un tal Florentino Pérez, però no van resistir l'embranzida d'una mar que volia més i més, empentada pels corrents de l'Àrtic, i per les tones i tones de gel fos. Finalment, una nit, en una de les tempestes que en els darrers anys s'havien fet habituals, els dics van cedir, i la mar ocupà el Pinar del Grau, l'Aeroclub i totes les instal·lacions esportives, que després de mil projectes polèmics, s'hi havia construït al voltant. Tot s'ho endugué Neptú. També alguns carrers del Grau. Va ser un febrer. Aquell any es van suspendre les festes, només la Romeria de les Canyes es va celebrar.
El pitjor de tot, és que el Govern havia signat un contracte amb l'empresa de Pérez, que beneficiava a l'empresari sí o sí. Si funcionava bé, l'empresari cobrava. Si funcionava malament, s'indemnitzava a l'empresa! Un despropòsit. El Grau va considerar que l'Ajuntament de Castelló no els havia defensat i protegit suficientment, i van decidir no participar mai més a les Festes fundacionals de la ciutat. I des d'aleshores, el Grau reclama la seua independència. Alguns a Sant Pere, la majoria, a l’Ajuntament.
Tot això va passar pel cap de Juanvi, mentre tancava la porta del vell Palau de la Festa, amb la clau electrònica. Amb el Palau tancat, l'estendard penjant al sostre, era l'últim testimoni de les festes antigues, i d'una ciutat que abans, estimava la mar.

DIVENDRES. La vespra de la vespra.
Des de feia dècades, malgrat que oficialment les festes començaven el dissabte, el divendres a la nit hi havia el tradicional acte de l'Associació Germans Musulmans d'Alqueria, hereva de l'antiga Moros d'Alqueria, a la que el pas del temps no permeté mantenir un nom que molta gent considerava ofensiu.
Eixe acte sempre havia estat un problema, perquè a la pràctica de començar en divendres s'hi havien sumat altres associacions culturals, festives, gastronòmiques... I tothom volia representació oficial. Tot eren disputes fins que es va haver de fer un torn rotatori publicat a l'apartat de "protocol transparent" del web de la Comissió Ciutadana de Festes.
Juanvi va fer una videoconferència amb la resta del seu equip. Ja feia anys que la majoria de les reunions eren no presencials, la qual cosa facilitava la conciliació familiar, però disgustava als bars i restaurants on tradicionalment havien anat a sopar els membres de la Comissió.
"Comencem" va dir Juanvi amb la seua veu marcial. "Enguany toca que ella vaja a l'acte del Germans Musulmans d'Alqueria, i ell a la Colla del Rei Barbut i la Infantona Merilde. Ho tenim clar? Aisha, tu acompanyes a Na Violant i tu Manel al Rei. I després tothom a casa, que demà comença la nostra prova de foc. Sort". "Sort" contestaren tots els membres al punt de desconnectar... De desconnectar tot just abans que Aisha, Manel, N'Goo i Fina, es connectaren entre ells en una nova sessió de videoconferència.
N'Goo va ser clar. "Jo no torne a anar a vore els Cavallers de la Conquesta i les Senyores del Regne. Cada any la mateixa història amb què si els hi hem usurpat la representació, que si no en teníem prou amb les gaiates, que si això i que si allò. Jo no hi vaig.”
Esta discussió es produïa cada any, d'ençà que la Comissió Ciutadana de Festes va decidir fa ja més de 40 anys, que la figura de la Reina de les Festes era definitivament denigrant per a la condició de les dones. En el tercer Congrés Magdalener es va decidir que la millor solució no era fer desaparèixer la figura femenina, sinó afegir-ne una de masculina. I després de mil cabòries, es va pensar que ningú podia ser millor representació que el Rei En Jaume, que ens havia atorgat el privilegi de trasllat, i la Reina Na Violant, que va ser la nostra primera Reina.
Això va crear un problema intern molt greu als Cavallers de la Conquesta. Alguns pensaven que era un gran honor que la seua històrica representant, i el Rei que els hi donava sentit, foren les màximes figures de representació de les festes. Altres, però, ho vivien com una fagocitació per part de la Comissió. Al cap i a la fi, durant any ells havien triat la seua pròpia Na Violant, la qual cosa, val a dir-ho, era difícil d'explicar als turistes que venien atrets per la condició de Festa d'Interés Turístic això de les dues Reines. De fet, ja costa d'explicar la monarquia!
