20 de maig, 2017

"SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS" - Levante-EMV - 20.05.17




Si tot va com previst, ahir vaig tornar de París. Ho dic així perquè per qüestions d'agenda i operativitat, sec a escriure este article en dijous a l'habitaciò de l'hotel, pressuposant que l'agenda marcada es complirà. Tot i que és cert que París bé val una missa, i un parell de passejades a la vora del riu, no és menys cert que quan hi vas per feina, no hi ha temps per a estes coses. Un altre dia serà.
A París hi ha la seu permanent de l'Organització de Desenvolupament Econòmic (OCDE), de la que formen part 35 països, i que té per objecte fundacional promoure les polítiques destinades a millorar el benestar econòmic i social de les persones en tot el món. Un dels nombrosos programes que ha posat en marxa esta prestigiosa organització és el Local Economic and Employment Development (LEED), que estasetmana ha reunit en sessió plenària el seu Comité de Direcció. L'ordre del dia és molt densa i molt extensa. Durant dia i mig es presentaran conclusions d'accions anteriors, s'avaluaran programes que estan en marxa, i també hi ha un espai per a presentar iniciatives noves, que puguen ser adoptades i adaptades per altres estats.
En esta ocasió hi ha quatre ponències. Les que presenten els governs de Mèxic, Japó, Noruega, i el País Valencià. Nosaltres acudim acompanyant al Ministerio de Empleo, que és qui té la representació de tot l'estat davant este organisme. El cas, però, és que ja fa uns mesos, a Madrid, en la Conferència Sectorial on estan representades totes les comunitats autònomes, vaig tenir l'ocasió d'explicar al Secretari d'Estat, els fonaments del nostre programa «AVALEM Territori». El mes passat, en el mateix fòrum, li'l vaig explicar a la Ministra. I ara, hem convençut al Ministeri que ens permeta presentar-lo davant els 35 països membres de l'OCEDE.
AVALEM Territori és un programa estratègic que té per objectiu mobilitzar i implicar els agents regionals i locals, en la creació de les noves polítiques d'ocupació. El programa neix d'una profunda reflexió que ens fa adonar-nos-en del fet que cal adaptar la formació destinada a les persones que busquen un lloc de treball, a les necessitats reals de les empreses. Cosa, que val a dir, no passava fins ara.
L'administració pública oferia centenars de cursos, molts dels quals no milloraven necessàriament l'ocupabilitat dels alumnes, mentre que les empreses reclamaven personal format en matèries o especialitats, que no s'oferien des del servei públic, ni des de les empreses col·laboradores. És per això que vam reviscolar els Acords per l'Ocupació, dotant-los de nou contingut, i que vam conveniar amb tres universitats públiques la coordinació dels treballs de camp. Es tracta del primer mètode de diagnòstic participatiu, fet sobre més de 300 indicadors, que ens està permetent identificar les variables d'especialització, la localització de nous nínxols d'ocupació, o fins i tot noves dinàmiques funcionals.
En paral·lel hem creat un grup de treball amb empreses de diferents sectors, amb les que ens reunim mensualment a les seues pròpies instal·lacions, i amb les que estem dissenyant millores al SERVEF, i adequació de formació ocupacional. Tot, mentre destinem una important inversió a projectes innovadors i experimentals en matèria d'ocupació. Un total de 16 projectes estan ja en marxa a tot el territori. Podríem destacar el que busca l'èxit en la successió generacional en les empreses familiars, o el defineix nous mètodes d'orientació per a persones en situació d'atur, o el de suport a l'emprenedoria social.
Estic molt satisfet d'este programa, perquè neix de la casa, amb el talent i capacitat dels nostres tècnics i funcionaris, i creix, abastant tot el territori amb les aportacions d'ajuntaments, ADLs, sindicats, i associacions empresarials.
La meua inervenció ha anat molt bé. Ha despertar l'interés de l'OCDE, i Ens ha valgut les felicitaciones públiques de la Presidència (em permet subratllar-ho, perquè ha estar l'unica exposició que merescut la pública felicitació.) I països con Dinamarca, Letonia o la gegant Austràlia, ens han manifestat el seu interés i la seua felicitació. És possible que algun dia l'oposició valenciana valore allò que fa el seu Consell, i que tan ben valorat està fora d'ací. És possible. I si no, sempre ens quedarà París.