Tot aquell enrenou provocà una escissió en els antics Cavallers, que es va constituir en una nova associació. Dit siga tot de passada, això tampoc no era la primera vegada que passava a la ciutat, i que generava una competència per saber qui representava les vertaderes essències d'aquells Cavallers de l'època del Rei en Jaume.
....
DISSABTE. De la festa, la vespra
L’edifici de l’Ajuntament havia complit exactament 150 anys l'any anterior. Un vell bell edifici que des de'n feia ja un bon grapat era només l'escenari d'actes selectes. I òbviament, l'inici de les festes fundacionals n'era un dels més importants.
A l'elegant escalinata municipal, Cătălin, que era l'encarregat de protocol de la Comissió es va dirigir inquiet a Juanvi:
-President, què fem? Donem les cintes o no?
-Clar que les donem. Sempre s'ha fet així. A la Corporació i a les autoritats i visitants il·lustres.
-Sí, ja ho sé, però com no hi ha manera que entenguen que no se l'han de posar fins després del Pregó que és quan de veres comencen les festes…
-Tu reparteix, i que facen el que els hi done la gana. Els polítics només respecten les tradicions que els hi convé.
Cătălin va fer que sí amb el cap.
...
Després de la terrabastallosa mascletada i els actes del matí tocava el dinar protocol·lari. Venien representants de les festes d'Alcoi, de València i d'Alacant. Fogueres, Musulmans i Cristians (abans Moros i Cristians) i Falles. Antigament la representació era de les províncies. Desaparegudes estes, va ser l'oportunitat de donar presència a les Governacions, permetent així una representació de les festes de Musulmans i Cristians, cosa que no cal dir, va alegrar molt a l'Associació de Germans Musulmans d'Alqueria. I després tothom al Pregó.
El Pregó li havia donat molts malts de cap a Juanvi. Que si era massa llarg, que si era massa lent, que si ballava massa gent, que si no es ballava on calia, que si la gent dels pobles havien de baixar tots cada any, que si no fóra millor que es tornaren... Un problema.
Durant uns anys es va decidir que el ritme el marcaren els semàfors, de forma que quan es posaven rojos, tot parés on estés, i que els grups de ball aprofitaren per a ballar. Però tampoc agradava a tothom el sistema. De fet, hi va haver una alcaldessa amb nom de flor, que ho va fer canviar, perquè ja feia tres anys que exercia de màxima autoritat i mai no havia coincidit que ballaren davant de la llotja oficial, i ja veia que acabaria el seu mandat sense que ningú li ballés.
Bé... I després tot allò dels nous col·lectius. Els representants dels Musulmans d'Alqueria havien crescut amb els anys, esperonats pel suport de la presència d'Alcoi a les festes. Pel que fa als cristians la cosa era molt pitjor. Estaven els de "tota la vida", els que van nàixer com Cavallers de la Conquesta. Després vingueren les escissions, Templers, Cavallers del Temple, Rosa-Creu i aquells de la Capa Roja que van tindre origen en l'Hospital Provincial quan encara no formava part del Servei Valencià de Salut.
Amb L'Aljama, representants del col·lectiu sefardí de la ciutat, el problema era per part dels BDS, un col·lectiu radical que perseguia punicions a l'estat d'Israel, i que alguns anys havien arribat a interrompre el pregó impedint el pas del col·lectiu fester.
I les altres Colles, que també reclamaven el seu espai.
El rècord va ser l'any 2037 que el Pregó durà 7 hores i 35 minuts. Una barbaritat. Des d'aleshores es va decidir ser molt més estricte i ara no acostuma a durar més de sis horetes.
No va ser fins després que el Sequier Major cantés amb profunda veu atronadora el Pregó del poeta Bernat Artola, que Juanvi va respirar profundament. La Comissió es va acomiadar de les autoritats, i com mana la tradició, van anar al Saló Pascual Bonillo, del Palau de la Festa, a penjar el pin en la brusa gegant que atresora els pins de les cavalcades de les darreres dècades.
...

DIUMENGE. Magdalena Festa Plena
La Romeria de les Canyes havia de ser especial. Feia just 50 anys que el Consell, en època del Conseller castellonenc Vicent Marzà, havia atorgat la condició de Bé d'Interés Cultural a la tradicional romeria de la ciutat.
Però per molt especial que fos, hi havia fets que, fora de programa, es repetien sí o sí. Fets que ja havien esdevingut una tradició paral·lela que molestava no pocs, i alegrava a bastants.
La primera era la sempiterna disputa de si s'havia d'entrar o no a la Cocatedral. Si governaven els uns era que no, si governaven els altres era que sí, i si governaven els unaltres era que calia decalar mínimament els horaris perquè cadascú fes el que cregués oportú. Però com els unaltres governaven molt de tant en tant, el més habitual és que a la Plaça Major, hi hagués sempre algun grupet d'ultres d'ací o d'allà, fent soroll.
Tot plegat, en realitat eren quatre gats mal comptats, però com li va dir una senyora malcarada al President quan este li llençà una mirada de recriminació: "això s'ha fet tota la vida".
L'altra tradició consistia en una gran escridassada al creuar l'AP-7, perquè la gent ja estava més que tipa d'haver de pagar. Feia més de 70 anys que havia d'haver-se convertit en una autovia gratuïta, però el cert és que cada cop que la concessió estava a punt de véncer, el govern de torn trobava una excusa o altra per tornar a prorrogar-la 8 o 10 anys més. Segons havien dit, esta vegada sí que era la darrera, i l'any 2070 per fi s'alliberaria.
Això però, inquietava poc als organitzadors de la Romeria. Ho donaven per amortitzat.  Ximos a Sant Roc, i cuquet mort.
...
La Desfilada de les Gaiates era el darrer acte del dia més important de les festes. Era el moment d'exposar el treball de tot l'any. Des del 2024 hi havia dues categories. Gaiata Clàssica i Gaiata Moderna.
Va ser la fórmula que es va trobar per acabar amb aquella vella polèmica que es produïa cada cop que un Sector arriscava una miqueta, modernitzant el monument, i es quedava sense premi.
Així que d'una banda estaven les que mantenien l'estètica barroca, tot i que en realitat, havien hagut d'acabar incorporant leds de quarta generació, perquè les bombetes incandescents havien desaparegut definitivament feia molts triennis.
I de l'altra, les més modernes. Que continuaven sent un esclat de llum sense foc ni fum, però que eren un prodigi de luminescència, gràcies als làsers i als newlight. I en alguns casos, amb una coordinació espectacular entre els jocs de llums i la música que emeteien.
Això sí, unes i altres, s'havien de desplaçar sobre una mena d'hovercraft electrònic. Com un coixí magnètic que feia que lliscaren sobre el paviment, sense arribar a tocar-lo. Com el transport públic.
El problema més gran que havia tingut la Comissió Ciutadana de Festes era el de les votacions. Bé, això havia passat sempre. Anys abans, votaven els Presidents i Presidentes de les Gaiates, davant del públic concentrar a la Plaça Major. I allò era un guirigall. Però de la memòria d'allò només en parlen els saberuts de la via als articles dels "Blogs de Gaiata", que hi havien substituït els antics Llibrets.
Ara el problema era tot un altre. Ja feia temps que el vot era electrònic. La votació popular telemàtica s'obria a l'hora exacta en què la primera gaiata eixia del Forn del Pla, i es tancava el dimecres després de l'encesa. El departament d'smart city de l'ajuntament havia muntat una plataforma a la qual s'hi podia votar des de l'smartphone. Cada número només podia emetre un vot.
Ara però era un moment de transició, perquè ja hi havia molta gent que portava incorporat l'smartxip al braç, i podien votar des d'ell sense haver de gastar cap perifèric. Però encara hi havia molta gent que gastava mòbil, i s'havia de compatibilitzar els dos models d'IP d'entrada. No era fàcil, però els tècnics havien garantit a Juanvi que funcionaria. Clar que no era això el que el preocupava a ell. On podien haver-hi problemes era amb l'antic iPhone 24s. L'últim model que va fabricar-se als EUA, abans que l'empresa la comprés un inversor xinés i canviés la pometa per un litxi. Com els iPhone estaven obsolets, els havien inhabilitat en el sistema. I això havia generat una forta reacció en aquells que encara el tenien.