13 de maig, 2017

"EL CRANI DE SCHILLER"Levante-EMV- 13.05.17


Friedrich von Schiller, hui gairebé un autor maleït i desaparegut dels canons de l'ensenyament, era un poeta, filòsof, historiador i professor alemany, que va dir que «les casualitats no existeixen». Sí, ja sé que això ho ha dit molta més gent, i que no cal acudir a finals del segle XVIII per fer una citació tan vaga. Però que Goethe hagués robat el crani del difunt Schiller i l'hagués tingut en la seua casa, li dóna també al personatge una peculiar rellevància. I què carai, que m'agrada fer-me el saberut. Com un fals enciclopedista capaç de quedar mig bé en converses de saló, tot i que incompetent a l'hora d'aprofundir en quasi cap tema. Jugador de Trivial, li'n podríem dir.
Divague com sovint. El bon cas és que Schiller creia que les casualitats no existeixen, i jo també ho crec. De fet fa temps que em vaig convéncer d'això. És massa casualitat que passen coses o situacions significatives i no estiguen dins d'un marc general, connectades, relacionades...
La setmana passada el PP de Castelló va amagar amb abandonar el ple extraordinari. El ple l'havia proposat i forçat reglament en mà, el mateix Partit Popular. El vaig vorel'endemà al web de l'ajuntament. He conegut a Castelló diferents portaveus del PP. AlbertoFabra, Javier Moliner, Miguel Ángel Mulet i ara mateix no sé si me'n deixe cap. Cadascú amb un estil. Unes habilitats i unes febleses, si se'm permet fer jutjaments. L'actual és amb diferència la més conflictiva. En això l'ajuda el seu adjunt, que ja ho havia estat abans d'adjunt i mai titular, que també és molt donat a l'escenificació i a remugar des del seu seient. La portaveu té el mal costum parlamentari de comentar en veu alta i replicar des de l'escó a qui siga que està parlant des de la trona. Mai abans, des del 2003 que és el que puc certificar, cap grup municipal popular s'havia comportat així. Buscant la gresca i la baralla permanent. Segurament té a vore amb el fet que estan a l'oposició, clar. Però fins i tot quan estaven al govern, jo mateix els he dirigit discursos duríssims, que els han molestat i han replicat també amb duresa, quan tocava i on tocava. En el seu torn de paraula i en la trona. Ara no, ara, seguint el rastre de la seua portaveu actuen com hooligans convertint els escons en una grada. En una ocasió li vaig dir «chonija», «choni» per dins, per fora «pija». Em disculpe. No vaig estar elegant. Només encertat.
A les Corts passa el mateix. Bonig fa arengues per als seus, no intervencions per convéncer als altres. I es mou i remuga des de l'escó. I protesta, i alça els braços, i riu. Riu molt la bona senyora, tot i que ningú no acabe d'entendre de què riu. I parla a crits. Quan puja al faristol, sembla ben bé un d'aquells predicadors evangelistes que feien fugir al dimoni per por. Bonig és com una exorcista que trau del cos malalt del PP valencià la sensació de derrota... Però a qui no li demanaries mai que et bateges un nebot. I ella que ho sap, continuar fent campanya a crits i renecs; a l'espera de què Madrid la ratifique. O no.
Després està el parlament de Madrid, on el PP ha fet portaveu a un senyor amb traça de «niño pera» (que antic sóc!) que es va fer famós quan va intentar agredir en el Parlament a Rubalcaba. Un poc com Ruíz Mateos Boyer. «Que te pego leche», però no li va encertar. Si per fallar l'han fet portaveu del grup, em pregunte que si arriba a tindre la punteria que va tenir Jesús Gil amb Fidalgo Caneda, no l'hagueren fet Ministre de l'Interior, amb porra honorífica. Jo no sé el que serà Rafael Hernándo, perquè no el conec, però a mi em sembla un xulo de barri bo, un macarra pentinat i ben planxat, i un insubstancial intel·lectual.
I dic jo que si el perfil es repeteix en totes les cambres parlamentàries, no deu ser casualitat. Dic jo que no sé si de forma parlada o no, el PP ha arribat a la conclusió que en l'oposició estant (o en minoria com a Madrid) el paper no ha de ser constructiu i propositiu, sinó destructiu i prepotent. No pot ser casualitat, ja ho deia Schiller, que va viure al final de l'absolutisme, un poc com el que li passa al PP. Perdut el seu poder absolut, busquen un espai que no troben. La sort és que quan falten (que déu i la concertada vulga que siga molt tard!) ningú no robarà els seus cranis. Que en farien de tal vacuïtat òssia!