Però el cert és que tot va anar molt bé. Les gaiates passaven una darrera l'altra. La 7, la 8 (que al final va tornar a guanyar! I ja eren 5 anys seguits!), la 9, la 10, l'11, el minut de silenci, la 13, la 14...

DILLUNS. La Festa local.
Lluís Grigorescu era un altre membre de la Comissió Ciutadana. Li feia especial il·lusió ser el responsable del Pregó Infantil, perquè els Grigorescu eren una família de llarga tradició festera. Sa mare havia estat Ciutadana Popular (nomenclatura que va substituir la de Dama de la Ciutat) feia un pessic i mig d'anys, i ell havia cantat el Pregó Infantil.
Va ser el primer triat per sistema d'audició. I és que des d'aquell any en el qual les famílies dels Presidents Infantils es van enfadar amb alcaldia perquè segons deien els havien promés que el pregoner seria un d'ells, i al final no ho va ser, es va inventar un nou sistema.
Cantar el Pregó és una cosa que fa molta il·lusió als xiquets i xiquetes de Castelló, tant, i a tants, que s'havia de trobar un sistema més just, que no la mera voluntat d'algú. I es va decidir que, ja que maig era el mes musical per excel·lència, a Castelló, fora aleshores que es triés qui havia de ser pregoner o pregonera l'any següent. I es feia amb una audició a cegues, en la que feien de jurat el Director Resident de la Banda Municipal, dos membres del claustre del Conservatori Superior i els guanyadors del Festival de la Rosa.
...
LA RESTA DE LA SETMANA.
Hi havia dos fets fonamentals que condicionaven la resta de la setmana festera. D'una banda aquella directiva que va emetre la UE feia més de 15 anys en la que esperonava als estats membres a legislar contra els períodes festius de més de quatre dies seguits. La norma feia referència a la productivitat i entenia que tants dies de festa afectaven negativament l'economia.
Des de l'ajuntament es va encomanar un informe tècnic, que venia a demostrar, que si bé és cert que en moltes empreses locals es notava una desacceleració de la productivitat eixa setmana, no era menys cert, que les festes generaven una xifra de negoci que compensava en molt aquella desacceleració. Sobretot d'ençà que en la segona dècada del segle, l'ajuntament va regular l'ocupació de via pública i s'acabà amb el campe qui puga anterior. Ara tothom pagava impostos, i s'acabava així amb l'economia submergida.
Però el que realment va resoldre el problema va ser una genialitat. Programar un dia sencer de Ciclogènesi Explosiva, que interrompia les festes durant 24 hores, per recomençar-les l'endemà. I és que des de feia ja anys, no hi havia Magdalena que no es tingueren de suspendre els actes d'un dia, per culpa de les tempestes, el vent violent, o el fred extrem. Eren les conseqüències d'allò que els científics van advertir i batejar com a canvi climàtic.
Així que la Comissió Ciutadana de Festes, i l'Ajuntament van acordar que el programa tindria un dia buit de contingut, dedicat al mal temps. Al cap i a la fi, l'estadística demostrava que això passava cada any un dia o dos, al llarg de la setmana. Es va triar el dijous, amb el compromís de què si el mal temps venia per exemple el dimarts, el dijous es farien els actes suspesos. En cas que el mal temps arribés a final de setmana, no hi hauria més remei que reprogramar. Però en tot cas, es salvava així l'exigència de l'Europa economicista!
Juanvi sabia que un cop superats amb èxit els primers dies de festa, tot era molt més relaxat. Cert que hi havia un no parar d'actes, d'espais de programació... Però també és de veres que eixa era la part de festes, que poc o gens tenia a vore amb la tradició més local. El que passava de dimarts a divendres-dissabte, podia passar a Castelló, o a qualsevol altra ciutat.
A més a més, i això la Comissió ho reconeixia, anys arrere sempre hi havia polèmiques per vore on s'instal·laven aquelles macrocarpes de la cervesa, de vi,... Però ja feia molt que això no era problema. Tota la part de la festa lligada al consum d'alcohol, que tenia gran èxit popular, però també un creixent rebuig per les molèsties, es feia dins de l'antiga plaça de bous.
Quan definitivament aquell espectacle sanguinari va deixar de celebrar-se, fruit de la desafecció popular, la ciutat es va trobar amb un espai acotat, amb pocs veïns al voltant, on celebrar els actes que més polèmica generaven. Això, era un munt de pressió menys per a la Comissió. I s'agraïa molt.
L'altra cosa que sovint havia generat algun maldecap era la retransmissió a televisions dels 5 continents del Campionat Mundial de Boli. Però afortunadament l'anterior Comissió havia deixat tancat un contracte per garantia la retransmissió via satèl·lit, amb EuroSport, i encara quedaven dos anys. Així que fora penes!
El que no havia canviat del tot era la reacció popular al cartell dels espectacles musicals. Era difícil acontentar a tothom, clar, però el que era difícilment explicable era que per seté any consecutiu actués el grup Ojete Escaldao. En fi, però això eren coses menors.
Enguany la novetat era la Fira Hipster. Una fira dedicada al que va ser un moviment de primers de segle. Una subcultura que durà uns anys i acabà sent devorada pels After Tronki. I la veritat és que hi havia certa expectació per vore aquells bigotis passats de moda, les llargues barbes, la roba que ja era retro quan aquella tribu se la posava, i la música més antiga que les seues bicicletes metàl·liques…

DIUMENGE. Magdalena Vítol
La programació del darrer diumenge no havia canviat en el darrer segle. És el dia en el qual es recupera la personalitat castellonera en el programa. Després de cinc dies de festes despersonalitzades, torna la música, les comissions de sector, les gaiates. I també les Colles, perquè des de feia anys, moltes s'havien agermanat amb les gaiates dels seus sectors, multiplicant així la programació pròpia i revitalitzant els sectors. Va ser eixa unió la que va permetre que les Gaiates tornen a viure una època daurada, després que a mitjan segle es passés una greu crisi que semblava que acabaria amb les festes tal com les coneixem.
El Magdalena Vitol, era la definitiva prova per la nova Comissió i el seu president. I és que sent el primer any, van preferir no arriscar, i copiar el model dels darrers 10 o 12 anys. Música en viu, dansa, focs d'artifici, i els tradicionals jocs de llum emesos des de drons que sobrevolaven la plaça. I clar, com la Plaça Major es va quedar menuda ja fa anys, les rèpliques de l'acte amb tecnologia hologràfica a tots els sectors.
I és que com els va dir Juanvi López a tota la Comissió Ciutadana de Festes:
"El món canvia, el temps passa, la gent vol coses diferents i hem d'evolucionar. Però hi ha coses que mai no podran canviar en la festa. Les Gaiates seguiran sent les que il·luminen les festes. I no feu cas del que diga el diari digital, i els saberuts de sempre, la Magdalena no tindrà data fixa, serà sempre el tercer diumenge de Quaresma. Perquè així ho mana la tradició, ja vau vore el que va passar quan es sotmetre a consulta popular. És una qüestió d'orgull. D'orgull de genealogia".
I dit això, es va pujar al seu patí elèctric, i marxà cap a casa després de cridar tots plegats: Magdalena Vítol!

"UNA CARTA EN ALEMANY" Levante-EMV 25.03.17

Fa unes setmanes vaig visitar un Centre Especial d'Ocupació, on l'equip directiu em va explicar amb detall el concepte de l'empresa. La seua filosofia humana, el suport de tota mena que ofereixen a la gent que hi treballa, l'aspecte formatiu, i també les xifres econòmiques. Òbviament vam parlar de què sense les ajudes de l'administració pública, les que donem des del SERVEF, eixe projecte, eixa realitat d'inclusió social per persones amb diversitat funcional o sensitiva, no seria possible. Després vaig tindre l'ocasió de parlar amb algunes de les persones que hi treballen, perquè em van convidar a visitar les línies de producció, i finalment, vaig participar en la cerimònia d'entrega de diplomes de la formació ocupacional que havien rebut els estudiants d'un dels nostres centres públics, que fan les pràctiques allí.