06 de maig, 2017

"ÉS CULPA SEUA" Levante-EMV 06.05.17

Hui és quasi obligatori parlar dels pressupostos generals de l'estat, però no patisquen, que no em posaré a comparar territoris, ni xifres invertides, ni uns anys amb els altres... No, la idea és parlar de com s'aproven els pressupostos generals de l'estat. Amb el suport de qui i a canvi de què.
És una vella tradició en la política espanyola que quan no hi ha majoria absoluta, els partits que han governat els darrers 30 anys (PSOE i PP) acaben pactant amb els grups nacionalistes. Habitualment amb els catalans, que sempre han sigut per una qüestió demogràfica molt més nombrosos que els bascos. I no cal dir res dels gallecs o valencians, per exemple, que durant anys, tot simplement no hem existit.
El PP va guanyar les eleccions, però amb un resultat insuficient per governar. PSOE i Ciudadanos van pactar una proposta d'alternativa al govern del PP. Però no van seduir a altres socis necessaris. Davant l'impossibilitat de formar govern, es van repetir les eleccions. Tornà a guanyar el PP amb millor resultat, però novament molt lluny de tindre una majoria suficient. Este cop, però, van assumir que no hi hauria més remei que governar en minoria.
Ciudadanos, que havia repetit per activa i passiva, que com ells volien canviar la política, no donarien suport de cap manera a Mariano Rajoy, van decidir donar suport a Mariano Rajoy. Amb un pacte que el PP ja va dir que compliria si podia, i que si no podia, tal dia faria un any.
Configurat el govern, calien uns pressupostos, no es podia seguir governant amb pressupostos prorrogats. Afortunadament per al PP, eixe pacte amb Ciudadanos incloïa, "por el bien de España", el suport als pressupostos a canvi de què inclogueren algunes partides, francament, no gaire ambicioses.
Però tot i això al PP li faltaven vots. El PSOE que amb la seua abstenció (gairebé unànime) havia permés a Rajoy ser elegit President, va vore que les bases s'emprenyaven, i van haver de fer com si foren d'esquerres i dir que no als pressupostos. I ja se sap que quan el PSOE de Díaz diu que no, pot voler dir "que si, que no, que caiga un chaparrón que proteja los artículos de la Constitución", o tot el contrari. Així que al PP li calien alguns vots més.
Les franquicies d'Astúries i Navarra, un diputat canari amb ganes de negociar, i... I el PNB. Un partit al qual no massa mesos enrere el PP considerava poc menys que padrí d'ETA (en pau descansem!), i uns estripa mapes que volien acabar amb l'Espanya castellana.
Però ara tot això ja els hi és igual. I si els hi ha desquadrat fins i tot abans de la primera votació uns pressupostos que Montoro presentava com els millors del món mundial, també. Necessitaven uns vots, i el PNB els ha oferit a canvi d'uns 4.000 milions d'euros. Cinc vots, 4.000 milions.
Això ha reviscolat un cert debat sobre el paper que podien jugar o no, els quatre escons de Compromís. Alguna gent creu que havíem d'haver negociat amb el PP, tal com ho ha fet el PNB. Jo diré la meua. Per tarannà personal sóc partidari dels pactes. Per això entenc als que diuen que Compromis podria haver fet com el PNB. Però més enllà del rebuig a mantenir el partit més corrupte de la història al govern, alerta que hi ha una diferència substancial.
El PNB, que recapta impostos al seu territori, ha pactat pagar menys. Té les claus de la caixa. Nosaltres hauríem d'haver pactat "cobrar més", i la clau de la caixa la té el partit més corrupte...i més trampós.
No és el mateix. En absolut. Tot això obviant que el PP no hagués negociat amb el valencianisme! Si ha obligat als seus a fer marxa arrere en les crítiques al pressupost que unànimement votaren les nostres Corts!
La culpa d'uns pressupostos que es massacren, ens impedeixen ser competitius, no és de la no negociació de Compromís, ni de la negociació del PNB. La culpa és dels diputats i diputades valencians del PP i Ciudadanos.