Com l'empresa és filial d'una firma alemanya, el seu CEO era alemany, jo, amb un poc d'inconsciència i amb voluntat de quedar bé, em vaig dirigir a ell parlant en alemany. Una llengua que vaig aprendre fa 30 anys i que en fa 25 que no practique. Dijous passat m'arribà una carta de l'empresa, que adjuntava una foto d'aquell acte, i m'agraïa la meua implicació, i les subvencions del SERVEF. La carta era en alemany. Resultat de la meua gosadia uns dies abans.
Amb el que duc escrit fins ara, podria fer fins a quatre articles. El primer, parlant del treball dels Centres Especials d'Ocupació, i la polèmica que algú cínicament està alimentant, sobre la política d'ajudes públiques als contractes d'estes persones. Acabaria ràpidament recordant que el Govern del Botànic ha augmentat en 4 milions la dotació respecte als governs anteriors, o que enguany hem subvencionat 500 contractes més que l'any passat. I que si alguns tarden a cobrar, és perquè el Ministeri va ingressar els diners del 2016 el dia 23 de desembre! Però no vull fer eixe article.
Podria fer-ne un segon parlant de la visita a eixa empresa, que s'emmarca en la programació de visites que faig (fem) a diferents empreses, perquè ens ajuden a analitzar en què podem millorar (i el marge és gran) des del servei públic d'ocupació. Però este article seria llarg i de gran complexitat, i preferiria fer-l'ho quan tinguem la diagnosi molt més avançada. I sobretot quan tinguem solucions per als problemes, i propostes de millora. Fa temps que vaig entendre que la gestió política és això.
Aprofitant això de l'alemany podria fer un article sobre com són d'importants les llengües, no només perquè et permeten accedir a cultures sense traducció, sinó d'una forma més prosaica, per al món laboral. Jo vaig fer tota la meua escolarització en castellà. Tota és tota. Mai no he tingut ni una assignatura de valencià, ni en valencià. Ni en EGB, ni en FP. De fet, no ha sigut fins a la tercera carrera universitària que he tingut oportunitat de matricular-me en la meua llengua... I era mentida. La majoria de les assignatures eren en castellà. He aprés a escriure valencià, perquè no tenia sentit parlar en valencià amb ma mare i deixar-nos notetes a la nevera en castellà. Tinc un alt nivell de francés, un alemany prou rovellat però suficient per a traduir la carta en qüestió, i el meu anglés progressa a base d'esforços. No entenc, no puc entendre de cap manera, la gent que vol negar als seus fills l'aprenentatge de més llengües. I em sembla cínic que ho disfressen parlant de la llibertat d'elecció. Però eixe és un debat llarg i de gran complexitat. D'una banda, emocional, i jo d'emocions procure no discutir-ne. I d'una altra banda pedagògic, i jo de pedagogia no en sé. Sé que aprendre una segona llengua m'ha facilitat la tercera, la quarta...
L'article que vull fer és sobre la carta. Sobre el concepte carta. Un instrument de comunicació que gairebé havia desaparegut substituït pels correus electrònics. Però per culpa de l'abús d'eixos correus, molts es queden per llegir, molts van a parar a la carpeta d'SPAM... Han mort d'èxit, ja són molt poc efectius. I torna la carta, que com ja només rebíem les dels bancs, ara quasi que fan il·lusió i es llegeixen amb ganes. El concepte de l'article que vull fer, seria que l'abús de la "modernitat" reviscola el "vintage"; però m'he quedat sense espai. Potser un altre dia.

18 de març, 2017

"COMPANYS I CAMPANYES" Levante-EMV 18.03.17



Al poc d'arribar Alfonso Bataller a la política municipal, havia d'intervenir als salons de la Caixa Rural, davant un auditori de gent gran, per parlar de com poden arribar de ser pernicioses les drogues. Com jo el coneixia poc (només havíem coincidit una vegada a València sent ell alt càrrec de Sanitat quan va presentar una campanya sobre els tatuatges...) allà que vaig marxar. Vaig seure cap al final amb la intenció de vore que tal orador era, què explicava.

Ell ho recordarà, perquè en vorem entre l'audiència em va saludar des de la taula presidencial. Sense entrar en qüestions estilístiques, el fons d'allò que deia Bataller tenia tot el sentit. L'ús i abús de les drogues és perillós. És evident que la gent gran no són el públic objectiu que consumeix cocaïna o fuma xinos, però les pastilles de colorins també tenen el seu risc. El més contundent de la intervenció va ser quan Bataller va dir que era roín fins i tot tastar-les les drogues perquè ell, tenia companys de professió (recordem que és anestesista) que les havien tastat i ara els hi costava molt desenganxar-se! Això ho digué acompnyant-se d'un gest picant-se amb dos ditets sobre les venes de l'avantbraç. La meua sogra que estava entre el públic, en acabar, em va preguntar astorada si havia sentit el que havia sentit. Jo vaig intentar llevar-li importància dient que es devia referir al cas Maeso, tot i que era veritat que malgrat la correcció dels fons, les formes del discurs havien generat més alarma que altra cosa. La meua sogra ara té por a ser anestesiada.
Aquell viatge a València per conéixer la campanya sobre tatuatges que havia fet la Conselleria, el vaig realitzar en la meua condició de regidor de sanitat. Ja aleshores, l'ajuntament feia campanyes preventives sobre drogodependències. Recorde que en una reunió tècnica, em van explicar una campanya contra l'abús de l'alcohol, que comptaria amb pancartes en alguns llocs de la ciutat. Vaig proposar que una d'eixes contundents pancartes es pengés a l'entrada del recinte del Mesón del Vino. No em van fer gens de cas, i em va quedar més que clara, la hipocresia de moltes d'estes campanyes institucionals.
Recordar que el consum de l'alcohol és perillós en una societat on el consum és un acte social, és un contrasentit. Un ajuntament advertint d'eixos riscos, i celebrant cada acte amb un "vino español" és d'una incongruència que trenca el basto.
Per això, quan els darrers anys del govern del PP, este tipus de campanyes va començar a canviar, vaig trobar que era una bona idea. Vam passar del "coca caca", al "si has decidit fer-ho, minimitza els riscos". Em semblava no només més honest, sinó sobretot, més adequat. Més ajustat a la realitat. I la realitat és que les drogues estan presents a la societat, i la realitat és que en períodes festius el consum augmenta, i la realitat és que és en eixos moments on alguna gent aprofita per a tastar-los per primer cop, i la realitat és que això és la realitat. Una realitat perillosa.
Que el PP recorregués a una ONG experta en la matèria, i deixés en mans dels seus creatius el disseny de les campanyes, també em va semblar lògic i correcte. Per això no vam fer cap crítica. Encara que explicaren com i amb què es talla la cocaïna, encara que aconsellaren anar alternant els forats del nas per evitar hemorràgies, encara que recomanaren no compartir les rules per esnifar. Bàsicament, perquè entenia perfectament que es tractava de, partint d'una realitat obvia, minimitzar mals. Mai se m'hauria acudit que aquella ONG de llarga trajectòria, ni el PP, invitaren a augmentar l'ús de les drogues. Els irresponsables temps dels discursos d'un alcalde de Madrid dient: "el que no esté colocao que se coloque y al loro", han passat sortosament a la història.
Per les mateixes raons per les quals mai se m'hauria acudit pensar que el PP pretengués que el jovent de Castelló acabés més enganxat que eixos companys de professió de l'antic alcalde, no em cap en el cap, que ho pretenga l'actual govern municipal. Per això, i perquè conec l'ONG, i conec a José Luís López, regidor responsable. I sé que el seu pensament polític, i el seu compromís social exigeix tindre una societat sana i conscient, no borratxa i drogada. Com sé que té la suficient sensibilitat en matèria de gènere com per a no pretendre en cap cas culpabilitzar les dones de les agressions sexistes. Xoxe és un tio més que decent.
Ara bé, la campanya en la qual ha intervingut activament la Conselleria, crec no era encertada. Crec que el govern local hauria d'apostar per la suma i no per la competició. I si tenim, que tenim, una regidoria d'Igualtat de Gènere, estes campanyes s'haurien de fer conjuntament i evitaríem disgustos. Pel que jo puga saber de com funciona el govern municipal, entenc que es tracta d'un error de procediment en la cadena de presa de decisions. No d'una voluntat de marcar perfils. Bàsicament, perquè crec que el govern és molt més intel·ligent que tot això, i sap que els errors no forçats, com en tenis, de vegades, són els que et fan perdre un partit.