29 d’abril, 2017

·EL MISTO I LA CAIXA" Levante-EMV 20.04.17

Alexis Marí, el diputat de Ciudadanos, és molt aficionat a les frases i les sentències. Amb certa freqüència en puja alguna al seu compte de Twitter, convidant a la reflexió. N'hi ha una del dramaturg occità Marcel Pagnol, que a mi sempre m'ha agradat molt, i que em ve de gust regalar-li després del que ha passat estos darrers dies: "L'honor és com els mistos, només serveix una vegada." Ell ja m'entén.
Va ser en gener quan el President Puig va convocar al seu despatx als síndics dels diferents grups de les Corts. Es tractava d'intentar bastir una unitat d'acció de cara a l'elaboració dels pressupostos generals de l'estat, que el PP de Mariano Rajoy preparava. Va anar bé. Amb matisos, però tots els partits es conjuraren per fer un front comú en la defensa dels interessos econòmics valencians. Diuen les cròniques que el President anà més lluny i buscà la complicitat dels seus antecessors al càrrec. Alberto Fabra, Eduardo Zaplana i Joan Lerma. A Olivas i a Camps sembla que no els va cridar, no tenen massa ascendent sobre el PP espanyol. El que sí que el tenia aleshores era Zaplana. Aleshores. Perquè ara sembla que aquella frase de "yo estoy en política para forrarme" que mai no va pronunciar, sí que l'havia pensat.
Vist el projecte de pressupostos, es va generar un enorme desencís a tot el país. En tots els estaments. Els síndicats, les patronals, els grups polítics… La majoria dels mitjans de comunicació van publicar anàlisis que posaven en evidència el maltracte malaltís que se n'infligia. Tant és així que aleshores va ser el President de les Corts, Enric Morera, qui va posar en marxa una segona iniciativa buscant allò que deia "L'art de la guerra", de Sun Zi: "Qui és capaç d'organitzar un exèrcit unit, resultarà victoriós."
El document que demanava que els pressupostos foren justos amb el País Valencià, i deixaren de restar-nos oportunitats de ser competitius, va comptar amb el vist i plau de tots els grups de la cambra. 
El que va passar després, és que les cúpules del PP i de Ciudadanos, van cridar a l'ordre a les seues franquícies. Isabel Bonig sap que a Madrid no li tenen gaire confiança. Allí creuen que ha anat bé per pujar la moral a la tropa després de la davallada de Fabra, però que no guanyaria unes eleccions encara que tornaren a fer trampes amb el finançament de la campanya. Per això, i perquè ja en té prou amb el bony que té a la provincial de València, i l'ambició d'un Barrachina zapalanista a Castelló; es va fer arrere. Es va desdir. I va fer que el seu grup deixés de donar suport a aquella declaració. A l'hora de l'acte reivindicatiu a les Corts estaven al bar. Els vaig vore. I a Castelló, per exemple, els seus han vetat la declaració a l'ajuntament.
Amb Ciudadanos passà el mateix, tret que Alexís Marí, el castellonenc de Miguel i dos diputats més, es van presentar a les Corts i van donar suport a la declaració, amb un discurs encés del mateix Marí. Per això el van destituir. Per això Bonig no va fer el mateix, per por a ser destituïda també.
Per al PP i gran part de Ciudadanos, la defensa dels interessos valencians van quedar en segon lloc, per darrera dels interessos partidistes i personals. La cadireta. És per això que Alexis Marí, encara té un misto. I que Isabel Bonig ja només té la caixa. B.