11 de març, 2017

"LA VALENCIANA" Levante-EMV 11.03.17


Veges tu quina una n'està muntant el PP amb això de la nova televisió pública valenciana. Al pobre Alberto Fabra, algú li va fer creure que si tancava la RTVV, seria un heroi "popular" perquè darrer d'ell hi anirien les altres autonomies de l'austeritat "popular". Fabra va telefonar a Montoro per a dir-li-ho, però Montoro li va dir a la secretària "ahora no que estoy ocupado, luego le llamo", Fabra va insistir, la secretaria també, i Montoro un altre cop "ahora no puedo". I a la tercera, Fabra li va dir a la secretaria "dígale que cierro Canal 9", i la secretaria temorosa li ho va dir al Ministre, que ara sí que s'hi va posar! Així que el President valencià anuncià una cosa tan singular...a una secretaria, abans que a la Directora General de l'ens públic. En fi, el cas és que cap altra autonomia tancà la tele, i Fabra en lloc d'heroi, va ser nomenat Senador territorial.
El PP no vol una televisió pública i en valencià, perquè sap que és un instrument de recuperació lingüístic i identitari. Per això, i perquè com ells van gastar la televisió en benefici propi, tenen por que ara passe el mateix. Jo espere que hi haja mecanismes de control per evitar les tentacions que algú del Botànic puga tenir. Ho espere, i estaré vigilant per criticar-ho si trobe que passa. El cas però, és que el PP busca qualsevol excusa per oposar-se a la nova televisió.
La Presidenta triada després d'un procés transparent, no els hi agrada, perquè havia treballat per a TV3. Que el secretari general de RTVV es passeges amb la xufa a la mà, empaitant treballadores mentre els demanava una "xupladeta", els hi semblava millor. Que el delegat de RTVV a Castelló hagués treballat per ABC els hi semblava bé. Que les tertúlies estigueren trufades de periodistes vinguts de ponent, i de la dreta més casposa, els posava palote.
Ara han muntat un canyaret pel nom triat. El concurs l'ha guanyat l'agència After Share, associada al publicista Risto Mejide, eixe que té cara d'enfadat. El nom és "À." La primera lletra de l'abecedari, amb l'accent obert característic del valencià, i un punt. I es llegeix "a punt", que és una expressió ben valenciana per dir que una cosa ja està llesta, esftà preparada. Bé, una proposta com una altra qualsevol. Alguna gent diu que això no és un nom per un canal de televisió. No recorde que digueren res amb ".2" llegit punt dos, o "C+" dita canal plus. I tampoc amb "#0" i en este cas ni jo sé com li'n diu la gent! En fi, qüestió de gustos.
Però el PP ha anat més lluny. Ha fet una recerca a internet i ha descobert que "a punt" va ser l'eslògan d'una campanya en favor de la independència catalana, de fa uns anys. Ai que has dit! El món s'acaba! Tot els hi quadra. Directora que ve de TV3, una expressió que van usar uns independentistes catalans... La culpa de Compromís!
Com diu el Síndic Fran Ferri: "ara quan ma mare em diga, que la paella ja està a punt, no sabré si anar a dinar per si ma mare s'ha fet catalanista". Per si era poc, els del PP, han descobert que l'agència de col·locació de l'Ajuntament de València, es diu "Apunt" i clar, han començat a fer acudits amb que si els del Botànic col·locaran als seus a la tele. Són enginyosos i sempre la tenen a punt...ui, perdó.
 Ara que ben mirat...en realitat eixe nom li'l va posar Rita Barberà. 
Quan el PP de Castelló va posar en marxa aquella campanya de "Pasión por Castellón", jo vaig fer la recerca de "pasión por" a Google, i em van eixir 17.900.000 resultats. Entre ells, Pasión por Valencia, Pasión por Oviedo, o una d'un anunci de "gente liberal", però no liberals d'Adam Smith, sinó dels de follar fora de casa. Vull dir que si busques coincidències, segur que en trobes. Però com argument, és ben ridícul. Potser és que al PP li agrada més Boing, que és un canal de televisió que fa dibuixos, bàsicament perquè és un anagrama de Bonig. Anagrama dic, no onomatopeia.
En fi, que malgrat el PP i els seus intents de dilació, la seua vocació d'embolicar per ferir-la abans del naixement, la nova televisió valenciana, ja la tenim "a punt".